La VIA CATALANA

VIA CATALANA.

Si, en majúscules, com majúscul va ser l’èxit d’ahir, encara que hi hagi, els mateixos que ens neguen els drets coma poble, qui digui que érem pocs, que estàvem subvencionats i/o adoctrinats.

Ahir, personalment vaig arribar a casa menys eufòric que l’any passat. Ho explico pel fet que l’any passat veies de seguida la magnitud de la manifestació i t’havies passat l’estona cridant, saltant, cantant... mentre que ahir, tot i cridar, saltar i viure una festa, no va ser tant intens, i a més, no érem conscients de la magnitud del què com a poble vivíem.

Un cop a casa però, veient imatges de TV3 (mireu el vídeo amb música de Txarango), mirant el Twitter i començant a repassar el què deien els mitjans internacionals (i també els espanyols), vaig començar a ser conscient del què, entre tots, havíem fet.

Si ja al tram parlant amb altra gent, la sensació era de què això ja no es para, ahir, després de sopar, i ara, una mica més en fred, crec que anirà més de pressa del què ens pensem. Hem tingut sort, de coincidir en el temps amb Escòcia i la postura anglesa, molt diferent de l’espanyola.

Puc arribar a entendre que no ens vulguin deixar votar, tot i que el seu argument de la majoria silenciosa em fa dir que, si volen que no ho sigui, li donin veu. Entenc que ens rebaixin les xifres (dividint per quatre, ningú que vegi les imatges aèries no s’ho pot creure). Però no poden esgrimir només els arguments de sempre, l’oficial, el de què la Constitució no ho permet (amb aquest argument, el de les lleis, ni les dones votarien, els negres seguirien sent esclaus, els gais perseguits...) o els més ridículs com “que pone en tu DNI” o que els que volem la independència estem instruïts a l’escola (els avis que tenia ahir al costat eren “instruïts” per en Franco) o que ens subvencionen per queixar-nos (jo ahir em vaig pagar la samarreta, dinar, autocar...).

I sobte encara més quan veus què diu la premsa dels altres països com Alemanya, França, Estats Units... on tothom s’adona que Espanya té un problema amb Catalunya i que hauran de solucionar- ho mentre que els espanyols, negant l’evidència, diuen que no tenen cap problema i que som 4 caps calents.

En fi, que anem pel bon camí.

VISCA LA TERRA LLIURE!

La nostra Via Catalana

Quan dic la nostra Via Catalana, vull dir la que ens afectarà als de casa, als cinc, ja que anirem amb un dels autocars de l’Assemblea de Sant Joan cap al tram 666 i 667, a Vilamalla, prop de Figueres.

Hi anirem, com hem anat a les darreres manifestacions de l’Onze de setembre a Barcelona, abillats per la ocasió, aquest any amb la samarreta de la Via, amb les estelades i amb la paciència amb els nens que requereixen aquestes ocasions. Però hi haurà una petita diferència, aquest cop ens acompanyaran també els avis, que fins ara

no s’havien mobilitzat mai.

També, diferència important, ens desplaçarem fora de Barcelona, fora

de la capital i esperem que els de la capital es desplacin a fora també, tot i que sembla que ja ho han fet ja que gairebé tots els trams de la Via estan plens.

Estic segur que serà un gran èxit, un més, com a poble.

Fem Via!

Festa Major de Sant Joan

Avui comença la Festa Major. Dies especials pels Santjoanins, dies de trobar-se amb amics, “caballitos” i gaudir de sardanes, concerts i anar a dormir tard.La nostra festa comença avui mateix ja, amb un sopar amb la colla. Tot i que no farem festa després a l’Entrevoltes, ja que a mi em toca llevar-me d’hora dissabte pel futbol.

Això, que dissabte matí toca futbol, en Pau juga a les 11h amb el Camprodon i en Guiu a les 12h entre ells.

A la tarda, tenim festa d’aniversari d’en Guiu amb els de Manlleu i mirarem de veure els Gegants. Al vespre, si podem anirem a sopar i a dormir tard deixant els nens a casa els avis.

Diumenge, dinar de Festa Major, on acabarem de celebrar l’aniversari d’en Guiu i a veure els Pabordes.

Per dilluns sardanes, dinar a casa els avis i si podem repetirme sortida nocturna.

Dimarts, per acabar, bogeria, sopar ràpid i focs.

Tot això si el temps ho permet.

Entrenament amb el Garrotxa RC

Ahir, després de 4 mesos vaig tornar a entrenar amb el Garrotxa Rugbi Club.

En tenia ganes, després de 4 mesos de veure els companys i tornar a fer contacte. Suposava que seríem colla, ja que en plena pretemporada, abans del torneig del Tura i amb el bon grup que hi ha aquest any era el més lògic. I de fet va ser així, érem 23, tot i els lesionats, com en Baldó i l’Ivan.

L’entrenament amb contacte, i amb molta estona defensant a l’equip titular dels tres quarts (una línia que donarà moltes alegries als Teixons aquesta temporada). Després vam fer simulació de partit.

Resultat, vaig acabar fet pols, m’ha costat dormir de cansament i avui estic baldat.

Però... m’ho vaig passar de conya i estic molt content d’haver tornat a fer contacte i... amb ganes de tornar-hi!

La Via Catalana per la Independència

Falta poc, molt poc per un repte importantíssim com a país, la Via Catalana per la Independència. El pròxim dimecres, milers de ciutadans del nostre país serem a les carreteres i carrers del principat per enllaçar de nord a sud, o de sud a nord, el territori formant una llarga cadena humana de més de 400km. 

Aquest gest, simbòlic i d’una magnitud organitzativa brutal, ha de ser l’últim desencadenant de la nostra plena llibertat. Aquesta cadena, que s’emmiralla en la que van fer el països bàltics abans de declarar la seva independència als anys 90, ha de ser la clau de volta que ens obri portes més enllà de les nostres fronteres actuals (l’estat espanyol) i faci que a Europa i a la resta del món acabin per saber què volem els catalans, que no és altra cosa que la independència.