Els nens, grans, cap a Barcelona

Ahir, vam anar a Can Catau amb tota la família a celebrar l'aniversari, el segon, de la Berta (la filla de l'Anna, la meva germana). Vam aprofitar per fer una excursioneta pel rierol que passa per davant de l'era amb els nens i van disfrutar (jo també, ho reconec) esfilant-se, travessant el rec, pujant pedres...
Avui, però, havent dinat els meus pares, s'han endut en Pau i en Guiu fins dimarts a Barcelona, així els pares podrem estar més tranquils.
Volen anar a veure el Camp Nou, vaixells al port i potser la inauguració dels europeus d'atletisme.
Que disfrutin!!! Els nens i els avis.

Diumenge al cim del Taga

Diumenge passat, de bon matí, a les 7h vam anar cap al Taga, tots cinc, si, amb els nens, tots tres.
Vam comptar amb l'ajuda dels tiets, tot i que en Pau va pujar gairebé tot el camí sol (i una estona al cim del tiet Miquel), jo vaig pujar en Guiu (amb ajuda de la tieta Maria un trosset) i la Gemma va pujar tot el camí en Berenguer.
Feia un dia, aquí baix a Sant Joan, que pintava malament, amb núvols tapant Serra Cavallera i el Taga, però un cop per sobre Surroca, el dia era espectacular, malgrat el ventet que bufava. Vam pujar molt ràpid, des de Coll de Jou en poc més d'uns 45 minuts.
Un cop dalt, amb al senyera onejant, vam esmorzar i aguantar l'aire que hi feia, el dia malgrat ser bo no ens va deixar disfrutar massa del paisatge, ja que les dues valls que es veien, la de Sant Joan i la de Ribes (fins arribar a Pardines) estaven sota una espessa capa de cotó fluix, que a la zona de Ribes es va aixecar sobre les 10h i que cap a Sant Joan ho feia quan ja haviem arribat al cotxe. Baixant, ens vam tornar en Berenguer jo i Gemma, en Guiu va baixar amb el tiet i en Pau sol fins al final quan es va encetar el peu i entre la tieta i jo (l'últim tram de baixada amb els dos nens, en Pau i en Berenguer), un cop al cotxe vam baixar fins Ogassa i a fer una cerveseta i un suc els nens a la Cooperativa i vam arribar a casa sobre les 12h.
Un matí ben aprofitat, llàstima que després ens vam passar la tarda a casa descansant, dormint i recuperant el cansament i la son.

Nosaltres hi erem!

Si, això és el què podrem dir sempre més als nostres fills, i ells també podran dir als seus fills (els nostres néts) que també hi eren.
I on eren? doncs al principi de tot, a la mani del 10 de juliol del 2010, on aquest país va començar a canviar, on prop de milió i mig de persones van clamar per la seva dignitat i la del seu poble.
Ahir potser, hi havia una part de la gent que es manifestava que ho feia per l'estatut, però nosaltres i una gran majoria de gent ho fèiem per la independència, que ha d'arribar ben aviat.
D'ahir destacaria dues o tres coses:
- la transversalitat de la manifestació i del sentiment independentista: suposo que molts dels que ahir cridaven per la independència ho feien sense ser de cor independentistes, molts s'hi han vist obligats, però erem molts, d'edats diferents, famílies senceres, de tots els estrats, de diferents orígens i de diferents sentiments polítics.
- l'emprenyada de la gent amb els nostres líders polítics: hi no ho dic només pel xou al voltant del President, volem que esstiguin a la nostra altura, volem que ens portin cap a la independència ja!
- què ens diran ara els espanyols: si en un dia calurós de juliol som tants a dir no a l'estat espanyol, encara ens faran creure que som una minoria?

Per acabar una reflexió final: podrem triar algú, que deixant de banda els partits, ens ajunti a tots, anem a les urnes i tots els que ahir erem a la manifestació (i molts més que no van venir) votem per dir adéu a Espanya?
Si ho fem ningú podrà aturar el què ahir vam començar a Passeig de Gràcia amb Diagonal.

Salut i, sobretot, independència!!!

Demà tots a la mani!!!

Demà hem de ser molts, moltíssims. Per dignitat i pel país!

Som una Nació! Nosaltres decidim!

La mani del dissabte

Pel proper dissabte dia 10 de juliol s'ha convocat la manifestació unitària que ha de ser la resposta del país a la sentència del tribunal constitucional espanyol al nostre estatut.
En un principi, no tenia massa clar anar-hi, ja que sóc dels ja molts que pensem que amb Espanya no hi ha res a fer i que no ens pendran seriosament fins que per ells sigui tard, o sigui, quan declarem la independència.
Al final, hi assistirem amb els nens, hi ha dues coses que m'han fet canviar d'opinió, una, si voleu, una collonada, un dels que deu ser dels més llestos de Reagrupament, que va publicar al seu bloc un seguit de bestieses sobre la manifestació. L'altre motiu, és la polèmica de la capçalera, entre Òmnium Cultural, el convocant de la manifestació, que vol encapçalar la mani amb el lema "Som una nació, nosaltres decidim" i el PSC amb el President al capdavant, que s'han adonat massa tard, que no es pot ser a la processó i repicar les campanes.
La reacció inicial del President de la Generalitat després de conèixer la sentència va estar bé (per ser del PSC), va sorpedre fins i tot a la gent del PSOE, però a mesura que han anat passant els dies l'han anat domesticant fins que el PSC és qui compromet la unitat entre els partits. I a mi, fotre als socialistes em motiva especialment.
En resum, que dissabte anirem a Barcelona a manifestar-nos, jo primer pel meu país i la seva independència, expressada en el lema de la mani, "NOSALTRES DECIDIM"