Resultats del cap de setmana 20 i 21 d’octubre

Vaig tard, molt tard, però per problemes amb la connexió internet a l’hotel on he estat de viatge aquesta setmana no he pogut dir-vos els resultats esportius de la setmana passada.

El primer que havia de jugar era en Guiu, a casa contra el Sant Quirze, però ja dijous ens van dir que no vindrien, per tant partit anul·lat.

El segon en Pau, que jugava a Santa Eulàlia, contra el Vic – Riuprimer, un dels principals favorits, ja que en prebenjamí no hi ha lliga federada i tenen el millor equip al seu grup del consell d’Osona. El resultat va ser de 7 a 2 pel Vic. Mal partit de l’Abadessenc i d’en Pau, que estava molt despistat. A nivell general, el canvi de xip que suposa jugar contra un primer equip del nivell del Vic, que pressionen molt i lluiten totes les pilotes encara no l’han fet els nostres nens que van jugar la major part del partit caminat, sense pressió i amb poques ganes. Hauran de millorar l’actitud.

Diumenge jo vaig anar a Vilanova amb el Garrotxa, segon partit de lliga i segona derrota, per 62 a 3. Tot i començar guanyant la superioritat física i tècnica del SEL es va imposar a la nostra voluntat i esforç. De totes maneres vam fer un bon partit defensant molt bé mentre el físic va poder i fer alguna jugada de mèrit en atac, tot i que hem de millorar el control de pilota i intentar millorar en el joc a la mà, ens cauen moltes pilotes i sobretot quan ens acostem a la línia de marca. Partit dur, però on vaig gaudir moltíssim, amb molta presència en el joc, sobretot en defensa, entrant a molts rucks, placant molt i corrent pilotes xutades. Vaig acabar jugant de segon centre després de fer uns 50 minuts d’ala.

Cap de setmana 20 i 21 octubre

Aquest any us aniré informant cada cap de setmana dels resultats esportius dels tres jugadors de casa, jo a rugbi amb el Garrotxa i els nens a futbol 7.

Aquest cap de setmana comença la temporada de futbol 7 dels nens al Consell Esportiu d’Osona.

Aquest any en Pau, amb l’equip del prebenjamí de l’Abadessenc negre jugarà al grup A dels prebenjamins. En Guiu, tot i ser escoleta de segon any, per circumstàncies jugarà majoritàriament amb el prebenjamí blanc de l’Abadessenc al grup D del prebenjamí.

Dissabte comencem amb en Guiu a les 11h a casa contra el Sant Quirze. Incògnita, molts nens nous a l’equip i pujada de categoria abans d’hora, hauran de fiar-se dels nens més grans de l’equip. Amb aquest equip de Sant Quirze hi va jugar en Pau en pretemporada i els van golejar, aspirem a fer un bon paper i poder rascar alguna cosa.

Ja ens han avisat que els de Sant Quirze no vindran i per tant es suspèn el partit.

Al mateix dissabte a les 11:30h a Santa Eulàlia de Riuprimer, en Pau juga contra el Vic – Riuprimer. Incògnita total. Si és el mateix equip al que ens vam enfrontar l’any passat no hauríem de patir, però esperem que aquest any el nivell, al jugar amb els primers equips de Vic, Manlleu, OAR... sigui molt més difícil que l’any passat. Objectiu: plantar cara i puntuar, a poder ser guanyant.

Diumenge els Teixons anem a Vilanova. Després de la derrota en el debut a casa hem d’anar a totes, dependrem de la recuperació dels lesionats i la seva disponibilitat. De totes maneres ens hem enfrontat a ells en el Torneig Ciutat d’Olot i és un equip bo, juga molt bé i els vam guanyar per la mínima a casa. Haurem de patir, viatgem amb l’objectiu de guanyar tot i que sabem que guanyar a fora a segona catalana és molt difícil, com a mínim esperem puntuar (algun bonus).

Garrotxa 14 – Banyoles 15

Dimecres passat, al vespre, en lloc d’entrenament els Teixons vam rebre la visita dels bons amics del Banyoles per jugar un amistós que ens havia de servir a tots dos equips per rodar els nous jugadors i provar coses noves amb els jugadors que segueixen de l’any passat.

Amb aquest plantejament i amb un bon joc defensiu de sortida, que ens va permetre aturar un bon atac del Banyoles només començar i un joc més treballat en atac combinant atac per davantera amb el del tres quarts, amb molta continuïtat i provant jugadors en noves posicions ens va permetre dur l’oval fins a la línia de 5 metres de marca del Banyoles on amb una bona jugada per davantera que va culminar amb una marca conjunta feta per en Ferran, que vam transformar per part d’en Pallàs per posar-nos 7 a 0. Poc després, seguint amb el bon joc mostrat fins llavors, i amb una bona jugada d’en Joan Albert, que va trencar la defensa banyolina i va ser placat a pocs metres de marca, però donant continuïtat a en Lisandro va assolir el 12 a 0. En Pallàs, molt efectiu amb el peu va assolir el 14 a 0. El joc del Garrotxa va seguir sent bo i ens vam plantar a tocar de la marca, però amb una bona defensa del Banyoles ens van aconseguir treure d’allà. A partir d’aquí i amb un seguit de canvis per fer jugar a tots els nous jugadors i una baixada de nivell defensiu general, una bona jugada dels tres quarts banyolins va portar-los des dels 40 metres propis fins a la línia de marca. L’assaig no va poder ser transformat pel xutador visitant, deixant el 14 a 5. Poc després de sortir del mig del camp vam arribar a la mitja part.

La segona part, amb algunes baixes per precaució, el nivell dels locals no va millorar i el partit es va convertir en una joc d’anada i tornada que va comportar que en una altra bona jugada banyolina, l’oval va ser introduït a la zona de marca per posar el 14 a 10, que no es va moure en la transformació. Aquesta segona marca visitant va fer reaccionar els Teixons que en una encadenament de bones jugades van assetjar la marca visitant, durant 4 jugades, però un cop per un avant, una altre per una bona defensa visitant va fer que el Banyoles arribés a treure de la seva zona de perill, deixant a més, un nou lesionat local, i ja sense recanvis, els Teixons van encarar els darrers 5 minuts amb 14 homes sobre el camp. En aquests darrers instants el Banyoles aprofitant la seva superioritat numèrica en les melés va tancar als Teixons a 5 metres de marca. La defensa local va treballar bé aconseguint aturar l’atac per força de davantera del Banyoles, però van aconseguir acumular molts homes defensant un costat de camp i quan van obrir el camp a línia de tres quarts, van gaudir d’una bona superioritat que els va fer anotar la darrera marca amb el temps ja complert i que deixava els del Pla de l’estany amb un punt per davant.

El partit, més enllà del resultat va servir al Garrotxa per provar noves tàctiques atacants i per rodar a les noves incorporacions que serà molt necessari, tant que funcionin els nous sistemes, com els nous jugadors, per encarar amb garanties la nova temporada.

Donar les gràcies al Banyoles per venir a jugar i recordar que el proper dissabte dia 7 d’octubre comencem la lliga a casa contra l’Alella.

Cap de setmana: Molló Parc i Taga 2040

Aquest cap de setmana passat ha estat intens, molt intens. Dissabte amb la família per part de la Gemma, el seu germà Carles, la seva dona Buia i les seves filles Bruna i Mariona, i la seva cosina Marta, amb en Josep Maria i els seus fills, en Marc, en Cesc i l'Ia vam anar al Molló Parc. Era el regal de Reis de casa als nens i feia molts dies que intentàvem quedar per visitar el parc per part nostre per tercer cop. 

La nova visita ens va permetre veure algun animal nou, les marmotes, que tot i que ja hi eren en les anteriors visites no les havíem poder veure abans i els llops, que l'últim cop que vam visitar el parc havien d'arribar en breus dies.

Vam passar molt bon dia, divertit i a més vam dinar al costat del riu amb els nens banyant-se de manera improvisada en un dia de calor intensa. Després de sortir del parc vam parar a veure Santa Cecília a Molló, com sempre una església fantàstica i espectacular.

Diumenge vaig pujar pels Escalers fins al Puig Estela per acabar d'arribar fins a Coma d'Olla i fer de control en la cursa del Taga 2040, una cursa amb uns 500 corredors que sempre sorprenen amb el temps que utilitzen per fer la cursa, pensar que jo, que sóc al km. 14 després de sortir de Sant Joan, pujar els Escalers, Puig Estela, Taga i tornar fins a Coma d'Olla fer-ho en una hora i quart aproximadament, espectacular.

Felicitar a la Unió Excursionista Sant Joan, per, un cop més, fer una cursa exemplar i que fa que el nostre poble sigui conegut i reconegut en el món de la muntanya.  

11S 2012, dia històric

Ahir va ser un dia històric, que els que vam assistir a la manifestació recordarem tota la vida, i que espero que sigui un punt de no retorn.

Un milió mig de persones, un 20% de la població de Catalunya, vam cridar a favor d'un nou estat a Europa (tal com deia el lema dels convocants) i el crit més sentit era el de: INDEPENDÈNCIA.

Així com la manifestació del 10 de juliol del 2010 era la del català emprenyat, i on es veia gent molt empipada amb Espanya, ahir, la gent estava contenta, il·lusionada, per a un futur que il·lusiona a tot un país.

Nosaltres hi vam assistir tots 5, acompanyats a més per en Jordi, un amic. Vam arribar a Barcelona abans de dinar, vam aparcar a l'eixample esquerra, a Entença amb Gran Via i vam dinar a casa als meus pares. Després de dinar, a les 15:30h ja vam enfilar cap a Passeig de Gràcia. El trajecte per Gran Via el vam fer acompanyats de molta gent amb la mateixa direcció que nosaltres, i amb una corrua continua d'autocars que avançaven per la Gran Via amb gent saludant i brandant estelades.

Poc després de les 16:60h arribàvem a Passeig de Gràcia per Diputació i ens posàvem al mig del carrer, buscant l'ombra i ens disposàvem a esperar l'inici i cada minut que passava ens trobàvem cada cop més estrets, amb més gent. I la rematada final va arribar quan una coral d'unes 40 persones es van entestar a cantar just on estàvem nosaltres, es deien "Un poble que canta" i ens van fer estar més d'una hora amb una estretor gairebé claustrofòbica. 

Fins a les 19:15h no ens vam moure, molt poc, i quan ja teníem notícies de Via Laietana col·lapsada, de la dissolució de la capçalera i de les ordres d'arribar a la Ciutadella pels itineraris que es pogués. Al cap de poc, però com que la gent marxava vist la gentada impressionant que hi havia o anava cap a la Ciutadella vam poder anar avançant, però fins les 20h i algun minut no arribàvem a Gran Via amb Passeig de Gràcia i vam decidir marxar, tirant per Gran Via i fins arribar a Entença, per després sortir, envoltats d'autocars per a tot arreu per la Diagonal. 
Pujant vam començar a escoltar per RAC1 els comentaris de cada partit polític, que he seguit escoltant avui, faré un resum ràpid: CiU i el president Mas, correctes, suposo que els toca gestionar un paper difícil per algú que sempre ha nedat entre dues aigües, ara no ho podran fer, s'han de decidir a fer l'únic pas que els és possible i que alliberarà a tot un poble. ERC, SI i altres independentistes, paper d'orgull, de tenir a prop el seu gran moment, la INDEPENDÈNCIA. Iniciativa, per mi difícil d'entendre, parlant encara de federalisme i de dret a decidir, crec que cauran de la nostra part, però si fóssim palestins o qualsevol altra minoria oprimida, però no els valen els catalans, ja estarien a primera fila reclamant el nostre dret a decidir. PP i Ciutadans, crec que estan molt afectats, acollonits i que es veuen molt fotuts per tal com pinta tot. PSC, difícil paper, amb figures destacades a la mani, però el seu nou pinyol que apunta a ser al costat del PP en la defensa de la unitat d'Espanya, crec que, o es trenca o se'n va molta gent, sobretot a comarques. Els polítics espanyols, no crec que siguin tant burros com sembla, per què sembla que no han entès res, o es pensen que entre els 1,5 milions no hi havia ni un sol parat? Doncs si que n'hi havien i veuen que a Espanya ho seguiran sent i estan disposats, com a mínim a provar-ho amb Catalunya que més malament no els pot anar.
De totes maneres em semblarà interessant saber els arguments unionistes que fins ara no han donat, per que no crec que es quedin argumentant que junts sortirem abans de la crisi, que es faran fora de la UE (avui fins i tot un espanyol dels rancis, com es l'Almunia ja ho ha frenat), que sortirem de l'euro o que a quina lliga jugarà el Barça (tot bastant surrealista).
Caldrà veure també el paper que jugaran els estats europeus, que sobretot els rics (Europa del nord, Alemanya, Regne Unit i estats de l'est) crec que veuran amb bons ulls (segurament serem aportadors de diners i no receptors) i que només països com Espanya i França segur s'hi oposaran de forma frontal. Crec que tot i que pinta bé per ser ben acceptats a Europa el principal problema serà que si Catalunya sembla un estat viable sense ser a Espanya, no tinc tant clar que Espanya sigui viable sense Catalunya, això és un greu problema per Europa i pel nostre reconeixement.

A punt per demà!

Demà hi serem molts a Barcelona, serà històric, i caldrà veure com es gestiona tot a partir del 12.

Abans però cal analitzar alguna de les declaracions prèvies a la mani, pena per en Duran i en Navarro, que no deuen saber llegir, interpretar o escoltar a la gent, demà anirem a dir INDEPENDÈNCIA, ni que volem el pacte fiscal ni que estem molestos, no, direm que volem marxar, volem marxar d’Espanya, volem ser el proper estat europeu.

De les declaracions dels espanyols, tipus De Cospedal (que és una mani anticonstitucional) fan que encara tinguem més ganes d’anar-hi i que s’afegeixi gent a última hora, també molt bo escoltar els fatxes del PP de Catalunya i de Ciutadans, que cada cop que obren la boca ens fan sentir més ganes de ser lliures i de no haver de sentir més les seves mentides.

Demà, espero veure-us a tots a la mani, de fet sé que hi sereu, veure’ns molt més difícil, ja que serem molts, moltíssims, i tots cridarem el mateix:

INDEPENDÈNCIA!!!

Les nostres vacances

Al parc d'aventura

A punt d’acabar les vacances, per mi, ja que la Gemma ja fa 15 dies que treballa, repasso una mica les nostres activitats d’aquestes 5 setmanes d’agost.

La Gemma va començar les vacances la setmana del 30 de juliol, mentre jo començava a fer jornada intensiva i treballant de 8 a 14h. Aquesta setmana, ens vam traslladar a Calella el cap de setmana per què els nens estiguessin una setmaneta de platja, mentre jo treballava al matí i baixa algun dia a veure’ls. Durant la setmana, la tònica va ser gaudir de la piscina i de la platja, ja que a més els acompanyaven els meus pares i la meva neboda, però destacaria una sortida al “Bosc dels impossibles”, un parc d’aventura de Pals.

El divendres dia 3, però vam marxar cap a Aguatón, per passar la segona setmana de vacances de  la Gemma i la meva segona setmana d’horari intensiu.

Fent deures

Aquesta segona setmana de vacances familiars va venir marcada per passejades en bici pel poble, partidets de futbol a la pista i per jugar amb les veïnes de casa, o fent deures!

A més, el cap de setmana vam poder fer una activitat gratuïta a Camañas, amb inflables i toro mecànic, que vam gaudir els tres nens i, per obligació el pare.

En Pau i en Guiu fent rodeo

Per fi, la tercera setmana, i la primera amb tota la família! Aquesta setmana va coincidir amb la setmana cultural amb activitats varies. Com que no en teníem prou, a més ens hem dedicat a fer altres activitats, com repassar els catxés que vam posar per setmana santa, que ens ha obligat a anar fins a Pico Palomera, per exemple.

A Pico Palomera

Tot i que aquesta setmana, familiarment ha vingut marcada per una estada a l’hospital, la d’en Guiu. 

En Guiu a l'hospital

El dilluns, després d’esmorzar, va començar a vomitar i a fer diarrea, ja hi havíem passat gairebé tots però ell amb el seu rotavirus de fa dos anys, va quedar dèbil de cop i desmaiat, això ens va obligar a portar-lo al CAP més proper que ens va dirigir a les urgències de l’hospital de Teruel, que era el segon cop que visitàvem, l’anterior per en Pau. El van agafar de seguida, el van amb suero. Arribàvem a l’hospital a les 12h aproximadament i ens feien pujar a planta sobre les 15h. Després ens vam quedar instal·lats jo i en Guiu i la Gemma va a anar a tranquil·litzar els seus preocupats germans. El van tenir sense menjar fins el vespre, quan, amb en Guiu famolenc, li van donar un trist iogurt. L’endemà, a primera hora ens va visitar el metge i ens va fer quedar un altre dia, ja que fins migdia no li van treure la via i va començar a menjar. De totes maneres a mitja tarda ja estava fantàstic i el vespre i el matí va ser molt llarg fins que ens van donar l’alta.

Els nens d'Aguatón disfressats

Mentre nosaltres érem a l’hospital, els altres nens es disfressaven (amb disfresses fetes per ells) o veien un mag, amb una actuació estel·lar d’en Pau.

Un cop a casa tots vam gaudir de l’actuació d’en Pepín Banzo, que ens va fer riure a tots.

Ara bé, a partir del 20 vam tornar a casa, a Sant Joan. Aquestes dues darreres setmanes, amb la Gemma ja incorporada a la feina nosaltres hem passat els dies fent compres, anant en bici (un parell de dies fins a Toralles) amb tots tres i jo corrent, ja que en Berenguer ja sap anar en bici de rodetes però no sap frenar i s’ha de “controlar”. També hem anat a la piscina i enllestit una sèrie de compres pendents (des de bombetes a una cafetera, passant per una planxa, per exemple).

Un altre fet destacat d’aquesta setmana a casa és pas endavant d’en Berenguer que ja va sense bolquers (fins i tot de nit) i sense massa “entrebancs” (6 o 7 calçotets molls i prou).

Ahir, per acabar vam anar a berenar a Santa Llúcia de Puigmal amb companyia de vaques i vam aprofitar per fer un catxé més.

En fi, que això s’acaba i s’acaba amb pluja que falta feia! 

La mani del 11 – S

S’acosta un any més la mani de l’Onze de setembre, a Barcelona, convocada aquest any per l’ANC, hi hauria de ser l’últim que celebrem, amb el clima independentista al 100%.

Probablement serà una mani unitària, massiva i històrica.

Només hi ha certs dubtes, sembla que hi assistiran la gent esperada, amb ERC, Solidaritat i Reagrupament i a més aquest any s’hi sumen els de IC-V i CiU (molt important pel futur del país). Hi faltaran el que s’espera, el PP i els del PSC – PSOE.

També sembla que no hi seran els de la CUP. Coincideixo amb l’anàlisi d’en Vicent Partal al 100%, la CUP s’han guanyat a pols fer el què vulguin, però a mi personalment no m’agrada que no hi assisteixin.

No m’agrada per que en aquests moments necessitem sumar tots els independentistes, els de tota la vida i els nouvinguts. A mi mai m’ha agradat la mania que tenim de sempre els independentistes catalans de donar carnets d’independentista i etiquetar a qui no ens interessa com a autonomista, pactista, etc... doncs bé, penso que el què ens porta ara a una oportunitat històrica pel nostre país és l’augment de l’independentisme vari, per raons diverses, la majoria econòmiques i que fan que a dia d’avui ja siguem més del 50% dels ciutadans catalans que volem tenir el nostre país. Si només donéssim els carnets als independentistes de sempre no seríem més de 15%, com fa 10 anys.

No m’agrada per una altre cosa, no arribarem mai a ser independents si no comptem amb el gruix de la gent del país, molts vinguts de fora, de fa poc o de fa molt temps, i que per se no són independentistes, o dels dits autonomistes que ara han vist que la seva via no té futur, i amb això em refereixo a la gent de CiU, imprescindibles per esdevenir un país. Vaig llegir no fa massa dies en una piulada (repiulada per @CatalanNation, crec) que el que la feia deia que li era igual com fos la Catalunya independent, si de dretes, esquerres, laica o... doncs a mi no, a mi m’importa que la Catalunya independent sigui socialment més justa, ecològicament més sostenible i en resum que sigui un país millor que en el que vivim ara. Això s’haurà de discutir quan s’articuli el moviment definitiu d’independència, que jo crec, com ja he dit altres vegades, que vindrà precedit per unes eleccions on hi haurà una opció que tindrà un objectiu, la proclamació d’independència (amb CiU, ERC, SI, Reagrupament, IC-V i qui si vulgui sumar) i una altra opció (pot ser seran 3 però amb el mateix objectiu) clarament espanyola amb el PP, Ciutadans i el PSC. Si en l’opció independentista, no hi ha la CUP, que pel què sembla serà difícil, si ja no volen compartir manifestació, el gruix de la gent votarà a l’opció independentista agrupada i la CUP pot quedar desplaçada de la centralitat independentista, no comptar en definir el model de país que volem i per a mi crec que seria una pèrdua molt important i que apartaria el meu model de país al que tindrem.

Crec que la gent de la CUP han de reflexionar i haurien d’apostar per ser part important en el moviment irreversible cap a la nostre llibertat com a poble i per ajudar a imposar les tesis d’esquerra, de sostenibilitat ecològica i de igualtat social que sense ells hi haurà menys gent que les defensi.

Els Jocs Olímpics (i II)

Sofia Maccari sobre el camp on va guanyar la medalla de plata

La darrera setmana dels jocs olímpics no l'he seguida tant com la primera, ja que he estat més de vacances i no he mirat tant la tele.

Però, coincidiré amb gairebé tothom en destacar, altre cop, en Bolt, amb les victòries del 200m (amb la que ja portava dels 100m) i el 4x100m amb rècord del món inclòs, que el converteix en el primer home capaç de guanyar els 100 i els 200m en dos jocs olímpics consecutius.

També en David Rudisha, el guanyador dels 800m, amb un rècord del món estratosfèric que, a més, amb la primera volta, els primers 400m, hagués estat medalla d'or en els 400m.

A nivell de casa, destacar el Vilafantí Joel Gonzàlez, guanyador de la medalla d'or en taekwondo, en la categoria de menys de 58kg.

La cerimònia de clausura que gairebé vaig veure integra, va estar molt bé, amb diferents estils musicals presents, molt visual i jo em quedo amb l'actuació de Madness, amb el "Our house in the middle of street".

Per acabar destacar la jugadora d'hoquei herba Sofia Maccari, guanyadora de la medalla de plata amb la seva selecció, que va ser l'única esportista que va lluir una estelada en els jocs, hi ho va fer per agrair al nostre país la seva estada entre nosaltres.

Els Jocs Olímpics (I)

Primera setmana dels jocs olímpics de Londres i primeres reflexions esportives.

Aquest any ha coincidit que treballo només de matins i he pogut veure força coses dels jocs. Jo destacaria, suposo que com tothom, en els esports més olímpics, la natació (ja acabada) i l’atletisme (acabat de començar) dos noms en natació i un altre, de moment en atletisme:

- Michael Phelps: una llegenda, ja ho podem dir, ara que s’ha retirat que és tota una llegenda, amb 22 medalles olímpiques de les quals, 18 d’or. Marca que segurament no es podrà superar en mol temps (si mai algú arriba a superar-la). Va començar deixant molts dubtes amb el seu enfrontament directe amb Ryan Lochte, però ha acabat amb més medalles que nos pas ell, amb 4 ors i 2 plates més.

- Ye Shiwen: la xinesa de només 16 anys, que va batre el récord del món en els 400m estils, amb una darrera piscina estratosfèrica de 28,93s. Desperta dubtes, a molta gent, i s’haurà de veure com acaba tot i com evoluciona aquesta nedadora.

- Usain Bolt: de moment porta l’or en els 100m lliures, en la final més ràpida de la història amb 7 dels 8 atletes baixant del 10s i només va fallar el jamaicà Assafa Powell que es va lesionar a mitja cursa, sino, molt probablement els 8 atletes haguessin baixat dels 10s. Ara a esperar si pot guanyar l’or en els 200m i si amb el potent equip jamaicà tot i que els dubtes que desperta Powell facin patir per la seva segura medalla.

A banda d’aquests noms propis, altres coses de les que he seguit i m’agradaria destacar:

Mireia Belmonte

- Mireia Belmonte: per proximitat, per què és catalana, i les seves dues medalles de plata. Molt meritòries, té pinta a bona noia i a més va un parell d’anys es va posicionar a favor de les seleccions catalanes.

- Selecció espanyola de futbol: no he vist cap partit ni repeticions, només he seguit resultats, fantàstic, a la “rojita” medalla d’or segura per els nostres veïns, els hi han fotut una òstia a tots els morros. A les primeres de canvi fora, sense gols a favor i amb mala imatge.

- Tecnologia: discussió habitual la de l’ús o no de la tecnologia en l’esport, aquests dies he vist dos exemples amb diferents usos i diferents resultats. El primer en el partit d’hoquei herba de la selecció espanyola crec que contra Pakistan, anant 1 a 1 els espanyols fan un gol, inicialment el donen per bo, però miren el vídeo i l’anulen pel què diuen de forma correcta, resultat final 1 a 1, empat, evita la derrota injusta (ja que el gol no era) dels Pakistan. De fet, he vist més partit d’hoquei herba (és un esport molt plàstic, fàcil d’entendre i similar tàcticament al futbol) i l’ús del vídeo és habitual. L’altre exemple, partit waterpolo Espanya em sembla Croàcia, darrers segons i gol fantasma d’Espanya que empatava sobre la botzina, el jutge de línea dóna per vàlid el gol però l’àrbitre diu que no ha entrat. Les imatges, fins i tot passades a la piscina, demostren a les clares que la pilota entra. Error que evita l’empat espanyol que era merescut. Per cert, uns dies després, aquest àrbitre queda apartat de l’arbitratge dels jocs, que prenguin nota a la lliga espanyola (es quedaran sense àrbitres si apliquen aquest criteri).

- Final dels 10.000 metres d’atletisme: cursa tàctica, lenta, però amb un final... quin final, corrent els últims 400 en 54s, el darrer quilòmetre en 2:20, i en Mo Farah acaba guanyant la cursa en un esprint immens de 400 metres després de córrer 9,6km.

Foto finish triatló femení

- Final del triatló femení: a l’esprint, després de 1,5km de natació, 40km de bici i 10km corrent, arribada a l’esprint i acaben amb el mateix temps dues atletes, foto finish per dirimir qui guanya.

Marató femenina: vaig poder veure-la des del km 13 fins al final. Genial el recorregut pel centre de Londres amb els monuments més coneguts de la ciutat 100%  reconeixibles, tot i que vaig trobar a faltar l’entrada a l’estadi, ja que es va acabar al Mall. Carrera ràpida, molt maca de veure i molt ajustada.

Tinc altres imatges gravades així més puntuals:

- Desmai en els 20km marxa d’un corredor crec que polonès, impacte, cau a plom contra una valla, queda a terra amb els ulls en blanc, destrossat.

- Ovació de l’estadi a l’atleta britànica de l’heptatlò, Jessica Ennis, guanyadora de l’or amb una excel·lent marca de 6955 punts.

- Final de tir olímpic en la modalitat de skeet, en dones: una italiana, de 100 plats en toca 99, nou rècord olímpic.

A part del capítol esportiu, passem a l’extraesportiu, dos temes, tots relacionats un de forma indirecta i un altre de forma directíssima amb Catalunya i la seva relació amb Espanya i el món. Primer la prohibició no escrita, però si de facto de les banderes no oficials a les grades de les proves a Londres, primer va ser una bandera bretona i després una d’Euskadi, que van obligar a retirar-les sota amenaça d’expulsió de les seves localitats. A mi em sembla molt fort que en un país que es diu democràtic es prohibeixin banderes perfectament legals, que no ofenen a ningú i més quan ells, el britànics (als jocs no participa Anglaterra, sinó el Regne Unit) tenen el seu estat compost per 4 nacions, Anglaterra, Gal·les, Escòcia i Irlanda, que a més en molts esports participen per separat en tornejos internacionals (futbol, rugbi...). Però com que els que ens podem queixar no tenim un estat a darrera, aquí no ha passat res.

Àlex Fàbregas

El segon tema, que per mi es mereix punt i a part, és el de l’Àlex Fàbregas, jugador català d’hoquei herba, que a més juga al Club de Polo de Madrid, que en una entrevista al diari Ara va verbalitzar el què crec i espero hi hagi més d’un esportista català que pensi, que juga amb Espanya per què li toca, però que és una feina més i la fa, que li agradaria poder jugar amb Catalunya i que amb aquests colors si que es sentiria representat i no ara jugant amb la selecció espanyola. Doncs això, li ha comportat amenaces, insults... a través de les xarxes socials (sobretot Twitter) dels personatges de sempre de la caverna espanyola, i per contra va convertir la resposta catalana amb el hashtag #totssomÀlexFàbregas en TT i va tenir ressò a diferents mitjans de comunicació internacionals. Des d’aquí només ànims a l’Àlex Fàbregas i encoratjar a la resta d’esportistes catalans que estan obligats a jugar amb Espanya a fer com ell i expressar públicament el seu desig de poder competir amb un país, que és el seu i que molt volem que en els propers jocs olímpics, a Rio de Janeiro el 2016, hi tingui representació pròpia.