DUI? Per mi millor DI, però com estem?

Abans de res us deixo un escrit que vaig fer el dia 2 d’octubre, després del, per mi, històric 1-O, i que vaig penjar al meu Facebook:

“Gairebé 24 hores després d'arribar a casa després de dos dies d'estar a l'escola dels meus fills, del meu poble, passant dues nits dormint poc i un diumenge molt llarg i complicat, encara no sé com em trobo. Cansat, això si, cansat físicament, però també de cap. Cansat per estar des de les 4 del matí fins passades les deu dret, només vaig seure uns 10 minuts en tot el dia. Trist, molt trist pel què hem vist. Forces que es diuen d'ordre i que haurien de protegir ciutadans, pegant, agredint, insultant a dones, avis i nens. Trist per què els amics espanyols, són els únics del món en rebre informació, ja no només esbiaixada, sinó gairebé sempre manipulada, pels mitjans públics i privats (molt greu en els mitjans públics i denunciat fins i tot pels propis periodistes de TVE) i que farà que no entenguin res fins que marxem. Rabiós, d'haver d'escoltar segons quines coses de gent (no goso dir persones) que justifica les accions d'ahir. Preocupat, pels dies que venen, dies que haurien de ser d'alegria per sortir del nou d'un estat que ens vol mal, seran dies difícils per l'actuació que vindrà per part dels mateixos malalts d'odi d'ahir. Alleujat, per què a Sant Joan no van venir. No sé com hagués reaccionat davant d'ells, segurament difícil no actuar i segur que m'hagués tocat rebre. I si haguessin vingut segur que molts amics, coneguts, saludats o simplement companys de lluita haguessin patit físicament i emocional. També em sento agraït, molt agraït. A qui? La llista és llarga: a les 7 persones que van passar les dues nits a les escoles de Sant Joan (en Carles Cacho Rico, gràcies per ser-hi, sé que no et farà res que digui que hi eres). A la gent de les meses, sou molt valentes, éreu majoria (quina sort viure una revolució amb tantes dones, una sort i un orgull). A tots els anònims que a les cinc ja hi éreu, alguns que no hagués esperat mai. A qui ens va ajudar en algun moment, els que volíeu salvar els nostres vots i les urnes (moltíssims voluntaris espontanis), els que coordinàvem els tres centres, la gent que ens va donar menjar, els de la xocolata, els que sospitàveu de desconeguts i/o ajudàveu a identificar-los com a coneguts, als tractoristes (ni 10 segons per acceptar venir, falten més tractors?) i als votants, tot era per vosaltres i per arribar junts a, com a mínim una societat més democràtica, i si jo haig d'escollir més lliure. Gràcies infinites a qui, en silenci, jugant-se moltes coses vau guardar els plans, les butlletes i les urnes... si les urnes, a tu companya de lluites, quin fart de plorar quan les vas entrar mentre la gent aplaudia i cantava, un dels moments més emotius de la meva vida política. Devoció, per qui de forma opaca, sense estridències ni sortir enlloc ens vetllàveu a tots, 5 santjoanins que us heu guanyat el cel. No em deixo, ni els Enrics, ni a tu David, ni a tu Núria, hores de nervis, tensió, ràbia i por, si por, acabats de forma alegre i positiva. I a tu Gemma Paricio per cuidar dels nens tot el cap de setmana, aguantar-me fora de casa i sobretot fer-me costat ahir vespre, quan tot va acabar.

PS: espero no tornar a passar un cap de setmana així de tens, la meva salut no sé si ho aguantaria. Tot i que...perdre dos quilos en un dia...no, que acabi ràpid i acabi bé”

Una setmana més tard, si només una setmana, les coses van molt de pressa.

El passat dimarts dia 3, el país s’aturava de forma molt massiva, tallant carreteres, manifestant-se de forma lúdica i expressant fermament el seu desig.

A l’altre banda, a Madrid, negació de fets evidents i amenaces.

Però tot ha anat pujant de to, primer, durant els dies 3 i 4 a Murcia (gens sospitosos de ser independentistes) i en el marc de protestes contra les agressions al territori (en aquest cas per culpa de l’AVE) es repeteixen les mateixes imatges de càrregues policilas contra ciutadans amb actitud pacífica.

El diumenge i dins la convocatòria de la “minoria silenciosa”, a Barcelona, gent de Catalunya i gent vinguda d’arreu de l’estat espanyol, la manifestació unionista deixa clara la naturalesa de l’estat que ens envolta, proclames i gestos feixistes, agressions (puntuals segons alguns, però existents... recordeu agressions a totes les nostres manis/performances?) i poca oferta de diàleg i molta de submissió. Tot això, al igual que les agressions policials del dia 1-O davant multitud de periodistes i càmeres de tot el món que es posen les mans al cap.

Però ahir ja va ser el màxim. Un “responsable” molt irresponsable del PP amenaçant a micro i càmera oberta, al President Puigdemont d’afusellar-lo. I als carrers... les imatges de València durant la celebració de la seva Diada fan feredat. Grups d’ultres feixistes espanyols sembrant el pànic, estomacant i agredint a gent, periodistes i tot el què trobaven davant amb la connivència de la policia espanyola (saben que la seva funció és protegir els ciutadans?) i a plena llum del dia.

Per no parlar dels mitjans espanyols que no tenen collons de dir ni feixistes ni nazis a qui fa la seva salutació ni a qui agredeix i que en alguns casos arriben a legitimar (o minoritzar) les accions dels feixistes agressors i que en gairebé tots els casos no esmenten la no intervenció dels cossos de seguretat en actes 100% delictius davant dels seus ulls.

Dit tot això i amb el fàstic de pertànyer, encara ara, a un estat amb clars tics feixistes i on gent d’aquest tipus fa el què fa i ningú actua, com acabarà avui?

Jo espero la DI (Declaració d’Independència) millor dit que la DUI, ja que sempre que es declara la independència és de forma unilateral.

I l’espero avui, millor que demà. No vull seguir més temps en aquests estat corrupte i feixista.

Ah! I no patiu per les empreses que marxen, ja tornaran o si no... bon vent i barca nova que algú agafarà el seu lloc.

Y a vosotros, amigos españoles que repudiáis la violencia, suerte en vuestra lucha contra estos tics autoritarios , no estaréis solos, los catalanes seguiremos con vosotros.

I, sobretot, als catalans del Principat, no oblidem els germans de Ses Illes i del País Valencià, que són els que més patiran... no esteu sols.

Atemptats, manipulació i racisme... una mica de tot en aquest agost

Dijous 17, Rambla de Barcelona passen de les cinc de la tarda... la resta ja ho sabeu.

He intentat escriure alguna cosa coherent, em venia de gust, però... acabo pensant  que només cal dir 4 coses:

• Gràcies a qui va ajudar en els atemptats i a la captura (o mort) dels terroristes, aquí incloc a personatges individuals i anònims, alguns públics, els serveis d’emergència i els cossos de seguretat (Mossos i Guardia Urbana)
• Aneu a la merda qui ha intoxicat amb mentides (molts dels mitjans espanyols i alguns catalans), qui ha fet articles o dibuixos barroers (amb El País al capdavant) i qui ha atiat l’odi (contra el català o l’islam en general) i qui no ha sabut estar al seu lloc (el grandíssim fill de p... de l’Anglada a Vic o els reis del país veí fent un viatge llampec per poder sortir amb fotos amb menors hospitalitzats)
• No cabeu al nostre nou país tots els qui generalitzen amb tòpics, contra els catalans (i la nostra llengua) i contra els musulmans (no tots són terroristes, al contrari el 80% dels afectats per actes del DAESH són musulmans). Però també contra els espanyols (per sort no tots són com els que més criden). El racisme no ens portarà res de bo, al contrari ens farà més dèbils i vulnerables com a societat
• Crec en la raça humana, malgrat tot... mireu les mostres solidàries que han seguit aquests dies, els gestos, petits, però molt humans, que s’han donat

Res, que això ens ha de fer més forts com a societat i ens ha d’ajudar a retratar qui és qui, al nostre voltant, no oblideu, ni avui, ni demà i actueu amb conseqüència 

Píndoles d’estiu, Aguatón, espai de relax?

Acabar la travessa i sense descans cap a Aguatón, 15 dies, 15 dies de no parar, neteja de casa, activitats de Setmana Cultural, retrobar amics, visitar Teruel... 15 dies de compartir moments amb els nens, la Gemma... 15 dies de viure lluny del brogit... 15 dies d’alguna excursió... 15 dies d’activitats culturals i festives... 15 dies de vacances...

Píndoles d’estiu, travessa familiar

De tornada de la platja i sense descans, travessa familiar,  pendent des d’inicis d’estiu, amb els de Maians, Vallter – Toès. 10 persones, 4 adults i 6 nens. Hores de caminar però també de riure i passar-ho bé i compartir, moments, menjar i amistat. Preparant ja l’any vinent una altra sortida en família per gaudir de la natura i conèixer alguna nova ruta.

Píndoles d’estiu

Vacances acabades, durant aquestes, poques ganes d’escriure, moltes de relax, moltes de família i de bons moments. Les resumiré en tres petits escrits.

Primers dies, els més llunyans en el temps, a la nostra Costa Brava, a Calella de Palafrugell. Dies de piscina, platja i sol. Poques activitats i només destacar una experiència gastronòmica, de perfil baix, la visita a un wok amb els nens. Impagable veure’ls provar coses noves i menjar amb pals. 

Cap de setmana familiar a Murillo de Gàllego

Aquest passat cap de setmana hem saldat comptes amb una visita pendent de feia més de 12 anys, el Castell de Loarre, excusa perfecte per un cap de setmana gairebé perfecte (i no ho ha estat, només, pel mal dormir).

La visita al Castell de Loarre, segurament un dels castells romànics més imponents d’Europa, era d’aquelles visites que sempre has volgut fer, però que mai acabes trobant un moment per materialitzar. Doncs, el moment es va donar aquest cap de setmana. La idea inicial era passar el cap de setmana a Calella, però davant la impossibilitat de poder estar a casa en Marci i la Montse, vam buscar alternatives. I va sorgir de seguida... per què no anem a Loarre? Fa uns quinze dies vam iniciar la cerca d’on poder dormir, la idea era camping i bungalow, però davant la impossibilitat de trobar lloc, ens vam posar en contacte amb una amiga lligada a la zona, l’Olga, de Murillo de Gállego i amb la que coincidim a Aguatón, a uns 20km de Loarre, enamorada del seu poble i que ens va aconsellar pernoctar al càmping de Murillo, a més de certes activitats a fer. Un cop posats en contacte amb el càmping ens vam decidir a pernoctar en un espai del càmping sense llum per poder veure les estrelles, segons ens van dir.

La partida des de casa va començar anant a buscar els nens a Camprodon, on estaven de campus ales quatre de la tarda i recollint la tenda que els havíem deixat, ja que en Berenguer la havia passat la nit fora de casa, dormint en sac, tot i que per evitar mullar-se ho havien fer dins del  pavelló. Un cop altre volta  a casa, vam acabar de recollir les darreres coses i a buscar a la Gemma a la feina una mica abans de les cinc.

El viatge, sense entrebancs, ens portava fins a Murillo de Gállego i al seu càmping poc després d’un quart de nou del vespre, amb prou temps per plantar les dues tendes que dúiem a les envistes dels  imponents Mallos de Riglos, just a l’altra banda del riu Gállego i que dominen, majestuosos, tota la zona. El sopar, preparat a casa, va ser a la nostra parcel·la amb la visió d’una espectacular tempesta elèctrica  que no va a arribar a Murillo, excepte per quatre gotes mal comptades i cap al sac, que l’endemà ens esperava un dia llarg d’emocions i activitats.

Dissabte, tot i al què ens tenen acostumats els nens van allargar fins a les vuit al sac i després d’esmorzar a la parcel·la i la Gemma fer el cafè al bar del càmping, amb l’excusa d’haver d’encarregar el sopar, sortim ràpid cap al Castell de Loarre, per arribar abans de les 9:45h, que en teoria és quan obren les taquilles, tot i que van obrir més tard, per ser els primers de poder fer la visita i, evidentment, assolim l’objectiu, i les primeres entrades són per nosaltres (per cert, amb descompte, i important de 1€, sobre l’entrada d’adult de 5,5€ i el mateix sobre la infantil de 3€, per ser família nombrosa). La visita guiada comença a les 10:45h, massa tard per poder seguir bé el nostre planning i agafem l’audioguia per començar la visita. Per desgràcia nostra, just darrera entren una família que només criden, corren i ens dificulten l’audició de la guia, però per poca estona, el seu interès pel monument deu venir donat per què surt a totes les guies però no per què els interessi res del què veuen i ens avancen de forma ràpida i ens podem quedar tranquils escoltant la resta de visita l’àudio sense problemes. La visita de una d’hora i mitja ens passa volant, inclosos els nens, i ens queda  la imatge del castell dominant les planes d’Osca en plena reconquesta.

La Virgen de la Peña

Un cop acabada la visita, anem cap al poble d’Aniés, a buscar la Ermita dela Virgen de la Peña, de la que havíem trobat informació a internet i que l’Olga, també ens va recomanar i ens van indicar molt bé des del castell de Loarre la millor opció per poder pujar-hi sense massa estona, uns 25 minuts ens van dir. La veritat és que el lloc és molt guapo, una ermita posada al cingle, i amb un camí a simple vista imperceptible. Els nens, al veure les parets, van pujar com coets, i vam avançar un grupet que anava davant nostre, i deixar enrere un grup que ens seguia de prop. La pujada ens va durar poc més de deu minuts i al arribar a dalt ens vam trobar un noi molt trempat que ens va fer una visita guiada personalitzada per nosaltres cinc a l’ermita i a la casa de l’ermità. Per sorpresa seva, ens va haver de deixar una mica abans ja que el grup que anava darrera nostra i els que vam avançar esperaven la seva visita, tot i que nosaltres èrem els tercers visitants (dues parelles havien pujat abans que nosaltres, sumant un total de 9 visitants), tenia un grup nombrós de gent que faria rebentar l’estadística de les visites, ja que ens va dir que en dies de punta de visitants venia 8 entrades. L’ermita, d’estil barroc, no és cap meravella, al igual que la casa, però l’entorn, la pujada i les vistes valen la pena de visitar sense cap dubte.

La baixada, molt ràpida, ja que molta estona vam córrer, ens va portar al cotxe i del cotxe cap a Ayerbe a menjar a la mateixa plaça central de tapes, acompanyades d’una clara ben freda. Un cop dinats i per fer temps fins a  les 16h, que teníem encarregat hora per fer ràfting, vam acostar-nos prop de Riglos, a veure els Mallos de més a prop, sense arribar al poble, ja que se’ns hagués fet tard.

Una mica abans de les quatre, vam arribar-nos al lloc del ràfting on ens van acabar de convèncer de fer un reportatge fotogràfic que feia enfilar encara més la factura de l’activitat. Un cop ens van deixar els neoprens, ens vam canviar i posar els banyadors, neoprens i demés parafernàlia (casc i armilla salvavides), vam sortir amb furgoneta, morts de calor, amb un guia d’Irún, i una parella hispano-argentina, riu amunt fins a un embarcador on ja hi havia unes altres 5 o 6 barques i alguns caiacs. Allà i després de la xerrada tècnica del guia, ens vam poder remullar al riu i embarcar tots cinc amb el guia basc, que ens va fer posar als dos grans a davant de tot, en Guiu i en Pau just darrera nostra i en Berenguer al seu costat a darrera de tot. Després de provar vàries coses en un lloc d’aigua relativament parada vam començar els descens. Destacaria tres coses, una que el guia era un crack per fer-te riure i passar-ho bé, la segona l’entorn, passar per sota dels Mallos et feia sentir petit i els veies imponents i permanentment envoltats de voltors i per última, el bé que s’ho van passar els nens, tot i un ensurt d’en Guiu, resolt ràpidament i professional pel guia.

Jo, només havia fet ràfting una vegada, fa molts anys (uns 13), i a Sort. Res a veure. Pels nens Sort, pel cabal i la força de l’aigua i la continuïtat dels ràpids del Noguera, és impensable poder fer-hi gaire res, aquí, es pot fer tot, sense problemes, tot i que en un tram tenen un protocol de seguretat que els fa sortir de la barca durant un ràpid (uns 50 metres de riu) i tenen la possibilitat de gaudir d’una activitat diferent, emocionant i al mateix nivell que nosaltres, els pares. És una activitat 100% recomanable per fer amb nens.

Sopant al restaurant del càmping

Un cop retornats a la platja de Murillo i cap al local de l’empresa, ens vam dutxar, menjar una mica de fruits secs i vam sortir a fer un volt per Murillo i a fer la tassa abans d’anar a sopar al restaurant del càmping, amb vistes als Mallos i on vam sopar molt bé, fins que es va girar vent. Vent que ens va acompanyar durant tota la nit i va fer que passéssim la nit del lloro.

Escaladors als Mallos

L’endemà al matí, un cop recollides les tendes, i veient que feia un dia mig ennuvolat, fam seguir el camí que uneix Murillo amb Riglos i que segueix el Camino Natural de la Hoya de Huesca.  Un camí que comença passant una passera moderna sobre el riu Gàllego i que no té res d’especial, a excepció feta que tens a la vista, i cada cop més a prop els Mallos. Un cop a Riglos, parada per abeurar-nos i ens vam acostar al Mallo gran a tocar-lo i on vam poder veure un parell de cordades d’escaladors.

Tornada ràpida també, ja que en dues hores havíem anat i tornat (ens van dir hora i mitja d’anada), just per comprar pa i alguna cosa per acompanyar i vam decidir buscar on looc on dinar ja de tornada. La idea era agafar la carretera de Loarre i parar a algun lloc que ens agradés amb la taula i dinar de forma ràpida, però a la sortida d’Ayerbe vam veure un cartell que posava “Mirador de los Buitres” i decisió ràpida, i que es va demostrar encertadíssima, cap allà anem a dinar. Després de fer uns 4km per carretera asfaltada, fins a Sarsamarcuello, vam agafar una pista que s’anafa enfilant, per sobre dels 1000m, direcció als Mallos i que després de passar el castell de Marcuello ens duia a una plataforma elevada amb vistes per sobre els Mallos, unes vistes espectaculars, i per on passaven sovint voltors volant a cotes baixes.

Vistes des del Mirador de los Buitres

El dinar, el vam fer amb alguna visita d’altres turistes més al mirador i quan ja acabàvem amb la visita de dos italians que acabaven de fer una via ferrata  que acaba allà dalt.

Castell de Marcuello

La tornada pel mateix camí, ens va deixar la última visita, a les ruïnes del Castell de Marcuello, emplaçat en un indret espectacular però sense massa res a veure, ja que només en queda una paret i una ermita tancada.

Amb aquesta darrera visita, tancàvem el cap de setmana i ens dirigíem cap a casa a encarar una setmana més de feina.

Cap de setmana a Prades

Aquest cap de setmana hem passat un molt bon cap de setmana amb uns molt bons amics a Prades.

La idea era estar un cap de setmana de relax, en una casa de turisme rural (o similar) i cap al sud del Principat. Buscant, buscant, ens vam trobar amb disponibilitat i a un preu raonable, al Xalet de Prades, resort familiar a les afores de Prades, però al mateix temps a 5 minuts a peu del centre del poble.

Vam sortir divendres  a les quatre de la tarda, per arribar sense entrebancs a Prades a quarts de set. Amb el temps just per instal·lar-nos, anar a comprar i poder fer la cervesa una de les terrasses de la plaça; on vam saber que aquell cap de setmana es celebrava la Fira del Vi i del Cava de Prades, que substitueix la Festa del Cava, que es va deixar de celebrar fa un parell d’anys arrel dels incomptables problemes que els generava l’arribada massiva d’un turisme etílic de cap de setmana. La cervesa ens va servir per tastar un reguitzell de croquetes de gustos variats, a mi em va tocar d’ou ferrat i xistorra, curiosa però que no quedarà en el meu record.

El sopar, un cop retornats a la casa, a base de pa amb tomàquet (pidolats a un bar ja que ens els vam deixar a la botiga), formatge, embotit i cansalada i tot ben regat amb un parell d’ampolles de vi del territori, va deixar-nos a punt per dormir, tot i que amb la companyia d’en Carles vam anar a “investigar” la vida nocturna de Prades, fent el gintònic a la plaça i seguint les indicacions d’un individu local anar a buscar el pub del poble, que a aquelles hores de la nit (quarts de dues) encara era mig buidat, motiu de sobra per tornar cap a casa a dormir després de fer el passeig pel poble que ens va fer baixar el sopar i el vi acumulat.

L’endemà, dia de relax... matí de piscina de la casa, amb sol, calor i sense cap pressa. Fins a l’hora de dinar, a l’ombra dels pins de davant la casa, una amanida d’arròs que els nens van devorar i carn a la brasa, especialitat d’en Carles. La tarda la vam passar entre fer la sobretaula, visites curtes a la piscina (ja molt plena d’urbanites de ciutat i algun visitant del sud del país, València) i jocs de cartes.

Als volts de les set, escapada cap a la plaça del poble, on ens vam apoderar d’una de les taules i després de comprar la copa i el porta copes ens vam dedicar a catar els vins negres, blancs i caves que se’ns oferien acompanyats d’alguna tapa dels bars de la plaça (alguna millor que una altra) mentre els nens feien carreres amb els patinets portats de casa, esquivant de forma temerària en alguns casos els vianants locals. Val a dir que la plaça va estar molt concorreguda i més quan va anar avançant la tarda, fins al punt que quan ens vam aixecar de la taula la celebració de la colla que va agafar la taula va ser similar a la d’una victòria en una lliga.

El sopar, encarregat el dia anterior, fent gala de la meva previsió que en múltiples ocasions és motiu de burla, el vam fer en el restaurant La Taverna, una braseria decorada amb multitud de fotos d’actors i cartells de pel·lícules, regentada per una família molt atenta i a on va sopar molt a gust, des de l’aperitiu fins al cafè.

Després, una petita excursió nocturna pels carrers de Prades i a dormir, que es feia notar el sol del matí i el cansament acumulat de la setmana.

Diumenge no vam poder matinar gaire, ja que a les 10:30h havíem de ser fora de la casa i calia no adormir-se, 4 adults per recollir la desendreça de 5 nens i la seva necessiten prop d’una hora. La discussió al voltant del què fèiem va durar poc, els nens, que havien sentit a dir la paraula caiac, no es van estar d’insistir fins que els vam dir que ens acostàvem al pantà de Siurana a anar encaiac. L’arribada a Siurana feia presagiar un matí de calor i de gent, a primera vista la cua per agafar les canoes o els caiacs era llarga, tot i que mentre alguns ens canviàvem de roba els altres feien cua i de seguida vam tenir adjudicades dues canoes de 4 ocupants i un caiac individual que ens van fer gaudir d’una passejada pel pantà, molt buit, val a dir-ho, d’una horeta amb capbussada inclosa, en una zona fangosa que els nens van gaudir de valent.

Un cop retornats i mentre jo acompanyava els nens a fer una darrera capbussada vam buscar on dinar a Cornudella anant a parar, amb molt bona decisió de l’Helena i la Gemma, al restaurant La Serra, enganxat al celler del vi que va ser recurrent durant el cap de setmana, el Cap de Ruc. Vam dinar molt bé, amb bon vi, bona companyia i ho vam rematar amb la compra de vins, record d’aquest fantàstic cap de setmana.

Excel·lent companyia per un excel·lent cap de setmana.

Retorn al bloc

Feia ja molts mesos que no escrivia res, això em passa de forma habitual, passar llargues temporades sense ganes d’escriure i al cap d’un temps més o menys llarg (aquest cop molt llarg) tenir ganes de tornar-hi.

Doncs això, que torno a estar actiu...

La temporada 2015-2016 a l'Abadessenc

Acabem la temporada del futbol i tinc ganes de fer un repàs a com ha anat l’any, encara que no ha acabat si que ja marca moltes coses i crec que a falta d’un mes per acabar les lligues podem parlar en general de com ens ha anat a l’Abadessenc i a mi en particular.

Jo acabo la temporada estressat de futbol, s’han ajuntat moltes coses, que aniré repassant i que fan que la temporada a dia d’avui s’ha fet llarga.

Comencem pels equips on hi tinc poca responsabilitat:

-      PRIMER EQUIP: temporada a una gran categoria, molt maca de jugar i de veure, molt dura i on els errors es paguen caríssims, i nosaltres n’hem pagat molts. Descens, a falta de 6 jornades. Hem lluitat i seguirem lluitant en tots els partits, poques vegades ens han passat per sobre. Hem pagat el mal inici i quan ens hem posat les piles ja anàvem tard. Mala sort amb les lesions, molta mala sort. Gran encert el nostre entrenador actual, que esperem que segueixi per l’any vinent gaudir d’un bon equip en una categoria que es preveu espectacular.

o   El millor: la descoberta de l’equip tècnic actual, en Dani i en Xus

o   El pitjor: el descens

-      FILIAL: bona temporada tot i que hem arrancat tard, a veure si a la propera temporada té continuïtat el bon joc i els resultats i podem aspirar a alguna cosa important.

o   El millor: la consolidació de l’equip i el bon joc

o   El pitjor: la càrrega econòmica que representa al club en un any de moltes despeses

-      JUVENILS: és l’únic equip amb coses en joc, en una categoria maca, de molt nivell i que ens costarà salvar, tot i que ens en sortirem.

o   El millor: la salvació

o   El pitjor: les sensacions d’en Miki, que no has estat bones amb l’actitud d’alguns jugadors

Ara si que passem als que més em toquen, la formació i començarem per els de més avall:

-      ESCOLETA: any que se’ns fa llarg, amb pocs nens de segon any els de primer no han entrat prou al grup i anem molt justos de nens. Tot i així la temporada és espectacular, només amb una derrota i pocs partits més perdran.

o   El millor: els resultats, tot i que queda molt lleig en futbol de formació dir això i diré el bloc que s’intueix en els de segon any

o   El pitjor: no ser més nens, 9 o 10 com a mínim

-      PREBENJAMÍ BLANC: un mal inici que s’ha capgirat, un equip que continua aprenent i que millora dia a dia. A nivell de resultats estarem a mitja taula.

o   El millor: la millora de joc constant

o   El pitjor: la irregularitat

-      PREBENJAMÍ NEGRE: un equip en ascens, va començar de forma irregular però acaba a dalt de tot, de fet a la lliga regular va acabar quart però en la lligueta final de moment ja ha guanyat al campió.

o   El millor: el bon joc desplegat

o   El pitjor: temes extraesportius

-      BENJAMÍ: hem pagat moltes factures, ser gairebé tots de primer any i el moviment en els entrenadors. Temporada difícil, amb poques alegries però que ha anat molt bé als nens per fer-los més forts. Ens queden un parell de partits per patir. Content sobretot per què ara al final hem guanyat a tots els de la nostra lliga i acabarem dels millors de la nostra lliga.

o   El millor: les ganes i l’experiència guanyada

o   El pitjor: les derrotes grans que ens hem endut

-      ALEVÍ: una mica com el benjamí, tot i que amb més experiència en lligues federades, fer la lliga amb 3 benjamins fixes a l’equip ens ha pesat. Darrerament em fet un gran canvi i juguem molt millor, però els resultats costen d’arribar. En queden dos partits per patir i un per intentar competir-lo, tot i que serà difícil. Ara al final hem sigut capaços de guanyar als de la nostra lliga i puntuar a fora i això ens fa acabar la lliga als llocs de dalt de la nostra lliga.

o   El millor: la millora en el joc ara al final

o   El pitjor: els resultats

A nivell personal vaig començar com a responsable de la junta del futbol base i he acabat de coordinador i d’entrenador.

La marxa d’en Pol Reixach al mes d’haver començat ens va trastocar els plans i ens ha costat establir un bon equip d’entrenadors en els federats. Això ha obligat que jo hagués d’entrenar molt dies als benjamins, i sort de l’Albert Fernandez, i ara al final, la baixa d’en Genís ha fet que hagi d’anar sempre amb els alevins i em trobo fent molts entrenaments i partits al cap de la setmana.

Durant la temporada, però he après molt, i em queda molt per aprendre, però he pogut treure’m el carnet de monitor de futbol.

També m’ha robat moltes hores de son i de feina la propera temporada, on el futbol base del nostre club fa un pas endavant molt important, ja hi entraré en un altre post.

A nivell dels meus fills, temporada estranya i diferent:

-      Pau: temporada difícil, l’equip ha canviat molt respecte a l’any passat i ens hem enfrontat a molts equips de segon any. Ell ha hagut de jugar de mig centre, posició nova per ell. Durant la temporada ha après a jugar diferent, amb més sacrifici defensiu, que és el què més li costa, ha hagut de barallar-se amb rivals molt més forts que ell físicament i ara, cap al final, ha millorat moltíssim la visió del joc i el seu rendiment, sobretot de cara a gol, usant les seves millors armes d’extrem des del mig camp, amb espais al davant trencant moltes defenses pel mig i generant moltes jugades espectaculars. Rep moltes entrades al conduir amb la pilota enganxada al peu i això ha fet que fes algun gol molt bo de falta.

-      Guiu: una temporada de canvis, ha hagut d’adaptar la seva posició al camp al llarg de la temporada, començant d’extrem esquerra amb defensa de dos i a lateral esquerra (poques vegades) amb defensa de tres o a mig centre en la defensa de tres i dos mitjos. Un dia, també, en el torneig de Sant Quirze va haver de jugar de central amb molt bona nota. De totes maneres, la seva manera de jugar, molt treballadora li ha fet ser molt regular tot i que al mig del camp li costa associar-se, comença a fer-ho. Ha millorat molt en les seves arribades, 5 gols aquest any, i a destacar que remata com sigui (els dos darrers gols són a refús del porter, un amb la dreta, ell és esquerrà tancat, i l’altre amb el genoll) i això gairebé li permet marca en el seu debut amb l’aleví, ja que va estavellar una pilota al travesser en el remat d’un córner amb el genoll.

-      Berenguer: el que ha tingut la temporada més plàcida, jugant amb l’escoleta on han guanyat gairebé sempre de forma fàcil i amb els prebenjamins blancs donant el plus que els falta de cara a gol. Sol jugar de mig centre, en es partits que juga amb en Martí Busquets es busquen molt i generen grans jugades. Molt destacable el seu caràcter, molt lluitador i fa que ho deixi tot al camp i que si li cal, sap marcar molt bé la ratlla entrant fort quan convé.

El dia D

Dia final per l’acord, encara que hi arribem haurem fet el pena tots plegats. Ningú ha posat el país per davant. Jo estic molt desencantat.

Tots sabeu d’on vinc, independentista de fa anys (molts anys, des de l’institut) i d’esquerres, he passat per ERC i ara, des de fa temps vaig més per lliure ja que em miro les coses des de la barrera, intentaré ser ràpid en l’anàlisi de com em sento ara i de tots els actors.

Tal com dic el primer que sento és desencantament, amb tot el país, amb els polítics que no han tingut pebrots de ser estadistes, amb la gent del carrer, que mirant Twitter o Facebook (que no és la realitat), fa fàstic escoltar moltes de les opinions que es senten i es llegeixen, llardar de fàstics a algú que, almenys està al teu costat pel què fa a la independència de Catalunya, no és molt intel·ligent i després veient com s’insulta o es befa o es degrada (fins i tot per l’aspecte físic...) és seguir jugant al tauler actual de l’estat espanyol on no es debat de forma intel·ligent sinó que es crida, i jo pel meu país, almenys el que vull això sobra.

De totes formes la part positiva és que m’ha servit per adonar-me de quin peu calcen alguns, que no són res més que “hooligans” (o com es diu a les xarxes “trolls”) que tenen com a objectiu destrossar a aquell que creuen el seu enemic.

Analitzant els actors, amb noms propis o de grups:

Convergència: fan el què han de fer, sense en Mas es moriran, tard o d’hora, tot i que a nivell de país ens fa falta una dreta lliberal independentista per bastir un nou país.

Junts pel Sí: mala eina quan es va crear, només servia per fer una cosa que no van aconseguir, guanyar sense dependre d’altres. Voler reeditar-ho és un suïcidi.

Esquerra: fins fa poc havia fet el paper més encertat de tots els actors. Aquests darrers dies he trobat a faltar més ambició, i més embrutar-se les mans.

CUP: no sé com acabarà ni conec prou com funciona, però només han pecat d’una cosa, la majoria no s’han emmerdat mai amb un govern, ni que sigui local i són els que han acabat guanyant (o segrestant) el partit, de fet si mireu al territori on governen, la majoria d’alcaldes i càrrecs, que s’han hagut d’emmerdar a nivell local estan per l’acord, i aquests alcaldes la majoria sempre van a millors resultats que els que tenien.

ANC, Ómnium, Súmate i demés reguitzell: han anat tard, no han sabut llegir el paper dels polítics com ho saben fer amb la gent.

Mas: imprescindible en el procés, i qui no ho vulgui veure encara no ha entès res, però com s’està demostrant tampoc a posat el país per davant, si ara es convoquen eleccions es quedarà mentre vulgui en la política, teníem una opció de treure molt del què representa en 18 mesos.

Baños: si senyor, coherent, n’haurien d’aprendre molts, la llàstima és que crec que hem perdut un segon David Fernàndez.

Anna Gabriel: l’ull de totes les crítiques, ha posat per davant la revolució a la independència, ens pot agradar o no, però no se la pot insultar com s’ha fet.

El futur amb acord: no sé si arribarem enlloc, tenim el personal molt cremat, però és l’única opció que en queda.

El futur sense acord: negre, molt negre. Perdrem la majoria que ara tenim, no tindrem mai un referèndum amb l’estat i fer-ne un sense acord, això ja ho hem fet. A nivell de partits tots jugaran les seves armes i tindrem altre cop unes eleccions autonòmiques, i d’aquí 20-30 anys en tornem a parlar.