 |
| En primer terme el Fontnegre, darrera a l'esquerra Rocs Blancs |
Per situar-vos, vaig fer el
control de Rocs Blancs, als volts del quilòmetre 42 de la carrera i situat a la
carena que va del Noucreus al Pic de l’Àliga.
Algun corredor i algun amic devia
pensar que jo també estic bastant sonat ja que vaig fer el control sol durant
tot el dia.
A primera hora, abans de les sis,
érem juntament amb companys que feien el control de Noucreus, a veure la
sortida. Ambient espectacular, bona música, nervis dels corredors, corredisses,
grupets fent-se fotos... i sortida, espectacular seguir tota la corrua de
participants pujant pel carrer major direcció a una carrera dura de per si i en
aquesta ocasió endurida pel temps, millor dit, pel mal temps. Després de veure
la sortida i d’esmorzar a Ca La Nati, rumb cap a Ribes a buscar el cremallera,
el primer del matí per arribar a Núria. El tren no anava massa ple,
probablement per les males prediccions meteorològiques i per què els
acompanyants dels corredors pujaven més tard, ja que a aquelles hores eren a
Pardines o cap a la Serra de la Canya. Al cremallera vam coincidir amb els 4
voluntaris que obrien cursa de Núria fins a Planoles on vam departir
experiències d’anys anteriors. Motiu d’estudi que unes 300 persones repeteixin
any rere any un voluntariat que et porta a patir fred, cansament i a estar
moltes hores exposat per la recompensa d’un entrepà i una samarreta.
 |
| Dalt les glaceres el Noucreus, i l'aresta per on venien els corredors |
Un cop a Núria, poc després de les
8h del matí, motxilla a l’esquena i després de separar-nos amb els companys de
Noucreus jo vaig enfilar cap a l’alberg
del Pic de l’Àliga seguint la baixada dels corredors, i un cop allà, seguir no
el camí tradicional del Pic de l’Àliga sinó seguir la baixada vertical dels
corredors, que per mi era pujada. Pujada que va fer que la fes amb màniga curta
fins que estava a punt d’iniciar la darrera pujada al Pic de Fontnegre, ja que
quan arribaves a la carena el vent, encara poc intens, et refredava de forma
ràpida. L’ascensió fins al Fontnegre la vaig fer abrigat amb un forro polar i
un cop a dalt vaig decidir parar una estona a veure els cims que m’envoltaven i
amb la millora del temps quedar-me altre cop amb màniga curta.
Després de 45 minuts al Fontnegre
vaig decidir acabar de fer cap fins a Rocs Blancs on vaig passar el dia. Només
per què us feu a la idea a Fontnegre hi arribava abans de les 10h i a Rocs
Blancs (després d’estar tres quarts d’hora al Fontnegre) poc abans de les 11h.
I ara a esperar...encara gairebé
més de mitja hora fins que va arribar el primer corredor.
I fins l’últim i els tancadors que
arribaven a les 19:40h gairebé 10 hores després de la meva arribada al Pic de
Fontnegre.
En aquest espai de temps anècdotes
vàries, des d’haver de donar aigua (força habitual) als corredors fins a
escenes gairebé còmiques de les que us faig un resum:
-
Donar aigua: ho destaco per habitual (jo
porto sempre una ampolla gran de 1,5l i a més llaunes que solen ser només per
mi) i també per què vaig haver de donar-ne al primer, cosa gens habitual.
-
La pregunta: on sóc? I les seves
derivades: sóc a Pic de l’Àliga, no? Sóc a Fontnegre, oi?
-
Les súpliques: digues que és l’última
pujada.
-
Les fotos: gent, que tot i anar morta té
temps de fer fotos del paisatge, recordo especialment una dona francesa que
després de passar el piló del cim va treure la càmera i va fer 3 o 4 fotos, que
devien sortir mogudes ja que no podia estar-se quieta del cansament acumulat.
-
Els gels i potingues vàries: és
espectacular les porqueries que s’arriben a menjar i beure.
-
I una de les més gracioses, va arribar un
grup de 4 o 5 corredors que anaven junts i una dona a 2 pams de la meva
motxilla comenta: “ostres, si no és una tenda”. La mirada dels companys ho deia
tot, li van dir menja i descansa.
Pel què fa a la vestiment dir que
a primera hora, les 11h vaig poder estar amb màniga curta poca estona (i
samarreta nova i seca), després vaig posar-me el forro polar. Que abans de les
12h ja havia reforçat amb una samarreta tèrmica per sota i que als volts de les
15h ja eren acompanyats per un paravents dels afelpats. I pantalons d’hivern
tot el dia.
A partir de les 16h va entrar aire
intens que feia molt difícil estar quiet a dalt el cimi que va fer-me estar
movent durant tota l’estona i patir fred de mans fins que les vaig protegir
millor.
A les 19h, hora del meu tancament,
veia arribar els tancadors de tram a Noucreus i a les 19:40h tancàvem el
control, baixàvem corrent avall, per evitar el fred, tot recollint les cintes i
a les 20:10h arribàvem a Núria. 12 hores
després de sortir de Núria hi tornava a arribar.
Mentre agafàvem el cremallera
especial de baixada, que es va fer esperar degut al rescat per hipotèrmia que
hi va haver a Pic d’Eina, crec, ja vàrem comentar amb els altres controls les
peripècies i el fred del dia.
Al final arribàvem a Sant Joan uns
10 minuts després de què el primer de la Ultra arribés, 16h i 5 minuts després
de la sortida (acollonant).
 |
| Eric Moya al seu pas per Rocs Blancs |
Ara passem a les reflexions.
-
Organització: per mi, i pel què a mi
m’afecta, tot correcte. Quan va començar a ploure a Sant Joan, a mitja tarda,
de seguida ens van informar i demanar com estàvem. Allà dalt, i per sort per
tots, no va fer ni una sola gota ni tro ni llamp (que hagués estat, segurament
el més perillós) i vam poder veure les tempestes de lluny.
-
Fred: és alta muntanya, molta part de la
cursa per sobre els 2.500 metres, i tot i l’època pot fer fred, molt fred,
augmentat pel vent. Els primers, que passen d’hora i ràpid encara es poden
escapar prou bé, sense patir massa fred. Els 200-300 últims, el fred el porten
bé, com que compten estar la nit corrent van ben equipats, amb motxilles més
grans i roba d’abric. El problema són els del mig (no tots, que quedi clar) que
es pensen que són molt bons, van poc equipats i després veus pells de gallina
espectaculars o cames i braços blavosos.
-
Inconscients: ho agafo com a genèric. Em
refereixo a corredors, molts, que no saben ni on van ni què hi fan en una prova
com aquesta. Trobar gent que sense haver fet mai alta muntanya (ja no corrent,
simplement caminant) corre l’Emmona a mi em fa pensar. També hi ha gent, molta,
massa, que no s’ha mirat el recorregut i té problemes amb els avituallaments,
no porta prou aigua per fer tirades de 20km, porten petits bidons, moltes
vegades no arriben a portar ni mig litre d’aigua, i que si tenen qualsevol
problema i han de fer més tram sense poder agafar aigua tenen verdaders
problemes. I per últim gent que es queixa que no pot córrer, que no saben on
són? A 2.500 metres i al Pirineu no hi sol haver pistes ni corriols corribles i
menys quan fas crestes com les que es passen aquí.
-
Per acabar, i com es pot haver demostrat
en la polèmica recent de la Ronda dels Cims d’Andorra, apareix gent que perd l’esperit
del què, almenys per mi és la muntanya, fins i tot fent curses. Un exemple, va
passar un grup de corredors que em van demanar si havien de marcar al control
de pas, jo els vaig dir que no, que simplement érem allà per vigilar que no hi
hagués cap problema i ajudar-los si feia falta, un cop passats el meu control
el comentari va ser: “vaya mierda, si lo sé bajamos por el valle anterior y
llegamos a Núria antes”. Ull, això pot ser una tònica que creixi, aquesta
pèrdua de valors, només t’enganya a tu mateix quan ets del pilot, però pot
significar problemes si ho fan els primers.
Només demanar a la organització
tres coses, mireu com es pot fer per
complir més els horaris de pas i de tancament d’un control. Aquest any els
tancadors del meu tram portaven un corredor molt tocat ja a Bastiments, que
anava dins temps però molt a límit ja allà i tot i fer-lo plegar a Noucreus
(per part de la seva companya, si només haguessin sigut els tancadors
possiblement no haguessin pogut fer-lo plegar). La segona i derivada d’això, i
no només per l’organització, sinó per la Federació, s’ha d’establir alguna
manera que els controls/tancadors tinguem certa força moral davant d’algunes
actituds, diguem poc educades o actituds perilloses, tant pel propi corredor
com per les persones que si té un problema l’haurem d’ajudar. I per acabar i
llegint les recomanacions de la FEEC de cara a l’any vinent, és cert que s’ha
de fer algun tipus de control a qui va a córrer una carrera d’aquest tipus,
però no tinc clar que el posar un accés limitat a fer punts com al Mont Blanc
sigui el més adequat.
I ara si, finalment, donar les
gràcies a la UE Sant Joan, per muntar una carrera d’aquest tipus, referent en
molts aspectes a nivell internacional, als corredors pel seu esforç i per les
cròniques i vídeos que compartiu a la xarxa i per recordar-vos de gent com
nosaltres, els controls, que no fem l’esforç que feu vosaltres, els que correu,
però que patim en una carrera que també és nostre i que per això cada any més
de 300 voluntaris ajudem a què a vosaltres no us passi res i vulgueu tornar un
altre any.
I si, els que vingueu l’any
vinent, ens hi veurem.
