dimecres, 26 de juliol de 2017

Cap de setmana familiar a Murillo de Gàllego

Aquest passat cap de setmana hem saldat comptes amb una visita pendent de feia més de 12 anys, el Castell de Loarre, excusa perfecte per un cap de setmana gairebé perfecte (i no ho ha estat, només, pel mal dormir).
La visita al Castell de Loarre, segurament un dels castells romànics més imponents d’Europa, era d’aquelles visites que sempre has volgut fer, però que mai acabes trobant un moment per materialitzar. Doncs, el moment es va donar aquest cap de setmana. La idea inicial era passar el cap de setmana a Calella, però davant la impossibilitat de poder estar a casa en Marci i la Montse, vam buscar alternatives. I va sorgir de seguida... per què no anem a Loarre? Fa uns quinze dies vam iniciar la cerca d’on poder dormir, la idea era camping i bungalow, però davant la impossibilitat de trobar lloc, ens vam posar en contacte amb una amiga lligada a la zona, l’Olga, de Murillo de Gállego i amb la que coincidim a Aguatón, a uns 20km de Loarre, enamorada del seu poble i que ens va aconsellar pernoctar al càmping de Murillo, a més de certes activitats a fer. Un cop posats en contacte amb el càmping ens vam decidir a pernoctar en un espai del càmping sense llum per poder veure les estrelles, segons ens van dir.
La partida des de casa va començar anant a buscar els nens a Camprodon, on estaven de campus ales quatre de la tarda i recollint la tenda que els havíem deixat, ja que en Berenguer la havia passat la nit fora de casa, dormint en sac, tot i que per evitar mullar-se ho havien fer dins del  pavelló. Un cop altre volta  a casa, vam acabar de recollir les darreres coses i a buscar a la Gemma a la feina una mica abans de les cinc.
El viatge, sense entrebancs, ens portava fins a Murillo de Gállego i al seu càmping poc després d’un quart de nou del vespre, amb prou temps per plantar les dues tendes que dúiem a les envistes dels  imponents Mallos de Riglos, just a l’altra banda del riu Gállego i que dominen, majestuosos, tota la zona. El sopar, preparat a casa, va ser a la nostra parcel·la amb la visió d’una espectacular tempesta elèctrica  que no va a arribar a Murillo, excepte per quatre gotes mal comptades i cap al sac, que l’endemà ens esperava un dia llarg d’emocions i activitats.

Dissabte, tot i al què ens tenen acostumats els nens van allargar fins a les vuit al sac i després d’esmorzar a la parcel·la i la Gemma fer el cafè al bar del càmping, amb l’excusa d’haver d’encarregar el sopar, sortim ràpid cap al Castell de Loarre, per arribar abans de les 9:45h, que en teoria és quan obren les taquilles, tot i que van obrir més tard, per ser els primers de poder fer la visita i, evidentment, assolim l’objectiu, i les primeres entrades són per nosaltres (per cert, amb descompte, i important de 1€, sobre l’entrada d’adult de 5,5€ i el mateix sobre la infantil de 3€, per ser família nombrosa). La visita guiada comença a les 10:45h, massa tard per poder seguir bé el nostre planning i agafem l’audioguia per començar la visita. Per desgràcia nostra, just darrera entren una família que només criden, corren i ens dificulten l’audició de la guia, però per poca estona, el seu interès pel monument deu venir donat per què surt a totes les guies però no per què els interessi res del què veuen i ens avancen de forma ràpida i ens podem quedar tranquils escoltant la resta de visita l’àudio sense problemes. La visita de una d’hora i mitja ens passa volant, inclosos els nens, i ens queda  la imatge del castell dominant les planes d’Osca en plena reconquesta.
La Virgen de la Peña
Un cop acabada la visita, anem cap al poble d’Aniés, a buscar la Ermita dela Virgen de la Peña, de la que havíem trobat informació a internet i que l’Olga, també ens va recomanar i ens van indicar molt bé des del castell de Loarre la millor opció per poder pujar-hi sense massa estona, uns 25 minuts ens van dir. La veritat és que el lloc és molt guapo, una ermita posada al cingle, i amb un camí a simple vista imperceptible. Els nens, al veure les parets, van pujar com coets, i vam avançar un grupet que anava davant nostre, i deixar enrere un grup que ens seguia de prop. La pujada ens va durar poc més de deu minuts i al arribar a dalt ens vam trobar un noi molt trempat que ens va fer una visita guiada personalitzada per nosaltres cinc a l’ermita i a la casa de l’ermità. Per sorpresa seva, ens va haver de deixar una mica abans ja que el grup que anava darrera nostra i els que vam avançar esperaven la seva visita, tot i que nosaltres èrem els tercers visitants (dues parelles havien pujat abans que nosaltres, sumant un total de 9 visitants), tenia un grup nombrós de gent que faria rebentar l’estadística de les visites, ja que ens va dir que en dies de punta de visitants venia 8 entrades. L’ermita, d’estil barroc, no és cap meravella, al igual que la casa, però l’entorn, la pujada i les vistes valen la pena de visitar sense cap dubte.
La baixada, molt ràpida, ja que molta estona vam córrer, ens va portar al cotxe i del cotxe cap a Ayerbe a menjar a la mateixa plaça central de tapes, acompanyades d’una clara ben freda. Un cop dinats i per fer temps fins a  les 16h, que teníem encarregat hora per fer ràfting, vam acostar-nos prop de Riglos, a veure els Mallos de més a prop, sense arribar al poble, ja que se’ns hagués fet tard.
Una mica abans de les quatre, vam arribar-nos al lloc del ràfting on ens van acabar de convèncer de fer un reportatge fotogràfic que feia enfilar encara més la factura de l’activitat. Un cop ens van deixar els neoprens, ens vam canviar i posar els banyadors, neoprens i demés parafernàlia (casc i armilla salvavides), vam sortir amb furgoneta, morts de calor, amb un guia d’Irún, i una parella hispano-argentina, riu amunt fins a un embarcador on ja hi havia unes altres 5 o 6 barques i alguns caiacs. Allà i després de la xerrada tècnica del guia, ens vam poder remullar al riu i embarcar tots cinc amb el guia basc, que ens va fer posar als dos grans a davant de tot, en Guiu i en Pau just darrera nostra i en Berenguer al seu costat a darrera de tot. Després de provar vàries coses en un lloc d’aigua relativament parada vam començar els descens. Destacaria tres coses, una que el guia era un crack per fer-te riure i passar-ho bé, la segona l’entorn, passar per sota dels Mallos et feia sentir petit i els veies imponents i permanentment envoltats de voltors i per última, el bé que s’ho van passar els nens, tot i un ensurt d’en Guiu, resolt ràpidament i professional pel guia.
Jo, només havia fet ràfting una vegada, fa molts anys (uns 13), i a Sort. Res a veure. Pels nens Sort, pel cabal i la força de l’aigua i la continuïtat dels ràpids del Noguera, és impensable poder fer-hi gaire res, aquí, es pot fer tot, sense problemes, tot i que en un tram tenen un protocol de seguretat que els fa sortir de la barca durant un ràpid (uns 50 metres de riu) i tenen la possibilitat de gaudir d’una activitat diferent, emocionant i al mateix nivell que nosaltres, els pares. És una activitat 100% recomanable per fer amb nens.
Sopant al restaurant del càmping
Un cop retornats a la platja de Murillo i cap al local de l’empresa, ens vam dutxar, menjar una mica de fruits secs i vam sortir a fer un volt per Murillo i a fer la tassa abans d’anar a sopar al restaurant del càmping, amb vistes als Mallos i on vam sopar molt bé, fins que es va girar vent. Vent que ens va acompanyar durant tota la nit i va fer que passéssim la nit del lloro.
Escaladors als Mallos
L’endemà al matí, un cop recollides les tendes, i veient que feia un dia mig ennuvolat, fam seguir el camí que uneix Murillo amb Riglos i que segueix el Camino Natural de la Hoya de Huesca.  Un camí que comença passant una passera moderna sobre el riu Gàllego i que no té res d’especial, a excepció feta que tens a la vista, i cada cop més a prop els Mallos. Un cop a Riglos, parada per abeurar-nos i ens vam acostar al Mallo gran a tocar-lo i on vam poder veure un parell de cordades d’escaladors.
Tornada ràpida també, ja que en dues hores havíem anat i tornat (ens van dir hora i mitja d’anada), just per comprar pa i alguna cosa per acompanyar i vam decidir buscar on looc on dinar ja de tornada. La idea era agafar la carretera de Loarre i parar a algun lloc que ens agradés amb la taula i dinar de forma ràpida, però a la sortida d’Ayerbe vam veure un cartell que posava “Mirador de los Buitres” i decisió ràpida, i que es va demostrar encertadíssima, cap allà anem a dinar. Després de fer uns 4km per carretera asfaltada, fins a Sarsamarcuello, vam agafar una pista que s’anafa enfilant, per sobre dels 1000m, direcció als Mallos i que després de passar el castell de Marcuello ens duia a una plataforma elevada amb vistes per sobre els Mallos, unes vistes espectaculars, i per on passaven sovint voltors volant a cotes baixes.
Vistes des del Mirador de los Buitres
El dinar, el vam fer amb alguna visita d’altres turistes més al mirador i quan ja acabàvem amb la visita de dos italians que acabaven de fer una via ferrata  que acaba allà dalt.








Castell de Marcuello
La tornada pel mateix camí, ens va deixar la última visita, a les ruïnes del Castell de Marcuello, emplaçat en un indret espectacular però sense massa res a veure, ja que només en queda una paret i una ermita tancada.

Amb aquesta darrera visita, tancàvem el cap de setmana i ens dirigíem cap a casa a encarar una setmana més de feina.

Cap comentari: