dijous, 26 de juliol del 2012

El pacte fiscal


Ahir es va aprovar al Parlament de Catalunya demanar el pacte fiscal a Espanya. Aquest pacte fiscal pren la forma de concert econòmic, on la gestió és absoluta per part del govern català, és a dir, tenim la clau i la caixa.
La proposta es va aprovar per CiU, ERC, IC-V i en Laporta. Per contra PP, Ciutadans i Solidaritat hi van votar en contra. I els dels PSC es van abstenir.
Reflexionem en els sentit dels vots:
CiU: és la seva proposta, amb modificacions dels altres grups, però és allà on, de moment, es troba CiU, suposo que per necessitat.
ERC: fa anys, de fet des del 1991 o 1992, reclamen aquest pacte.
IC-V: han virat a posicions favorables per, crec, sentit comú, ja que si no ens ofeguen el país.
En Laporta: lògic, donat el seu apropament a tesis convergents.
PP: tot i que diu que entenen la necessitat de millorar el finançament català són incapaços d’enfrontar-se als seus correligionaris espanyols i exigir el mateix tracte que defensen els seus companys de partit a Euskadi.
Ciutadans: dins el seu cap espanyol, no els entra res que no sigui seguir sent una colònia ocupada i per tant, vot en contra.
Solidaritat: defensen que amb Espanya no ens podem entendre i que l’únic camí és la independència.
PSC: han pres el camí més estúpid que podien prendre. Volen ser espanyols i oblidar-se que els voten catalans. Això no va així i crec que ho pagaran. Més després de les últimes votacions, aquesta i la de la defensa del corredor central per davant del mediterrani. Són esclaus del PSOE, i com jo ja fa temps els retrec, són PSOE, el PSC només existeix quan hi ha campanyes electorals.
Nota a part em mereix el diputat Ernest Maragall, que trenca la disciplina de partit, per votar a favor de la proposta, diu per coherència. Si senyor, molt ben fet. Ara en Pere Navarro diu que meditarà quina acció emprèn o si n’emprèn alguna. Això ho diu algú que després vol que ens empassem que el PSC pot tenir alguna discrepància de vot respecte al PSOE al congrés. De fet ja ens ho van demostrar la setmana passada, quan es votava prioritzar el corredor central ferroviari per davant del corredor mediterrani, i el PSOE hi va votar a favor i el PSC...també.
Per mi, que penso que l’única manera d’entendre’ns amb Espanya és que cadascú faci el seu camí, però reconec que per fer el pas necessitem ser molts, més que no només els independentistes de pedra picada i que amb aquest camí agafat, es pot portar també a CiU i IC-V cap al camí del no retorn. La posició d’ERC, crec molt intel·ligent, se li reconeix una demanda d’anys, que penso que ja està superada, però que ara és l’opció majoritària com determinen les enquestes, per sobre el 90% d’acord respecte al concert econòmic.
Espero, que els espanyols, com és previsible, ens diguin que no. La pregunta és: què farem després? Serem prou valents per plantar-nos?
Per mi, a partir de l’endemà de la negativa espanyola hem de plantejar eleccions, amb un bloc clar els que ara han votat a favor, CiU, ERC i IC-V, amb la suma de Solidaritat, les opcions independentistes extraparlamentaris com la CUP amb una llista única, per mi ja pot ser encapçalada per l’actual president, amb un sol punt en el programa electoral: proclamar la independència.

dilluns, 23 de juliol del 2012

Foc a l’Empordà


Des d’ahir crema l’Alt Empordà, més de 13.000 hectàrees, 4 morts, una vintena de ferits, més de 1.200 persones treballant contínuament i uns 40 mitjans aeris, tot xifres grans, molt grans, i tot, segons sembla per una burilla de cigarreta.

Sense comentaris.

Espero que es pugui apagar durant demà, ja que sembla que a hores d’ara ni avui ni durant aquesta nit podran controlar-lo, tot i que les condicions milloren.

Petites reflexions:
-         el mal estat dels boscos: de sobres conegut, de fet si el foc arriba a passar a l’Alta Garrotxa, els serà difícil parar-lo, fa dies que no plou i és tot molt brut, sempre he dit que en cas de foc a Sant Joan, probablement cremaria tot el Ripollès.
-         la solidaritat que desperta un fet com aquest: les mostres de voluntaris, ajuda entre afectats, missatges de Twitter i demés gestos demostren que ens estimem el país. Recordo el 4 de juliol del 1994, dia d’incendis a la zona del Figaró i Aiguafreda, que em va agafar baixant a Barcelona amb tren, primer les imatges dantesques del foc, de les flames que corprenen, i després els vincles companyonia que s’estableixen entre persones que no es coneixen de res però que pateixen una desgràcia com aquesta.
-         els provocadors de la tragèdia: ara sembla que no va ser provocat, però si va començar per una negligència (tirar una burilla), si es descobreix qui va ser, què passarà? Jo penso que s’haurien d’acusar d’assassinat en aquest cas i en altres casos on no hi ha morts, haurien de tenir penes greus.

Des d’ahir tinc un tros de cançó de Sau al cap: “...i al fill de puta que cremi aquests boscos que li tallin les mans...”

Per acabar sort a tots els que treballen per apagar l’incendi, bombers, ADF’s, militars, voluntaris, pagesos i forestals, que hi tenim en Jordi també.

dissabte, 21 de juliol del 2012

Travessa Vallter – Núria pels cims


Bastiments des del Coll de la Marrana
Avui, ben d’hora, hem fet la travessa des de Vallter fins a Núria, passant pels cims, per Bastiments, Pic de Freser, Pic de l’Infern i Nou Creus.
La intenció era anar a dinar amb els nens i els avis a Ribes, a Els Caçadors, i això ens obligava a baixar d’hora de Núria, i després de repassar horaris del cremallera, decidir baixar amb el de les 12:30h, per arribar a Ribes per poder dinar a quarts de dues. Amb aquesta intenció, i pensant que caminaríem 6 hores i amb les parades per menjar, vam decidir sortir a les 5 del matí d’Ulldeter.
Mar de núvols pujant Bastiments
Per tant, avui a les 4h tocava diana, vestir-nos i cap a Vallter falta gent. Negra nit, sense lluna i sembla tapat. Per sort, arribant a Vallter, deixem enrere les bromes, aparquem i iniciem l’ascens amb l’ajuda d’una llanterna cap al refugi d’Ulldeter. Feia fred i a partir del refugi, on tothom dormia, a més ha començat a fer vent, un vent que no ens ha deixat de banda fins passat Bastiments. Mentre pujàvem el Coll de la Marrana hem vist que s’acostaven un parell d’excursionistes que s’acostaven prou ràpid, però un cop passat el Coll de la Marrana nosaltres hem enfilat cap a Bastiments i ells han seguit per baix. Poc després del Coll de la Marrana ha començat a sortir el sol i hem vist que estàvem per sobre d’un mar de núvols.
Al cim del Pic de l'Infern
Però acompanyats d’un bon vent i d’uns quants grups d’isards, hem arribat a dalt de Bastiments als volts de les set del matí. Com que feia fred hem passat de llarg gairebé sense parar direcció el Pic de Freser. Després de fer la cresta que uneix els 2 pics, força tècnica, arribem als volts de les vuit al Pic del Freser, on fa un mes, vaig passar-hi tot un dia per l’Emmona. Allà, hem esmorzat, a ple sol, gens de calor i bastant ràpid, per seguir cap al Pic de l’Infern i enfilar sense parar cap a Nou Creus. Quan hem superat per dalt el Coll de Tirapits hem vist un noi que pujava i molt poc després ens avançava corrent fins arribar a Nou Creus (l’hem vist de lluny) i tornar pel mateix camí.
Esmorzant al Pic de Freser
A partir d’aquí ja hem trobat una mica més de gent, de fet, dues parelles d’excursionistes, una de les quals anava cap a Carançà.
Així hem arribat a Nou Creus on ja divisàvem Núria i començar el descens que ens ha dut fins a Núria creuant-nos amb una vintena de persones (he trobat que no hi havia massa gent) i arribàvem a Núria a les 11:10h, just 6 hores després de començar.
Hem tingut el temps just per posar els peus al llac i anar a buscar, no el cremallera de les 12:30h, sinó el d’una hora abans.
Arribant a Núria
Al arribar a l’estació de Ribes ens esperaven els nens que ens han saludat efusivament.
Després cap a dinar, per cert, un arròs, com sempre als Caçadors, esplèndid.

diumenge, 15 de juliol del 2012

En Pau al campus del Barça


Ahir va ser el darrer dia que en Pau va anar al campus organitzat pel Barça i el diari Sport a Ribes de Freser.
Des de dilluns i de 9h del matí fins a 19h de la tarda ha estat fent esport amb entrenaments de futbol, piscina i altres activitats per, suposo, crec i intueixo que així és, millorar el seu nivell de futbol.
No els he pogut veure massa entrenant, excepte un dia, però preguntant-li a ell i per les fotos del campus a la web, crec que haurà millorat.
Estic content per un parell de coses concretes de com ha anat. Primer, per què li han insistit en 6 o 7 aspectes, entre els quals jo he insistit en 2 o 3. Li han repetit molt que la pilota es para amb l’interior, cosa que entre jo i el meu pare, des que som entrenadors de l’escoleta de l’Abadessenc, insistim a tots els nens i amb en Pau i en Guiu jo segueixo fent-ho a casa. La segona cosa, que li vaig explicar a mitja temporada passada a en Pau i que ell ja aplicava, és el control orientat. Per tercer punt, li han explicat com fer “croquetes”, un retall en el que jo insistia, però, la veritat, tot i que ell l’havia fet en algun partit de forma espontània, no era capaç que el repetís de forma conscient i repetida.
De tècnica, a més el què li han ensenyat i que no fèiem i he trobat molt interessant és la sortida, o arrencada, amb l’exterior del peu, que però, no crec que pugui utilitzar en l’escoleta, però si que insistiré amb en Pau i amb en Guiu quan toqui.
Per contra, una de les coses que no m’ha agradat, tot i que no és imputable al campus en si, és el fet que del seu grup eren només 9 i dels 9, en Pau i 2 més del seu equip i 2 nens més de l’escola de futbol del Ripollès, que coneixien i només 4 nens que no coneixien, per tant, penso que com a relacions amb altres nens li hagués anat millor amb menys nens coneguts.

dijous, 12 de juliol del 2012

TRISTESA


Mala noticia avui pels santjoanins que estimem la muntanya, l’Esteve, una peça clau en moltes activitats de muntanya a Sant Joan, vingut de fora, però més santjoaní i militant que ningú, ens ha deixat. I ens ha deixat fent una de les coses que més li agradava, muntanya, al Mont Blanc, un accident fatal li ha truncat de forma brutal la vida, a ell i a 8 alpinistes més.
Amb ell, en Guillem, que ha resultat ferit i que espero que es recuperi aviat i en Toni, que no ha sortit ni del refugi per problemes físics i sobretot, a la família, l’Anna en especial, fer-los costat en aquests moments complicats.
També animar als companys habituals de l’Esteve a la muntanya, en Jerry i a en Jordi. També un record per un bon amic, en Jordi, en Harry, que ha compartit moltes caminades últimament amb ell.
Jo vaig coincidir per darrer cop amb ell, no fa massa, en la cursa de l’Emmona 2012, on l’Esteve, l’Anna, en Jerry i en Jordi, feien el control abans que el meu, a Bastiments, vam compartir comentaris a l’arribada a Sant Joan per tornar el material i en l’arribada dels primers corredors de la cursa amb el seu bon humor habitual i l’alegria que desprenia.
Amb en Guillem i en Toni, vam coincidir el mateix dia, ells tancaven la cursa a la zona del meu control i vam intercanviar alguna broma.
En fi, que no som res, que cal gaudir de la vida, la família i de tot el què estimem tant com puguem.
Esteve, allà on siguis, descansa en pau.

dilluns, 9 de juliol del 2012

La vergonya dels Skygames

Aquests dos darrers caps de setmana s'han celebrat a la Ribagorça els Skygames, el què diuen els Jocs Olímpics de la muntanya, amb una gran estafa orquestrada per part dels espanyols, amb la FEDME i la llei de l'esport de l'estat espanyol.
En aquests Skygames, la majoria dels podis han estat d'atletes catalans, ja que en som una gran potència, però només alguns han tingut medalla, ja que només ho han fet els atletes que competien amb Espanya.
Aquests dies hi han hagut moments surrealistes, amb Catalunya competint en format open (com un club i sense poder optar a les medalles), on us presento certs exemples:
- el primer va ser el cas de Jessed Hernàndez, guanyador in pectore de la cursa de la mitja marató, que després de guanyar en la carrera no va pujar al podi ja que competia amb Catalunya.
- el segon cas, un pèl diferent, va ser el de Núria Picas, guanyadora de la marató de muntanya, en aquest cas representant Espanya, però que va entrar a la meta amb l'estelada i va ser forçada a no pujar al podi amb la senyera sota certes amenaces.
- el darrer cas, són les declaracions del president de la FEEC, Jordi Merino, amb les pressions de la federació espanyola.
Veure el què està fent la FEDME amb la FEEC, és de presó, s'han traslladat a Barcelona per intentar menjar-se la força de l'excursionisme català i integrar-lo a la seva federació.
Per sort, l'excursionisme català sempre ha estat molt compromès amb el país i la reacció dels nostres atletes, 100% compromesos, i les xiulades a l'himne espanyol als Skygames en són un prova.
Aquestes actuacions el què fan és reforçar encara més les ganes d'esdevenir independents.

VISCA CATALUNYA LLIURE!

dissabte, 7 de juliol del 2012

Ja tenim Twitter en català!

Des d'ahir ja tenim Twitter en català. Una bona noticia que normalitza el català al món, però no a l'estat espanyol, sinó vegeu els reculls d'@apuntem.
Cal estar al cas també de la iniciativa del Twitter'n'Català on podreu veure l'evolució dels usuaris de Twitter en català, on a hores d'ara, ja som més de 14.000 usuaris.
Ahir va ser un bon dia, ara ens queda el millor dia, el dia que diguem adéu a Espanya.

dilluns, 2 de juliol del 2012

Fins els ous de la roja

Ahir es va acabar l'Eurocopa de futbol,  una més sense que la meva selecció hi hagi pogut participar. Avui, he marxat per feina cap a Múrcia, he pogut escoltar fins les 11h emissores catalanes, a partir de les 11h, he escoltat CD's de millor escoltar (Obrint Pas, Antònia Font i Mesclat) que m'han fet oblidar les portades de diaris espanyols (i alguns de mal anomenats catalans) i els comentaris d'algun tertulià. Però ha durat poc, al entrar cap a Castelló han començat a aparèixer algunes banderes espanyoles a màstils de cases properes a la carretera. Però com més al sud pitjor i aquí, a Múrcia, està tot ple de gent amb samarretes espanyoles, balcons amb banderes, camions amb més banderes i tot déu et parla de la final.
Jo, amb l'excusa dels nens puc argumentar que ahir no vaig veure la final.
De totes maneres, a els que ens agrada el futbol i en veiem molt (o n'hem vist molt), val a dir que el resultat, la victòria dels espanyols era el més lògic, per joc sobretot, però, ara també, i això és el més cardat.
Enllaçant amb l'última entrada que vaig fer, això és de les poques coses que a algú li resta de cara al nostre imparable camí cap a la independència. Si, ens aniria millor, que com passava abans, els eliminessin a vuitens o quarts i no que ara guanyin, no ho oblidem amb 4 (em sembla) catalans a l'equip titular.