dilluns, 9 d’octubre del 2017

DUI? Per mi millor DI, però com estem?

Abans de res us deixo un escrit que vaig fer el dia 2 d’octubre, després del, per mi, històric 1-O, i que vaig penjar al meu Facebook:
“Gairebé 24 hores després d'arribar a casa després de dos dies d'estar a l'escola dels meus fills, del meu poble, passant dues nits dormint poc i un diumenge molt llarg i complicat, encara no sé com em trobo. Cansat, això si, cansat físicament, però també de cap. Cansat per estar des de les 4 del matí fins passades les deu dret, només vaig seure uns 10 minuts en tot el dia. Trist, molt trist pel què hem vist. Forces que es diuen d'ordre i que haurien de protegir ciutadans, pegant, agredint, insultant a dones, avis i nens. Trist per què els amics espanyols, són els únics del món en rebre informació, ja no només esbiaixada, sinó gairebé sempre manipulada, pels mitjans públics i privats (molt greu en els mitjans públics i denunciat fins i tot pels propis periodistes de TVE) i que farà que no entenguin res fins que marxem. Rabiós, d'haver d'escoltar segons quines coses de gent (no goso dir persones) que justifica les accions d'ahir. Preocupat, pels dies que venen, dies que haurien de ser d'alegria per sortir del nou d'un estat que ens vol mal, seran dies difícils per l'actuació que vindrà per part dels mateixos malalts d'odi d'ahir. Alleujat, per què a Sant Joan no van venir. No sé com hagués reaccionat davant d'ells, segurament difícil no actuar i segur que m'hagués tocat rebre. I si haguessin vingut segur que molts amics, coneguts, saludats o simplement companys de lluita haguessin patit físicament i emocional. També em sento agraït, molt agraït. A qui? La llista és llarga: a les 7 persones que van passar les dues nits a les escoles de Sant Joan (en Carles Cacho Rico, gràcies per ser-hi, sé que no et farà res que digui que hi eres). A la gent de les meses, sou molt valentes, éreu majoria (quina sort viure una revolució amb tantes dones, una sort i un orgull). A tots els anònims que a les cinc ja hi éreu, alguns que no hagués esperat mai. A qui ens va ajudar en algun moment, els que volíeu salvar els nostres vots i les urnes (moltíssims voluntaris espontanis), els que coordinàvem els tres centres, la gent que ens va donar menjar, els de la xocolata, els que sospitàveu de desconeguts i/o ajudàveu a identificar-los com a coneguts, als tractoristes (ni 10 segons per acceptar venir, falten més tractors?) i als votants, tot era per vosaltres i per arribar junts a, com a mínim una societat més democràtica, i si jo haig d'escollir més lliure. Gràcies infinites a qui, en silenci, jugant-se moltes coses vau guardar els plans, les butlletes i les urnes... si les urnes, a tu companya de lluites, quin fart de plorar quan les vas entrar mentre la gent aplaudia i cantava, un dels moments més emotius de la meva vida política. Devoció, per qui de forma opaca, sense estridències ni sortir enlloc ens vetllàveu a tots, 5 santjoanins que us heu guanyat el cel. No em deixo, ni els Enrics, ni a tu David, ni a tu Núria, hores de nervis, tensió, ràbia i por, si por, acabats de forma alegre i positiva. I a tu Gemma Paricio per cuidar dels nens tot el cap de setmana, aguantar-me fora de casa i sobretot fer-me costat ahir vespre, quan tot va acabar.
PS: espero no tornar a passar un cap de setmana així de tens, la meva salut no sé si ho aguantaria. Tot i que...perdre dos quilos en un dia...no, que acabi ràpid i acabi bé”

Una setmana més tard, si només una setmana, les coses van molt de pressa.

El passat dimarts dia 3, el país s’aturava de forma molt massiva, tallant carreteres, manifestant-se de forma lúdica i expressant fermament el seu desig.

A l’altre banda, a Madrid, negació de fets evidents i amenaces.

Però tot ha anat pujant de to, primer, durant els dies 3 i 4 a Murcia (gens sospitosos de ser independentistes) i en el marc de protestes contra les agressions al territori (en aquest cas per culpa de l’AVE) es repeteixen les mateixes imatges de càrregues policilas contra ciutadans amb actitud pacífica.

El diumenge i dins la convocatòria de la “minoria silenciosa”, a Barcelona, gent de Catalunya i gent vinguda d’arreu de l’estat espanyol, la manifestació unionista deixa clara la naturalesa de l’estat que ens envolta, proclames i gestos feixistes, agressions (puntuals segons alguns, però existents... recordeu agressions a totes les nostres manis/performances?) i poca oferta de diàleg i molta de submissió. Tot això, al igual que les agressions policials del dia 1-O davant multitud de periodistes i càmeres de tot el món que es posen les mans al cap.

Però ahir ja va ser el màxim. Un “responsable” molt irresponsable del PP amenaçant a micro i càmera oberta, al President Puigdemont d’afusellar-lo. I als carrers... les imatges de València durant la celebració de la seva Diada fan feredat. Grups d’ultres feixistes espanyols sembrant el pànic, estomacant i agredint a gent, periodistes i tot el què trobaven davant amb la connivència de la policia espanyola (saben que la seva funció és protegir els ciutadans?) i a plena llum del dia.

Per no parlar dels mitjans espanyols que no tenen collons de dir ni feixistes ni nazis a qui fa la seva salutació ni a qui agredeix i que en alguns casos arriben a legitimar (o minoritzar) les accions dels feixistes agressors i que en gairebé tots els casos no esmenten la no intervenció dels cossos de seguretat en actes 100% delictius davant dels seus ulls.
Dit tot això i amb el fàstic de pertànyer, encara ara, a un estat amb clars tics feixistes i on gent d’aquest tipus fa el què fa i ningú actua, com acabarà avui?

Jo espero la DI (Declaració d’Independència) millor dit que la DUI, ja que sempre que es declara la independència és de forma unilateral.

I l’espero avui, millor que demà. No vull seguir més temps en aquests estat corrupte i feixista.

Ah! I no patiu per les empreses que marxen, ja tornaran o si no... bon vent i barca nova que algú agafarà el seu lloc.

Y a vosotros, amigos españoles que repudiáis la violencia, suerte en vuestra lucha contra estos tics autoritarios , no estaréis solos, los catalanes seguiremos con vosotros.


I, sobretot, als catalans del Principat, no oblidem els germans de Ses Illes i del País Valencià, que són els que més patiran... no esteu sols.