Altre cop líders

Acabem de guanyar al Madrid i ja tornem a ser líders.

El resultat, res per tirar coets, 1 a 0, ens demostra com serà aquesta lliga, dura, difícil i ajustada.

En el futbol actual és fàcil que qualsevol equip, i quan dic qualsevol vull dir qualsevol (recordeu el Rubin Kazan, per exemple) et pot complicar un partit i és molt difícil encadenar una sèrie llarga de partits guanyats.

Ara, amb la Champions encarrilada i havent guanyat al Madrid, molts ja respirarem molt més tranquils.

L’estatut, el TC i els editorials dels diaris

Aquests dies estem vivint un nou episodi sobre l’estatut i el Tribunal Constitucional, l’editorial dels principals diaris catalans.

Penso que és innegable, que el TC està totalment desacreditat. Qui pensi el contrari, que mediti: la llei que regula aquest tribunal, estableix que els càrrecs són per a 9 anys, doncs bé, més de la meitat dels jutges, ja fa més de 9 anys que han estat designats. Què vol dir això? Que haurien d’haver estat substituïts, però no ho han estat ja que qui proposa els noms i els escull, són els principals partits de l’estat espanyol, PSOE i PP, no es posen d’acord. I després diuen que el TC no està polititzat.

A Espanya, però creuen que es tracta d’un organisme plenament autoritzat per a determinar si una llei o no constitucional. Això ho creuen els de tots els colors, sense excepció. En qualsevol país democràtic del món això és impensable, tothom veuria que està desacreditat, millor dit, ja no s’hauria arribat a aquest extrem, ja haurien renovat el TC.

El més nou d’ahir, és l’editorial de les principals capçaleres catalanes, que és un gest que cal aplaudir, per estrany i per què demostra, que ja tothom, a Catalunya, comença a estar d’acord en una cosa: a Espanya, ens entenen tal com som (i adapten el seu país per integrar-nos) o no cal que ens entenguin.

Per a mi, la principal força, és que capçaleres dependents de poders més aviat poc independentistes (la majoria de propietaris de diaris, com Grupo Zeta o Grup Godó, no són susceptibles de ser proclamats independentistes) fan gairebé un al•legat final defensant una certa interpretació positiva de Catalunya per part d’Espanya, i advertint que si no es fa a Catalunya només li queda una alternativa (cada cop més abraçada) que és la independència total dels nostres veïns, que ni ens entenen, ni ens volen entendre, i que per descomptat no ens estimen ni ens estimaran mai (o millor dit només estimen els nostres calers, tot i que nosaltres els catalans som els agarrats).

En fi, per a mi, aquests dies estem vivint un pas més del nostre país cap a la independència.

La nova llei electoral catalana

Fa temps que es parla de l’elaboració de la nova llei electoral catalana, ara, sembla que es pot desencallar, abans de les eleccions al Parlament de la tardor del 2010.

La discussió està en com s’elabora. Jo crec que han de regir un parell de principis irrenunciables:

1.- Apropar l’elecció dels seus representants als electors: amb dues vies, modificant les circumscripcions electorals (fent-les més petites, s’entén), i obrint les llistes.

2.- No tots els vots valen el mateix: és a dir, cal donar pes, en part als territoris.

Pel que fa a la reducció de les circumscripcions electorals, crec que s’haurien d’ajustar a les noves Vegueries en lloc de les províncies. Això porta implícit, al meu entendre la nova distribució territorial del Principat, tot eliminant les províncies (i al seu torn les Diputacions). El primer punt, el de fer les Vegueries circumscripcions, crec que és assumible fàcilment, el què em sembla més complicat és l’eliminació de les Diputacions, tot i que crec, que és imprescindible, necessari i urgent.

Obrir les llistes: em sembla que en major o menor grau, tothom hi està d’acord. És evident, que els electors han de poder premiar el diputat que ha treballat bé i castigar al que no ho ha fet. La discussió està en com es duu a terme. A mi, personalment, el sistema que més m’agrada és el que s’usa al Senat, amb llistes agrupades per partits, però on l’elector selecciona cada un dels seus candidats, així, es manté el bloc de partits (qui vol votar només un partit els té tots junts) però permet personalitzar l’elecció. Altres sistemes que han sortit proposats, com les llistes 100% obertes, amb un major nombre de candidats que dels llocs que es disputen i l’elector seleccionar-ne uns quants no em convenç. Un altre, el de l’elecció d’una llista i dins aquesta marcar els que més convencin l’elector, tampoc no m’acaba d’agradar (prefereixo, com ja he dit la fórmula del Senat). Una de les altres propostes, com és la des sistema alemany, crec que s’ha d’acabar d’explicar i pot ser bona per eleccions, on la circumscripció elegeix bastants escons, però no em convenç per eleccions com les del congrés espanyol, on per exemple ara (i sense canviar les circumscripcions) Girona, Tarragona i Lleida només escullen 4 o 5 candidats.

A l’obrir les llistes es planteja una cosa que cal tenir molt en compte: en les eleccions municipals, normalment, costa molt confeccionar una llista en pobles mitjans com pot ser Sant Joan, molt poca gent està disposada a participar en la política del seu poble. Si, ara obrim les llistes, correm el risc, que de la poca gent disposada a participar en la vida política del seu poble, poden ser castigats durament (i no per la seva vàlua o els fets demostrats sent regidor), només per la seva simpatia (que em sembla que és una de les coses que es valorarà) i ens cremarà algú, disposat a treballar pel seu poble fins i tot abans de començar (algú que tregui molts pocs vots, ni es plantejarà tornar a presentar-se) i farà que en el futur sigui més difícils confeccionar llistes municipals. Un altre problema, és el que tots els que hem passat per un ajuntament sabem: en els equips de govern, hi ha d’haver gent amb aptituds pel lideratge, però també gent amb coneixements diferents (econòmics, urbanístics...) difícilment valorables per la opinió pública, així com, pencaires (gent que potser no és brillant en la seva competència política, però que disposa d’hores o d’aptituds, que a priori no es valoren en un polític).

Pel què fa al pes del territori, crec que és evident, que territoris petits en població (i normalment grans en extensió) han de tenir més pes que el que els tocaria només demogràficament. Això, per mi tant fàcil d’entendre, crec que serà molt difícil d’acceptar per part d’alguns partits, instal•lats bàsicament en grans ciutats (per no dir Barcelona i la seva àrea metropolitana).

Esperem que es pugui tirar endavant, i de forma ràpida una nova llei electoral, que fa falta.

Per cert, en aquesta reforma de la llei electoral es planteja modificar l’elecció dels escons seguint la inintel•ligible llei d’Hondt?

L’orgull pels bons amics

Fa uns dies vaig escriure un post titulat com a “L’alegria pels bons amics”, dedicat a en Carles Bassaganya, ara, ho faig per parlar de l’Elisabet Regué, la Bet.

Recentment, la Bet, ha presentat la dimissió com a regidora, 10 anys després de ser-ho.

Amb la Bet, vam començar a coincidir quan em vaig incorporar al Grup d’Esplai Somnis, del que ella era fundadora. D’aquesta experiència en van quedar molt bon records i moltes experiències compartides que a mi en van fer apreciar-la i tenir-la per a una persona compromesa en els seus valors, que en l’Esplai eren l’educació dels nens en uns ideals compartits, de país, de valors, de companyonia...

Un temps després, a principis del 1999, quan vam començar amb en Carles Bassaganya a confegir la llista d’ERC de les municipals, ella, com a única militant de Sant Joan d’ERC, va ser el nostre primer objectiu. Encara a hores d’ara, em costa entendre com ens va acabar dient que si, però... me’n alegro, i molt.

Després, vam haver de passar per molts moments, alguns de bons, molt bons (les victòries del 1999 i del 2003, per dir-ne algunes), moments durs (sobretot els moments previs i durant als primers plens) i moments tristos (sobretot les eleccions del 2007).

La Bet, una dona que ha passat més de 10 anys de la seva vida dedicats al seu poble, Sant Joan, i que al contrari del què molta gent, últimament pensa, no ho ha fet per enriquir-se, les seves conviccions, no només han fet que es dediqui de forma altruista al nostre ajuntament, sinó, que a més durant uns anys, ha reduït la seva jornada laboral i, per tant el seu sou, per tal de poder dedicar el temps que ella creia necessari a la seva feina pública.

Per a mi és una persona que té les seves idees i conviccions molt clares, que les defensa fins a les últimes conseqüències, cosa que moltes vegades la fa discutir amb tothom, però, al mateix temps capaç d’acceptar el punt de vista dels demés. Això, unit al seu temperament, fa que els que l’hem tractada i hem tingut el plaer de compartir objectius, la respectem i l’apreciem més del què ella es pensa.

Bet, tal i com ja t’he dit a partit d’ara, gaudeix de la vida... i de la família, t’ho mereixes...

Salut i vida!

Una petita reflexió sobre la corrupció a la política

Només a tall de comentari, i encara que suposo que molta gent (no m’atreveixo a dir tothom) ja ho sap o s'ho imagina: no tots els polítics són corruptes.

Aquests dies, en moltes ocasions, escoltant la ràdio, llegint la premsa o veient la televisió, un té la sensació que hi ha qui no es creu aquesta afirmació. No obstant, us convido a pensar que pels ajuntaments dels 946 municipis del Principat, han passat una quantitat immensa de regidors o regidores, que han exercit el seu càrrec, no només no lucrant-se del càrrec, sinó que esmerçant-hi hores i en alguns casos (alguns de ben propers) renunciant a part del seu sou fora de l’ajuntament per poder exercir correctament.

Com sempre, però, una poma podrida (o algunes, pel què es veu), espatlla la imatge de la resta.

Una última reflexió, que he sentit en alguna ocasió, però no massa: algú pensa que un polític es converteix en corrupte sol? Doncs no, sempre hi ha d’haver algun ciutadà, que el vulgui corrompre, i per això som tots els ciutadans corruptors en potència?

La mort de l'Enke

Ahir, al mateix temp que començava el partit del Barça de copa, coneixíem la mort del que va ser jugador del Barça, Robert Enke. Aquest alemany, seguia jugant al futbol, ja que només tenis 32 anys i ho feia al primer nivell, amb el Hannover, de la Bundesliga alemanya i entrava a tots els pronòstics per anar al Mundial de l'any vinent a Sud-Àfrica.

Malgrat tot això, avui hem sabut que s'ha suïcidat. Pel què expliquen patia depressions arrel de la mort de la seva filla de dos anys, si ve ara en tenia una altra de 8 mesos. Per mi, és difícil d'entendre que algú es vulgui llevar la vida, però més quan tens una filla. Si bé no em costa imaginar la pérdua d'un fill, per a desgràcia meva, ja que encara no fa poc més de 3 anys que ens va deixar en Jordi, el meu nebot, no puc entendre de cap manera que no quedin ganes de lluitar a algú, que per arribar a on l'Enke va arribar, va haver de lluitar i sacrificar-se tant.

Queda demostrat que no tot és ser famós i guanyar molts calers.

Que gran el futbol!!!

Ara mateix el Madrid acaba de ser eliminat per un Segona B, l'Alcorcón.

Si el ridícul de fa 15 dies va ser espantós, amb un 4 a 0 al camp de l'Alcorcón, avui no s'han quedat curts, després de treure a jugar tota l'artilleria han fet un sol gol, i als darrers minuts.

L'any del triplet del Madrid, o això deien a la capital, a les primeres de canvi ja es queden sense.

I ara el Barça, que per sort no fa ridículs com els del Madrid.

L'alegria pels bons amics

Ahir, dissabte, en Carles Bassaganya, bon amic meu va ser nomenat nou Secretari d'Organització d'Esquerra.

Pels que ja ens coneixeu, sabeu que som amics de fa temps. De fet des de la pre-adolescència, quan ens va unir l'afició a la muntanya, i que va derivar, juntament amb altres amics que tenien la mateixa afició, en una colla d'amics, que a hores d'ara encar anem junts. Després vam passar tota la colla, a la Colla Gegantera de Sant Joan, que segons les nostres dones (les de tot el grup), és la nostra "mili", pel que n'hem tret d'anècdotes.

Ja més cap aquí, l'any 1999, vam endegar un projecte que encara dura i que, a en Carles l'ha dut ara a ser el Secretari d'Organització d'ERC, com va ser la llista d'ERC a Sant Joan, que ell encapçalava. Tot i que ja apuntava maneres, la seva vàlua, sobradament demostrada, tant a nivell d'alcalde, com després de Secretari General d'Administració Local del Departament de Governació, l'han dut ara, a ser de facto, el número 3 de l'organigrama del partit, just darrera del President i del Secretari General.

Tal i com ja he tingut ocasió de diir-li, és un càrrec de molta responsabilitat en un partit de la història d'Esquerra, i que en aquests moments, ha de ser difícil de tirar endevant, degut a la situació en què es troba el partit i la política en general al nostre país. Estic convençut, però, que ens farà sentir orgullosos de la seva tasca.

Carles, sort i fes més curt el nostre camí a la independència!!!