Ahir es va aprovar al Parlament de
Catalunya demanar el pacte fiscal a Espanya. Aquest pacte fiscal pren la forma
de concert econòmic, on la gestió és absoluta per part del govern català, és a
dir, tenim la clau i la caixa.
La proposta es va aprovar per CiU,
ERC, IC-V i en Laporta. Per contra PP, Ciutadans i Solidaritat hi van votar en
contra. I els dels PSC es van abstenir.
Reflexionem en els sentit dels
vots:
CiU: és la seva proposta, amb
modificacions dels altres grups, però és allà on, de moment, es troba CiU,
suposo que per necessitat.
ERC: fa anys, de fet des del 1991
o 1992, reclamen aquest pacte.
IC-V: han virat a posicions
favorables per, crec, sentit comú, ja que si no ens ofeguen el país.
En Laporta: lògic, donat el seu
apropament a tesis convergents.
PP: tot i que diu que entenen la
necessitat de millorar el finançament català són incapaços d’enfrontar-se als
seus correligionaris espanyols i exigir el mateix tracte que defensen els seus
companys de partit a Euskadi.
Ciutadans: dins el seu cap
espanyol, no els entra res que no sigui seguir sent una colònia ocupada i per
tant, vot en contra.
Solidaritat: defensen que amb
Espanya no ens podem entendre i que l’únic camí és la independència.
PSC: han pres el camí més estúpid
que podien prendre. Volen ser espanyols i oblidar-se que els voten catalans.
Això no va així i crec que ho pagaran. Més després de les últimes votacions,
aquesta i la de la defensa del corredor central per davant del mediterrani. Són
esclaus del PSOE, i com jo ja fa temps els retrec, són PSOE, el PSC només
existeix quan hi ha campanyes electorals.
Nota a part em mereix el diputat
Ernest Maragall, que trenca la disciplina de partit, per votar a favor de la
proposta, diu per coherència. Si senyor, molt ben fet. Ara en Pere Navarro diu
que meditarà quina acció emprèn o si n’emprèn alguna. Això ho diu algú que
després vol que ens empassem que el PSC pot tenir alguna discrepància de vot
respecte al PSOE al congrés. De fet ja ens ho van demostrar la setmana passada,
quan es votava prioritzar el corredor central ferroviari per davant del
corredor mediterrani, i el PSOE hi va votar a favor i el PSC...també.
Per mi, que penso que l’única
manera d’entendre’ns amb Espanya és que cadascú faci el seu camí, però reconec
que per fer el pas necessitem ser molts, més que no només els independentistes
de pedra picada i que amb aquest camí agafat, es pot portar també a CiU i IC-V
cap al camí del no retorn. La posició d’ERC, crec molt intel·ligent, se li
reconeix una demanda d’anys, que penso que ja està superada, però que ara és
l’opció majoritària com determinen les enquestes, per sobre el 90% d’acord
respecte al concert econòmic.
Espero, que els espanyols, com és
previsible, ens diguin que no. La pregunta és: què farem després? Serem prou
valents per plantar-nos?
Per mi, a partir de l’endemà de la
negativa espanyola hem de plantejar eleccions, amb un bloc clar els que ara han
votat a favor, CiU, ERC i IC-V, amb la suma de Solidaritat, les opcions
independentistes extraparlamentaris com la CUP amb una llista única, per mi ja
pot ser encapçalada per l’actual president, amb un sol punt en el programa
electoral: proclamar la independència.
