La Hivernal de Campdevànol

Arribada

Inici de la temporada 2015, al meva primera temporada sencera al trail running després de la incursió a finals d’any passat amb les dues curses que vaig fer, a la mitja marató de La Hivernal de Campdevànol.

Quan em vaig plantejar el calendari de curses aquesta era de les que tenia més clares de fer, per dos o tres motius molt concrets:

- Per la proximitat a casa, Sant Joan de les Abadesses, i per ser a on treballo, a Campdevànol.

- Per la bona premsa que té, tothom en parla bé.

- Per les dates, ja tocava començar a fer alguna cursa.

Els dies previs a la cursa no presagiaven res de bo, el dimarts anterior, a cinc dies de la cursa, em va començar a fer mal el taló, i fins dijous no recolzava bé el peu, però el diumenge al matí ni rastre del dolor i només un petit moment el vaig notar en cursa.

El meu dorsal

Per acabar-ho d’adobar, divendres per sopar vam fer un sopar amb la Gemma, la meva dona i els tres nens, per estrenar un restaurant nou de Sant Joan, i clar, l’alimentació no va ser massa a to amb la preparació, amb formatges, carns amb salsa i vi i cervesa. Però això no va ser tot, dissabte dinar amb convidats a casa, amb, encara, pasta i peix però amb pastís de postres i tot regat amb un bon vi blanc.

Ah! I dissabte, a Sant Joan hi havia la rua de Carnestoltes, a les 20h del vespre i que els nens no es volien perdre. Com a pares previsors, el sopar, que havia de ser ràpid per poder anar a dormir aviat els nens i jo, no va ser cap altre que pizza.

Tot i el drama alimentari, les sensacions de l’última sortida amb desnivell cap a Can Camps (12km i +500m) havien estat molt bones i la  moral estava alta, tant com per plantejar-me baixar de les 3 hores i en la cara més optimista, arribar a les 2h:50min.

Així doncs, dissabte al vespre, amb les coses preparades a les 23:15h em posava al llit amb intenció de llevar-me a les 7:00h. Dormida plàcida fins als volts de les 6h, on els nervis ja no et deixen dormir, com a mi em passa sempre abans d’una cursa. Després de donar voltes al llit, a les 6:30h em llevava, per esmorzar, amb una mica de pa torrat amb pernil, acompanyat de suc de taronja i un iogurt.

Les sabates abans

Un cop vestit, a les 7:10h sortia per la porta de casa direcció a Campdevànol, on arribava abans del què acostumo quan treballo, a les 8h, ahir, un diumenge hi era a les 7:30h (el què fem per córrer ho aguantem sense problemes, quan ho hem de fer per treballar ens mata i ens queixem).

Bon ambient ja de bon matí, amb la prèvia de la marató, que sortien a les 8h, amb gent ja escalfant, preparant material, comentant la jugada i nerviosos com sempre. Jo em vaig arribar a buscar el dorsal, deixar les coses al cotxe i tornar a veure la sortida de la marató. Una sortida molt ambientada i amb ànims molt alts per part dels corredors abans d’emprendre els 42km i +3000m que els esperaven.

I fins la sortida, prevista a les 9:15h, espera llarguíssima... preparar dorsal, decidir si anar amb motxilla o no... darrers missatges a casa per veure si vindrien els nens... escalfar... anar al lavabo... i veure com el temps passava molt lentament.

Les sabates després

Al final decideixo córrer sense motxilla, ja que la clau del cotxe i els guants caben a la butxaca del paravent i port el bidó per veure a la cintura i el paravent el puc lligar a la cintura tot i que suposo que pel fred passat a l’espera de la sortida pensava que l’hauria de dur tota l’estona.

A la prèvia converses amb la gent de Sant Joan que érem a córrer, primer amb el gran Eric Moya, capficat per si li aniria bé, i collons i li va anar bé... primer i amb un temps estratosfèric, amb els de la Barra Jove i amb els germans Cortacans, tots vam acabar que és sempre el primer objectiu pels que no som cracs com l’Eric per exemple.

A les 9 i cinc entrem a la sortida, nervis a flor de pell, ganes de córrer, de patir, gaudir del paisatge i sobretot de veure com ens sentirem en carrera.

Sona música...

L’speaker ens anima...

Vola el drone que grava la sortida...

Braços enlaire...

Comença la traca...

I... em passa pel costat en Pere Aurell que arriba tard i busca posicions capdavanteres avançant entre els corredors.

Sortida com sempre des de les últimes posicions, avançant a gent des de la sortida i els primers metres per dins a Campdevànol fins que ens posem a la pista on ja corro al mig d’un grupet que ens mantenim junts fins que un cop al corriol comença la primera rampa dura on tothom camina i jo intento mantenir el trot mentre tinc espai per avançar i deixo enrere 7 o 8 corredors fins que no puc passar i haig de començar  a caminar, allà ja em sobren els guants i el paravent i mentre pugem el lligo a la cintura on passarà la resta de la cursa. Al capdemunt formem un grupet que es trenca per darrera i que jo tanco tot i que fent la goma. M'atrapen un parell de corredors, una és una nois, tinc la sensació que serà un bon ritme a seguir, seguim fent corriols que pugen i baixen, fins que arribem a una pista planera que ens porta a la pista de Sant Pere d'Auira, que s'enfila mentre el grup camina i jo i la que com creia era una bona roda seguim corrent i avancem al grup, s'acaba la pista i arribem a un petit corriol sobre un cingle del Freser. Vistes espectaculars que ens porten un mirador de l'entrada de la Vall de Núria, el Puigmal i Torreneules. S'acaba la pujada, de moment i correm ràpids per un sender planer fins a Sant Pere on hi ha el primer avituallament, al km 7. Parada curta per beure i menjar plàtan.

Arribant al tercer avituallament

Segueixo, deixo enrere els companys de viatge fins ara, un m'atraparà més endavant, surto i enfilo la part més dura, però molt maca de la cursa, pujada exigent, amb roca que ens fa guanyar ràpidament alçada fins a dalt...tornen els corriols, passem una bassa gelada i comencem a baixar. Fang, pedra, baixada exigent i tècnica, de les que m'agraden. Baixem força i arribem a un avituallament al km 12, el segon i segona parada ràpida per beure i agafar menjar, seguim.

El camí s'endureix, sobretot amb una rampa molt dura i pel què ja portem acumulat, però passa ràpid i enfilem un descens amb pedra i força vertical que ens porta fins el tercer avituallament, ja cap al km 14.

Un cop avituallats, seguim per corriols que piquen poc, però piquen amunt. Aquí atrapo un corredor mig lesionat del quadríceps, tot i que jo no vaig molt millor, em comença a fer mal el bessó dret i començo a córrer malament. En poca però arribem a l'últim avituallament, passat el km 16, poca parada i l'últim tros de pujada enllestit. El corriol comença a planejar i és de bon còrrer, però el còrrer malament per les molèsties del bessó passa factura i i es carreguen el quadríceps. Paro, estiro i decideixo córrer normal i aguantar el dolor del bessó, 200 metres més enllà els quadríceps ja no em fan mal i el bessó calma. Últims 3km. 

La foto de la Gemma ja dins Campdevànol

Segueixo a bon ritme fins arribar a prop de Sant Cristòfol, el del cementiri, territori que ja conec i on Campdevànol ja és a tocar. Agafem la pista emporlanada que baixa i a molt bon ritme (el millor quilòmetre de la cursa) ens acostem a l'arribada. Poc abans d'arribar a l'esglèsia, m'esperen els nens i la Gemma, no paro, els animo a què vinguin i entrin a l'arribada amb mi, però tenen vergonya, venen tots 3, en Pau, en Guiu i en Berenguer corrent darrera meu i creuen la línia d'arribada amb ells, però jo per l'arc d'arribada i ells per fora. Són molt vergonyosos i no volen fer-se notar.

Arribo, 2 hores, 52 minuts i 9 segons i 21km després. Una mica més de les meves previsions, però molt content.

Doncs això, cursa que repetiré, amb un recorregut molt xulo, ben marcada, avituallaments ben situats i bon ambient a Campdevànol.

I ara a per la següent, el dia 1 de març a Vallfogona, la Corriols de Foc.