Els Jocs Olímpics (I)

Primera setmana dels jocs olímpics de Londres i primeres reflexions esportives.

Aquest any ha coincidit que treballo només de matins i he pogut veure força coses dels jocs. Jo destacaria, suposo que com tothom, en els esports més olímpics, la natació (ja acabada) i l’atletisme (acabat de començar) dos noms en natació i un altre, de moment en atletisme:

- Michael Phelps: una llegenda, ja ho podem dir, ara que s’ha retirat que és tota una llegenda, amb 22 medalles olímpiques de les quals, 18 d’or. Marca que segurament no es podrà superar en mol temps (si mai algú arriba a superar-la). Va començar deixant molts dubtes amb el seu enfrontament directe amb Ryan Lochte, però ha acabat amb més medalles que nos pas ell, amb 4 ors i 2 plates més.

- Ye Shiwen: la xinesa de només 16 anys, que va batre el récord del món en els 400m estils, amb una darrera piscina estratosfèrica de 28,93s. Desperta dubtes, a molta gent, i s’haurà de veure com acaba tot i com evoluciona aquesta nedadora.

- Usain Bolt: de moment porta l’or en els 100m lliures, en la final més ràpida de la història amb 7 dels 8 atletes baixant del 10s i només va fallar el jamaicà Assafa Powell que es va lesionar a mitja cursa, sino, molt probablement els 8 atletes haguessin baixat dels 10s. Ara a esperar si pot guanyar l’or en els 200m i si amb el potent equip jamaicà tot i que els dubtes que desperta Powell facin patir per la seva segura medalla.

A banda d’aquests noms propis, altres coses de les que he seguit i m’agradaria destacar:

Mireia Belmonte

- Mireia Belmonte: per proximitat, per què és catalana, i les seves dues medalles de plata. Molt meritòries, té pinta a bona noia i a més va un parell d’anys es va posicionar a favor de les seleccions catalanes.

- Selecció espanyola de futbol: no he vist cap partit ni repeticions, només he seguit resultats, fantàstic, a la “rojita” medalla d’or segura per els nostres veïns, els hi han fotut una òstia a tots els morros. A les primeres de canvi fora, sense gols a favor i amb mala imatge.

- Tecnologia: discussió habitual la de l’ús o no de la tecnologia en l’esport, aquests dies he vist dos exemples amb diferents usos i diferents resultats. El primer en el partit d’hoquei herba de la selecció espanyola crec que contra Pakistan, anant 1 a 1 els espanyols fan un gol, inicialment el donen per bo, però miren el vídeo i l’anulen pel què diuen de forma correcta, resultat final 1 a 1, empat, evita la derrota injusta (ja que el gol no era) dels Pakistan. De fet, he vist més partit d’hoquei herba (és un esport molt plàstic, fàcil d’entendre i similar tàcticament al futbol) i l’ús del vídeo és habitual. L’altre exemple, partit waterpolo Espanya em sembla Croàcia, darrers segons i gol fantasma d’Espanya que empatava sobre la botzina, el jutge de línea dóna per vàlid el gol però l’àrbitre diu que no ha entrat. Les imatges, fins i tot passades a la piscina, demostren a les clares que la pilota entra. Error que evita l’empat espanyol que era merescut. Per cert, uns dies després, aquest àrbitre queda apartat de l’arbitratge dels jocs, que prenguin nota a la lliga espanyola (es quedaran sense àrbitres si apliquen aquest criteri).

- Final dels 10.000 metres d’atletisme: cursa tàctica, lenta, però amb un final... quin final, corrent els últims 400 en 54s, el darrer quilòmetre en 2:20, i en Mo Farah acaba guanyant la cursa en un esprint immens de 400 metres després de córrer 9,6km.

Foto finish triatló femení

- Final del triatló femení: a l’esprint, després de 1,5km de natació, 40km de bici i 10km corrent, arribada a l’esprint i acaben amb el mateix temps dues atletes, foto finish per dirimir qui guanya.

Marató femenina: vaig poder veure-la des del km 13 fins al final. Genial el recorregut pel centre de Londres amb els monuments més coneguts de la ciutat 100%  reconeixibles, tot i que vaig trobar a faltar l’entrada a l’estadi, ja que es va acabar al Mall. Carrera ràpida, molt maca de veure i molt ajustada.

Tinc altres imatges gravades així més puntuals:

- Desmai en els 20km marxa d’un corredor crec que polonès, impacte, cau a plom contra una valla, queda a terra amb els ulls en blanc, destrossat.

- Ovació de l’estadi a l’atleta britànica de l’heptatlò, Jessica Ennis, guanyadora de l’or amb una excel·lent marca de 6955 punts.

- Final de tir olímpic en la modalitat de skeet, en dones: una italiana, de 100 plats en toca 99, nou rècord olímpic.

A part del capítol esportiu, passem a l’extraesportiu, dos temes, tots relacionats un de forma indirecta i un altre de forma directíssima amb Catalunya i la seva relació amb Espanya i el món. Primer la prohibició no escrita, però si de facto de les banderes no oficials a les grades de les proves a Londres, primer va ser una bandera bretona i després una d’Euskadi, que van obligar a retirar-les sota amenaça d’expulsió de les seves localitats. A mi em sembla molt fort que en un país que es diu democràtic es prohibeixin banderes perfectament legals, que no ofenen a ningú i més quan ells, el britànics (als jocs no participa Anglaterra, sinó el Regne Unit) tenen el seu estat compost per 4 nacions, Anglaterra, Gal·les, Escòcia i Irlanda, que a més en molts esports participen per separat en tornejos internacionals (futbol, rugbi...). Però com que els que ens podem queixar no tenim un estat a darrera, aquí no ha passat res.

Àlex Fàbregas

El segon tema, que per mi es mereix punt i a part, és el de l’Àlex Fàbregas, jugador català d’hoquei herba, que a més juga al Club de Polo de Madrid, que en una entrevista al diari Ara va verbalitzar el què crec i espero hi hagi més d’un esportista català que pensi, que juga amb Espanya per què li toca, però que és una feina més i la fa, que li agradaria poder jugar amb Catalunya i que amb aquests colors si que es sentiria representat i no ara jugant amb la selecció espanyola. Doncs això, li ha comportat amenaces, insults... a través de les xarxes socials (sobretot Twitter) dels personatges de sempre de la caverna espanyola, i per contra va convertir la resposta catalana amb el hashtag #totssomÀlexFàbregas en TT i va tenir ressò a diferents mitjans de comunicació internacionals. Des d’aquí només ànims a l’Àlex Fàbregas i encoratjar a la resta d’esportistes catalans que estan obligats a jugar amb Espanya a fer com ell i expressar públicament el seu desig de poder competir amb un país, que és el seu i que molt volem que en els propers jocs olímpics, a Rio de Janeiro el 2016, hi tingui representació pròpia.