Abans de res
us deixo un escrit que vaig fer el dia 2 d’octubre, després del, per mi,
històric 1-O, i que vaig penjar al meu Facebook:
“Gairebé 24 hores després d'arribar a casa
després de dos dies d'estar a l'escola dels meus fills, del meu poble, passant
dues nits dormint poc i un diumenge molt llarg i complicat, encara no sé com em
trobo. Cansat, això si, cansat físicament, però també de cap. Cansat per estar
des de les 4 del matí fins passades les deu dret, només vaig seure uns 10
minuts en tot el dia. Trist, molt trist pel què hem vist. Forces que es diuen
d'ordre i que haurien de protegir ciutadans, pegant, agredint, insultant a dones,
avis i nens. Trist per què els amics espanyols, són els únics del món en rebre
informació, ja no només esbiaixada, sinó gairebé sempre manipulada, pels
mitjans públics i privats (molt greu en els mitjans públics i denunciat fins i
tot pels propis periodistes de TVE) i que farà que no entenguin res fins que
marxem. Rabiós, d'haver d'escoltar segons quines coses de gent (no goso dir
persones) que justifica les accions d'ahir. Preocupat, pels dies que venen,
dies que haurien de ser d'alegria per sortir del nou d'un estat que ens vol
mal, seran dies difícils per l'actuació que vindrà per part dels mateixos
malalts d'odi d'ahir. Alleujat, per què a Sant Joan no van venir. No sé com
hagués reaccionat davant d'ells, segurament difícil no actuar i segur que m'hagués
tocat rebre. I si haguessin vingut segur que molts amics, coneguts, saludats o
simplement companys de lluita haguessin patit físicament i emocional. També em
sento agraït, molt agraït. A qui? La llista és llarga: a les 7 persones que van
passar les dues nits a les escoles de Sant Joan (en Carles Cacho
Rico, gràcies per ser-hi, sé que no et farà res que digui que hi
eres). A la gent de les meses, sou molt valentes, éreu majoria (quina sort
viure una revolució amb tantes dones, una sort i un orgull). A tots els anònims
que a les cinc ja hi éreu, alguns que no hagués esperat mai. A qui ens va
ajudar en algun moment, els que volíeu salvar els nostres vots i les urnes (moltíssims
voluntaris espontanis), els que coordinàvem els tres centres, la gent que ens
va donar menjar, els de la xocolata, els que sospitàveu de desconeguts i/o
ajudàveu a identificar-los com a coneguts, als tractoristes (ni 10 segons per
acceptar venir, falten més tractors?) i als votants, tot era per vosaltres i
per arribar junts a, com a mínim una societat més democràtica, i si jo haig
d'escollir més lliure. Gràcies infinites a qui, en silenci, jugant-se moltes
coses vau guardar els plans, les butlletes i les urnes... si les urnes, a tu
companya de lluites, quin fart de plorar quan les vas entrar mentre la gent
aplaudia i cantava, un dels moments més emotius de la meva vida política.
Devoció, per qui de forma opaca, sense estridències ni sortir enlloc ens
vetllàveu a tots, 5 santjoanins que us heu guanyat el cel. No em deixo, ni els
Enrics, ni a tu David, ni a tu Núria, hores de nervis, tensió, ràbia i por, si
por, acabats de forma alegre i positiva. I a tu Gemma Paricio per
cuidar dels nens tot el cap de setmana, aguantar-me fora de casa i sobretot
fer-me costat ahir vespre, quan tot va acabar.
PS: espero no tornar a passar un cap de setmana així de tens, la meva salut
no sé si ho aguantaria. Tot i que...perdre dos quilos en un dia...no, que acabi
ràpid i acabi bé”
Una setmana més tard, si només una
setmana, les coses van molt de pressa.
El passat dimarts dia 3, el país s’aturava
de forma molt massiva, tallant carreteres, manifestant-se de forma lúdica i
expressant fermament el seu desig.
A l’altre banda, a Madrid, negació
de fets evidents i amenaces.
Però tot ha anat pujant de to,
primer, durant els dies 3 i 4 a Murcia (gens sospitosos de ser independentistes)
i en el marc de protestes contra les agressions al territori (en aquest cas per
culpa de l’AVE) es repeteixen les mateixes imatges de càrregues policilas
contra ciutadans amb actitud pacífica.
El diumenge i dins la convocatòria
de la “minoria silenciosa”, a Barcelona, gent de Catalunya i gent vinguda d’arreu
de l’estat espanyol, la manifestació unionista deixa clara la naturalesa de l’estat
que ens envolta, proclames i gestos feixistes, agressions (puntuals segons
alguns, però existents... recordeu agressions a totes les nostres manis/performances?)
i poca oferta de diàleg i molta de submissió. Tot això, al igual que les
agressions policials del dia 1-O davant multitud de periodistes i càmeres de
tot el món que es posen les mans al cap.
Però ahir ja va ser el màxim. Un “responsable”
molt irresponsable del PP amenaçant a micro i càmera oberta, al President
Puigdemont d’afusellar-lo. I als carrers... les imatges de València durant la
celebració de la seva Diada fan feredat. Grups d’ultres feixistes espanyols
sembrant el pànic, estomacant i agredint a gent, periodistes i tot el què
trobaven davant amb la connivència de la policia espanyola (saben que la seva
funció és protegir els ciutadans?) i a plena llum del dia.
Per no parlar dels mitjans
espanyols que no tenen collons de dir ni feixistes ni nazis a qui fa la seva
salutació ni a qui agredeix i que en alguns casos arriben a legitimar (o
minoritzar) les accions dels feixistes agressors i que en gairebé tots els
casos no esmenten la no intervenció dels cossos de seguretat en actes 100%
delictius davant dels seus ulls.
Dit tot això i amb el fàstic de
pertànyer, encara ara, a un estat amb clars tics feixistes i on gent d’aquest
tipus fa el què fa i ningú actua, com acabarà avui?
Jo espero la DI (Declaració d’Independència)
millor dit que la DUI, ja que sempre que es declara la independència és de
forma unilateral.
I l’espero avui, millor que demà. No
vull seguir més temps en aquests estat corrupte i feixista.
Ah! I no patiu per les empreses
que marxen, ja tornaran o si no... bon vent i barca nova que algú agafarà el
seu lloc.
Y
a vosotros, amigos españoles que repudiáis la violencia, suerte en vuestra lucha
contra estos tics autoritarios , no estaréis solos, los catalanes seguiremos
con vosotros.
I, sobretot, als catalans del
Principat, no oblidem els germans de Ses Illes i del País Valencià, que són els
que més patiran... no esteu sols.
