dimecres, 22 de desembre del 2010

Atac a la línea de flotació del país


Avui s'ha conegut una sentència del tribunal suprem espanyol que ataca la línea de flotació del nostre país, ataca directament el sistema d'inmersió lingüística del nostre sistema d'ensenyament.
Aquesta sentència derivada de la del constitucional, per mi és més greu i caldrà una resposta encara més enèrgica per part dels nostres polítics, que no poden deixar passar un atac com aquest.
La primera pedra de toc pel nou govern que vindrà està servida i ens servirà per veure com encara la "transició nacional" promesa per Mas.
Ara i més que mai, tots amb la nostra llengua.

I pels que encara no veieu clar quin és el nostre futur, no ens en deixen cap altre, la independència.

dijous, 25 de novembre del 2010

Què votar el 28-N?


S'acosta diumenge i les eleccions i tot i que aquests dies sóc de viatge i estic desconnetat aquests darrers dies de la campanya, m'agradaria fer certes reflexions sobre què votar, i sobretot, què no votar.

- Plataforma x Catalunya: cal argumentar alguna cosa? Invotable.
- PP: amb les campanyes anticatalanes i xenòfobes s'ho mereixen? Haurien de fer-s'ho mirar.
- Ciutadans: extrany que amb les desercions que han tingut segueixin comptant, i amb les seves teories de discriminació del castellà a Catalunya, haurien d'estar avergonyits de tanta mentida.
- PSC-PSOE: amb visió espanyola de Catalunya, de la mà d'en ZP i els "catalans" Corbacho i Chacón? Tenim un problema amb aquesta esquerra.
- ICV: coincideixo amb molts, el pitjor error d'Esquerra en aquests dos governs, fer-lo partíceps. Només pels més fervents seguidors.
- Reagrupament: una decepció, crec que el senyor Carretero tenia bona reputació que ha arruïnat (segons el meu parer) amb una manera de fer poc ajustada a les coses que predica (llistes obertes, estatus de partits polítics...).
- Solidaritat: crec que serà uns de les sorpreses tot i en Laporta, personatge complicat, amb clars i obscurs.
- CiU: els que guanyaran, fàcil. Espero que tinguin clar només una cosa, lluitar pel concert econòmic i que no hi renuncïin de seguida. Fan de mal fiar.
- ERC: l'opció menys dolenta, amb molt errors en els governs precedents, però amb un gran encert, insistir en el nou estatut, al final un fracàs però que ha posat en solfa la relació de Catalunya amb Espanya i que ara planteja el següent pas, el dret a decidir. Espero que siguem prou valents i coherents per ajudar a CiU en el concert econòmic. Per cert, bona campanya la de Gent Valenta. La meva opció.

La gran incògnita però per mi és la participació, per mi serà menor del 50%, un fracàs de la democràcia. Espero equivocar-me.

Bé, diumenge sabrem alguna cosa més.

dimecres, 3 de novembre del 2010

Rugbi infantil a Perpinyà


Dilluns passat, dia 1 de novembre, i després de mirar 2 calendaris laborals francesos, on em va semblar que per ells era laborable, vam decidir anar a passar el dia a Perpinyà amb els nens. Com que la nit de dissabte a diumenge s'havia canviat l'hora, els nens es van llevar d'hora i poc després de les 9 del matí ja estàvem en marxa.
Poc després d'un quart d'onze erem a l'entrada sud de Perpinyà, i tot indicava que no treballaven i que era festiu com a Catalunya sud. Vam entrar cap a la Plaça Catalunya i efectivament tot tancat.
La decisió següent va ser anar cap a la reserva d'animals de Sigean, al nord de Perpinyà, però en Pau ens va insistir en passar pel camp de l'USAP, i com que ens venia de pas ho vam fer. Al arribar al camp, hi havia molt moviment (no el d'un partit del primer equip) i ens vam parar. Doncs, bé hi havia un torneig de rugbi infantil, amb equips de base de l'USAP, de Ceret, de Pau, del Biarritz, de l'Stade Francais i altres que vaig ser incapaç de reconèixer.
En Pau ens va fer quedar a veure els nens com jugaven i vam estar una hora i mitja veient com jugaven i amb en Pau (sobretot) i en Guiu embadalits ja que veien nens no molt més grans que ells jugant a rugbi. I en Berenguer menjant com un golafre xurros (almenys es va menjar 3 o 4 xurros).
Un cop ens vam haver cansat de veure rugbi vam anar a dinar al centre de Perpinyà i vam descobrir que hi havien algunes botigues obertes i vam comprar alguna coseta (un dels objectius inicials de la sortida) per tornar cap a casa i arribar-hi sobre les 17h.
Ah! i després a jugar a rugbi amb en Pau i en Guiu a davant de casa.

En resum, un dia divertit i diferent.

diumenge, 31 d’octubre del 2010

A la festa dels Súpers!


Diumenge passat vam passar part del diumenge a la festa dels Súpers, del Club Súper 3, a l'estadi Olímpic Lluís Companys i al seu voltant.
Amb la Gemma tota la setmana anterior fora, vam veure gairebé cada dia l'anunci de la festa al K3 i els nens, sobretot en Pau, insistien en anar-hi. Amb l'excusa de què en Carles Bassaganya, l'Helena, en Miró i l'Elna hi anaven en vam animar a baixar-hi. Només arribar, l'odissea del dia, aparcar. Vaig tenir sort i vaig poder accedir a davant de l'estadi, a la zona del lateral, on vaig poder deixar els nens i la Gemma i jo a intentar aparcar. Ho vaig poder fer en una zona arbrada i ficant la furgoneta com vaig poder entre dos cotxes, darrera l'estadi Pau Negre.
Primer els nens van jugar en una activitat amb monitors i després vam entrar a l'estadi, on a l'escenari, feien l'espectacle del club Super 3, amb tots els de la família Súper i algun dels dibuixos animats. En Pau, seguia molt interessat la trama i content de veure personatges de la tele en viu, però una de les coses que van demostrar que valia la pena haver-hi anat va ser la cara d'en Guiu quan va veure aparèixer a l'escenari en MIC, va quedar embadalit i gairebé plorava de felicitat.
Un cop va acabar, vam fer els 3 nens socis del club (que en té més de un milió) i després vam dinar d'entrepans, asseguts a una escala com milers de persones feiem. Vam fer un volt per lq pista i després, ja en companyia d'en Carles, l'Helena, en Miró i l'Elna, vam anar a la paradeta de Monty, per què en Pau volia anar en bici, i després de fer gairebé una hora de cua, vam pujar a la bici en Pau i en Guiu i en Miró, que podeu veure a la foto.
A part de la molta gent que hi havia, és una bona experiència per fer (no més d'un cop l'any) amb la família.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Vic Crancs 15 - Garrotxa RC 19

Si, hem debutat amb victòria.

En el primer partit de segona divisió catalana per part del Garrotxa, ens hem enfrontat al Vic. El partit ha estat molt igualat i s'ha resolt per petits detalls. Hem començat molt bé, ja que pràcticament el primer cop que hem passat del mig del camp, hem entrat a 22 i hem fet el primer assaig, tot i que no hem pogut transformar, i ens hem posat 0 a 5. Els Crancs han reaccionat i ens han empatat a 5, i tampoc no han fet la transformació. El Garrotxa però, ha seguit jugant com fins al moment i de seguida ens hem tornat a posar per davant, amb una segona marca sota pals, que a més hem transformat, per posar el 5 a 12. A partir d'aquí, els Crancs han posat setge a la nostra línia de marca i per 4 o 5 cops hem refusat atacs des de la línia de 5 metres (inclòs un intent d'assaig per part del seu 15 que ha plantat la pilota a 2 pams de marca pensant que estava a dins). Cap al final de la primera part hem trencat la seva defensa i amb un molt bon contratac ens hem quedat a un pam de fer la tercera marca i la jugada i la part ha acabat amb un avant nostre.
Jo, he jugat tota aquesta primera part d'ala.
En la segona part, hem començat despistats i s'ha notat, ens han fet dues marques molt seguides, tot i que no n'han transformat cap (i un dels petits detalls, els dos intents han acabat estavellant-se als pals), tot i així s'han posat per davant 15 a 12. En aquest moment crític, hem sabut reaccionar i hem fet una altra marca, que a més hem transformat per posar-nos 15 a 19. A partir d'aquí el partit ha estat nostre, hem dominat, i amb un cop de càstig favorable podiem haver sentenciat el partit, però per una errada del nostre línia (el que marca els fores de banda) ens han invalidat el xut. Els últims minuts hem pressionat la seva línia de marca (amb 2 touches i una melé a 5 metres, totes perdudes) buscant la quarta marca que ens donés definitivament el partit i el bonus ofensiu. Però, encara hem hagut de patir, ja que ens han tret de la seva 22 i han sortit molt bé del seu camp, però amb un avant s'ha acabat el partit i ha arribat la nostre victória.
Aquesta segona part no he jugat ni un minut, ja que m'han substituit a la mitja part.
En el partit he juat dos ripollesos, un a cada equip, un ribetà (conegut de fa anys) pels Crancs, i jo, un santjoaní amb el Garrotxa RC.
I la setmana que vé, a Hospitalet.

dijous, 14 d’octubre del 2010

Crancs Vic vs. Garrotxa RC

Dissabte 16 d'octubre comença la lliga pels Teixons del Garrotxa, ens enfrontem al Vic, a Vic el dissabte a les 16h. Serà la primera prova de toc per veure si ens podrem mantenir a segona. No pinta massa bé, tenim molts lesionats (segurament anirem justos d'efectius) i darrerament no hem entrenat massa gent, a més de fer uns dos darrers partits bastant lamentables (tot i la victòria fàcil del partit davant el Banyoles).
Bé, pels que vulgueu us espero al camp del Vic (al costat del camp de futbol), el proper dissabte 16 a les 16h.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Jugant amb el Garrotxa

Els que ja hem seguiu o em coneixeu, sabeu que he començat a jugar amb el Garrotxa Rugbi Club, i a dia d'avui, he jugat ja un parell de partits. El primer va ser fa 15 dies, a casa, a Olot contra el Manresa, equip acabat de crear, amb 6 o 7 ex-jugadors dels Crancs de Vic. El partit, per nosaltres va ser fàcil, ja que èrem uns 30 hi vam alinear 2 equips per banda, mentre que ells només eren només una vintena. El resultat va ser el de menys i jo vaig començar com a ala la segona part i quan feia uns 20 minuts que jugava va entrar un company. A nivell de joc, no vaig entrar massa en joc, però vaig tenir temps de fer n parell de placatges i alguna jugada d'atac (un parell de retorns que vaig agafar jo directament del xut).
La sensació de tornar a jugar després d'uns 11 anys va estar bé, a més començar tranquilament va bé per evitar problemes i lesions.
La setmana passada no vaig poder jugar contra el GEiEG ja que era fra, però dissabte vaig tornar a jugar. Aquest cop contra un altre equip nou, el Banyoles. Són molt joves, poc pesats però estremandament físics (diu que la majoria estudien Educació Física). El partit a nivell de joc va ser fàcil per nosaltres, degut a la falta d'experiència d'ells i al major pes de la nostra davantera, però compensat per la falta de físic nostra (ja que divendres vam entrenar 2 hores i dissabte al matí 2 i mitja més) i per la falta d'efectius, només 18 jugadors. Vaig començar a la banqueta, però als 5 minuts i per la lesió d'un company vaig sortir de segon centre. A la segona part i com que encara vam tenir un parell de lesions més, vaig acabar jugant de flanker, a la davantera, cosa que només havia fet en una ocasió uns 20 minuts.
De centre em vaig veure prou bé (excepte un error de placatage, i un cop de càstig per robar la pilota des de terra després de fer un bon placatge). En canvi com a tercera, molt perdut, bé a les melés (la giràvem sempre del meu costat, més pel pilier que per mi), i no tant als rucks on anava molt perdut i vaig fer el meu segon cop de càstig (per robar la pilota de terra amb les mans en un ruck). A més, a les touches feia de saltador sense tenir ni idea de com cantàvem les sacades.
Al final, el resultat va ser que vaig acabar molt cansat, però sense lesions (una rascada al front, un parell de trepitjades a les cames i l'espatlla molt cansada).
Dissabte comença la lliga, contra els Crancs, el què no tinc clar és si a casa o fora, ja us ho diré.

diumenge, 19 de setembre del 2010

Taga 2040 Evo



Avui he anat a fer de control a la cursa del Taga 2040 Evo. Aquesta cursa, que avui complia 11 edicions està organitzada per la UE Sant Joan, de la qual sóc soci i vaig ser-ne part de la seva junta directiva durant 4 anys.

Ja fa anys (diria que 9 o 10) que faig de control i des de fa un parell d'anys ho faig a Coma d'Olla. Aquesta situació del meu control, fa que segueixi una part de la cursa, des de la Collada de Can Camps fins al Puig Estela i, un cop fet el cim, seguint la carena arribar fins a Coma d'Olla.

Avui, a part del cansament, que com sempre és important, he aprofitat molt bé el matí i m'ha servit per veure de prop l'helicòpter dels bombers de prop, de bon matí mentre feia un vol per veure com estava el dia, han fet una volta a sobre meu i han seguit direcció a Vallter. Després ha tornat i ha recollit a un corredor lesionat (res de gravetat, només un turmell doblat), tot i que han baixat a prop meu només els he sentit però no els he vist. També he vist un grup d'isards des de lluny (els he pogut fotografiar tot i que amb la resolució que admet el bloc no es veuen) i un de sol que intentava creuar la línia de cursa i li ha costat 5 o 6 intents (també en tinc fotos).

A més hem anat molt bé avui, sobre les 12:15h ja ens han dit que podiem baixar i hem tornat cap a casa.

La foto és del primer corredor que ha passat quan ja baixaven de Coma d'Olla (pujant anava tercer, a uns 20 metres dels dos primers)i que suposo que ha guanyat.

Felicitar a tothom que ha participat a la cursa (córrer 21km pujant pels Escalers fins Puig Estela, anar fins el Taga i tornar a baixar, és per felicitar), a l'organització (esperem tornar-hi l'any vinent) i jo, a recuperar-me (que marxo tota la setmana).

dimecres, 8 de setembre del 2010

Apadrina un jugador de rugbi, apadrina'm!


Pels que hem seguiu de forma habitual, o em coneixeu de fa temps, sabeu que m'agrada el rugbi, i que durant 3 anys a la facultat,a més, hi vaig jugar. Des de fa uns 9 mesos (abans del nadal passat), vaig entrenar més o menys de forma regular amb el Garrotxa Rugbi Club. Aquest any miraré de fer la temporada amb ells.

Per això us dic que m'apadrineu. Una de les maneres que tenim de pagar-nos les fitxes, arbitratges i despeses vàries és fent socis, tots els jugadors busquem amics i familiars per fer-los socis del club i que així ens apadrinin a cada un de nosaltres i podem cobrir el cost de les fitxes. Fer-nos de padrí, té un cost per tota la temporada de 25€, amb aquesta quota, el soc-padrí té dret a vot dins el club i regalem una samarreta amb l'escut del club.

Com que intentaré poder jugar la temporada, aquest any a segona divisió catalana de la Federació Catalana de Rugby, necessito que m'apadrineu. Els que estiguin disposats a fer-ho, m'ho feu saber i us prometo que estareu al cas dels nostres partits tant a fora com a casa i em podreu venir a veure com jugo, o ja sé qe us agradarà més, com em foten castanyes a tort i a dret.

Apadrineu-me!!!

diumenge, 5 de setembre del 2010

"La reina al palau dels corrents d'aire" de Stieg Larsson


Títol: La reina al palau dels corrents d'aires
Autor: Stieg Larsson
Traducció: Pau Joan Hernàndez
Editorial: Columna
Pàgines: 847

Nota de l'editorial:
La reina al palau dels corrents d'aire

Autor: Stieg Larsson
Col·lecció: Clàssica

« El desenllaç de "Millennium" »

Aquest és el tercer i últim volum de la trilogia de culte que ja ha seduït més de 13 milions de lectors a tot el món.

Text de contraportada

Ens ho podíem esperar: la Lisbeth Salander no és morta, tot i que una bala al cervell fa que la seva vida pengi d’un fil.
Mentre es debat entre la vida i la mort, aïllada dins d’una habitació d’hospital sota vigilància policial perquè encara es mantenen els càrrecs contra ella, haurà de compartir passadís amb el pitjor dels seus enemics: l’Aleksandr Zalaixenko, en Zala.
En Mikael Blomkvist, per la seva banda, està a punt de publicar un altre dels seus temibles articles periodístics que sacsejarà la societat civil sueca, de manera que posarà en dubte la credibilitat del sistema de seguretat i justícia de tot el país.
I serà en Mikael qui desvelarà la perversa connexió que guarden tots aquests estaments amb la nostra apassionant heroïna que, tot i les ferides, aconsegueix fer ús dels seus increïbles dots de hacker per sortir d’una trampa de dimensions inimaginables.

Stieg Larsson signa l’apassionant tercer i últim volum de la trilogia que ha seduït tot el món i que s’ha convertit en un fenomen de culte arreu. No esperis més per saber-ne el desenllaç!


Desenllaç de la trilogia Millenium. Arrencada del llibre molt lenta, fins la pàgina 300 (més o menys) se'm va fer molt pesada, després ja l'he pogut seguir a més ritme. De fet, l'he hagut de deixar durant un mes llarg abans de poder seguir bé amb el llibre, i pel què sé no he estat l'únic.

El llibre molt centrat en els preparatius dels judici a la Lisbeth Salander, en els del llibre d'en Blomkvist, que van molt lligats (gairebé al 100%)i que fins que no entra en joc un nou personatge, la Rosa Figuerola (i tot el seu equip d'investigació) no agafa un altre ritme que fa que t'enganxis a la lectura.

De totes maneres acaba d'una manera molt oberta, deixant possibilitats a nous llibres (com així tenia pensat l'autor), tancant algunes trames (l'afer Zalaixenko, la part del germnastre de la Lisbeth) però deixa oberts altres temes com la publicació del nou monogràfic de Millenium, la relació restablerta entre en Blomkvist i la Salander...

La trilogia està bé, però per sota de les expectatives que m'havia generat tants comentaris positius.

"La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina" de Stieg Larsson


Títol: La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina
Autor: Stieg Larsson
Traducció: Albert Vilardell
Editorial: Columna
Pàgines: 766

Nota de l'editorial:
La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina

Autor: Stieg Larsson
Col·lecció: Clàssica

« L’esperada segona part del thriller que ja ha atrapat més de 6 milions de lectors. »

Text de contraportada

La jove i extraordinària investigadora privada i hacker Lisabeth Salander es veu sotmesa de cop a una ferotge persecució amb la intenció d’eliminar-la. Mentre el brillant i controvertit periodista Mikael Blomkvist pensa en canvi que ella passa uns dies de vacances, ell és a punt de llançar un número especial de la revista Millennium dedicat a revelar una xarxa de tràfic de prostitutes provinents de països de l’Est d’Europa, en què hi ha implicades diverses persones rellevants de la societat sueca.


Segon llibre de la trilogia Millenium,centrat en l'assassinat d'uns col·laboradors d'en Blomkvist on es troba embolicada la Lisbeth Salander i el seu pare (un espia desertor de l'URSS amb negocis molt foscos i amb protecció del servei secret suec), també serveix per entendre com la Salander arriba a ser qui és i com assoleix els seus coneixements informàtics i d'on neix el seu odi visceral contra els homes que maltracten (tant físicament com mental) a les dones.

L'he devorat sense parar, a un ritme molt viu, val molt la pena, et deixa amb ganes de començar el tercer llibre.

divendres, 3 de setembre del 2010

Estiu 2010, ja en el record


Des de dilluns, tant jo com la Gemma, hem tornat a la rutina habitual de tot l’any i hem deixat enrere 15 de vacances.
Aquest any, com ja en fa uns quants (per ser més exactes 9 anys) hem anat de vacances a Aguatón, pels que no ho sabeu, és el poble del meu sogre, on hi té una casa que ens serveix per passar els estius i que aquest any ha tingut una millora important amb obres incloses que haurien de permetre poder anar-hi a més fora de temporada.
Es tracta d’un poble situat per sobre els 1200 metres, que durant el dia pot fer molta calor (amb sol de muntanya a més, per tant molt calent) i que durant la nit refresca, cosa que et permet dormir de forma molt agradable. A mi, particularment, em va molt bé, ja que es tracta d’un poble petit, amb poca gent, tranquil i que després de tot l’any anant amunt i avall, per grans ciutats, aeroports, polígons, fires... va de conya per poder desconnectar. Aquest any però ha estat més desconnexió de l’habitual, ja que des de fa un parell d’anys hi ha un punt de connexió a Internet, que et serveix de cordó umbilical amb el món real, i aquest any, ha estat els 15 dies de vacances espatllat i per tant sense poder-nos connectar a internet.
La part bona, és que he desconnectat de tot (feina, política, blog, Twitter...) i la part dolenta és que quedes molt despenjat de tot i quan tornes et costa re col•locar-te, tot i que normalment l’agost és època de poc moviment, aquest any no ha estat així i em sembla que m’he perdut unes quantes coses. Per què, ja en parlaré algun altre dia, les televisions espanyoles (que són les que es veuen allà) passen a un altre capítol que no té res a veure amb el meu interès informatiu.
A més, aquest estiu serà per mi, l’estiu sense fotos, ja que em vaig oblidar al marxar, entre altres coses (carregadors de mòbil, llibres...) la càmera de fotos, creu que he arrossegat tot l’estiu.
La tornada a la normalitat (relativa) ha anat acompanyada d’una setmana amb molta feina al despatx, amb acabar de posar al dia casa (comprar després de 15 dies fores), enllestir la tornada a l’escola dels nens, en Pau a P5, en Guiu a P3 a partir del dia 7 i en Berenguer a P1 a la guarderia (heu llegit bé a P1 per problemes d’espai), la nova habitació dels nens i la tornada als entrenaments de rugby, amb el Garrotxa Rugby Club, amb qui intentaré fer la temporada (o aquesta és la meva intenció).
En fi, l’estiu 2010, per molts ja no és més que un record (més o menys proper) i cada dia que passa ens acosta més a l’estiu vinent.
Per cert, encara existeix la cançó de l’estiu? Quina ha estat per vosaltres?

divendres, 6 d’agost del 2010

La feina aquests dies de vacances


Aquests dies de vacances, per molts, no per a tothom, ja que nosaltres (la Gemma i jo) treballem, a la feina s’ha de fer una mica de tot i poc de la teva feina. Ho dic per què estic entrant comandes (cosa que no faig la resta de l’any) i fent el seu seguiment.
Com jo hi ha molta gent dels que treballem aquests dies que fem feina no habitual, es nota per què hi ha moltes més consultes que en altres èpoques de l’any, amb tothom a plena activitat són més que sabudes, més errors i més disculpes de “com que estem de vacances estic fent feina que no és la meva” i les comandes, que en segueixen arribant, són molt més petites, vaja, que són les urgències.
A nivell de facturació, si tots els mesos estan sent bastant justos (alguns de molt dolents, com el passat juliol per exemple), aquest mes amenaça de ser catastròfic. Això fa pensar que no és tant clar el procés de millora de l’economia que algú apunta, i que jo en alguns moments em semblava veure, estigui arribant.
No obstant a nivell català, aquest darrer mes ha estat horrorós per a nosaltres, no sé si ens estem convertint en un país de serveis, cosa perillosa si volem mantenir-nos com un país dels més potents d’Europa, no podem oblidar la força que necessitem que tinguin sectors com el de la indústria per tenir un país competitiu o com el primari (agricultura i ramaderia) si volem tenir un país equilibrat, cuidat i amb gent que s’estimi i implantada al territori. No podem viure només de la força turística de marques com Barcelona, Costa Brava, Costa Daurada o Pirineus, que són molt importants però si només ens centrem en això reduirem el país a un parc temàtic pensat pels turistes i no per a qui ens estimem la nostra terra.

dimarts, 3 d’agost del 2010

La pilota al teulat d'Esquerra


Aquests últims dies hem assistit a diferents crides per tal de poder tenir una candidatura unitària a les eleccions de la tardor. Des d'en Carretero (més o menys interessada) fins a altres veus (no tant interessades) com la Patrica Gabancho.

Sembla que tant Reagrupament com Solidaritat Catalana hi estan a favor, probablement per comptes electorals, ja que sembla que cap d'ells treurà representació, i sembla que altres grups podrien afegir-s'hi.

Qui de moment no ha mogut fitxa ha estat Esquerra, que no sembla molt per la labor. Tot i que les enquestes apunten a una forta baixada de vots, dins un clima, sembla que favorable a l'independentisme, no sembla que Esquerra vulgui entrar en el joc. Coincideixo amb l'Héctor López Bofill, en què Esquerra ha perdut gran part del crèdit independentista que tenia, i a mi em sembla que si no vol jugar a aquest joc, de fer, o si més no intentar, una candidatura conjunta amb tots els independentistes, acabarà de perdre el crèdit restant, ja qe només s'entendria el no intentar-ho com a no voler renunciar a quotes de poder (ja que sens cap dubte hauria de ser el partit referent de la posible coalició).

Jo sóc partidari de que es faci aquesta coalició, permetria ajuntar tot el vot de les opcions independentistes i a més sumaria vots de gent que votaria si hi hagués la opció, que d'una altra manera no anniria a votar. De fet ja ho vaig demanar després de la manifestació del 10 de juliol.

Penso, que de totes maneres, en la següent legislatura no arribarem encara enlloc. El gran moviment independentista ha començat tot just a caminar i tot i que els espanyols ens ho estan posant molt bé i apostaria per un moviment molt més madur i amb opcions de cara al 2014, en les següents eleccions. I les opcions hi seran, per què CiU haurà de fer el pas que el país necessita, que és apostar per la nostra independència, ja que no crec que els quedi cap més opció, i quan ho facin, llavors si que serem majoria.

diumenge, 25 de juliol del 2010

Els nens, grans, cap a Barcelona


Ahir, vam anar a Can Catau amb tota la família a celebrar l'aniversari, el segon, de la Berta (la filla de l'Anna, la meva germana). Vam aprofitar per fer una excursioneta pel rierol que passa per davant de l'era amb els nens i van disfrutar (jo també, ho reconec) esfilant-se, travessant el rec, pujant pedres...
Avui, però, havent dinat els meus pares, s'han endut en Pau i en Guiu fins dimarts a Barcelona, així els pares podrem estar més tranquils.
Volen anar a veure el Camp Nou, vaixells al port i potser la inauguració dels europeus d'atletisme.
Que disfrutin!!! Els nens i els avis.

dimecres, 21 de juliol del 2010

Diumenge al cim del Taga


Diumenge passat, de bon matí, a les 7h vam anar cap al Taga, tots cinc, si, amb els nens, tots tres.
Vam comptar amb l'ajuda dels tiets, tot i que en Pau va pujar gairebé tot el camí sol (i una estona al cim del tiet Miquel), jo vaig pujar en Guiu (amb ajuda de la tieta Maria un trosset) i la Gemma va pujar tot el camí en Berenguer.
Feia un dia, aquí baix a Sant Joan, que pintava malament, amb núvols tapant Serra Cavallera i el Taga, però un cop per sobre Surroca, el dia era espectacular, malgrat el ventet que bufava. Vam pujar molt ràpid, des de Coll de Jou en poc més d'uns 45 minuts.
Un cop dalt, amb al senyera onejant, vam esmorzar i aguantar l'aire que hi feia, el dia malgrat ser bo no ens va deixar disfrutar massa del paisatge, ja que les dues valls que es veien, la de Sant Joan i la de Ribes (fins arribar a Pardines) estaven sota una espessa capa de cotó fluix, que a la zona de Ribes es va aixecar sobre les 10h i que cap a Sant Joan ho feia quan ja haviem arribat al cotxe. Baixant, ens vam tornar en Berenguer jo i Gemma, en Guiu va baixar amb el tiet i en Pau sol fins al final quan es va encetar el peu i entre la tieta i jo (l'últim tram de baixada amb els dos nens, en Pau i en Berenguer), un cop al cotxe vam baixar fins Ogassa i a fer una cerveseta i un suc els nens a la Cooperativa i vam arribar a casa sobre les 12h.
Un matí ben aprofitat, llàstima que després ens vam passar la tarda a casa descansant, dormint i recuperant el cansament i la son.

diumenge, 11 de juliol del 2010

Nosaltres hi erem!


Si, això és el què podrem dir sempre més als nostres fills, i ells també podran dir als seus fills (els nostres néts) que també hi eren.
I on eren? doncs al principi de tot, a la mani del 10 de juliol del 2010, on aquest país va començar a canviar, on prop de milió i mig de persones van clamar per la seva dignitat i la del seu poble.
Ahir potser, hi havia una part de la gent que es manifestava que ho feia per l'estatut, però nosaltres i una gran majoria de gent ho fèiem per la independència, que ha d'arribar ben aviat.
D'ahir destacaria dues o tres coses:
- la transversalitat de la manifestació i del sentiment independentista: suposo que molts dels que ahir cridaven per la independència ho feien sense ser de cor independentistes, molts s'hi han vist obligats, però erem molts, d'edats diferents, famílies senceres, de tots els estrats, de diferents orígens i de diferents sentiments polítics.
- l'emprenyada de la gent amb els nostres líders polítics: hi no ho dic només pel xou al voltant del President, volem que esstiguin a la nostra altura, volem que ens portin cap a la independència ja!
- què ens diran ara els espanyols: si en un dia calurós de juliol som tants a dir no a l'estat espanyol, encara ens faran creure que som una minoria?

Per acabar una reflexió final: podrem triar algú, que deixant de banda els partits, ens ajunti a tots, anem a les urnes i tots els que ahir erem a la manifestació (i molts més que no van venir) votem per dir adéu a Espanya?
Si ho fem ningú podrà aturar el què ahir vam començar a Passeig de Gràcia amb Diagonal.

Salut i, sobretot, independència!!!

dimarts, 6 de juliol del 2010

La mani del dissabte


Pel proper dissabte dia 10 de juliol s'ha convocat la manifestació unitària que ha de ser la resposta del país a la sentència del tribunal constitucional espanyol al nostre estatut.
En un principi, no tenia massa clar anar-hi, ja que sóc dels ja molts que pensem que amb Espanya no hi ha res a fer i que no ens pendran seriosament fins que per ells sigui tard, o sigui, quan declarem la independència.
Al final, hi assistirem amb els nens, hi ha dues coses que m'han fet canviar d'opinió, una, si voleu, una collonada, un dels que deu ser dels més llestos de Reagrupament, que va publicar al seu bloc un seguit de bestieses sobre la manifestació. L'altre motiu, és la polèmica de la capçalera, entre Òmnium Cultural, el convocant de la manifestació, que vol encapçalar la mani amb el lema "Som una nació, nosaltres decidim" i el PSC amb el President al capdavant, que s'han adonat massa tard, que no es pot ser a la processó i repicar les campanes.
La reacció inicial del President de la Generalitat després de conèixer la sentència va estar bé (per ser del PSC), va sorpedre fins i tot a la gent del PSOE, però a mesura que han anat passant els dies l'han anat domesticant fins que el PSC és qui compromet la unitat entre els partits. I a mi, fotre als socialistes em motiva especialment.
En resum, que dissabte anirem a Barcelona a manifestar-nos, jo primer pel meu país i la seva independència, expressada en el lema de la mani, "NOSALTRES DECIDIM"

dilluns, 28 de juny del 2010

La sentència de l'estatut


Avui, després de 4 anys el Tribunal Constitucional espanyol ha sentenciat sobre l'estatut de Catalunya. Encara no he llegit ni vist què han dit, excepte que han votat a favor 6 magistrats i 4 en contra.

Suposo, i crec no equivocar-me, que tots els articles susceptibles de ser "perillosos per la unitat d'Espanya" han estat hoo declarats inconstitucionals, i per tant eliminats, o han estat modificats fins a fer-los irreconeixibles. Els articles no tant "perillosos" hauran estat interpretats a la "baixa" i per tant, si ja teníem un mal estatut, que malgrat tot els ciutadans de Catalunya van refermar, ara tenim una llei, que es diu estatut, que és de segona, que altres comunitats tindran més que nosaltres i, que, per mi, té una gran cosa positiva: és el primer pas irrevocable cap a la nostra independència (si ens la mereixem).

Després del què hem hagut d'escoltar-nos i de ser una llei aprobada per àmplia majoria en referèndum, ara 10 senyors, desligitimats al 100% (el que ho discuteixi o no té ni idea de lleis o no vol tenir-ne) diuen que no és vàlid.

Si ens queda una mica de dignitat, ja no com a poble, sinó com a persones que vam anar a votar (a favor o en contra) no podem deixar passar aquest maltracte que ens dispensa l'estat espanyol.

Aquí hi poso persones individuals (els milers que hem assistit a actes i manifestacions pel dret a decididir), entitats cíviques i ajuntaments (implicades en aquestes manifestacions i altres iniciatives com les consultes per la independència) i per acabar partits polítics, amb ERC, CiU (no facin com sempre si us plau, serveixin el futur de la nostra nació i no acabin venent-nos per un plat de llenties, que hauria de ser molt gros i entenc que estaran al nivell que els demananem) i sobretot PSC, no poden fer (com sempre fan) que no ha passat res, vostès van votar a favor d'aquest estatut.

Espero que estiguem, tots, a l'altura del moment històric que vivim, el principi del trencament definitiu amb l'estat espanyol.

Adeu Espanya!

dijous, 17 de juny del 2010

El Mundial de futbol: una alegria i certes sorpreses


El cap de setmana passat va començar el Mundial a Sud-àfrica, el primer d'aquest continent.
Només un parell de comentaris generals: un les vuvuzeles, les trompetes que sonen tots els partits i durant tots els partits, inaguantables. Un altre, el poc futbol que s'està veient. No es que hagi vist massa partits, però el futbol brilla per la seva absència.
L'alegria: us l'haig d'explicar? Suïssa, gran país, gran nivell de vida, xocolata, paisatges, formatges, la guàrdia suïssa i...van cascar a Espanya, la favorita Espanya.
Cada cop veig que hi entenc menys de futbol, porto setmanes dient que Anglaterra pot guanyar el Mundial, i Anglaterra horrorosa, en canvi, porto encara més temps dient que Argentina amb en Maradona d'entrenador és impossible que faci res, tot i tenir en Messi. I dos partits, dues victòries, amb bon joc, en Messi en forma i avui golejada per 4 a 1.
Mirem com segueix aquest mundial, amb poc interés per mi, fins que no poguem jugar-hi nosaltres.

divendres, 28 de maig del 2010

Cap de setmana amb la colla


El passat cap de setmana vam fer el tradicional cap de setmana amb la colla, aquest any a Borredà.

Primer constatar que cada any costa més trobar una casa on ens podem instal•lar tots, ja que aquest any érem 6 parelles i 8 nens (4 d’ells amb cotxet). Per això vam acabar anant on vam trobar una casa on hi cabéssim tots, la Pera de Borredà.

La casa, si bé des de fora no semblava massa maca, un cop dins es revelava com una casa amb els detalls molt ben cuidats i molt agradable per passar-hi un cap de setmana. Destacable la cort adaptada a sala d’estar i per veure la tele (tot i que millorable el sofà) i alguna habitació de les de matrimoni del primer i segon pis (acabades amb fusta i molt ben decorades), a més de tots els estris vells que decoren la casa (pasteres, bàscules, pales de forner...).

Durant el cap de setmana, vam estar prou de sort, tot i la ploguda del dissabte a la tarda de poder fer bastants coses, primer dissabte al matí visita a Borredà on hi havia la fira organitzada pel jovent de venda de productes i on vam poder veure els gegants de Vilada i una actuació de bastoners (la nova colla formada per nens de Borredà i la colla Cop de Garrot de Berga), que va agradar molt als nens més grans del grup.

A la tarda, després de dinar, tot i que va caure un bon ruixat vam anar fins a Alpens, deixant de banda la carretera, hi havia una trobada de Forjadors i vam poder veure la preparació de l’escultura conjunta (un centenar de ferrers feien claus en directe en una plaça del poble) i l’exposició d’obres de forja amb alguna obra molt destacada.

Per acabar diumenge al matí, visita a la riera de Merlés, les Rambles de Borredà, Alpens i Les Lloses tot juntes, amb multitud de gent prenent el sol i anant amunt i avall de la riera.

diumenge, 16 de maig del 2010

Barça campió!!!


El Barça acaba de guanyar la lliga, per vintè cop en la seva història. És la lliga dels 99 punts, una barbaritat de punts, i havia de ser la del Madrid amb 98 punts esperant que punxèssim. Doncs no! ni hem punxat ni ells han fet els 98 punts.

He estat tota la setmana a Extremadura i he hagut de veure (teles) i llegir (diaris) espanyols (i oer tant madridistes) on donaven per fet que el Madrid guanyava el Màlaga (jugant a Màlaga) i que el Barça podia passar problemes amb el Valladolid (a casa) amb un sol motiu, que el Valladolid es jugava no baixar (i el Màlaga, que no sabien que també es jugava quedar-se a primera?). Doncs que els bombin, ni hem perdut, al contrari els n'hem fotut 4 i ells han empatat, no han fet ni la seva part de feina. Per cert, impagable el bufet d'en Florentino amb el segon gol del Barça.

Punt a part és en Messi, a part de ser el millor del món aquest any 34 gols en lliga, assolint el mateix registre del millor any d'en Ronaldo. Amb aquests 34 gols es consagra com a Bota d'Or europeu, increïble.

Ara a celebrar-ho.

VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA!!!!

divendres, 14 de maig del 2010

L'USAP a la final!!!!!!!!


Ja som a la final, hem guanyat a Toulouse a les semis per 21 a 13, amb 21 punts de Porical.

Ja som a París, ara falta saber contra qui.

USAP!!!

divendres, 7 de maig del 2010

L'USAP a semis de la lliga francesa


Fa dos dissabtes es va confirmar la primera plaça de l’USAP al Top 14 francès, després de la victòria 43 a 0 a casa contra l’últim, Albi. Amb aquest triomf més la suma del bonus ofensiu, combinada amb la victòria justa de Toulon, fa que l’empat a punts al primer lloc ens deixi pendents dels partits Clermont contra Racing 92, per saber a qui s’enfronta Toulon i del Castres contra Toulouse per saber amb qui juguem nosaltres el proper 15 de maig a Montpeller per un lloc a la final.

A priori, Clermont hauria de guanyar a Racing 92 ja que és clarament superior. D’aquesta banda, en un hipotètic Clermont – Toulon, per a mi el favorit es Toulon, que de la mà del famós i gran jugador anglès Wilkinson, ha fet una molt bona fase regular i ha acabat segon de la lliga empatat amb l’USAP. Tot i que Clermont es mostra sempre molt competitiu exceptuant a les finals on ha estat incapaç de guanyar mai en més de 10 presències (l’última l’any passat contra l’USAP).

Per la nostra banda, el resultat de la semifinal és imprevisible i pot passar de tot. Castres tot i anar molt bé durant tot l’any ha acabat malament la lliga regular (en 4 jornades ha passat de ser el primer al cinquè) i el Toulouse tot i que ha acabat quart guanyant a Castres a l’última jornada a casa ha estat molt irregular i està a la final de la Heineken Cup contra Biarritz. Jo preferiria una victòria de Castres ja que crec que és més assequible per l’USAP que no pas l’Stade Toulousian. A més a Castres els vam guanyar a falta de 3 jornades pel final a casa seva. Repeteixo, crec que serà un partit molt igualat, amb avantatge per a Toulouse però com que es juga la setmana abans de la final de la Heineken, on juga Toulouse, es pot preveure que reservin alguns homes importants (tot i que tenen un equip molt bo i ampli) i així Castres pot tenir un petit avantatge.

Davant la final que pronostico (i que falta que es compleixin moltes premisses encara) USAP – Toulon, l’USAP hauria de guanyar ja que el l’últim partit que ens va enfrontar a la penúltima jornada de lliga a casa de Toulon en van guanyar de manera molt justa.

Espero poder seguir explicant que he encertat els pronòstics fins al final i que l’USAP pogués repetir victòria a la lliga (cosa difícil de pensar si recordem que l’any passat va ser la primera victòria després de 55 anys).

dimecres, 5 de maig del 2010

"Els homes que no estimaven les dones" de Stieg Larsson


Títol: Els homes que no estimaven les dones
Autor: Stieg Larsson
Traducció: Alexandre Gombau Arnau i Núria Vives Colom
Editorial: Columna
Pàgines: 625

Nota de l'editorial:
Els homes que no estimaven les dones

Autor: Stieg Larsson
Col·lecció: Clàssica

« La novel·la negra de la dècada. »

Una sorprenent novel·la de gran perspicàcia sobre les ments corruptes.

Text de contraportada

En Mikael Blomkvist, periodista i fundador de la prestigiosa revista econòmica sueca Millennium, és acusat i condemnat per difamació pels tribunals d’Estocolm. El seu delicte ha estat fer públiques una sèrie de greus acusacions contra un dels empresaris més importants del país. Abans d’entrar a la presó, però, rep una curiosa trucada: en Henrik Vanger, patriarca d’una altra de les sagues escandinaves més poderoses, li demana que investigui la desaparició quaranta anys enrere de la seva neboda Harriet. Amb l’inestimable ajut de Lisbeth Salander, una jove pertorbadora i socialment inadaptada, carregada de tatuatges i pírcings, i amb memòria fotogràfica i unes habilitats com a hacker insuperables, formarà un tàndem perfecte i junts es veuran arrossegats dins una espiral de secrets i mentides que no s’haurien imaginat mai.
Corrupció política, espionatge industrial, intrigues familiars, protagonistes inquietants, amor al límit... tots aquests són només alguns dels ingredients que fan que aquesta apassionant obra hagi estat batejada per mitjans de tot el món com la novel·la negra de la dècada i que més de quatre milions de persones ja hagin devorat les seves pàgines.


El primer llibre de la trilogia Millenium, molt recomanada des del Sant Jordi 2009, que com que es tracta d'una novel·la negra, no m'atreia en excés, però que a base de sentri-ne bones crítiques vaig acabar de deixar passar un temps per pair-ho i el vaig demanar als reis del 2010, que van ser generosos i em van portar la trilogia sencera. Un cop la vaig tenir, encara he deixat passar un temps abans de començar-ne la lectura.

L'arrencada del llibre em va costar, però a partir de la meitat, més o menys, ha estat un llibre que he devorat. Sense haver estat mai a Suècia, crec que en fa un bon retrat de la societat, una societat contradictòria en molts moments (tolera una relació més que coneguda entre una dona casada i el protagonista, en Mikael Blomkvist, que és un conegut periodista, cosa impensable aquí, però al mateix temps tutela una major d'edat, hacker reconeguda, eficaç investigadora i no diagnosticada o millor dit, mal diagnosticada com a "retrasada mental", que és l'altra protagonista, la Lisbeth Salander), i que tot i ser més avançada que la nostra societat, a mi, particularment, m'agradaria que quan fóssim grans no ens hi assamblessim en tot (gran índex d'alcohòlics...).

Com a llibre, conté alguns passatges durs (fins i tot molt durs) amb una violació o amb molta violència (això si, mai gratuita). Enllaça fins a tres històries diferents dins la trama, que comença amb un intent de descobrir els tripijocs d'un magnat del negocis amb una història no massa neta darrera (ni hi ha molts al nostre país), que és secundària i que no es resol fins al final, i la història central, la de mirar d'esbrinar què va passar amb una desapareguda fa 40 anys, que es transforma en el descobriment d'un assassí en sèrie i la trobada de la desapareguda.

Si bé he dit que em va costar iniciar la lectura i que m'enganxés, el segon (que ja estic acabant) acaba de demostrar-me que es tracta d'una gran sèrie de llibres de novel·la negra, que per desgràcia no tindrà més continuitat ja que l'autor ha mort, aquest fet, també ha ajudat a fer famosa aquest trilogia.

dijous, 29 d’abril del 2010

El Barça eliminat de la Champions


Ahir a la nit es confirmava que no jugarem la final de la Champions al Bernabeu. Jo era dels que pensava que estava difícil però que l’equip es mereixia crèdit i que era possible passar a la final, i va anar de poc. En un partit dolent per part del Barça, que tot i dominar no va tenir massa opcions per fer gol i quan en va tenir no les va aprofitar, que podia haver canviat si l’àrbitre dóna per bo un gol, jo penso que legal d’en Bojan, quan ja s’havien complert els 90 minuts de joc.

Destacar que en Mourinho ha de fitxar ja pel Madrid, és el seu entrenador ideal, xulo, prepotent, follonero, boques... vaja, que tot el què ha de tenir un del Madrid, ah... i ja es podrien endur també de l’Inter un altre com és el gos d’en Figo. I que vam fer bé a deixar a marxar en Motta, primer per què aporta poc i després ja es va veure ahir, és un porc i un “matón”.

Dels dos partits, en trec una altra conclusió que fa temps que defenso, cal l’ús del vídeo al futbol ja. No pot ser que a una semifinal de Champions hi hagin jugades decisives i dubtoses (el possible segon gol del Barça ahir per part d’en Bojan) o no tant dubtoses (el tercer gol de l’Inter a Milà, en clar fora de joc) i que no sigui possible veure les accions sobre la marxa. Això dóna peu a errors arbitrals que poden sortir molt cars.

dimarts, 27 d’abril del 2010

La Champions


Sóc a l'hotel a Astúries mirant la semifinal de Champions entre l'Olimpique de Lió i el Bayern de Munich. Demà hem de guanyar com sigui, veient com juguen, ens els menjarem al Bernabeu. Segurament ens tocarà amb el bayern, que ja guanya 0 a 1 en la tornada i crec que el Lió és incapaç de remuntar.

Demà serà una latra cosa, espero que el Camp Nou apreti com a les grans nits. De totes maneres, demà no sé si veuré el partit, primer que dormo a Ponferrada o a Lleó i no sé per quin canal el fan, i segon si el fan per algun canal que el pugui veure no sé si el voldré veure, serà pitjor que una final.

Sort a tots per demà!

I espero poder guanyar a en Van Gaal!

dimecres, 21 d’abril del 2010

Visita al Molló Parc


Diumenge vam anar de visita a un nou atractiu turístic de la comarca, en concret a Molló, el parc d’animals “salvatges” Molló Parc.

Hi vam anar tota la família i amb Carles i l’Helena i els nens. Al parc s’hi poden veure, a més d’una sèrie d’animals domèstics com conills, xais, cabres, burros i ponis, animals “salvatges” (ho escric entre cometes per què de salvatges en tenen poc) com óssos, daines, cérvols, cabres salvatges, isards...

El tema està, que com que és a l’inici, tenen pocs animals (només un isard, quan la comarca té una sobre - població d’isards lliures que obliga a fer batudes extraordinàries), poca ombra (a l’estiu els animals estaran fatal, ja que ara, amb un dia de sol però amb fred ja patien calor), la botiga no té, per exemple, postals i tot són peluixos.

Necessiten millorar pel què fa als acabats del parc, a la senyalització, als serveis i al marketing (sobretot tema records).

Ah! Ja ho oblidava, l’accés és complicat, sobretot amb furgoneta com la nostra ja que obliga a fer maniobra en pendent.

El dinar el vam fer a Can Calitxó, perfecte, un dinar en un menjador ample, amb més nens (semblava que hi estaven molt acostumats a tenir nens corrent pel menjador), i l’única pega per mi és el preu, un menú de 28€, que tenia entre altres plats sèpia amb pilotilles o una amanida amb una coca (mini coca) de verdures.

Però tal com va dir en Carles, un bon dia, una visita on busques que t'omplin el dia (i ho fan) i un bon dinar amb bona companyia.

divendres, 2 d’abril del 2010

USAP – Stade Francais


Dissabte passat vaig anar a Perpinyà a veure un partit de l’USAP, contra Stade Francais de Paris. Per resumir ràpid, el millor partit que mai he vist de l’USAP en directe, amb un resultat final de 44 a 23, que va servir per sumar 5 punts (4 de la victòria més un pel bonus ofensiu), assolint fins a 7 assajos, per 3 en contra, per tant 10 assajos en el partit, que ens va servir per posar-nos líders del TOP 14, més que impressionant.

Al partit hi vaig anar amb en Joan Coromina, que no havia estat mai en un partit de l’USAP i que va quedar al•lucinat, primer pel partit, però també per l’ambient, el de les grans ocasions. Jugar contra Paris sempre és garantia de bona entrada i d’espectacle a les grades. El partit era a les 14:30h, vam arribar a Perpinyà una horeta abans, vam dinar de pizza agafada a un forn del costat del camp i vam entrar per veure l’ambient. No vam poder entrar a la botiga ja que estava plena i la gent feia cua, vam fer una cervesa i vam esperar a veure sortir els jugadors per entrenar abans de pendre possessió a la zona del gol nord del pesatge (general a peu), vam quedar-nos a la línia dels 5 metres de la marca on atacaria l’USAP. El partit va començar amb una tramuntana espectacular (en contra de l’USAP) cosa que va obligar a l’USAP a jugar sempre a la mà i va ajudar a Paris a avançar-se amb un drop i un cop de càstig per 0 a 6. Al minut 18 encara no havíem estrenat el marcador i tot i jugar bé la cosa estava peluda, fins que vam començar a fer assajos, a la primera part 4, amb la sort que 3 van ser davant nostre, i podien haver estat més ja que va haver-hi una jugada dubtosa que no va acabar essent assaig. No va estar malament, a la mitja part ja teníem el bonus ofensiu i 22 a 9.

A la mitja part vam canviar de gol i va afluixar la tramuntana. Només començar vam fer la cinquena marca i tot i que Paris es va espavilar i va jugar més bé quan l’USAP va voler va fer 2 marques més. Totes 3 marques de la segona part van ser davant nostre.

Al final 44 a 23, la gent cantant “on són els de Paris” i el camp espectacular, amb onades, càntics...

Ara a punt per tornar-hi, la propera a l’última jornada de lliga, amb Albi, on probablement ens jugarem la posició per a les semifinals, ja que tot està molt ajustat entre els 5 primers i dependrà dels nostre propers partits a fora contra Castres (líders amb nosaltres) i el Toulon d’en Wilkinson (quart i jugant per estar a semifinals).

Si voleu veure el resum, mireu l'enllaç de USAP TV.

diumenge, 28 de març del 2010

De visita a Elna


Diumenge passat vam anar de visita a Elna, poble de la Catalunya nord, conegut per un extraordinari claustre (sobretot per "culpa" dels capitell esculpits en totes les columnes) i, més recentment coneguda per de la maternitat d'Elna que va ser lloc de naixement de molts republicans exiliats després de la guerra civil.

Només un parell d'apunts. Poble bastant atractiu, de cases baixes, solei i amb encant, tot i que com a molts pobles de la Catalunya Nord, bastant brut. La visita al claustre, crec que val la pena però vaig trobar a faltar poder visitar també l'esglèsia. Pel què fa a la Maternitat, no és una visita a un edifici, es tracta d'una visita a un record, a un sentiment, un homenatge a tot una sèrie d'homes i sobretot dones que després d'una desfeta com la nostra a la Guerra Civil, van trobar un lloc que els va fer creure un altre cop en la grandesa humana, després de conèixer les misèries.

Per cert, a la foto podeu veure a la Gemma donant pit a en Berenguer dins la Maternitat d'Elna, tot un luxe i un homenatge al record dels que van nèixer allà.

divendres, 26 de març del 2010

De tornada de Mallorca


Aquesta setmana he estat a Ses Illes, a Mallorca en concret. Val a dir que pel què fa la feina ha estat un viatge complicat, l'any passat un dels principals motors de l'illa, el turisme, no va anar massa bé i la cosa està molt parada a l'expectativa dels resultats d'aquest any. De tota manera, la gent és bastant optimista, ja que sembla que ha de ser un bon any turístic. De fet, es veuen prous cotxes de lloguer nous (l'any passat no n'hi havia masses), hi havia molt ciclistes entrenant (pels que no ho sabeu, durant aquesta època de l'any Mallorca és la meca dels ciclistes del nord, que vénen a entrenar, i fins i tot hi ha empreses dedicades exclusivament a donar serveis a aquest ciclistes, la majoria aficionats).

Pels que no coneiceu Mallorca o heu estat només a les zones que ens sonen a tots (Palmanova, Magalluf, la Platje de Palma) i que són bàsicament com Lloret (amb tots els respectes per Lloret), existeix una altra Mallorca, la de Sineu, Petra, Montuïri,... i tota la zona muntanyosa del nord, la serra de Tramuntana, que per mi, és comparable a Menorca. Aquest viatge, he descobert una nova petita part de l'illa que desconeixia, en concret el poble d'Esporles, que m'ha agradat molt.

Per cert, si heu de viatjar a Mallorca us recomano un lloc per menjar, Es Celler de Petra, pel seu entorn, impressionant, i que podeu veure a la seva web. Per menjar bé i barat bons "pa amb oli" (pa amb tomàquet) i bons "berenars" (esmorzars) de forquilla i ganivet, també us recomano Es Cruce, al creuament de la carretera de Manacor amb la de Petra.

Pel què fa al menú, de primer "Arròs brut" i de segon a triar entre "Frit mallorquí" (o de matança) i "Canonget" (un petit conill fet a la brasa).

No deixeu de visitar un dels territoris dels Païssos Catalans on es parla més el català (molt més que a Barcelona capital, de fet els meus clients de Palma capital més habituals, parlen sempre català).

dilluns, 22 de març del 2010

Viatge a Múrcia


La setmana passada vaig ser a Múrcia, Alacant i Albacete per feina.

Zona curiosa, encara tenen pancartes demanant aigua (per fer les seves promocions immobiliàries) quan en aquests moments els sobre l’aigua. Es veu que després d’aquest hivern, volen que pari de ploure ja que en aquests moments no poden entrar als camps a recollir i tenen por de no poder fer la recol•lecta.

Pel què fa a la feina, la zona està complicada i en algun moment et fa desanimar, tot i que per compensar el darrer dia vam poder fer alguna comanda. Per cert, està ple de promocions amb cartells de “En Venda”.

La pitjor cosa del viatge, és el viatge en si, el fet d’estar fora de casa és el què es fa més dur.

La gran nevada


Més d’una setmana després de la nevada espectacular que va caure el passat dilluns i dimarts 8 i 9 de març, i que va deixar milers de persones a les fosques més d’una setmana en alguns casos, cal reflexionar sobre un parell de coses.

Una, la culpabilitat del govern de torn (i els seus antecessors), està clar que un servei de primera necessitat com és la llum (amb tot el què comporta no tenir-ne, calefacció, en molts casos possibilitat de cuinar, aigua en zones on s’han d’usar bombes per fer-la arribar al consumidor...) ha d’estar garantit, potser no permanentment, però si que en cas de perdre’l, cal exigir recuperar-la amb celeritat, i això inclou “fer creure” a les companyies elèctriques. En aquest cas han estat dues companyies, una de la distribució d’alta tensió com és Red Eléctrica Española (REE), que tot i fallar van reaccionar prou a temps i la distribuïdora de la mitja tensió, FECSA – ENDESA, que ha fallat estrepitosament.

Pel què fa el sistema de distribució de llum a Catalunya i Espanya, tot i que el govern del PSOE ens va vendre que es liberalitzava aquest mercat, que si bé és veritat en la comercialització, no ho és en la distribució, ja que està en unes soles mans, que per a més INRI, es tracta d’una empresa pública passada a mans privades per millorar-ne el servei (sort!!!). El problema de la caiguda de línies de mitja tensió es deu, bàsicament, a la falta de manteniment per part de FECSA – ENDESA, ja que excuses com que les estructures de les torres no estaven pensades per aquest tipus de nevades, primer que no són de rebut (sentir el president d’ENDESA dient que no els surt a compte fer torres més robustes és inacceptable, la llum és un bé de primera necessitat i s’ha de garantir en tots els casos) i a més, és mentida. M’explico, la línia de mitja tensió més nova de la zona, la polèmica línia de les Gavarres, que ha de ser, o hauria de ser com les de la resta de la zona, no ha sofert cap problema, només ha passat en línies velles, en molts casos rovellades, en mal estat.

El problema de la falta d’inversió rau en la manera com s’obliga a fer-la, els governs estan obligats a fer-ho i en línies elèctriques la responsabilitat pública queda diluïda entre diferents governs, i a més o a l’estat espanyol li queda molt lluny la línia o a l’empresa distribuïdora li queda molt lluny el govern català, resultat manteniment deplorable, únicament imputable a les elèctriques.

A més, si ens fixem en la zona de Sant Joan, després de molts anys on quan queia un tro, un llamp o una mica de pluja (ja no parlem de neu), cosa habitual a la zona, ens quedàvem sense llum. Després de fer les inversions corresponents, les línies aguanten perfectament i no ens quedem sense llum.

Pel què fa a la recuperació de la llum, contrasta la situació viscuda a Barcelona fa un parell d’anys, quan van instal•lar generadors per suplir la falta de llum i aquest cop que han trigat moltíssim. És cert que a Barcelona els afectats estaven molt localitzats i que ara es tracta d’àmplies zones, i en molts casos rurals. Tot i això no ha de servir d’excusa ja que a poblacions com Lloret han estat sense llum al centre del poble més de 3 dies.

A més, ara deixa de pagar el rebut del llum del mes de març, per un servei no prestat i a veure què passa.

Un segon tema són les carreteres. No podem tenir llevaneus per quan cau una nevada d’aquestes característiques, hem de tenir les que ens calen per un any normal. També cal reflexionar amb el paper dels ciutadans en casos com aquests. No podem esperar que ens solucionin tots els problemes sense implicar-nos nosaltres. La societat que tenim i amb les dificultats que tenim, no es pot permetre que siguem essers acomodats que necessiten que vetllin per ells, i això, és el què sentin gent atrapada per la nevada als cotxes m’ha semblat. No és de rebut per part nostre, que després d’estar sentint durant 3 o 4 dies que es preparava una nevada a cota zero, ens desplacem per les carreteres (i no arran de mar) sense cadenes i ens queixem de què no treuen la neu de les carreteres, sense tenir consciència que s’han de portar cadenes i això és únicament responsabilitat nostre. El mateix val a dir pels que 3 dies després deien que encara tenien neu davant de casa i que ningú els havia tret. Doncs bé, els que hi estem acostumats la neu de davant de casa ens la traiem just acabada de caure.

Això em fa entendre una mica més que la gent vulgui ser funcionari i no tenir preocupacions, i així ser una societat una mica més anorreada.

I després ens queixarem dels nostres polítics i no farem cap autocrítica.

dimarts, 9 de març del 2010

"L'últim Dickens" de Matthew Pearl


Títol: L'últim Dickens
Autor: Matthew Pearl
Traducció: Núria Parés Sellarés
Editorial: Columna
Pàgines: 494

Nota de l'editorial:

L'últim Dickens

Autor: Matthew Pearl
Col·lecció: Clàssica

« Pearl domina prodigiosament els ambients de misteri i d’intriga »

Un dels misteris més grans de la història de la literatura

Text de contraportada

Boston, 1870. Quan la notícia de la mort sobtada de Charles Dickens arriba a l’oficina de Nova York dels seus editors americans, un dels socis, James Osgood, envia el seu empleat de confiança, Daniel Sand, a esperar l’arribada de la novel·la inacabada de Dickens, El misteri d’Edwin Drood.

Però quan es descobreix el cos sense vida d’en Daniel a prop del moll i no es troba enlloc el manuscrit, en James es veurà abocat a una recerca transatlàntica per trobar la novel·la que creu que salvarà el seu negoci i ajudarà a desemmascarar l’assassí d’en Daniel.

Rebecca Sand, la germana gran d’en Daniel, serà l’escollida per acompanyar James Osgood en aquest viatge cap a Anglaterra ple de perills i intrigues: xarxes de traficants d’opi i escriptors de segona fila, sicaris sàdics i aristòcrates mentiders, i els membres del cercle més íntim de Dickens... Ben aviat, en James i la Rebecca s’adonaran que entendre el final de la novel·la perduda de Dickens és una qüestió de vida o mort i la clau per aturar una ment assassina.


Un llibre que jo no hagués comprat mai, però que he acabat llegint, i tot i que seguiria sense comprar-lo, puc recomanar llegir-lo.

No el compraria mai, per què d'entrada la trama, sobre Charles Dickens (pels que no ho heu deduït del títol) no m'atrau, ni pel personatge, ni pel seu moment històric. No obstant, l'autor aconsegueix crear una atmosfera prou intrigant com per fer-te llegir el llibre prou ràpid (sobretot un cop mort Dickens i on comença pròpiament la part més detectivesca del llibre).

També, crec que retrata molt bé la societat anglesa de l'època, i que, sobretot pels que no hem estat mai a Anglaterra, ens dóna idea de l'origen de molt estereotips anglesos actuals (la pompositat, l'hora del tè...).

A nivell de l'origen de la trama, està bé per a gent aficionada a la lectura, com un servidor, però que no som seguidors de Dickens, conèixer l'història del seu últim llibre, que és si més no curiosa. A més, la primera part del llibre, on narra l'últim viatge de Dickens a Amèrica, ens descobreix quelcom inimaginable avui en dia, les lectures dramatitzades d'un llibre per part del seu autor davnat d'un gran auditori.

Per mi, l'escriptura de l'autor és bastant sobrecarregada (molt anglès no també sobrecarregar d'adjectius les coses?) i en alguns moments feixuga.

Llibre recomanable sobretot a qui sigui seguidor de Dickens i de la novel·la policíaca, però no espereu una novel·la de polis a l'ús.

dilluns, 8 de març del 2010

La gran nevada de molts anys


Avui ha caigut la gran nevada de molts anys, ha col·lapsat gran part de Catalunya (AP-7 tallada, la C-25, trens aturats...). De fet, veure neu als carrers de Barcelona, o a les platjes de la Costa Brava no és gens habitual. A Sant Joan, ha caigut més de mig metre de neu, cosa que jo no recordo en molt temps (probablement des del 1986).

Aquesta nevada, no obstant, a mi m'ha servit per pensar que algunes coses es fan bé, de fet, parlo per la nostra experiència: no ha marxat la llum. Això, no fa més de 6 anys, quan queia un xàfec o tronava, ja ens quedàvem sense llum. Doncs avui, amb una nevada extraordinària no ha estat així i és d'agraïr, ja que sense llum, a part de quedar-te a les fosques, ara, t'impossibilita la vida: no tens calefacció (i estant a 0ºC el fred es nota, i més els tres nens de casa) i no pots cuinar (gairebé tothom tenim vitroceràmica).

Us adjunto una foto feta davant de casa i veureu quin tou de neu.

dijous, 25 de febrer del 2010

28-F, la il·lusió de poder votar


Diumenge 28 de febrer es realitza la segona tanda de votacions del referèndum per la independència de Catalunya. A Sant Joan podrem votar, no gràcies a l'ajuntament socialista, que oficialment s'hi va oposar, però si gràcias a la plataforma Sant Joan decideix.

El fet de poder votar a favor de la independència del teu país, és un orgull i una obligació. Tots i totes els i les que podem votar hem d'estar orgullosos de poder votar, però al mateix temps hem de ser conscients de la nostra obligació d'anar a votar. Estic segur que el diumenge serà una jornada per estar orgullosos del nostre poble (serà una jornada festiva i tranquila) però que em porta el dubte de si serem capaços de movilitzar prou gent. Els mitjans de comunicació no han ajudat prou a difondre aquesta segona jornad de votacions i correm el risc de tenir una participació baixa que faci que els espanyols descalifiquin l'inici del nostre procés cap a la llibertat nacional de Catalunya.

Doncs això, tots els que pogueu votar...


A VOTAR!!!!

(i no us equivoqueu...)

dimecres, 24 de febrer del 2010

Viatge a Canàries


Aquesta setmana sóc a Tenerife, a més, passant per Madrid dimarts. El més xocant és el contrast de temperatures. Si ve dimarts ala matinada (quan vaig marxar) o dilluns, no feia massa fred a Sant Joan, ahir a Madrid, on vaig haver de passar molta estona a fora al carrer, plovent i amb fred, em va donar sensació de rigurós hivern (tot i que no nevava com últimament fa a Madrid), sensació reforçada al veure la "sierra madrileña" nevada des de la capital estant. Al vespre, vol a Tenerife nord, cotxe fins l'hotel i al llit, que des de les 4:45h del matí fins a les 23:00h insulars (0:00h a Sant Joan) ja era hora. Avui, a primera hora surto per treballar amb camisa i jaqueta. De seguida però, ja veig que no vaig bé, gent amb màniga curta (a les 9:00h), amb camisa, molt estiuencs, vaja. He anat tot el dia amb mànigues de camisa i arramangades, a mig dia a 24ºC (quina enveja eh?) i només ara a la tarda ha entrat boira a la zona de La Laguna degut a la humitat. Per cert, el Teide, aquest matí amb neu i fins bastant avall.

Pel què fa a la feina, bon inici, la primera visita, amb comanda important. A partir d'aquí, he tornat a to carde peus a terra. Aquí,que no han sigut mai industrials i han viscut de la construcció (tots sabeu com està el tema) i del turisme (si no ho sabeu, està molt tocat, en part per culpa seva, ja que tenen una infraestructura hotelera molt caduca, amb preus a les zones més turístiques elevats i al nord de l'illa sense excessiu bon temps i al sud passat de voltes amb urbanitzacions a tocar del mar i massificades), els ha dut a una situció bastant límit, estan a punt d'arribar a un 30% d'atur.

Per sort el tarannà canari, molt similar al sudamericà, molt tranquil fa que les visites siguin agradables i la forma de treballar és molt portable, vaja que tot i ser feina és una feina molt més relaxada que habitualment.

De totes maneres, tinc ganes de tornar a casa i veure els meus nens.

diumenge, 14 de febrer del 2010

Vancouver 2010


La nit de divendres a dissabte van començar els jocs olímpics d'hivern del 2010 a Vancouver (Canadà). Aquests jocs han començat malament degut a la mort de l'atleta georgià Nodar Kumaritashvili, participant de la modalitat de Luge.

A part d'això, que entristeix a tots els que ens agraden els esports, a portat ja el primer dia de competició.

Aquest primer dia, he pogut veure dues competicions. Una, un esport que m'agrada seguir i on conec algun dels participants, el salt de trampolí. Ahir va començar el trampolí curt, amb un clar guanyador, el suís Simon Ammann, àlies Harry Potter. Aquest suís, ja és triple campió olímpic i aspira a guanyar també el trampolí llarg. Ammann, en els jocs olímpics del 2002 a Salt Lake City, va guanyar ja els dos trampolins i en l'anterior cita olímpica a Torí, on no va arribar en bona forma, no va poder fer cap medalla. Aquest any, no obstant, ha demostrat que arriba disposat a guanyar-ho tot i en aquest primer concurs, ha fet el millor salt tant a la primera ronda com a la segona (ja ho havi fet a més en les proves clasificatòries)

L'altre prova que he vist, és els 5000 metres de patinatge, és un esport que no segueixo (i on no conec a ningú), que no trobo massa atractiu (per a mi, ho és molt més el patinatge en pista curta o speed track). Aquesta prova l'ha guanyat l'holandès Sven Kramer.

Haurem de seguir aquests 15 dies d'esports d'hivern.

divendres, 12 de febrer del 2010

Villarato o com perdre el temps amb àrbitres dolents


Aquests dies hem vist créixer la teoria del Villarato, per explicar que els àrbitres de futbol, estant afavorint al Barça.

En un principi, venien a justificar, que els títols del Barça es basaven en ajudes arbitrals. Aquesta teoria, que no es pot aguantar per enlloc, sobretot si has vist jugar el Barça i entens una mica de futbol, ja pots deduir que ha guanyat els títols que ha guanyat pel seu bon joc, no pels àrbitres. Com que aquesta teoria formulada així és inaguantable, l’han modificada una mica. Us ho dic de bona font, ja que porto tres dies fullejant l’As i el Marca (és molt més fàcil de trobar aquest dos diaris als bars i hotels d’Espanya que l’Sport o El Mundo Deportivo), i ara diuen: el Villarato fa 5 anys que existeix, des que va guanyar en Villar les darreres eleccions, i diuen que des de llavors ho denuncien, tot i que el Madrid, en aquest perìode ha guanyat 2 lligues. Diuen que és evident que el Barça és el gran beneficiat i ho il•lustren en un partit molt determinat, el Barça – Espanyol de fa dues o tres temporades, quan van empatar al Camp Nou. Escolteu, aquella lliga, la va guanyar el Madrid, per què en Tamudo, va fer el gol de l’empat, després de què en Messi fés un gol amb la mà. Esperpèntic.

El més fotut és que aquí em picat tots, si no hagué fet cas ningú a aquestes collonades, ara ja estaríem parlant d’un altra cosa, però ara, haurem d’esperar a anar al camp del Madrid i guanyar-los, i tornar-hi i guanyar-hi la Champions.

Després, no patiu, ja s’inventaran alguna altra cosa per vendre diaris i sentir-se més bé tot i no jugar a res ni guanyar res.

El més fotut, però es que demostren que no entenen de futbol, ja que qualsevol que vegi un partit de la lliga espanyola, veurà que els àrbitres tenen un nivell molt dolent (bàsicament falta de criteri, ja que un error d’apreciació el pot tenir tothom, però en un mateix partit podem veure faltes similars que cap un costat són vermella directe i que cap a l’altre no són ni falta), i això costarà molt de solucionar.

dijous, 11 de febrer del 2010

De viatge a Galícia


Aquests dies he estat a Galícia per feina, anant amunt i avall d’aquesta plujosa terra i m’ha servit per adonar-me que malament que ens tracta Espanya al que ells en diuen “nacionalitats històriques”, és a dir, els que no ens sentim espanyols (o si més no els que són una mica diferents, almenys pel què fa a la llengua).

Quan et desplaces en cotxe per Galícia, hi us prometo que ho he fet (uns 1200km en tres dies), t’adones, que igual que passa als Països Catalans, aquí per anar de capital a capital, cal pagar peatge, és impossible fer-ho sense pagar i per carreteres decents.

Dormo a Vigo, i visito tant A Coruña, com Lugo i Ourense, i si no ho dic malament, només entre Lugo i Ourense no has de pagar peatge, però per la resta si. Això és comú als Països Catalans, ja que per anar amb cotxe entre capitals, de Barcelona a Girona o Tarragona, entre Tarragona i Castelló, entre València i Alacant o Castelló i entre Girona i Perpinyà, si es vol anar ràpid (i per feina es necessita) és obligatori passar per caixa, nomé hi ha l’excepció Barcelona – Lleida que la A2 permet fer-ho de forma gratuïta. No contemplo el Girona – Lleida per l’eix, ja que no es tracta d’una via ràpida, sinó d’un drama. Al País Basc, no passa tant, ja que només es paga peatge entre Bilbao i Donosti i Pamplona, i per anar de Donosti al País Basc francès. Vitoria – Gasteiz, ciutat molt espanyolitzada, està molt ben tractada i evita els peatges. Fins i tot amb això els bascos ens passen la mà per la cara.

Quan viatges per la resta de l’estat espanyol, els peatges són les excepcions, no la regla. Normalment hi ha vies ràpides que conecten capitals amb un cost zero pel què fa al peatge. Amb això també estem discriminats.

Una altra cosa d’aquests dies, és una manifestació que es va fer dimarts a Vigo, convocada per l’alcalde socialista (governa amb coalició amb el BNG), en “defensa del futur de Vigo”. Us explico, a Galícia hi ha dues caixes, una amb seu al nord (A Coruña) i una altra amb seu al sud, a Vigo. Doncs la Xunta, presidida pel PP, vol que es fusionin (com està passant a tot arreu) i l’alcalde de Vigo, diu que perdran la seu de la caixa, que ha actuat com a motor de Vigo, i que és inacceptable. Al seu torn, el portaveu del PP a l’ajuntament de Vigo i el govern gallec del PP diuen que no és veritat, ja que podrà mantenir la seu a les dues ciutats i que en canvi, el PSOE, de l’alcalde de Vigo, vol que la caixa de Vigo, es fusioni amb una caixa de fora de Galícia i que això si que faria perdre la seu. Al seu torn, el BNG de Vigo (soci del PSOE a l’ajuntament), partit acostumat a manifestar-se, no va a la manifestació, ja que n’és contrari i defensa tesis similars a les del PP, curioses coincidències. A més, com a rerafons, hi ha un recurs d’incostitucionalitat que vol presentar el govern gallec del PP, que ja reclama de fa temps el BNG, en contra el FROB (el fons de rescat bancari) ja que diuen que envaeix competències del govern autonòmic. El què dic curioses postures comunes de gent tant allunyada ideològicament com el PP i el BNG.

Per cert, he escoltat bastant gallec, sobretot a zones rurals (incloc Lugo i Ourense) i, sorpresa, molt ús del gallec a la zona de Vigo, no així a la de A Coruña.