Els indignats i el Parlament

Avui és un dia trist, el què en diuen indignats, o almenys alguns, han signat part de l'inici de la defunció del moviment 15M.
És trist, ja que el moviment té moltes essències que molta gent comparteix i avui, molta gent, fins i tot dels indignats, han perdut part dels seus pilars, no et pots creure que vulguin una democràcia "real" (discutiríem què vol dir real) si no són capaços de respectar els nostres representants (agradi o no, del nostre país) al Parlament.
Només cal respectar-los per què són escollits democràticament i sobretot, per què molta gent a patit tortures i fins i tot ha mort per defensar aquesta institució i amb ella la nostra identitat i drets.

ESQUERRA SE’N SORTIRÀ?

Molts dies després de les eleccions que ja vaig analitzar de forma local i poc de forma global em ve de gust fer una reflexió sobre Esquerra.
Intentaré anar ràpid en les coses evidents: Esquerra porta un cicle molt dolent de resultats electorals. L’anàlisi pot ser divers i segurament molt coincident per part de tothom.
A mi em sembla que arrenca de dos punts: primer una mala decisió de reeditar el tripartit i en segon lloc per la forma de ser de la gent d’Esquerra. A més s’ajunten a aquests dos punts altres factors que accentuen aquesta davallada.
Quan es va fer el primer tripartit, cosa que jo no vaig veure massa clar, crec que es va encertar. Es va encertar ja que va col•locar el debat de l’estatut al centre de la palestra política i tot i que va ser un debat estèril en els resultats de l’estatut, va ser un debat molt fructífer en el fet de la construcció nacional. Ara una gran majoria de la gent percep que Espanya ens roba, que som ciutadans de segona a l’estat espanyol i l’independentisme creix de forma progressiva.
Ara, la repetició del tripartit va ser un ERROR, en majúscules i per motius varis (sensació de voler la poltrona, pactar amb un PSC amb més sensació d’espanyolista, tot i que sempre ha estat un partit espanyolista...) i mal explicat.
El fet de ser com som els d’Esquerra també ha portat problemes, i molts. Hem patit dues escissions que caldrà veure com acaben. La primera després d’un congrés amb quatre candidatures, una la del president sortint, Carod-Rovira (que encara segueix defensant que ell no té res a veure en la davallada), que en aquells moments era Vicepresident del nostre país i que, així com va ser el principal desencadenant del creixement d’Esquerra, és el primer culpable de la davallada, ja que va ser un dels impulsors del segon tripartit, principal motiu de la davallada com ja he explicat i com creu tothom, i que va ser el gran perdedor i que ara marxa d’Esquerra. Bé doncs en aquell congrés, una candidatura reforçada, la de Joan Carretero, com a contrari al tripartit i amb un discurs bastant simple (independència, antitripartit i poc més) però en aquells moments ja en augment dins Esquerra, un cop va haver perdut va marxar d’Esquerra fent molt mal a la imatge del partit, tot i que després no va tenir continuïtat en bons resultats electorals degut a factors que van aparèixer més endavant (Solidaritat en les eleccions al Parlament i les CUP en les municipals). Aquesta, a la llarga va comportar una sortida important de militants cap a Reagrupament. Una altra candidatura, amb afany de notorietat per qui l’encapçalava, Uriel Bertran, que no va recollir massa suports, va generar la segona escissió en poc temps al marxar per formar Solidaritat Catalana amb en Laporta (que també tots sabem com ha acabat).
Aquestes escissions, és evident que han sigut directament una davallada de vots per Esquerra en les eleccions al Parlament (on es presentaven tant Reagrupament com Solidaritat) i que en les municipals s’ha agreujat amb la presència amb força de les CUP sobretot a ciutats importants (d’on a més Esquerra ha desaparegut del mapa).
En el futur tenim un congrés que al meu parer, no ha de ser un congrés de discussió de noms. És evident que hi ha una sèrie de noms invalidats per ser quelcom important en la direcció:
- Joan Puigcercós: ha passat la seva oportunitat sense cap punt important a valorar com no siguin els mals resultats. A més, ell mateix s’ha descartat.
- Jordi Portabella: tot i que sap nedar cap a qualsevol direcció per salvar el cul, el seu pobre resultat (tot i que el millor de les 4 capitals catalanes) crec que l’invalida. També ha descartat ser important en la direcció.
- Joan Ridao: per mi descartat pel mateix motiu que en Joan Puigcercós, però més després de sentir-lo proposar (o deixar a l’aire) una possible coalició de amb ICV a les espanyoles. Que no sap de quin partit és secretari general?
- Altres consellers del tripartit: incloc aquí el president del parlament i tots els consellers. Els crec descartats per liderar el partit, però poden tenir algun paper rellevant ja que el capital polític que han assolit no s’hauria de perdre.
A qui veig com a nom (tot i que ja he dit que no crec que sigui el motiu principal del nou congrés) per liderar Esquerra, em sembla bé a qui tothom apunta (sempre que ell ho vulgui), l’Oriol Junqueres. De totes maneres faltarà que ell vulgui ja que no té una feina fàcil.
Per acompanyar-lo podem aprofitar gent que ha estat al govern (en un segon pla) i que coneix el territori (ens caldrà per estendre complicitats) i caldrà gent nova, molta gent nova, per trencar la imatge del partit que tenim ara. També caldrà un esforç, petit, em sembla, per incloure la nostra gent al territori (i amb això no vull dir que hi hagin quotes), gent que treballa en els municipis i que ha demostrat que és la força que encara queda a Esquerra, hauríem de saber què pensen gent com els alcaldes de Manlleu (l’admirat Pere Prat), de Montblanc, Solsona o la Bisbal per exemple.
Per mi serà important les discussions sobre el futur del partit i què farem. Cal tenir en compte la història política recent del nostre partit i del nostre país (i del país veí).
Serà important reformular el futur sobre cert trencament de “dogmes” àmpliament assumits per la gent d’Esquerra, s’han de recuperar ponts de diàleg i col•laboració amb CiU, a nivell de parlament crec que es comença a fer, però s’ha fer més evident.
Amb Reagrupament ens acosten més coses que no ens separen, per això hem anat junts a molts pobles i en moments complicats per tots (tant per ells com per nosaltres) ha de ser important posar-nos d’acord i que s’integrin a Esquerra i a la direcció. Per això penso que haurem de fer un esforç de regenerar el nostre missatge independentista.
Amb la resta d’opcions independentistes que existeixen avui en dia, s’ha de dialogar i intentar aproximacions, sempre seran positives, hem de ser capaços de renunciar a moltes coses per esdevenir el pal de paller del moviment independentista. Hem de mirar maneres de fer i projectes interessants a tenir en compte com Bildu. Els resultats de Bildu són exagerats (al meu entendre) i els ha passat com va passar a Esquerra fa uns anys, els enemics els han fet la campanya. De totes maneres crec que ens hem de fixar amb ells sobretot en el paper de EA, cedint protagonisme de les sigles per agrupar sensibilitats en un moment difícil per EA, com ho és ara per Esquerra.
Un altre factor a tenir en compte és el de Compromís al País Valencià. Rellevant pels resultats però sobretot per la sensació de nova manera de fer política i de comunicació 2.0.
En l’apartat de nova estratègia política jo ho centraria en recuperar la independència com a pal de paller, centraria els nostres esforços en l’eix nacional i no en l’eix esquerra - dreta. Hem de lluitar al costat dels que ho estan passant malament, i incloc aquí treballadors i empresaris de PIMES, famílies i els més desafavorits. Calen polítiques decidides de suport a les empreses que són les que generen més riquesa i que fan possible que els treballadors puguem tirar endavant les nostres famílies.
Un altre aspecte important és el de la immigració. No podem deixar el discurs de la immigració en mans de gent com el PP o PxC. Esquerra (l’esquerra en general) hauria de tenir un discurs propi, allunyat de les teories pròpies dels contes de fades per tenir un discurs integrador però sever en les nostres costums i formes de vida. Hem de replantejar els drets dels immigrants acabats d’arribar (no pot ser que tingui els mateixos drets algú recent arribat, que potser és de “vacances” que el mateix immigrant que fa temps que és entre nosaltres i és un català més, entre altres coses per què la gent no ho entén i això abona camp per córrer als partits més xenòfobs).
I sobretot, lligar els dos temes, les millores socials, per les empreses a la independència. Hem de ser capaços d’explicar que sense Espanya no tindríem aquests problemes, que no hauríem de patir pels drets socials, que com a país lliure som capaços de crear un nou ordre social i unes noves normes més d’acord amb els nostres veïns del nord que amb els nostres veïns espanyols. No sé si és cert, probablement si, però crec recordar una piulada al Twitter que deia alguna cosa com que les retallades que està fent CiU equivalen a uns 50 dies d’espoli fiscal, encara ens en queden 310 per saber què en fan els espanyols dels nostres diners.

Anàlisi eleccions municipals 2011

Després de dies sense escriure res, ni fer l’anàlisi de les municipals, torno a la càrrega.
Primer explicar per què no vaig fer l’anàlisi: ja fa temps que he vist que ni en futbol ni en política encerto mai (i dic mai!) els pronòstics.
Un cop constatat que he tornat a errar la meva porra feta a www.eleccionsasantjoan.cat passo a analitzar, primer el resultat de Sant Joan:
1.- El PSC arrasa: per mi era previsible que guanyés, per un sol motiu, no s’han desgastat en res, no han tirat endavant cap nou projecte que pogués empiphttp://www.blogger.com/img/blank.gifar a algú, i quan ho feien (empipar) modificaven o tiraven enrere. S’han dedicat a tapar forats (en sentit literal) i arreglar petits detalls i això sempre porta vots. A més contaven amb l’alcaldia (jo sóc del parer que a tot arreu almenys entre un 10 i un 20% dels vots van a l’alcalde actual pel simple fet de ser-ho). A tenir en compte que aguanten la sotragada general del PSC.
Per aquests 4 anys vinents tenen el repte (que aquest mandat no han assolit i que pronostico que no assoliran) de consensuar els temes importants amb la oposició. La legislatura els serà plàcida per què tenen una amplia majoria però els costarà fer res, en el context de crisi actual i per què no tenen cap projecte propi mig encarat (si depenen del nou CAP i el nou Institut-Escola, no tenen res).
A mi m’agradaria que tinguessin un projecte de poble de futur (penso que no el tenen, només es basen en el dia a dia) com té la companya del nostre alcalde per Campdevànol, ja que aniria millor a Sant Joan. Penso que per millorar de veritat i tenir futur cal mullar-se i arriscar, però això et pot passar factura electoral i el PSC ho evita. Si no m’erro d’aquí a 4 anys poden tenir alguna opció de seguir, però Sant Joan haurà perdut 4 anys més. I no ens ho podem permetre.
2.- CiU ensopega: difícil d’entendre que en un context positiu per CiU no millorin uns resultats molt tristos a Sant Joan el 2007. Perden de l’ordre de 50 vots. Per mi es deu, aquest cop no a una mala llista ni candidat, sinó a la mala oposició dels últims 4 anys. Aquests 4 anys han fet més d’oposició de l’oposició (d’ERC), que del govern. Han permès una legislatura molt plàcida al PSC i tothom intuïa que en cas de necessitat del PSC podien comptar (sense masses concessions) amb els vots de CiU per investir alcalde Ramón Roqué, i per això la gent a pensat que més valia votar al PSC.
Per aquesta legislatura espero que hagin entès per què no els ha anat bé, col•laborin amb ERC a demostrar les febleses i enganys del PSC i busquin un altre cap de llista (després de tenir en Raimon 2 cops com a cap de llista i 2 cops com a segon crec que toca una nova cara) i treballin per fer-nos semblar un poble més “normal” electoralment (us recordo que Sant Joan a nivell d’eleccions supramunicipals és un poble altament convergent) en el panorama català.
Crec que faran una oposició dura (a l’ajuntament i al carrer) i que buscaran noves complicitats, no tinc tant clar que puguin regenerar la seva llista amb facilitat.
3.- ERC ensopega: com a molts llocs les sigles no han ajudat gens. Crec que un objectiu assenyat era mantenir 3 regidors i esperar que CiU arribés al tercer. Però ni una cosa ni l’altre. Penso que s’ha fet una oposició tova tot i que l’aposta per la cordialitat i el respecte té aspectes positius no ha funcionat prou bé. Crec que era la millor llista, amb gent nova però que no ha sigut capaç de trencar dinàmica positiva del PSC.
Queda una legislatura per modificar el rumb. No és la pitjor ensopegada d’ERC a Sant Joan, penso que va ser pitjor fa 4 anys amb la pèrdua d’una majoria absoluta més amplia que la del PSC d’ara (més de 1400 vots respecte els 1100 d’ara del PSC) a tenir una majoria absoluta en contra. Pel què han dit durant la campanya és probable una oposició similar a la que hi havia en l’anterior legislatura.
Jo aconsellaria fer una oposició dura (com va fer el PSC fa 2 legislatures), buscant les incongruències, incompliments i el poc projecte de poble del PSC. Hauran d’estendre més ponts amb CiU, serà més fàcil a CiU ara l’interessa i en Sergi haurà de treballar per què la gent confiï amb ell.
4.- CUP no segueix el ritme: lluny dels resultats de la CUP a altres llocs, a Sant Joan no sols no millora com per entrar a l’ajuntament sinó que perd vots. Estar fora de l’ajuntament 4 anys i intentar fer alguna cosa és difícil (molt difícil) i no se n’han sortit. Han deixat passar temes importants per possibles votants seus aquests últims 4 anys sense dir res, no poden només oposar-se al nou POUM els 15 dies abans de la campanya per exemple.
Tenen la feina més difícil, seguir l’ajuntament sense ser-hi. Haurien de ser visibles en temes importants per Sant Joan (ús de les planes agrícoles i residus per exemple), tot i que crec que els serà difícil. Em sembla que també buscaran renovar la llista i treballar-hi amb més temps.
Em sembla que no se’n sortiran. És una feina difícil la que tenen i aquests 4 anys ja s’ha vist que no se’n sortien. Tot i viure en context favorable per les CUP a nivell nacional el resultat ha estat molt dolent. M’agradaria que poguessin arribar a un acord amb ERC, que els permetés seguir més l’ajuntament i que d’aquí 4 anys no hi haguessin 2 candidatures independentistes a l’ajuntament, tot i que d’aquí a 4 anys no sé som estarà el panorama polític nacional.
5.- PP l’alegria: no els han votat ni els seus, treuen sempre uns 80 vots (com a mínim) i han arribat als 50. Mala llista, mala campanya i pitjor candidat (sobretot en els debats).
No repetiran llista.
Han cremat la marca per temps.

A nivell nacional i comarcal alguns apunts:
- CiU aprofita la mala situació del PSC per escombrar. Patata calenta a Badalona (espero que el què diu en Falcó, candidat de CiU a Badalona que el del PP és un patata es demostri, ja que en serà l’alcalde i pot cremar si és així molt crèdit del discurs xenòfob arreu) que no sé com resoldran. Ull al sainet de Vic, amenaça a l’estabilitat d’Uniò? Bon resultat a Ripoll (previsible em semblava) i excel•lent resultat a Ribes. Que es plantegin què els passa a Camprodon.
- PSC en caiguda lliure. Perden Barcelona de forma clara, perden Girona i poden perdre Tarragona, només mantenen Lleida (molt bon alcalde, i millor pel país si acaba pintant alguna cosa al PSC). Noticia bomba: perden la Diputació de Barcelona. Sense comentaris. Espero que acabin de perdre Campdevànol (no sé què farà ERC però espero que sàpiguen llegir els resultats).
- ERC segueix el PSC. Tot i mantenir algunes alcaldies importants amb majories (Solsona, Montblanc,...) la patacada és important i generalitzada. Alegria per en Pere Prat a Manlleu, la feina ben feta té recompensa. Felicitats a la Carme de Vallfogona, en David de Les Lloses (que amplia la majoria) i a l’Esteve de Pardines (ets molt gran Esteve). A la Teresa ànims, has fet una bona feina.
- ICV com sempre: curiós que la quarta força en vots a Catalunya tingui només un sol regidor a la comarca (i a Ribes).
- PP pujada important: vots del PSC? Sort que a Sant Joan ni a la comarca tenen presència.
- CUP en augment: s’haurà de veure com evoluciona el vot independentista aquest 4 anys (i com ho fan a les alcaldies que tindran). De totes maneres amb uns 100 regidors és un fenomen incipient però limitat (uns 460 regidors PP i 1100 ERC per posar uns exemples).
- PxC fa fàstic: i en tenim a Ripoll.

Per acabar, felicitar al meu alcalde (per mi ho és encara que per ell no sé si ho sap que ho és) pel resultat i espero que sigui capaç d’escoltar i no només els seus o els que es pensa que el poden votar, si no a tots els santjoanins, fins i tot els que no el votarem mai.

Discussió al voltant de la “Festa del Rugby Català”

Aquest apunt bé a reflexionar sobre l’article del president de la Santboiana, el senyor Toni Gabarró sobre l’anomenada Festa del Rugby Català, el partit USAP – Toulon de la Heineken Cup del passat 9 d’abril a Montjuïc i per comentaris similars d’altra gent de rugby.
Jo sóc de Sant Joan de les Abadesses, zona de poc rugby. La meva relació amb el rugby, que jo recordi, comença amb l’assistència a algun partit de rugby a la Foixarda amb el meu pare (jugador de futbol però aficionat als esports). El fet de viure a Sant Joan de les Abadesses em va apartar del rugby (repeteixo no éhttp://www.blogger.com/img/blank.gifs una zona de rugby històricament) fins que un cop estudiant a Barcelona em vaig tornar a acostar a aquest esport, quan vaig començar a jugar amb la facultat (els Agrícoles) a la lliga universitària. Des de llavors, un altre salt en el temps, torno a Sant Joan i deixo de banda el rugby. Fins fa uns 3 anys, coincidint amb la bona marxa de la USAP, tot i que pel mig seguia algun partit de la Santboiana pel 33 (per què no en segueixen fent ara?) i amb l’arribada de la TDT i el canal Teledeporte que fa la lliga anglesa. Amb el cuc del rugby un altre cop al cos, coincideix ara fa un any i mig que deixo de jugar a futbol sala i buscant alternatives per internet trobo uns “bojos” pel rugby a Olot (molt més a prop de casa, “només” uns 30km) i després d’anar a veure un partit de lliga de tercera catalana, començo a entrenar i a l’inici d’aquesta temporada em deixo convèncer per jugar a la segona catalana de rugby amb els Teixons del Garrotxa Rugby Club.
Com es pot veure no sóc un dels de rugby de tota la vida, però alguna cosa m’agrada, ja que a part dels 60km per entrenament (2 dies a la setmana) i els dels partits (60km com a mínim), ho combino amb una feina de comercial per Espanya (amb moltes setmanes fora de casa) i una família (amb una santa dona) amb tres fills entre 1 i 5 anys.
Una de les coses que diu l’article és que la salut del rugby català no és bona. Discrepo en part, m’explico. Crec que ara hi ha més implantació geogràfica que fa 20 anys, que és quan ho compara la carta, em sembla que ara hi ha clubs on mai n’hi havia hagut (Olot, Banyoles, Manresa, Torroella...) per tant ara està millor implantat al territori, creixen nous clubs, però, probablement té raó quan planteja que el nivell de fa 20 anys era millor que ara. Això ens hauria de fer reflexionar a tots dins el món del rugby català. Jo, envoltat de gent que entén el futbol, però no el rugby, utilitzo sovint l’argument de Itàlia, m’explico: han entrat als Sis Nacions i ara a la lliga Cèltica, com a decisió estratègica adoptada per fer créixer el rugby en un país important d’Europa. Aquí hauríem de ser capaços de dotar d’eines als equips que comencen per poder fer aquest salt endavant. A zones on no es juga a rugby, trobar una trentena de persones disposades a començar de zero (molt amb una edat no infantil, prop dels 30 i sense haver jugat mai) es fa difícil i tenir ajuda d’equips consolidats seria important i això no es dóna. I nosaltres, al Garrotxa no ens podem queixar d’això, aquest estiu sense anar més lluny vam compartir entrenaments amb el primer equip de la Santboiana (i s’aprèn ràpid, molt ràpid al costat dels que en saben). Un altre problema associat a aquest i de difícil resolució (també) és la presència de segons i tercers equips en lligues baixes de Catalunya, que fa que en determinats trams de la lliga acabi jugant habituals de segona i tercera, completament amateurs i alguns novells, contra gent habitual de Lliga Nacional (o fins i tot més amunt) semi-professionals.
Una dels altres apunts que es fan a la carta és el del tema ajudes econòmiques a la USAP i el mal tracte al rugby del principat. Discrepo en part, pel què tinc entès, l’aportació econòmica a l’USAP en format de patrocini la fa Turisme de Catalunya, que poc té a veure amb l’esport. Aquesta acció de patrocini s’ha de veure com una inversió per part del govern del nostre país en un equip punter de rugby de la lliga francesa (fixeu-vos que no dic país veí, jo penso que som un país, únic, els Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, ho sento, però jo penso així i em nego a dir-los equip francès), que porta el nom de Catalunya als principals estadis de França, d’un dels esports més seguits i hem de tenir en compte que França és el país que més turistes aporta en els visitants del principat, per tant crec que no té res a veure amb inversió esportiva i molt en inversió publicitària.
Ara, completament d’acord en la manca de suport econòmic en el món dels esports. Aquí vivim en un país on el patrocini privat en l’àmbit de l’esport se l’endú el futbol i la resta a buscar engrunes. I els públics, a diferència del què passa a l’estat espanyol, on en cada zona hi ha un sol equip que destaca en algun esport “minoritari” (Lleó i Ciudad Real l’handbol, La Coruña l’hoquei herba, el rugby i l’handbol a Valladolid...) i ¡ les institucions s’hi aboquen per promocionar la ciutat, autonomia... aquí tenim multitud de llocs amb esport d’equip o individual que fan inviable poder disposar de prous recursos per subvencionar tot el què s’hauria de subvencionar. Agreujat a més que fins ara no és un esport olímpic (ho serà el rugby a 7, però no el 15). I a partir d’ara preparem-nos, les retallades poden ser brutals, si ho són en sanitat o ensenyament, més ho seran en esport. La possible solució és molt complexa i passa per disposar de més diners (se m’acut una via directe per fer-ho, però no és ràpida).
Un altre tema que toca, és el tema dels fixatges per part de l’USAP de jugadors del principat. Segur que té tota la raó, però què en traiem de lamentar-nos? I és culpa 100% de l’USAP? Primer no en traiem res de lamentar-nos, s’ha d’intentar que no es repeteixi i segon, el Barça o l’Espanyol no actuen així en futbol? Si poguessin ho farien i per això no dic que és 100% culpa de l’USAP. L’USAP com a entitat que gestiona un equip professional al 100% i com a empresa (també es ressalta a la carta, és una empresa), té uns objectius (econòmics) i els ha d’assolir com sigui. Desconec si l’USAP signa acords o si en té signats amb clubs del principat, però pel què sé el Barça, arriba a acords amb equips en els següents termes: prioritat per fitxar nens de les escoles dels clubs (em sembla que s’obliguen a provar nens cada any si l’equip emissor creu que tenen nivell), a canvi ofereixen partits d’equips base a casa de l’equip emet els nens (si les instal•lacions són correctes) i un bonus econòmic segons el nivell que assoleixin els fixatges (arribar a juvenils, filials o primer equip, títols...). Crec que podria ser una via de treball, es pot arribar a un acord, amb suport tècnic per part de l’USAP als equips i contraprestacions econòmiques segons el nivell que assoleixi cada nen fitxat.
Pel què fa a la denominació de la “Festa del rugby català”, estic d’acord que la denominació potser no és la més encertada, però repartiria culpes almenys en 3 parts: la més petita, potser per l’USAP, una part gran pel Barça, que si no tinc mal entès era l’organitzador, i en tercer lloc, i potser la més gran, per la Federació Catalana de Rugby, que va deixar utilitzar el nom de Catalunya sense treure’n prous “beneficis”. Si s’hagués volgut fer una mica més bé, estic d’acord que s’havia de convidar capitans de la selecció, representació dels clubs (no val la desfilada prèvia al partit) i més implicació per part dels que juguem a rugby a Catalunya (i això no vol dir que ens paguessin l’entrada).
Acabo de repassar el què he escrit i em sembla que m’ha quedat una defensa molt aferrissada de l’USAP i no era la meva intenció, en tenia un altra, que intentaré que quedi clara en un resum:
El transfons de la carta són els problemes del rugby a Catalunya, al meu entendre venen tots d’un de sol, que és el pas al professionalisme del rugby. El rugby d’avui és un esport 100% professional en els països punters, a casa nostra comença a ser semi-professional. I això és un problema, anem tard. Però per mi ve encara agreujat per què molts altres esports “minoritaris”, com l’handbol, el waterpolo, el voleibol... de primer nivell a casa nostra són esports professionals i el rugby no, i això encara és un problema més greu.
És cert que tots aquests esports tenen una avantatge respecte al rugby, que és són olímpics. El rugby, ara serà olímpic en el format rugby a 7, haurem d’aprofitar-ho.
Això que exposo ens complica la vida a l’hora de desenvolupar el nostre esport a Catalunya que es redueix a 3 problemes:
- Temps: el temps juga al nostre favor, podem tenir en breu una bona base on treballar, el rugby serà un esport cada cop més popular, haurem de saber aprofitar aquesta base. El què no sé és si això ens val o hauríem d’accelerar-ho, i la única manera de fer-ho és amb...
- Diners: escassos i ara encara més. Haurem de buscar solucions imaginatives i buscar recursos on sembla que no n’hi hagin.
- Mitjans de comunicació: també són diners, però d’una altra manera. Si no sabem posar a favor nostre els grans mitjans de comunicació no tirarem endavant, i això inclou sobretot TVC, podent retransmetre l’USAP (com més partits millor) i la lliga espanyola amb els partits de la Santboiana.
Com a solucions al 3 problemes, i no només per atacar cada un dels problemes per separat proposo:
- Col•laboració entre clubs a nivell de Catalunya: això hauria d’augmentar el nivell mig dels jugadors. Molt important el paper de la Santboiana, com a principal club del principat i com a motor d’aquest augment de nivell.
- Col•laboració amb l’USAP: ells han fet una aposta (empresarial) per créixer cap al sud, no tenen volta enrere, això juga al nostre favor, oblidem rancúnies i ofenses i aprofitem-ho. Obliguem-los a establir acords de col•laboració reals amb els clubs de rugby del principat (no un acord de poca base esportiva i molt de mercantil amb el Barça), de pedrera, de col•laboracions amb entrenadors, amb presència dels equips de base a tornejos al principat, de presència d’equips de base (com premi a la victòria a la lliga catalana?) al torneig de l’u de novembre a Perpinyà, de pre-temporades “conjuntes” entre USAP i Santboiana (o altres), més partits de l’USAP a Barcelona (lliga, Heineken...)...
- Federació més activa: necessitem més presència al territori, l’ajut de la federació ha de ser més que econòmic, logístic, s’ha de professionalitzar i ajudar tècnicament als clubs.
- Necessitem arribar a acords amb mitjans de comunicació per ser visibles, desconec els motius per què TVC va deixar d’emetre partit de la Santboiana, però ara que tenim Esport 3 (i la TDT en general) ha de ser més fàcil tenir-hi presència. Poder emetre els partits del TOP 14 de l’USAP també ajudaria a fer visible el nostre esport.
- Imaginació: per tenir més recursos, no només econòmics. En tema de mitjans treballar bé els 2.0, ens falta, la pàgina de la Federació és com a mínim deficient (s’ha de professionalitzar), hem de ser més actius en les xarxes socials i en la presència a mitjans d’internet, si ets molt actiu (i els dones les notícies mastegades) els mitjans d’internet responen. Si no sortim a la televisió per què no fem una televisió per internet? Es pot fer un portal amb televisió, notícies, venda online... rentable, amb anuncis, vendes...
No ho sé, a vegades somio despert, però amb el meu bagatge personal, essent regidor d’un ajuntament petit vam organitzat un parell de campionats d’Espanya de duatló (amb una inversió inicial forta i un esport minoritari), una prova de campionat del món de trial (esport molt car de dur a un poble) amb cert èxit. He participat en campanyes electorals municipals, pocs recursos econòmics i moltes coses a fer (i les hem fet), sóc cap de ventes d’una empresa petita amb moltes idees i ara poc recursos i fem coses importants, amb imaginació, esforç i ganes (que no dubto que tots n’hi poseu a la Santboiana) es pot tirar endavant.
Per últim felicitar-vos per la feina que feu i per la part que em toca més directament agrair-vos el tracte que heu tingut amb nosaltres, el Garrotxa RC sempre, i sobretot quan vam jugar aquest any contra el vostre tercer equip al Baldiri Aleu (podré explicar que he tingut l’honor de jugar-hi sempre més) que vam rebre un tracte impecable i molt d’agrair.
Visca el rugby! Visca el rugby català! Visca Catalunya! I ferro Sant Boi!

El temps passa ràpid, molt ràpid

Des del passat 20 de gener no he escrit al bloc, passo èpoques, en aquest temps que ha passat ràpid, molt ràpid, han succeït diferents coses que m’agradaria destacar i resumir.
En aquest temps hi ha hagut un terratrèmol, impressionant al Japó, acompanyat d’un tsunami terrorífic (només cal veure algunes d eles imatges que circulen per internet), que encara ha provocat una desgràcia (potser no tan mortal com el tsunami, però de conseqüències a més llarg termini), com ha estat l’accident nuclear de la central de Fukushima. S’han dit moltes coses sobre l’accident i a mi em sorprèn el que un expert va dir pocs dies després, que totes les casuístiques d’accidents en una central nuclear es poden reduir gairebé a una de sola: la falta de llum elèctrica en una central. De la llum en depèn la seva refrigeració i la seva seguretat. Doncs resulta que si bé és cert que hi havia 3 sistemes d’alimentació d’energia, la llum de la xarxa (desapareguda després del tsunami i per tant impossible de recuperar a curt termini), els generadors propis (inundats amb el tsunami i inutilitzables) i les bateries (pensades per a poques hores de falta de llum si no es recarreguen) la central va quedar sense energia elèctrica i d’aquí tots els problemes, que són molts. No entraré a valorar si s’ha actuat bé o malament, simplement no ho sé, no sóc enginyer nuclear ni cap cosa que s’hi assembli. El què si que vull valorar és la idoneïtat de l’energia nuclear. Jo, tot i ser d’esquerres, pensava (no sé si encara penso) que l’energia nuclear era la única alternativa per seguir creixent com a societats, ja que sembla que no estem disposats a renunciar a moltes coses que l’energia ens aporta. Però aquests dies s’han dit moltes coses, com que l’energia nuclear representa només un 3% de l’energia utilitzada a Espanya, a Catalunya representa més i a països com França és majoritària. A mi, que només representés un 3% em va sorprendre molt, però quan t’ho expliquen, que l’energia que es consumeix a Espanya “només” un 30% és energia elèctrica, la resta, el 70%, es energia usada en el transport, una barbaritat. Tots els ecologistes, gent que té respecte pel medi ambient i similars ens hauríem de plantejar, igualment que la utilització de l’energia nuclear, l’ús del transport que es fa, potser hauríem de començar a plantejar-nos la obligatorietat del transport de mercaderies per tren (algú entén que la principal via de mercaderies per carretera, no sols d’Espanya, sinó d’Europa, l’AP-7 no tingui el desdoblament amb via d’alta velocitat?). Pel què fa l’energia nuclear, si bé fa 3 mesos n’era partidari, ara no sé què dir-vos, penso que en ple accident és difícil fer judicis de valor no influenciats i que caldrà que passi un temps i que la discussió de l’energia no es centri en nuclear si – nuclear no, caldrà fer un debat més ampli sobre l’energia en general (principalment sobre l’ús i sobre les fonts).
Un altre front obert, el futbol i el Barça. Portem un dels 4 partits contra el Madrid, amb un empat, que ens val a nosaltres (seguim 8 punts per davant) i no a ells, encara que ens vulguin fer creure que va ser èpic, us remeto a l’escrit del Marca de Don Alfredo Di Stefano. Si nosaltres, fa uns anys ens conformàvem a salvar les temporades guanyant a casa al Madrid, ara ells es conformen a empatar a casa amb nosaltres i jugant com un equip de les darreres places de la lliga. A més, tenen una cara de queixar-se dels àrbitres, en Pepe, l’assassí no hauria d’acabar cap partit i el joc brut general per part seu hauria de fer que cabessin no amb 10 si no amb 9. Demà, a la final de Copa, costarà treure el partit, tot i que crec que guanyarem. Els altres dos, a la Champions, només hem d’empatar el de casa seva i guanyar el del Camp Nou. Per cert, sobre el Marca i en Piqué, no em crec el què diuen, però si fos veritat, en Pepe és el que s’ha d’emprenyhttp://www.blogger.com/img/blank.gifar per lo del seu rei? http://www.blogger.com/img/blank.gif
Un altre esport, el rugby. A nivell personal, al Garrotxa, hem acabat en sisena posició, molt bon lloc per ser novells a segona, tot i que acabem amb mal sabor de boca, ja que els últims 6 partits (l’últim tram) s’han fet molt llargs, degut a les lesions i la poca profunditat de plantilla i falta d’entrenament físic. Pel què fa a la USAP, fantàstic final de temporada, a quarts de la Heineken i a Barcelona, amb presència de tota la família en ple (on vam gaudir d’un dia diferent amb rugby, música i calor, molta calor) van guanyar el Toulon i ara som a semis, que haurem de jugar a Northampton. A la lliga, han anat escalant posicions, estan vuitens i tenen a un partit la quarta plaça. Haurem de seguir les evolucions.
En política nacional, tela el tema de les retallades. Crec que es fan algunes de les retallades que no toquen (sanitat o educació), però arribar a com diuen que no es pugui anar a parir a Campdevànol, per exemple, crec que és exagerat. A més caldrà veure com acaba el fons de competitivitat, reclamat per tots, fins i tot pel PSC, que diu que hi està d’acord i que ho recolzarà a Madrid (s’haurà de veure) i que ara diu l’Espe que ho portarà a la justícia (tot i que el PP quan és a Catalunya diu que el govern central l’ha de pagar). També hi ha el tema de les consultes, la del 10 d’abril a BCN, va ser un èxit, un 19% del cens que inclou immigrants i majors de 16 anys és una barbaritat encara que a Espanya s’entestin a dir el contrari. Per cert, escoltant ràdios espanyoles, em sembla que no saben el què està passant a Catalunya amb el tema de la independència, ells segueixen pensant que això és cosa de quatre cap calents i no s’adonen que ara ja som molts, de totes les tendències (fins i tot CiU), edats (molts joves però gent gran també) i de tots els orígens (fins i tot molts nascuts a Espanya i castellanoparlants habituals), i que quan vulguin fer alguna cosa per evitar la nostra independència ja hauran fet tard.
Pel què fa a la política municipal, constatar que a Sant Joan ERC ha fet una molt bona llista, la de Sentit de poble, encapçalada per en Sergi Albrich que crec i espero que farà molt bon resultat. És una llista molt renovada, els veterans d’ERC a Sant Joan no hi som, només en Pep com a militant històric, i la Roser com a exregidora, la resta de primeres files o històrics (la Bet, en Carles, en Menci i jo mateix) no hi som, els altres dos regidors actuals tanquen les dues llistes (la dels 11 primers i la de suport, els que fan 21). Per tant podem dir que és una llista molt renovada, contrasta amb la llista de CiU o del PSC, molt continuistes (o iguals en el cas del PSC) amb alguna petita sorpresa. Falta veure la del PP i de la CUP, però aquesta poca renovació i les dificultats dels dos darrers grups a arribar a fer llista demostra que és difícil fer una llista, molt difícil fer una bona llista i això fa que la llista de Sentit de Poble tingui més valor. És una llista de gent nova, implicada amb Sant Joan, de gent vàlida i que pot fer un molt bon resultat a les properes eleccions del 22 de maig.

Gràcies Espanya, gràcies espanyols

Aquests dies estem vivint una sèrie de fets que poden marcar, marcaran, el futur del nostre país.

1.- Les llengües al Senat espanyol: tota la polèmica de les llengües al Senat, els traductors i tota la pesca, que per mi és la xocolata del lloro a nivell de país, ens demostra com veuen els dos grans partits espanyols el seu estat, uniforme, monolingüe i moooooolt espanyol.

2.- El dèficit de les comunitats autònomes i els dubtes de l’estat autonòmic: amb l’excusa del dèficit estatal i de les comunitats (un 70% del dèficit de l’estat espanyol es deu a l’estructura de l’estat i només un 20-25% a les autonomies), es posa en dubte la viabilitat de l’estat autonòmic, quan la gran despesa de les autonomies es deu a serveis imprescindibles (sanitat i educació) i on les febleses del nostre sistema de finançament queden ven paleses. Això, crec que no és massa rellevant a nivell de país (en tot cas discutiran la futura estructura del seu país, no del nostre) però si que pot accelerar la separació de Catalunya i Espanya ja que crearà més sentiment independentista a casa nostra.

3.- Un dels temes que menys s’ha comentat, però per mi el més important pel nostre futur: el corredor mediterrani de ferrocarril. És impossible d’entendre que el govern espanyol aposti, per davant del corredor mediterrani (d’una importància cabdal pels Països Catalans i per la seva vertebració) estratègic econòmicament, per l’eix Algesires – Sevilla – Madrid – Saragossa – París, que ni és eix ni té sentit.

Haurem de veure com evolucionen aquests temes i quins sortiran d’aquí fins a les eleccions espanyoles 2012, que no ho oblidem, fotre canya als catalans dóna vots (i això ho fa tant el PP com els pogres del PSOE).

Després de les eleccions

Ara feia molts dies que no escrivia res, dies intensos políticament, tenim nou President al país i es viuen moments convulsos en alguns partits i moments plàcids en altres.
En el partit ara del govern CiU el ritme ha estat frenètic, tancant un govern i gairebé ultimat en tots els seus càrrecs. Les cares més visibles (Consellers i alts càrrecs de les Conselleries) per mi presenten un gran encert, el Conseller de PTOP, Lluís Recoder, de qui tothom en parla meravelles i que em sembla que ha demostrat ser molt vàlid en els seus anys d’alcalde Sant Cugat i molts dubtes, no tant per si són o no són vàlids (recordem que Mas va prometre el Govern dels millors) sinó per què presenta massa cares de fa set anys, de l’últim govern Pujol (Rigau, Puig, Mas Collell, Pelegrí) i sobretot una mala cara la Consellera de Justícia, Pilar Fernàndez, recordem contrària a les consultes per la independència.
En el PSC, el festival és continu, i només faltava Barcelona amb l’Hereu (algú li ha dit que es miri alguna vegada en vídeo o s’escolti? Em sembla que si ho fes plegaria de cop).
En el PP, sembla que de moment no treuen massa pit, tot i que ho podrien fer (en quin país vivim, com més ens foten més els premiem).
IC-V tot i salvar els mobles estan a la grenya pel senador (al final serà en Saura), i això que el càrrecs no els importaven.
A ERC després d’un mal inici post-electoral, sembla que tot torna al seu lloc i s’han centrat en preparar les municipals (la millor pensada dels últims anys) i excepte en Portabella que dóna titulars la resta es mantenen dins la línia.
A SI, van a la seva, a mi em costa entendre’ls, volen un partit obert i primàries a BCN, però al mateix temps veten candidats de la possible coalició independentista (que ja era hora que algú plantegés).
I a Reagrupament han passat de l’eufòria a la crua realitat.
Només demanaria a en Joan Puigcercós que ara que ja ha dit que no repetirà com a President d’ERC no tanqui les portes a ningú i que es plantegi realment la possible readmissió de la gent de Reagrupament ni es tanqui a possibles coalicions amb ningú, per no hipotecar qui vingui a darrera, ja que em sembla que molts dels problemes amb altres grups són de tipus personals.

Atac a la línea de flotació del país

Avui s'ha conegut una sentència del tribunal suprem espanyol que ataca la línea de flotació del nostre país, ataca directament el sistema d'inmersió lingüística del nostre sistema d'ensenyament.
Aquesta sentència derivada de la del constitucional, per mi és més greu i caldrà una resposta encara més enèrgica per part dels nostres polítics, que no poden deixar passar un atac com aquest.
La primera pedra de toc pel nou govern que vindrà està servida i ens servirà per veure com encara la "transició nacional" promesa per Mas.
Ara i més que mai, tots amb la nostra llengua.

I pels que encara no veieu clar quin és el nostre futur, no ens en deixen cap altre, la independència.

Què votar el 28-N?

S'acosta diumenge i les eleccions i tot i que aquests dies sóc de viatge i estic desconnetat aquests darrers dies de la campanya, m'agradaria fer certes reflexions sobre què votar, i sobretot, què no votar.

- Plataforma x Catalunya: cal argumentar alguna cosa? Invotable.
- PP: amb les campanyes anticatalanes i xenòfobes s'ho mereixen? Haurien de fer-s'ho mirar.
- Ciutadans: extrany que amb les desercions que han tingut segueixin comptant, i amb les seves teories de discriminació del castellà a Catalunya, haurien d'estar avergonyits de tanta mentida.
- PSC-PSOE: amb visió espanyola de Catalunya, de la mà d'en ZP i els "catalans" Corbacho i Chacón? Tenim un problema amb aquesta esquerra.
- ICV: coincideixo amb molts, el pitjor error d'Esquerra en aquests dos governs, fer-lo partíceps. Només pels més fervents seguidors.
- Reagrupament: una decepció, crec que el senyor Carretero tenia bona reputació que ha arruïnat (segons el meu parer) amb una manera de fer poc ajustada a les coses que predica (llistes obertes, estatus de partits polítics...).
- Solidaritat: crec que serà uns de les sorpreses tot i en Laporta, personatge complicat, amb clars i obscurs.
- CiU: els que guanyaran, fàcil. Espero que tinguin clar només una cosa, lluitar pel concert econòmic i que no hi renuncïin de seguida. Fan de mal fiar.
- ERC: l'opció menys dolenta, amb molt errors en els governs precedents, però amb un gran encert, insistir en el nou estatut, al final un fracàs però que ha posat en solfa la relació de Catalunya amb Espanya i que ara planteja el següent pas, el dret a decidir. Espero que siguem prou valents i coherents per ajudar a CiU en el concert econòmic. Per cert, bona campanya la de Gent Valenta. La meva opció.

La gran incògnita però per mi és la participació, per mi serà menor del 50%, un fracàs de la democràcia. Espero equivocar-me.

Bé, diumenge sabrem alguna cosa més.

Rugbi infantil a Perpinyà

Dilluns passat, dia 1 de novembre, i després de mirar 2 calendaris laborals francesos, on em va semblar que per ells era laborable, vam decidir anar a passar el dia a Perpinyà amb els nens. Com que la nit de dissabte a diumenge s'havia canviat l'hora, els nens es van llevar d'hora i poc després de les 9 del matí ja estàvem en marxa.
Poc després d'un quart d'onze erem a l'entrada sud de Perpinyà, i tot indicava que no treballaven i que era festiu com a Catalunya sud. Vam entrar cap a la Plaça Catalunya i efectivament tot tancat.
La decisió següent va ser anar cap a la reserva d'animals de Sigean, al nord de Perpinyà, però en Pau ens va insistir en passar pel camp de l'USAP, i com que ens venia de pas ho vam fer. Al arribar al camp, hi havia molt moviment (no el d'un partit del primer equip) i ens vam parar. Doncs, bé hi havia un torneig de rugbi infantil, amb equips de base de l'USAP, de Ceret, de Pau, del Biarritz, de l'Stade Francais i altres que vaig ser incapaç de reconèixer.
En Pau ens va fer quedar a veure els nens com jugaven i vam estar una hora i mitja veient com jugaven i amb en Pau (sobretot) i en Guiu embadalits ja que veien nens no molt més grans que ells jugant a rugbi. I en Berenguer menjant com un golafre xurros (almenys es va menjar 3 o 4 xurros).
Un cop ens vam haver cansat de veure rugbi vam anar a dinar al centre de Perpinyà i vam descobrir que hi havien algunes botigues obertes i vam comprar alguna coseta (un dels objectius inicials de la sortida) per tornar cap a casa i arribar-hi sobre les 17h.
Ah! i després a jugar a rugbi amb en Pau i en Guiu a davant de casa.

En resum, un dia divertit i diferent.