Ferran Sampere, el guanyador |
Ja us aviso d’entrada, no és la crònica de la meva cursa, ja que no la vaig
fer, però si que és la meva crònica de la cursa Taga 2040 EVO des de dins.
D’entrada és una cursa que tot i ser a casa, molt ben organitzada,
atractiva, potent i dura segurament no faré mai. Els motius... només un, la
data, una setmana després de Festa Major de Sant Joan, de fet no arriba ni a la
setmana, ja que es disputa diumenge i la festa s’acaba el dimarts abans. Pels
que us pregunteu què hi té a veure, doncs tot, si sou de Sant Joan o heu vingut
a córrer alguna cursa aquí, sabreu de l’estima dels santjoanins al nostre
poble, i el súmmum és la Festa Major, que són els dies de l’any on ens reunim
tots els que tenim certa relació amb la nostra vila, i a la meva colla ja és
tradició sortir a sopar tots dissabte (i seguir fins entrada la nit al Nervis i
a l’envelat) i dilluns fer un bon sopar a les Feixes el grup selecte que tenim
festa el dimarts (i acabar la jornada fent el ball del pijama als volts de les
sis del matí). Doncs això, que sortir dissabte i dilluns i córrer al cap de 5
dies és incompatible si es vol fer sense patir en excés.
Això no treu que des de fa molts anys i sempre que he pogut faig un
control, a la zona de Coma d’Olla i cap al bosc dels Escalers, cosa que fa que
almenys una estona hagi de caminar. Aquest any, que era el primer des de que
corro curses em vaig plantejar pujar des de Sant Joan corrent, seguint el camí
de la cursa fins Coma d’Olla i baixar com els sub-23 fins al meu control, a
l’entrada del bosc dels Escalers (uns 14km).
Dissabte ja tenia clar fer-ho i a última hora es va afegir a l’excursió en
Felip Mir, que per cert, està en força millor forma que jo. Vam decidir sortir
a les set des de l’estació, per què ell pogués aparcar bé. Jo vaig sortir
corrent de casa.
L'Atef arribant al Puig Estela |
Un cop junts sortim a ritme però fent petar la xerrada, anem parlant de
feina, del partit de futbol del dia abans contra els mexicans a Sant Joan, de
material de córrer...vaja que una bona matinal, una bona companyia però un
ritme “lentot”... Arribant a Can Camps, sobre l’hora i deu, ens encalcen els
obridors de la júnior amb qui la fem petar mentre ens avituallem amb els meus
pares que estan muntant el control de Can Camps, allà ens hi estem una estoneta
i sortim cap a dalt patint de si ens atraparan o no els primers, som patidors
de mena tot i portar molta avantatge. Però com que seguim xerrant ens despistem
i ens veiem dins un bassal de fang que és, en part responsable del canvi de
circuit d’aquest any, per mi molt millor, tot i que una mica més dur, que ens
porta a encalçar per darrera a en Sopes que va a fer el seu control als
Escalers. Arribem a Maús, nou avituallament líquid que agraïm, pinta a dia de
calor i anem justos d’aigua. Seguim amunt, aquí en Felip em deixa enrere i no
ens trobarem de nou fins al cim del Puig Estela. Jo aquesta estona començo a
patir amb l’asma, havia d’haver previst a Can Camps una manxada de Ventolín, fa
dues hores llargues des de que m’he aixecat i he fet la primera i amb l’esforç
els meus pulmons ja pateixen. Arribo dalt la cabana de pastors i veig en Felip
amb uns 100 metres llargs d’avantatge, per darrera m’atrapa una màquina,
l’Aleix Roqué, que puja a fer fotos a la sortida dels Escalers, però com que va
amb temps s’arriba a dalt el Puig Estela i torna a baixar com qui fa un vol pel
passeig. Arribant a dalt, nou avituallament, poca parada i seguim, ara ja tenim
clar que no ens atrapen. Fem la cresta a poc a poc i arribem a Coma d’Olla.
Aquí parem poc, només saludem i cap a lloc.
Quan arribem comencem a veure els primers corredors que surten dels
Escalers, quines bèsties, fa poc més d’una hora que corren, ja porten més de
12km i gairebé +1000 de desnivell... una estoneta més i ja els veiem passar per
la cresta. Tot i així encara tarden una mica a arribar a on som nosaltres,
primer els sub-23, i un cop n’han passat 4 els primers sèniors.
Ens sobta no veure passar ni l’Èric Moya ni en Pere Aurell. La calor fa estralls
i l’Èric passa quart, a l’encalç del tercer i força lluny del segon, ni saluda,
cosa estranya en ell, va amb mala cara, després, a l’arribada em confirma les
males sensacions, tot i que millora el temps de l’any passat, la setmana de
vacances i la Nit Pirineu li passen factura. Van passant corredors, l’Aurell
molt enrere, amb molt mala cara, em diuen després que ha defallit amb la calor
(jo diria que també hi té a veure el seu excel·lent paper dos dies abans a la
Nit Pirineu). Els de Sant Joan van passant, en Xevi Guillaumes, en David Sala,
l’Atef, en Moi... i sorpresa arriba en Josep Maria, és l’home de la cosina de
la meva dona, havíem entrenat la cursa junts el juliol, però no l’esperava tant
endavant, al matí tenia diarrees i no sabia si sortir, em diu que es troba bé i
que va a tope, acabarà amb un temps de 3 hores i 35 minuts (a mi em sembla un
molt bon temps). El ritme de descens dels corredors baixa. Fa calor, molta. I
passen les hores. Patim per en Ferran Peralta, i de cop apareix, va tou, tocadet,
però amb bona companyia, en Pere Cortacans. En Felip baixa amb ells fins a Sant
Joan ajudant a acabar a tots dos en un temps molt correcte.
A partir d’aquí corredors més tocats i espaiats fins al grup de tancament,
encapçalat per una corredora que baixava a tota castanya i que em va dir que
havia abandonat sobre el quilòmetre 4 però que acabava fent la cursa amb el
tancament. Un cop passat ells i sense esperar el de dalt, ja que em van dir que
estaven molt tranquils i a mi m’esperaven a Can Camps, vaig baixar corrent i
recollint les marques, cintes i cartells dels quilòmetres fins a l’avituallament
del final del bosc, on vaig poder descarregar les cintes que duia i agafar una
bossa més gran per acabar de desmarcar fins gairebé a Can Camps.
La baixada, tot i carregat amb la
bossa, cartells de quilòmetres i alguna piqueta, la vaig fer prou ràpida i em
va donar temps a poder beure aigua abans no tanquessin del tot el control. Els
darrers sis quilòmetres de cursa Sub-23
els vaig deixar sense fer i vaig tornar amb cotxe amb els meus pares.
Al passeig, retorno les piquetes, cartells, xiulet i peto, i encara em va
donar temps a poder parlar amb algun dels valents que van fer la cursa, l’Èric
Moya o en Ferran Peralta per exemple.
De tornada a casa, camí del pavelló encara quedaven corredors que s’anaven
a dutxar i jo que encara corria, era objecte d’algun comentari com que a veure
si no en tenia prou.
A casa i a taula ja hi havia els nens (que per cert en Pau havia guanyat la
seva categoria de la Taga 2040 infantil, en Guiu, havia quedat més malament ja
que a la seva categoria hi ha nens molt atletes i ell no ho és gaire, i en
Berenguer havia quedat tercer) i en Josep Maria, que tot i no trobar-se bé a la
sortida havia fet una gran carrera i que vam poder comentar diferents aspectes
de la cursa:
-
Marcatge:
molt ben marcada, gairebé massa. D’això em queixo també jo, que la pateixo per
desmarcar un tram. Comparat amb les curses que jo o ell han fet el marcatge del
Taga 2040 no té res a veure.
-
Circuit:
espectacular i dur. Tot i que a ell el
preocupa la pujada dels Escalers, diu que un dia hi haurà un accident, la gent
puja molt fosa i fins i tot davant seu diu que algú es tambalejava.
-
Avituallaments:
esplèndids, sobretot a l’arribada. Només una petita queixa, si ho vaig entendre
bé al Taga hi havia barretes energètiques, que ell les hagués posat al Puig
Estela. Per la resta collonut .
-
Ambient:
molt bon ambient amb gent al poble, Puig Estela i Taga. Ell està acostumat a
córrer per Osona i no havia fet cap carrera amb pics emblemàtics com aquí.
Doncs res, ara fins l’any vinent. I com sempre felicitar a la UE Sant Joan,
per la magnífica feina que fa en totes i cada una de les activitats i curses
que organitza.