Estiu 2010, ja en el record

Des de dilluns, tant jo com la Gemma, hem tornat a la rutina habitual de tot l’any i hem deixat enrere 15 de vacances.
Aquest any, com ja en fa uns quants (per ser més exactes 9 anys) hem anat de vacances a Aguatón, pels que no ho sabeu, és el poble del meu sogre, on hi té una casa que ens serveix per passar els estius i que aquest any ha tingut una millora important amb obres incloses que haurien de permetre poder anar-hi a més fora de temporada.
Es tracta d’un poble situat per sobre els 1200 metres, que durant el dia pot fer molta calor (amb sol de muntanya a més, per tant molt calent) i que durant la nit refresca, cosa que et permet dormir de forma molt agradable. A mi, particularment, em va molt bé, ja que es tracta d’un poble petit, amb poca gent, tranquil i que després de tot l’any anant amunt i avall, per grans ciutats, aeroports, polígons, fires... va de conya per poder desconnectar. Aquest any però ha estat més desconnexió de l’habitual, ja que des de fa un parell d’anys hi ha un punt de connexió a Internet, que et serveix de cordó umbilical amb el món real, i aquest any, ha estat els 15 dies de vacances espatllat i per tant sense poder-nos connectar a internet.
La part bona, és que he desconnectat de tot (feina, política, blog, Twitter...) i la part dolenta és que quedes molt despenjat de tot i quan tornes et costa re col•locar-te, tot i que normalment l’agost és època de poc moviment, aquest any no ha estat així i em sembla que m’he perdut unes quantes coses. Per què, ja en parlaré algun altre dia, les televisions espanyoles (que són les que es veuen allà) passen a un altre capítol que no té res a veure amb el meu interès informatiu.
A més, aquest estiu serà per mi, l’estiu sense fotos, ja que em vaig oblidar al marxar, entre altres coses (carregadors de mòbil, llibres...) la càmera de fotos, creu que he arrossegat tot l’estiu.
La tornada a la normalitat (relativa) ha anat acompanyada d’una setmana amb molta feina al despatx, amb acabar de posar al dia casa (comprar després de 15 dies fores), enllestir la tornada a l’escola dels nens, en Pau a P5, en Guiu a P3 a partir del dia 7 i en Berenguer a P1 a la guarderia (heu llegit bé a P1 per problemes d’espai), la nova habitació dels nens i la tornada als entrenaments de rugby, amb el Garrotxa Rugby Club, amb qui intentaré fer la temporada (o aquesta és la meva intenció).
En fi, l’estiu 2010, per molts ja no és més que un record (més o menys proper) i cada dia que passa ens acosta més a l’estiu vinent.
Per cert, encara existeix la cançó de l’estiu? Quina ha estat per vosaltres?

La feina aquests dies de vacances

Aquests dies de vacances, per molts, no per a tothom, ja que nosaltres (la Gemma i jo) treballem, a la feina s’ha de fer una mica de tot i poc de la teva feina. Ho dic per què estic entrant comandes (cosa que no faig la resta de l’any) i fent el seu seguiment.
Com jo hi ha molta gent dels que treballem aquests dies que fem feina no habitual, es nota per què hi ha moltes més consultes que en altres èpoques de l’any, amb tothom a plena activitat són més que sabudes, més errors i més disculpes de “com que estem de vacances estic fent feina que no és la meva” i les comandes, que en segueixen arribant, són molt més petites, vaja, que són les urgències.
A nivell de facturació, si tots els mesos estan sent bastant justos (alguns de molt dolents, com el passat juliol per exemple), aquest mes amenaça de ser catastròfic. Això fa pensar que no és tant clar el procés de millora de l’economia que algú apunta, i que jo en alguns moments em semblava veure, estigui arribant.
No obstant a nivell català, aquest darrer mes ha estat horrorós per a nosaltres, no sé si ens estem convertint en un país de serveis, cosa perillosa si volem mantenir-nos com un país dels més potents d’Europa, no podem oblidar la força que necessitem que tinguin sectors com el de la indústria per tenir un país competitiu o com el primari (agricultura i ramaderia) si volem tenir un país equilibrat, cuidat i amb gent que s’estimi i implantada al territori. No podem viure només de la força turística de marques com Barcelona, Costa Brava, Costa Daurada o Pirineus, que són molt importants però si només ens centrem en això reduirem el país a un parc temàtic pensat pels turistes i no per a qui ens estimem la nostra terra.

La pilota al teulat d'Esquerra

Aquests últims dies hem assistit a diferents crides per tal de poder tenir una candidatura unitària a les eleccions de la tardor. Des d'en Carretero (més o menys interessada) fins a altres veus (no tant interessades) com la Patrica Gabancho.

Sembla que tant Reagrupament com Solidaritat Catalana hi estan a favor, probablement per comptes electorals, ja que sembla que cap d'ells treurà representació, i sembla que altres grups podrien afegir-s'hi.

Qui de moment no ha mogut fitxa ha estat Esquerra, que no sembla molt per la labor. Tot i que les enquestes apunten a una forta baixada de vots, dins un clima, sembla que favorable a l'independentisme, no sembla que Esquerra vulgui entrar en el joc. Coincideixo amb l'Héctor López Bofill, en què Esquerra ha perdut gran part del crèdit independentista que tenia, i a mi em sembla que si no vol jugar a aquest joc, de fer, o si més no intentar, una candidatura conjunta amb tots els independentistes, acabarà de perdre el crèdit restant, ja qe només s'entendria el no intentar-ho com a no voler renunciar a quotes de poder (ja que sens cap dubte hauria de ser el partit referent de la posible coalició).

Jo sóc partidari de que es faci aquesta coalició, permetria ajuntar tot el vot de les opcions independentistes i a més sumaria vots de gent que votaria si hi hagués la opció, que d'una altra manera no anniria a votar. De fet ja ho vaig demanar després de la manifestació del 10 de juliol.

Penso, que de totes maneres, en la següent legislatura no arribarem encara enlloc. El gran moviment independentista ha començat tot just a caminar i tot i que els espanyols ens ho estan posant molt bé i apostaria per un moviment molt més madur i amb opcions de cara al 2014, en les següents eleccions. I les opcions hi seran, per què CiU haurà de fer el pas que el país necessita, que és apostar per la nostra independència, ja que no crec que els quedi cap més opció, i quan ho facin, llavors si que serem majoria.

Els nens, grans, cap a Barcelona

Ahir, vam anar a Can Catau amb tota la família a celebrar l'aniversari, el segon, de la Berta (la filla de l'Anna, la meva germana). Vam aprofitar per fer una excursioneta pel rierol que passa per davant de l'era amb els nens i van disfrutar (jo també, ho reconec) esfilant-se, travessant el rec, pujant pedres...
Avui, però, havent dinat els meus pares, s'han endut en Pau i en Guiu fins dimarts a Barcelona, així els pares podrem estar més tranquils.
Volen anar a veure el Camp Nou, vaixells al port i potser la inauguració dels europeus d'atletisme.
Que disfrutin!!! Els nens i els avis.

Diumenge al cim del Taga

Diumenge passat, de bon matí, a les 7h vam anar cap al Taga, tots cinc, si, amb els nens, tots tres.
Vam comptar amb l'ajuda dels tiets, tot i que en Pau va pujar gairebé tot el camí sol (i una estona al cim del tiet Miquel), jo vaig pujar en Guiu (amb ajuda de la tieta Maria un trosset) i la Gemma va pujar tot el camí en Berenguer.
Feia un dia, aquí baix a Sant Joan, que pintava malament, amb núvols tapant Serra Cavallera i el Taga, però un cop per sobre Surroca, el dia era espectacular, malgrat el ventet que bufava. Vam pujar molt ràpid, des de Coll de Jou en poc més d'uns 45 minuts.
Un cop dalt, amb al senyera onejant, vam esmorzar i aguantar l'aire que hi feia, el dia malgrat ser bo no ens va deixar disfrutar massa del paisatge, ja que les dues valls que es veien, la de Sant Joan i la de Ribes (fins arribar a Pardines) estaven sota una espessa capa de cotó fluix, que a la zona de Ribes es va aixecar sobre les 10h i que cap a Sant Joan ho feia quan ja haviem arribat al cotxe. Baixant, ens vam tornar en Berenguer jo i Gemma, en Guiu va baixar amb el tiet i en Pau sol fins al final quan es va encetar el peu i entre la tieta i jo (l'últim tram de baixada amb els dos nens, en Pau i en Berenguer), un cop al cotxe vam baixar fins Ogassa i a fer una cerveseta i un suc els nens a la Cooperativa i vam arribar a casa sobre les 12h.
Un matí ben aprofitat, llàstima que després ens vam passar la tarda a casa descansant, dormint i recuperant el cansament i la son.

Nosaltres hi erem!

Si, això és el què podrem dir sempre més als nostres fills, i ells també podran dir als seus fills (els nostres néts) que també hi eren.
I on eren? doncs al principi de tot, a la mani del 10 de juliol del 2010, on aquest país va començar a canviar, on prop de milió i mig de persones van clamar per la seva dignitat i la del seu poble.
Ahir potser, hi havia una part de la gent que es manifestava que ho feia per l'estatut, però nosaltres i una gran majoria de gent ho fèiem per la independència, que ha d'arribar ben aviat.
D'ahir destacaria dues o tres coses:
- la transversalitat de la manifestació i del sentiment independentista: suposo que molts dels que ahir cridaven per la independència ho feien sense ser de cor independentistes, molts s'hi han vist obligats, però erem molts, d'edats diferents, famílies senceres, de tots els estrats, de diferents orígens i de diferents sentiments polítics.
- l'emprenyada de la gent amb els nostres líders polítics: hi no ho dic només pel xou al voltant del President, volem que esstiguin a la nostra altura, volem que ens portin cap a la independència ja!
- què ens diran ara els espanyols: si en un dia calurós de juliol som tants a dir no a l'estat espanyol, encara ens faran creure que som una minoria?

Per acabar una reflexió final: podrem triar algú, que deixant de banda els partits, ens ajunti a tots, anem a les urnes i tots els que ahir erem a la manifestació (i molts més que no van venir) votem per dir adéu a Espanya?
Si ho fem ningú podrà aturar el què ahir vam començar a Passeig de Gràcia amb Diagonal.

Salut i, sobretot, independència!!!

Demà tots a la mani!!!

Demà hem de ser molts, moltíssims. Per dignitat i pel país!

Som una Nació! Nosaltres decidim!

La mani del dissabte

Pel proper dissabte dia 10 de juliol s'ha convocat la manifestació unitària que ha de ser la resposta del país a la sentència del tribunal constitucional espanyol al nostre estatut.
En un principi, no tenia massa clar anar-hi, ja que sóc dels ja molts que pensem que amb Espanya no hi ha res a fer i que no ens pendran seriosament fins que per ells sigui tard, o sigui, quan declarem la independència.
Al final, hi assistirem amb els nens, hi ha dues coses que m'han fet canviar d'opinió, una, si voleu, una collonada, un dels que deu ser dels més llestos de Reagrupament, que va publicar al seu bloc un seguit de bestieses sobre la manifestació. L'altre motiu, és la polèmica de la capçalera, entre Òmnium Cultural, el convocant de la manifestació, que vol encapçalar la mani amb el lema "Som una nació, nosaltres decidim" i el PSC amb el President al capdavant, que s'han adonat massa tard, que no es pot ser a la processó i repicar les campanes.
La reacció inicial del President de la Generalitat després de conèixer la sentència va estar bé (per ser del PSC), va sorpedre fins i tot a la gent del PSOE, però a mesura que han anat passant els dies l'han anat domesticant fins que el PSC és qui compromet la unitat entre els partits. I a mi, fotre als socialistes em motiva especialment.
En resum, que dissabte anirem a Barcelona a manifestar-nos, jo primer pel meu país i la seva independència, expressada en el lema de la mani, "NOSALTRES DECIDIM"

La sentència de l'estatut

Avui, després de 4 anys el Tribunal Constitucional espanyol ha sentenciat sobre l'estatut de Catalunya. Encara no he llegit ni vist què han dit, excepte que han votat a favor 6 magistrats i 4 en contra.

Suposo, i crec no equivocar-me, que tots els articles susceptibles de ser "perillosos per la unitat d'Espanya" han estat hoo declarats inconstitucionals, i per tant eliminats, o han estat modificats fins a fer-los irreconeixibles. Els articles no tant "perillosos" hauran estat interpretats a la "baixa" i per tant, si ja teníem un mal estatut, que malgrat tot els ciutadans de Catalunya van refermar, ara tenim una llei, que es diu estatut, que és de segona, que altres comunitats tindran més que nosaltres i, que, per mi, té una gran cosa positiva: és el primer pas irrevocable cap a la nostra independència (si ens la mereixem).

Després del què hem hagut d'escoltar-nos i de ser una llei aprobada per àmplia majoria en referèndum, ara 10 senyors, desligitimats al 100% (el que ho discuteixi o no té ni idea de lleis o no vol tenir-ne) diuen que no és vàlid.

Si ens queda una mica de dignitat, ja no com a poble, sinó com a persones que vam anar a votar (a favor o en contra) no podem deixar passar aquest maltracte que ens dispensa l'estat espanyol.

Aquí hi poso persones individuals (els milers que hem assistit a actes i manifestacions pel dret a decididir), entitats cíviques i ajuntaments (implicades en aquestes manifestacions i altres iniciatives com les consultes per la independència) i per acabar partits polítics, amb ERC, CiU (no facin com sempre si us plau, serveixin el futur de la nostra nació i no acabin venent-nos per un plat de llenties, que hauria de ser molt gros i entenc que estaran al nivell que els demananem) i sobretot PSC, no poden fer (com sempre fan) que no ha passat res, vostès van votar a favor d'aquest estatut.

Espero que estiguem, tots, a l'altura del moment històric que vivim, el principi del trencament definitiu amb l'estat espanyol.

Adeu Espanya!

El Mundial de futbol: una alegria i certes sorpreses

El cap de setmana passat va començar el Mundial a Sud-àfrica, el primer d'aquest continent.
Només un parell de comentaris generals: un les vuvuzeles, les trompetes que sonen tots els partits i durant tots els partits, inaguantables. Un altre, el poc futbol que s'està veient. No es que hagi vist massa partits, però el futbol brilla per la seva absència.
L'alegria: us l'haig d'explicar? Suïssa, gran país, gran nivell de vida, xocolata, paisatges, formatges, la guàrdia suïssa i...van cascar a Espanya, la favorita Espanya.
Cada cop veig que hi entenc menys de futbol, porto setmanes dient que Anglaterra pot guanyar el Mundial, i Anglaterra horrorosa, en canvi, porto encara més temps dient que Argentina amb en Maradona d'entrenador és impossible que faci res, tot i tenir en Messi. I dos partits, dues victòries, amb bon joc, en Messi en forma i avui golejada per 4 a 1.
Mirem com segueix aquest mundial, amb poc interés per mi, fins que no poguem jugar-hi nosaltres.