Les nostres vacances

Al parc d'aventura

A punt d’acabar les vacances, per mi, ja que la Gemma ja fa 15 dies que treballa, repasso una mica les nostres activitats d’aquestes 5 setmanes d’agost.

La Gemma va començar les vacances la setmana del 30 de juliol, mentre jo començava a fer jornada intensiva i treballant de 8 a 14h. Aquesta setmana, ens vam traslladar a Calella el cap de setmana per què els nens estiguessin una setmaneta de platja, mentre jo treballava al matí i baixa algun dia a veure’ls. Durant la setmana, la tònica va ser gaudir de la piscina i de la platja, ja que a més els acompanyaven els meus pares i la meva neboda, però destacaria una sortida al “Bosc dels impossibles”, un parc d’aventura de Pals.

El divendres dia 3, però vam marxar cap a Aguatón, per passar la segona setmana de vacances de  la Gemma i la meva segona setmana d’horari intensiu.

Fent deures

Aquesta segona setmana de vacances familiars va venir marcada per passejades en bici pel poble, partidets de futbol a la pista i per jugar amb les veïnes de casa, o fent deures!

A més, el cap de setmana vam poder fer una activitat gratuïta a Camañas, amb inflables i toro mecànic, que vam gaudir els tres nens i, per obligació el pare.

En Pau i en Guiu fent rodeo

Per fi, la tercera setmana, i la primera amb tota la família! Aquesta setmana va coincidir amb la setmana cultural amb activitats varies. Com que no en teníem prou, a més ens hem dedicat a fer altres activitats, com repassar els catxés que vam posar per setmana santa, que ens ha obligat a anar fins a Pico Palomera, per exemple.

A Pico Palomera

Tot i que aquesta setmana, familiarment ha vingut marcada per una estada a l’hospital, la d’en Guiu. 

En Guiu a l'hospital

El dilluns, després d’esmorzar, va començar a vomitar i a fer diarrea, ja hi havíem passat gairebé tots però ell amb el seu rotavirus de fa dos anys, va quedar dèbil de cop i desmaiat, això ens va obligar a portar-lo al CAP més proper que ens va dirigir a les urgències de l’hospital de Teruel, que era el segon cop que visitàvem, l’anterior per en Pau. El van agafar de seguida, el van amb suero. Arribàvem a l’hospital a les 12h aproximadament i ens feien pujar a planta sobre les 15h. Després ens vam quedar instal·lats jo i en Guiu i la Gemma va a anar a tranquil·litzar els seus preocupats germans. El van tenir sense menjar fins el vespre, quan, amb en Guiu famolenc, li van donar un trist iogurt. L’endemà, a primera hora ens va visitar el metge i ens va fer quedar un altre dia, ja que fins migdia no li van treure la via i va començar a menjar. De totes maneres a mitja tarda ja estava fantàstic i el vespre i el matí va ser molt llarg fins que ens van donar l’alta.

Els nens d'Aguatón disfressats

Mentre nosaltres érem a l’hospital, els altres nens es disfressaven (amb disfresses fetes per ells) o veien un mag, amb una actuació estel·lar d’en Pau.

Un cop a casa tots vam gaudir de l’actuació d’en Pepín Banzo, que ens va fer riure a tots.

Ara bé, a partir del 20 vam tornar a casa, a Sant Joan. Aquestes dues darreres setmanes, amb la Gemma ja incorporada a la feina nosaltres hem passat els dies fent compres, anant en bici (un parell de dies fins a Toralles) amb tots tres i jo corrent, ja que en Berenguer ja sap anar en bici de rodetes però no sap frenar i s’ha de “controlar”. També hem anat a la piscina i enllestit una sèrie de compres pendents (des de bombetes a una cafetera, passant per una planxa, per exemple).

Un altre fet destacat d’aquesta setmana a casa és pas endavant d’en Berenguer que ja va sense bolquers (fins i tot de nit) i sense massa “entrebancs” (6 o 7 calçotets molls i prou).

Ahir, per acabar vam anar a berenar a Santa Llúcia de Puigmal amb companyia de vaques i vam aprofitar per fer un catxé més.

En fi, que això s’acaba i s’acaba amb pluja que falta feia! 

La mani del 11 – S

S’acosta un any més la mani de l’Onze de setembre, a Barcelona, convocada aquest any per l’ANC, hi hauria de ser l’últim que celebrem, amb el clima independentista al 100%.

Probablement serà una mani unitària, massiva i històrica.

Només hi ha certs dubtes, sembla que hi assistiran la gent esperada, amb ERC, Solidaritat i Reagrupament i a més aquest any s’hi sumen els de IC-V i CiU (molt important pel futur del país). Hi faltaran el que s’espera, el PP i els del PSC – PSOE.

També sembla que no hi seran els de la CUP. Coincideixo amb l’anàlisi d’en Vicent Partal al 100%, la CUP s’han guanyat a pols fer el què vulguin, però a mi personalment no m’agrada que no hi assisteixin.

No m’agrada per que en aquests moments necessitem sumar tots els independentistes, els de tota la vida i els nouvinguts. A mi mai m’ha agradat la mania que tenim de sempre els independentistes catalans de donar carnets d’independentista i etiquetar a qui no ens interessa com a autonomista, pactista, etc... doncs bé, penso que el què ens porta ara a una oportunitat històrica pel nostre país és l’augment de l’independentisme vari, per raons diverses, la majoria econòmiques i que fan que a dia d’avui ja siguem més del 50% dels ciutadans catalans que volem tenir el nostre país. Si només donéssim els carnets als independentistes de sempre no seríem més de 15%, com fa 10 anys.

No m’agrada per una altre cosa, no arribarem mai a ser independents si no comptem amb el gruix de la gent del país, molts vinguts de fora, de fa poc o de fa molt temps, i que per se no són independentistes, o dels dits autonomistes que ara han vist que la seva via no té futur, i amb això em refereixo a la gent de CiU, imprescindibles per esdevenir un país. Vaig llegir no fa massa dies en una piulada (repiulada per @CatalanNation, crec) que el que la feia deia que li era igual com fos la Catalunya independent, si de dretes, esquerres, laica o... doncs a mi no, a mi m’importa que la Catalunya independent sigui socialment més justa, ecològicament més sostenible i en resum que sigui un país millor que en el que vivim ara. Això s’haurà de discutir quan s’articuli el moviment definitiu d’independència, que jo crec, com ja he dit altres vegades, que vindrà precedit per unes eleccions on hi haurà una opció que tindrà un objectiu, la proclamació d’independència (amb CiU, ERC, SI, Reagrupament, IC-V i qui si vulgui sumar) i una altra opció (pot ser seran 3 però amb el mateix objectiu) clarament espanyola amb el PP, Ciutadans i el PSC. Si en l’opció independentista, no hi ha la CUP, que pel què sembla serà difícil, si ja no volen compartir manifestació, el gruix de la gent votarà a l’opció independentista agrupada i la CUP pot quedar desplaçada de la centralitat independentista, no comptar en definir el model de país que volem i per a mi crec que seria una pèrdua molt important i que apartaria el meu model de país al que tindrem.

Crec que la gent de la CUP han de reflexionar i haurien d’apostar per ser part important en el moviment irreversible cap a la nostre llibertat com a poble i per ajudar a imposar les tesis d’esquerra, de sostenibilitat ecològica i de igualtat social que sense ells hi haurà menys gent que les defensi.

Els Jocs Olímpics (i II)

Sofia Maccari sobre el camp on va guanyar la medalla de plata

La darrera setmana dels jocs olímpics no l'he seguida tant com la primera, ja que he estat més de vacances i no he mirat tant la tele.

Però, coincidiré amb gairebé tothom en destacar, altre cop, en Bolt, amb les victòries del 200m (amb la que ja portava dels 100m) i el 4x100m amb rècord del món inclòs, que el converteix en el primer home capaç de guanyar els 100 i els 200m en dos jocs olímpics consecutius.

També en David Rudisha, el guanyador dels 800m, amb un rècord del món estratosfèric que, a més, amb la primera volta, els primers 400m, hagués estat medalla d'or en els 400m.

A nivell de casa, destacar el Vilafantí Joel Gonzàlez, guanyador de la medalla d'or en taekwondo, en la categoria de menys de 58kg.

La cerimònia de clausura que gairebé vaig veure integra, va estar molt bé, amb diferents estils musicals presents, molt visual i jo em quedo amb l'actuació de Madness, amb el "Our house in the middle of street".

Per acabar destacar la jugadora d'hoquei herba Sofia Maccari, guanyadora de la medalla de plata amb la seva selecció, que va ser l'única esportista que va lluir una estelada en els jocs, hi ho va fer per agrair al nostre país la seva estada entre nosaltres.

Els Jocs Olímpics (I)

Primera setmana dels jocs olímpics de Londres i primeres reflexions esportives.

Aquest any ha coincidit que treballo només de matins i he pogut veure força coses dels jocs. Jo destacaria, suposo que com tothom, en els esports més olímpics, la natació (ja acabada) i l’atletisme (acabat de començar) dos noms en natació i un altre, de moment en atletisme:

- Michael Phelps: una llegenda, ja ho podem dir, ara que s’ha retirat que és tota una llegenda, amb 22 medalles olímpiques de les quals, 18 d’or. Marca que segurament no es podrà superar en mol temps (si mai algú arriba a superar-la). Va començar deixant molts dubtes amb el seu enfrontament directe amb Ryan Lochte, però ha acabat amb més medalles que nos pas ell, amb 4 ors i 2 plates més.

- Ye Shiwen: la xinesa de només 16 anys, que va batre el récord del món en els 400m estils, amb una darrera piscina estratosfèrica de 28,93s. Desperta dubtes, a molta gent, i s’haurà de veure com acaba tot i com evoluciona aquesta nedadora.

- Usain Bolt: de moment porta l’or en els 100m lliures, en la final més ràpida de la història amb 7 dels 8 atletes baixant del 10s i només va fallar el jamaicà Assafa Powell que es va lesionar a mitja cursa, sino, molt probablement els 8 atletes haguessin baixat dels 10s. Ara a esperar si pot guanyar l’or en els 200m i si amb el potent equip jamaicà tot i que els dubtes que desperta Powell facin patir per la seva segura medalla.

A banda d’aquests noms propis, altres coses de les que he seguit i m’agradaria destacar:

Mireia Belmonte

- Mireia Belmonte: per proximitat, per què és catalana, i les seves dues medalles de plata. Molt meritòries, té pinta a bona noia i a més va un parell d’anys es va posicionar a favor de les seleccions catalanes.

- Selecció espanyola de futbol: no he vist cap partit ni repeticions, només he seguit resultats, fantàstic, a la “rojita” medalla d’or segura per els nostres veïns, els hi han fotut una òstia a tots els morros. A les primeres de canvi fora, sense gols a favor i amb mala imatge.

- Tecnologia: discussió habitual la de l’ús o no de la tecnologia en l’esport, aquests dies he vist dos exemples amb diferents usos i diferents resultats. El primer en el partit d’hoquei herba de la selecció espanyola crec que contra Pakistan, anant 1 a 1 els espanyols fan un gol, inicialment el donen per bo, però miren el vídeo i l’anulen pel què diuen de forma correcta, resultat final 1 a 1, empat, evita la derrota injusta (ja que el gol no era) dels Pakistan. De fet, he vist més partit d’hoquei herba (és un esport molt plàstic, fàcil d’entendre i similar tàcticament al futbol) i l’ús del vídeo és habitual. L’altre exemple, partit waterpolo Espanya em sembla Croàcia, darrers segons i gol fantasma d’Espanya que empatava sobre la botzina, el jutge de línea dóna per vàlid el gol però l’àrbitre diu que no ha entrat. Les imatges, fins i tot passades a la piscina, demostren a les clares que la pilota entra. Error que evita l’empat espanyol que era merescut. Per cert, uns dies després, aquest àrbitre queda apartat de l’arbitratge dels jocs, que prenguin nota a la lliga espanyola (es quedaran sense àrbitres si apliquen aquest criteri).

- Final dels 10.000 metres d’atletisme: cursa tàctica, lenta, però amb un final... quin final, corrent els últims 400 en 54s, el darrer quilòmetre en 2:20, i en Mo Farah acaba guanyant la cursa en un esprint immens de 400 metres després de córrer 9,6km.

Foto finish triatló femení

- Final del triatló femení: a l’esprint, després de 1,5km de natació, 40km de bici i 10km corrent, arribada a l’esprint i acaben amb el mateix temps dues atletes, foto finish per dirimir qui guanya.

Marató femenina: vaig poder veure-la des del km 13 fins al final. Genial el recorregut pel centre de Londres amb els monuments més coneguts de la ciutat 100%  reconeixibles, tot i que vaig trobar a faltar l’entrada a l’estadi, ja que es va acabar al Mall. Carrera ràpida, molt maca de veure i molt ajustada.

Tinc altres imatges gravades així més puntuals:

- Desmai en els 20km marxa d’un corredor crec que polonès, impacte, cau a plom contra una valla, queda a terra amb els ulls en blanc, destrossat.

- Ovació de l’estadi a l’atleta britànica de l’heptatlò, Jessica Ennis, guanyadora de l’or amb una excel·lent marca de 6955 punts.

- Final de tir olímpic en la modalitat de skeet, en dones: una italiana, de 100 plats en toca 99, nou rècord olímpic.

A part del capítol esportiu, passem a l’extraesportiu, dos temes, tots relacionats un de forma indirecta i un altre de forma directíssima amb Catalunya i la seva relació amb Espanya i el món. Primer la prohibició no escrita, però si de facto de les banderes no oficials a les grades de les proves a Londres, primer va ser una bandera bretona i després una d’Euskadi, que van obligar a retirar-les sota amenaça d’expulsió de les seves localitats. A mi em sembla molt fort que en un país que es diu democràtic es prohibeixin banderes perfectament legals, que no ofenen a ningú i més quan ells, el britànics (als jocs no participa Anglaterra, sinó el Regne Unit) tenen el seu estat compost per 4 nacions, Anglaterra, Gal·les, Escòcia i Irlanda, que a més en molts esports participen per separat en tornejos internacionals (futbol, rugbi...). Però com que els que ens podem queixar no tenim un estat a darrera, aquí no ha passat res.

Àlex Fàbregas

El segon tema, que per mi es mereix punt i a part, és el de l’Àlex Fàbregas, jugador català d’hoquei herba, que a més juga al Club de Polo de Madrid, que en una entrevista al diari Ara va verbalitzar el què crec i espero hi hagi més d’un esportista català que pensi, que juga amb Espanya per què li toca, però que és una feina més i la fa, que li agradaria poder jugar amb Catalunya i que amb aquests colors si que es sentiria representat i no ara jugant amb la selecció espanyola. Doncs això, li ha comportat amenaces, insults... a través de les xarxes socials (sobretot Twitter) dels personatges de sempre de la caverna espanyola, i per contra va convertir la resposta catalana amb el hashtag #totssomÀlexFàbregas en TT i va tenir ressò a diferents mitjans de comunicació internacionals. Des d’aquí només ànims a l’Àlex Fàbregas i encoratjar a la resta d’esportistes catalans que estan obligats a jugar amb Espanya a fer com ell i expressar públicament el seu desig de poder competir amb un país, que és el seu i que molt volem que en els propers jocs olímpics, a Rio de Janeiro el 2016, hi tingui representació pròpia.

El pacte fiscal

Ahir es va aprovar al Parlament de Catalunya demanar el pacte fiscal a Espanya. Aquest pacte fiscal pren la forma de concert econòmic, on la gestió és absoluta per part del govern català, és a dir, tenim la clau i la caixa.

La proposta es va aprovar per CiU, ERC, IC-V i en Laporta. Per contra PP, Ciutadans i Solidaritat hi van votar en contra. I els dels PSC es van abstenir.

Reflexionem en els sentit dels vots:

CiU: és la seva proposta, amb modificacions dels altres grups, però és allà on, de moment, es troba CiU, suposo que per necessitat.

ERC: fa anys, de fet des del 1991 o 1992, reclamen aquest pacte.

IC-V: han virat a posicions favorables per, crec, sentit comú, ja que si no ens ofeguen el país.

En Laporta: lògic, donat el seu apropament a tesis convergents.

PP: tot i que diu que entenen la necessitat de millorar el finançament català són incapaços d’enfrontar-se als seus correligionaris espanyols i exigir el mateix tracte que defensen els seus companys de partit a Euskadi.

Ciutadans: dins el seu cap espanyol, no els entra res que no sigui seguir sent una colònia ocupada i per tant, vot en contra.

Solidaritat: defensen que amb Espanya no ens podem entendre i que l’únic camí és la independència.

PSC: han pres el camí més estúpid que podien prendre. Volen ser espanyols i oblidar-se que els voten catalans. Això no va així i crec que ho pagaran. Més després de les últimes votacions, aquesta i la de la defensa del corredor central per davant del mediterrani. Són esclaus del PSOE, i com jo ja fa temps els retrec, són PSOE, el PSC només existeix quan hi ha campanyes electorals.

Nota a part em mereix el diputat Ernest Maragall, que trenca la disciplina de partit, per votar a favor de la proposta, diu per coherència. Si senyor, molt ben fet. Ara en Pere Navarro diu que meditarà quina acció emprèn o si n’emprèn alguna. Això ho diu algú que després vol que ens empassem que el PSC pot tenir alguna discrepància de vot respecte al PSOE al congrés. De fet ja ens ho van demostrar la setmana passada, quan es votava prioritzar el corredor central ferroviari per davant del corredor mediterrani, i el PSOE hi va votar a favor i el PSC...també.

Per mi, que penso que l’única manera d’entendre’ns amb Espanya és que cadascú faci el seu camí, però reconec que per fer el pas necessitem ser molts, més que no només els independentistes de pedra picada i que amb aquest camí agafat, es pot portar també a CiU i IC-V cap al camí del no retorn. La posició d’ERC, crec molt intel·ligent, se li reconeix una demanda d’anys, que penso que ja està superada, però que ara és l’opció majoritària com determinen les enquestes, per sobre el 90% d’acord respecte al concert econòmic.

Espero, que els espanyols, com és previsible, ens diguin que no. La pregunta és: què farem després? Serem prou valents per plantar-nos?

Per mi, a partir de l’endemà de la negativa espanyola hem de plantejar eleccions, amb un bloc clar els que ara han votat a favor, CiU, ERC i IC-V, amb la suma de Solidaritat, les opcions independentistes extraparlamentaris com la CUP amb una llista única, per mi ja pot ser encapçalada per l’actual president, amb un sol punt en el programa electoral: proclamar la independència.

Foc a l’Empordà

Des d’ahir crema l’Alt Empordà, més de 13.000 hectàrees, 4 morts, una vintena de ferits, més de 1.200 persones treballant contínuament i uns 40 mitjans aeris, tot xifres grans, molt grans, i tot, segons sembla per una burilla de cigarreta.

Sense comentaris.

Espero que es pugui apagar durant demà, ja que sembla que a hores d’ara ni avui ni durant aquesta nit podran controlar-lo, tot i que les condicions milloren.

Petites reflexions:

-         el mal estat dels boscos: de sobres conegut, de fet si el foc arriba a passar a l’Alta Garrotxa, els serà difícil parar-lo, fa dies que no plou i és tot molt brut, sempre he dit que en cas de foc a Sant Joan, probablement cremaria tot el Ripollès.

-         la solidaritat que desperta un fet com aquest: les mostres de voluntaris, ajuda entre afectats, missatges de Twitter i demés gestos demostren que ens estimem el país. Recordo el 4 de juliol del 1994, dia d’incendis a la zona del Figaró i Aiguafreda, que em va agafar baixant a Barcelona amb tren, primer les imatges dantesques del foc, de les flames que corprenen, i després els vincles companyonia que s’estableixen entre persones que no es coneixen de res però que pateixen una desgràcia com aquesta.

-         els provocadors de la tragèdia: ara sembla que no va ser provocat, però si va començar per una negligència (tirar una burilla), si es descobreix qui va ser, què passarà? Jo penso que s’haurien d’acusar d’assassinat en aquest cas i en altres casos on no hi ha morts, haurien de tenir penes greus.

Des d’ahir tinc un tros de cançó de Sau al cap: “...i al fill de puta que cremi aquests boscos que li tallin les mans...”

Per acabar sort a tots els que treballen per apagar l’incendi, bombers, ADF’s, militars, voluntaris, pagesos i forestals, que hi tenim en Jordi també.

Travessa Vallter – Núria pels cims

Bastiments des del Coll de la Marrana

Avui, ben d’hora, hem fet la travessa des de Vallter fins a Núria, passant pels cims, per Bastiments, Pic de Freser, Pic de l’Infern i Nou Creus.

La intenció era anar a dinar amb els nens i els avis a Ribes, a Els Caçadors, i això ens obligava a baixar d’hora de Núria, i després de repassar horaris del cremallera, decidir baixar amb el de les 12:30h, per arribar a Ribes per poder dinar a quarts de dues. Amb aquesta intenció, i pensant que caminaríem 6 hores i amb les parades per menjar, vam decidir sortir a les 5 del matí d’Ulldeter.

Mar de núvols pujant Bastiments

Per tant, avui a les 4h tocava diana, vestir-nos i cap a Vallter falta gent. Negra nit, sense lluna i sembla tapat. Per sort, arribant a Vallter, deixem enrere les bromes, aparquem i iniciem l’ascens amb l’ajuda d’una llanterna cap al refugi d’Ulldeter. Feia fred i a partir del refugi, on tothom dormia, a més ha començat a fer vent, un vent que no ens ha deixat de banda fins passat Bastiments. Mentre pujàvem el Coll de la Marrana hem vist que s’acostaven un parell d’excursionistes que s’acostaven prou ràpid, però un cop passat el Coll de la Marrana nosaltres hem enfilat cap a Bastiments i ells han seguit per baix. Poc després del Coll de la Marrana ha començat a sortir el sol i hem vist que estàvem per sobre d’un mar de núvols.

Al cim del Pic de l'Infern

Però acompanyats d’un bon vent i d’uns quants grups d’isards, hem arribat a dalt de Bastiments als volts de les set del matí. Com que feia fred hem passat de llarg gairebé sense parar direcció el Pic de Freser. Després de fer la cresta que uneix els 2 pics, força tècnica, arribem als volts de les vuit al Pic del Freser, on fa un mes, vaig passar-hi tot un dia per l’Emmona. Allà, hem esmorzat, a ple sol, gens de calor i bastant ràpid, per seguir cap al Pic de l’Infern i enfilar sense parar cap a Nou Creus. Quan hem superat per dalt el Coll de Tirapits hem vist un noi que pujava i molt poc després ens avançava corrent fins arribar a Nou Creus (l’hem vist de lluny) i tornar pel mateix camí.

Esmorzant al Pic de Freser

A partir d’aquí ja hem trobat una mica més de gent, de fet, dues parelles d’excursionistes, una de les quals anava cap a Carançà.

Així hem arribat a Nou Creus on ja divisàvem Núria i començar el descens que ens ha dut fins a Núria creuant-nos amb una vintena de persones (he trobat que no hi havia massa gent) i arribàvem a Núria a les 11:10h, just 6 hores després de començar.

Hem tingut el temps just per posar els peus al llac i anar a buscar, no el cremallera de les 12:30h, sinó el d’una hora abans.

Arribant a Núria

Al arribar a l’estació de Ribes ens esperaven els nens que ens han saludat efusivament.

Després cap a dinar, per cert, un arròs, com sempre als Caçadors, esplèndid.

Us deixo les fotos del dia.

En Pau al campus del Barça

Ahir va ser el darrer dia que en Pau va anar al campus organitzat pel Barça i el diari Sport a Ribes de Freser.

Des de dilluns i de 9h del matí fins a 19h de la tarda ha estat fent esport amb entrenaments de futbol, piscina i altres activitats per, suposo, crec i intueixo que així és, millorar el seu nivell de futbol.

No els he pogut veure massa entrenant, excepte un dia, però preguntant-li a ell i per les fotos del campus a la web, crec que haurà millorat.

Estic content per un parell de coses concretes de com ha anat. Primer, per què li han insistit en 6 o 7 aspectes, entre els quals jo he insistit en 2 o 3. Li han repetit molt que la pilota es para amb l’interior, cosa que entre jo i el meu pare, des que som entrenadors de l’escoleta de l’Abadessenc, insistim a tots els nens i amb en Pau i en Guiu jo segueixo fent-ho a casa. La segona cosa, que li vaig explicar a mitja temporada passada a en Pau i que ell ja aplicava, és el control orientat. Per tercer punt, li han explicat com fer “croquetes”, un retall en el que jo insistia, però, la veritat, tot i que ell l’havia fet en algun partit de forma espontània, no era capaç que el repetís de forma conscient i repetida.

De tècnica, a més el què li han ensenyat i que no fèiem i he trobat molt interessant és la sortida, o arrencada, amb l’exterior del peu, que però, no crec que pugui utilitzar en l’escoleta, però si que insistiré amb en Pau i amb en Guiu quan toqui.

Per contra, una de les coses que no m’ha agradat, tot i que no és imputable al campus en si, és el fet que del seu grup eren només 9 i dels 9, en Pau i 2 més del seu equip i 2 nens més de l’escola de futbol del Ripollès, que coneixien i només 4 nens que no coneixien, per tant, penso que com a relacions amb altres nens li hagués anat millor amb menys nens coneguts.

TRISTESA

Mala noticia avui pels santjoanins que estimem la muntanya, l’Esteve, una peça clau en moltes activitats de muntanya a Sant Joan, vingut de fora, però més santjoaní i militant que ningú, ens ha deixat. I ens ha deixat fent una de les coses que més li agradava, muntanya, al Mont Blanc, un accident fatal li ha truncat de forma brutal la vida, a ell i a 8 alpinistes més.

Amb ell, en Guillem, que ha resultat ferit i que espero que es recuperi aviat i en Toni, que no ha sortit ni del refugi per problemes físics i sobretot, a la família, l’Anna en especial, fer-los costat en aquests moments complicats.

També animar als companys habituals de l’Esteve a la muntanya, en Jerry i a en Jordi. També un record per un bon amic, en Jordi, en Harry, que ha compartit moltes caminades últimament amb ell.

Jo vaig coincidir per darrer cop amb ell, no fa massa, en la cursa de l’Emmona 2012, on l’Esteve, l’Anna, en Jerry i en Jordi, feien el control abans que el meu, a Bastiments, vam compartir comentaris a l’arribada a Sant Joan per tornar el material i en l’arribada dels primers corredors de la cursa amb el seu bon humor habitual i l’alegria que desprenia.

Amb en Guillem i en Toni, vam coincidir el mateix dia, ells tancaven la cursa a la zona del meu control i vam intercanviar alguna broma.

En fi, que no som res, que cal gaudir de la vida, la família i de tot el què estimem tant com puguem.

Esteve, allà on siguis, descansa en pau.

La vergonya dels Skygames

Aquests dos darrers caps de setmana s'han celebrat a la Ribagorça els Skygames, el què diuen els Jocs Olímpics de la muntanya, amb una gran estafa orquestrada per part dels espanyols, amb la FEDME i la llei de l'esport de l'estat espanyol.

En aquests Skygames, la majoria dels podis han estat d'atletes catalans, ja que en som una gran potència, però només alguns han tingut medalla, ja que només ho han fet els atletes que competien amb Espanya.

Aquests dies hi han hagut moments surrealistes, amb Catalunya competint en format open (com un club i sense poder optar a les medalles), on us presento certs exemples:

- el primer va ser el cas de Jessed Hernàndez, guanyador in pectore de la cursa de la mitja marató, que després de guanyar en la carrera no va pujar al podi ja que competia amb Catalunya.

- el segon cas, un pèl diferent, va ser el de Núria Picas, guanyadora de la marató de muntanya, en aquest cas representant Espanya, però que va entrar a la meta amb l'estelada i va ser forçada a no pujar al podi amb la senyera sota certes amenaces.

- el darrer cas, són les declaracions del president de la FEEC, Jordi Merino, amb les pressions de la federació espanyola.

Veure el què està fent la FEDME amb la FEEC, és de presó, s'han traslladat a Barcelona per intentar menjar-se la força de l'excursionisme català i integrar-lo a la seva federació.

Per sort, l'excursionisme català sempre ha estat molt compromès amb el país i la reacció dels nostres atletes, 100% compromesos, i les xiulades a l'himne espanyol als Skygames en són un prova.

Aquestes actuacions el què fan és reforçar encara més les ganes d'esdevenir independents.

VISCA CATALUNYA LLIURE!