Aquestes vacances han estat curtes, com sempre, però intenses. La primera setmana la vaig passar a casa vigilant els nens, ja que la Gemma treballava.
El divendres dia 8, després de dinar vam marxar direcció Aguatón, però fent parada a Mequinensa, a dormir en un càmping. Si, heu llegit bé, en un càmping amb els nens i en un tenda petita i sense cap comoditat. Com a experiència va estar bé, però a l’hora de dormir va costar una mica ja que els dos nens van estar de festa una bona estona en lloc de dormir. Podeu veure alguna foto pels més incrèduls. La gent de Mequinensa és molt agradable, però no poder visitar el castell de Mequinensa el primer dissabte d’agost té delicte, en teoria estan fent obres i has de trucar abans. Em va donar la sensació que és un poble on tot el turisme que busquen i valoren és el de la pesca.
L’endemà de dormir a la tenda, vam visitar Alcañiz i unes mines de carbó a Escucha. Poc a poquet aquesta zona de l’Espanya profunda s’està posant les piles i amb iniciatives turístiques com aquesta aviat podrem començar a aprendre alguna cosa. També és cert que les ajudes que tenen per part de la comunitat i per part d’Europa són majúscules.
Durant la setmana que hem estat a Aguatón, s’ha inaugurat la setmana cultural i hem passat els dies com hem pogut, destrossant tots els horaris que teníem amb els nens (algun dia en Pau es posava a dormir a les 12 de la nit), hem vist ovelles (i com les esquilaven), tractors i recol·lectores (en Pau pujava a un tractor parat de mitjana 4 o 5 cops per dia) i jo m’he dedicat a fer esport pujant corrent i caminant a totes les serres que hi ha a prop del poble.
I per acabar d’explicar la setmana, cal no passar per alt l’espant d’en Pau: el dimecres 13, jugava a la nova pista poliesportiva d’Aguatón, on hi ha una xarxa provisional per jugar a tennis feta amb un cordill, que no va veure i que es va enganxar al coll mentre corria i va caure enrere, picant amb el cap a terra i quedant mig estabornit, amb son i al cap de poca estona començant a vomitar. Després de passar per un CAP a Santa Eulàlia, vam anar a Teruel a l’hospital, on li van fer radiografies i anàlisis per comprovar que tot estava bé, però vam haver de passar 24 hores en observació, i per tant dormir allà. En Pau ja a mitja tarda, després d’haver dormit, ja volia marxar i al no poder estava molt mogut: s’enfilava al llit, a la butaca, a la finestra... al final però va dormir bastant tranquil (més que el seu pare) i l’endemà ens donaven l’alta i ell ja no recordava què hi fèiem. M’agradaria agrair (encara que dubto que ho llegeixin) a la doctora i al personal que ens van atendre el tracte rebut.
En resum, unes vacances curtes però amb molta activitat i bastant esgotadores, però ja espero les properes.
Salut i bones vacances pels que encara en feu.
