Gràcies Espanya, gràcies espanyols

Aquests dies estem vivint una sèrie de fets que poden marcar, marcaran, el futur del nostre país.

1.- Les llengües al Senat espanyol: tota la polèmica de les llengües al Senat, els traductors i tota la pesca, que per mi és la xocolata del lloro a nivell de país, ens demostra com veuen els dos grans partits espanyols el seu estat, uniforme, monolingüe i moooooolt espanyol.

2.- El dèficit de les comunitats autònomes i els dubtes de l’estat autonòmic: amb l’excusa del dèficit estatal i de les comunitats (un 70% del dèficit de l’estat espanyol es deu a l’estructura de l’estat i només un 20-25% a les autonomies), es posa en dubte la viabilitat de l’estat autonòmic, quan la gran despesa de les autonomies es deu a serveis imprescindibles (sanitat i educació) i on les febleses del nostre sistema de finançament queden ven paleses. Això, crec que no és massa rellevant a nivell de país (en tot cas discutiran la futura estructura del seu país, no del nostre) però si que pot accelerar la separació de Catalunya i Espanya ja que crearà més sentiment independentista a casa nostra.

3.- Un dels temes que menys s’ha comentat, però per mi el més important pel nostre futur: el corredor mediterrani de ferrocarril. És impossible d’entendre que el govern espanyol aposti, per davant del corredor mediterrani (d’una importància cabdal pels Països Catalans i per la seva vertebració) estratègic econòmicament, per l’eix Algesires – Sevilla – Madrid – Saragossa – París, que ni és eix ni té sentit.

Haurem de veure com evolucionen aquests temes i quins sortiran d’aquí fins a les eleccions espanyoles 2012, que no ho oblidem, fotre canya als catalans dóna vots (i això ho fa tant el PP com els pogres del PSOE).

Després de les eleccions

Ara feia molts dies que no escrivia res, dies intensos políticament, tenim nou President al país i es viuen moments convulsos en alguns partits i moments plàcids en altres.
En el partit ara del govern CiU el ritme ha estat frenètic, tancant un govern i gairebé ultimat en tots els seus càrrecs. Les cares més visibles (Consellers i alts càrrecs de les Conselleries) per mi presenten un gran encert, el Conseller de PTOP, Lluís Recoder, de qui tothom en parla meravelles i que em sembla que ha demostrat ser molt vàlid en els seus anys d’alcalde Sant Cugat i molts dubtes, no tant per si són o no són vàlids (recordem que Mas va prometre el Govern dels millors) sinó per què presenta massa cares de fa set anys, de l’últim govern Pujol (Rigau, Puig, Mas Collell, Pelegrí) i sobretot una mala cara la Consellera de Justícia, Pilar Fernàndez, recordem contrària a les consultes per la independència.
En el PSC, el festival és continu, i només faltava Barcelona amb l’Hereu (algú li ha dit que es miri alguna vegada en vídeo o s’escolti? Em sembla que si ho fes plegaria de cop).
En el PP, sembla que de moment no treuen massa pit, tot i que ho podrien fer (en quin país vivim, com més ens foten més els premiem).
IC-V tot i salvar els mobles estan a la grenya pel senador (al final serà en Saura), i això que el càrrecs no els importaven.
A ERC després d’un mal inici post-electoral, sembla que tot torna al seu lloc i s’han centrat en preparar les municipals (la millor pensada dels últims anys) i excepte en Portabella que dóna titulars la resta es mantenen dins la línia.
A SI, van a la seva, a mi em costa entendre’ls, volen un partit obert i primàries a BCN, però al mateix temps veten candidats de la possible coalició independentista (que ja era hora que algú plantegés).
I a Reagrupament han passat de l’eufòria a la crua realitat.
Només demanaria a en Joan Puigcercós que ara que ja ha dit que no repetirà com a President d’ERC no tanqui les portes a ningú i que es plantegi realment la possible readmissió de la gent de Reagrupament ni es tanqui a possibles coalicions amb ningú, per no hipotecar qui vingui a darrera, ja que em sembla que molts dels problemes amb altres grups són de tipus personals.