La temporada 2015-2016 a l'Abadessenc

Acabem la temporada del futbol i tinc ganes de fer un repàs a com ha anat l’any, encara que no ha acabat si que ja marca moltes coses i crec que a falta d’un mes per acabar les lligues podem parlar en general de com ens ha anat a l’Abadessenc i a mi en particular.

Jo acabo la temporada estressat de futbol, s’han ajuntat moltes coses, que aniré repassant i que fan que la temporada a dia d’avui s’ha fet llarga.

Comencem pels equips on hi tinc poca responsabilitat:

-      PRIMER EQUIP: temporada a una gran categoria, molt maca de jugar i de veure, molt dura i on els errors es paguen caríssims, i nosaltres n’hem pagat molts. Descens, a falta de 6 jornades. Hem lluitat i seguirem lluitant en tots els partits, poques vegades ens han passat per sobre. Hem pagat el mal inici i quan ens hem posat les piles ja anàvem tard. Mala sort amb les lesions, molta mala sort. Gran encert el nostre entrenador actual, que esperem que segueixi per l’any vinent gaudir d’un bon equip en una categoria que es preveu espectacular.

o   El millor: la descoberta de l’equip tècnic actual, en Dani i en Xus

o   El pitjor: el descens

-      FILIAL: bona temporada tot i que hem arrancat tard, a veure si a la propera temporada té continuïtat el bon joc i els resultats i podem aspirar a alguna cosa important.

o   El millor: la consolidació de l’equip i el bon joc

o   El pitjor: la càrrega econòmica que representa al club en un any de moltes despeses

-      JUVENILS: és l’únic equip amb coses en joc, en una categoria maca, de molt nivell i que ens costarà salvar, tot i que ens en sortirem.

o   El millor: la salvació

o   El pitjor: les sensacions d’en Miki, que no has estat bones amb l’actitud d’alguns jugadors

Ara si que passem als que més em toquen, la formació i començarem per els de més avall:

-      ESCOLETA: any que se’ns fa llarg, amb pocs nens de segon any els de primer no han entrat prou al grup i anem molt justos de nens. Tot i així la temporada és espectacular, només amb una derrota i pocs partits més perdran.

o   El millor: els resultats, tot i que queda molt lleig en futbol de formació dir això i diré el bloc que s’intueix en els de segon any

o   El pitjor: no ser més nens, 9 o 10 com a mínim

-      PREBENJAMÍ BLANC: un mal inici que s’ha capgirat, un equip que continua aprenent i que millora dia a dia. A nivell de resultats estarem a mitja taula.

o   El millor: la millora de joc constant

o   El pitjor: la irregularitat

-      PREBENJAMÍ NEGRE: un equip en ascens, va començar de forma irregular però acaba a dalt de tot, de fet a la lliga regular va acabar quart però en la lligueta final de moment ja ha guanyat al campió.

o   El millor: el bon joc desplegat

o   El pitjor: temes extraesportius

-      BENJAMÍ: hem pagat moltes factures, ser gairebé tots de primer any i el moviment en els entrenadors. Temporada difícil, amb poques alegries però que ha anat molt bé als nens per fer-los més forts. Ens queden un parell de partits per patir. Content sobretot per què ara al final hem guanyat a tots els de la nostra lliga i acabarem dels millors de la nostra lliga.

o   El millor: les ganes i l’experiència guanyada

o   El pitjor: les derrotes grans que ens hem endut

-      ALEVÍ: una mica com el benjamí, tot i que amb més experiència en lligues federades, fer la lliga amb 3 benjamins fixes a l’equip ens ha pesat. Darrerament em fet un gran canvi i juguem molt millor, però els resultats costen d’arribar. En queden dos partits per patir i un per intentar competir-lo, tot i que serà difícil. Ara al final hem sigut capaços de guanyar als de la nostra lliga i puntuar a fora i això ens fa acabar la lliga als llocs de dalt de la nostra lliga.

o   El millor: la millora en el joc ara al final

o   El pitjor: els resultats

A nivell personal vaig començar com a responsable de la junta del futbol base i he acabat de coordinador i d’entrenador.

La marxa d’en Pol Reixach al mes d’haver començat ens va trastocar els plans i ens ha costat establir un bon equip d’entrenadors en els federats. Això ha obligat que jo hagués d’entrenar molt dies als benjamins, i sort de l’Albert Fernandez, i ara al final, la baixa d’en Genís ha fet que hagi d’anar sempre amb els alevins i em trobo fent molts entrenaments i partits al cap de la setmana.

Durant la temporada, però he après molt, i em queda molt per aprendre, però he pogut treure’m el carnet de monitor de futbol.

També m’ha robat moltes hores de son i de feina la propera temporada, on el futbol base del nostre club fa un pas endavant molt important, ja hi entraré en un altre post.

A nivell dels meus fills, temporada estranya i diferent:

-      Pau: temporada difícil, l’equip ha canviat molt respecte a l’any passat i ens hem enfrontat a molts equips de segon any. Ell ha hagut de jugar de mig centre, posició nova per ell. Durant la temporada ha après a jugar diferent, amb més sacrifici defensiu, que és el què més li costa, ha hagut de barallar-se amb rivals molt més forts que ell físicament i ara, cap al final, ha millorat moltíssim la visió del joc i el seu rendiment, sobretot de cara a gol, usant les seves millors armes d’extrem des del mig camp, amb espais al davant trencant moltes defenses pel mig i generant moltes jugades espectaculars. Rep moltes entrades al conduir amb la pilota enganxada al peu i això ha fet que fes algun gol molt bo de falta.

-      Guiu: una temporada de canvis, ha hagut d’adaptar la seva posició al camp al llarg de la temporada, començant d’extrem esquerra amb defensa de dos i a lateral esquerra (poques vegades) amb defensa de tres o a mig centre en la defensa de tres i dos mitjos. Un dia, també, en el torneig de Sant Quirze va haver de jugar de central amb molt bona nota. De totes maneres, la seva manera de jugar, molt treballadora li ha fet ser molt regular tot i que al mig del camp li costa associar-se, comença a fer-ho. Ha millorat molt en les seves arribades, 5 gols aquest any, i a destacar que remata com sigui (els dos darrers gols són a refús del porter, un amb la dreta, ell és esquerrà tancat, i l’altre amb el genoll) i això gairebé li permet marca en el seu debut amb l’aleví, ja que va estavellar una pilota al travesser en el remat d’un córner amb el genoll.

-      Berenguer: el que ha tingut la temporada més plàcida, jugant amb l’escoleta on han guanyat gairebé sempre de forma fàcil i amb els prebenjamins blancs donant el plus que els falta de cara a gol. Sol jugar de mig centre, en es partits que juga amb en Martí Busquets es busquen molt i generen grans jugades. Molt destacable el seu caràcter, molt lluitador i fa que ho deixi tot al camp i que si li cal, sap marcar molt bé la ratlla entrant fort quan convé.

El dia D

Dia final per l’acord, encara que hi arribem haurem fet el pena tots plegats. Ningú ha posat el país per davant. Jo estic molt desencantat.

Tots sabeu d’on vinc, independentista de fa anys (molts anys, des de l’institut) i d’esquerres, he passat per ERC i ara, des de fa temps vaig més per lliure ja que em miro les coses des de la barrera, intentaré ser ràpid en l’anàlisi de com em sento ara i de tots els actors.

Tal com dic el primer que sento és desencantament, amb tot el país, amb els polítics que no han tingut pebrots de ser estadistes, amb la gent del carrer, que mirant Twitter o Facebook (que no és la realitat), fa fàstic escoltar moltes de les opinions que es senten i es llegeixen, llardar de fàstics a algú que, almenys està al teu costat pel què fa a la independència de Catalunya, no és molt intel·ligent i després veient com s’insulta o es befa o es degrada (fins i tot per l’aspecte físic...) és seguir jugant al tauler actual de l’estat espanyol on no es debat de forma intel·ligent sinó que es crida, i jo pel meu país, almenys el que vull això sobra.

De totes formes la part positiva és que m’ha servit per adonar-me de quin peu calcen alguns, que no són res més que “hooligans” (o com es diu a les xarxes “trolls”) que tenen com a objectiu destrossar a aquell que creuen el seu enemic.

Analitzant els actors, amb noms propis o de grups:

Convergència: fan el què han de fer, sense en Mas es moriran, tard o d’hora, tot i que a nivell de país ens fa falta una dreta lliberal independentista per bastir un nou país.

Junts pel Sí: mala eina quan es va crear, només servia per fer una cosa que no van aconseguir, guanyar sense dependre d’altres. Voler reeditar-ho és un suïcidi.

Esquerra: fins fa poc havia fet el paper més encertat de tots els actors. Aquests darrers dies he trobat a faltar més ambició, i més embrutar-se les mans.

CUP: no sé com acabarà ni conec prou com funciona, però només han pecat d’una cosa, la majoria no s’han emmerdat mai amb un govern, ni que sigui local i són els que han acabat guanyant (o segrestant) el partit, de fet si mireu al territori on governen, la majoria d’alcaldes i càrrecs, que s’han hagut d’emmerdar a nivell local estan per l’acord, i aquests alcaldes la majoria sempre van a millors resultats que els que tenien.

ANC, Ómnium, Súmate i demés reguitzell: han anat tard, no han sabut llegir el paper dels polítics com ho saben fer amb la gent.

Mas: imprescindible en el procés, i qui no ho vulgui veure encara no ha entès res, però com s’està demostrant tampoc a posat el país per davant, si ara es convoquen eleccions es quedarà mentre vulgui en la política, teníem una opció de treure molt del què representa en 18 mesos.

Baños: si senyor, coherent, n’haurien d’aprendre molts, la llàstima és que crec que hem perdut un segon David Fernàndez.

Anna Gabriel: l’ull de totes les crítiques, ha posat per davant la revolució a la independència, ens pot agradar o no, però no se la pot insultar com s’ha fet.

El futur amb acord: no sé si arribarem enlloc, tenim el personal molt cremat, però és l’única opció que en queda.

El futur sense acord: negre, molt negre. Perdrem la majoria que ara tenim, no tindrem mai un referèndum amb l’estat i fer-ne un sense acord, això ja ho hem fet. A nivell de partits tots jugaran les seves armes i tindrem altre cop unes eleccions autonòmiques, i d’aquí 20-30 anys en tornem a parlar.

TAGA 2040 edició 2015

Ferran Sampere, el guanyador

Ja us aviso d’entrada, no és la crònica de la meva cursa, ja que no la vaig fer, però si que és la meva crònica de la cursa Taga 2040 EVO des de dins.

D’entrada és una cursa que tot i ser a casa, molt ben organitzada, atractiva, potent i dura segurament no faré mai. Els motius... només un, la data, una setmana després de Festa Major de Sant Joan, de fet no arriba ni a la setmana, ja que es disputa diumenge i la festa s’acaba el dimarts abans. Pels que us pregunteu què hi té a veure, doncs tot, si sou de Sant Joan o heu vingut a córrer alguna cursa aquí, sabreu de l’estima dels santjoanins al nostre poble, i el súmmum és la Festa Major, que són els dies de l’any on ens reunim tots els que tenim certa relació amb la nostra vila, i a la meva colla ja és tradició sortir a sopar tots dissabte (i seguir fins entrada la nit al Nervis i a l’envelat) i dilluns fer un bon sopar a les Feixes el grup selecte que tenim festa el dimarts (i acabar la jornada fent el ball del pijama als volts de les sis del matí). Doncs això, que sortir dissabte i dilluns i córrer al cap de 5 dies és incompatible si es vol fer sense patir en excés.

Això no treu que des de fa molts anys i sempre que he pogut faig un control, a la zona de Coma d’Olla i cap al bosc dels Escalers, cosa que fa que almenys una estona hagi de caminar. Aquest any, que era el primer des de que corro curses em vaig plantejar pujar des de Sant Joan corrent, seguint el camí de la cursa fins Coma d’Olla i baixar com els sub-23 fins al meu control, a l’entrada del bosc dels Escalers (uns 14km).

Dissabte ja tenia clar fer-ho i a última hora es va afegir a l’excursió en Felip Mir, que per cert, està en força millor forma que jo. Vam decidir sortir a les set des de l’estació, per què ell pogués aparcar bé. Jo vaig sortir corrent de casa.

L'Atef arribant al Puig Estela

Un cop junts sortim a ritme però fent petar la xerrada, anem parlant de feina, del partit de futbol del dia abans contra els mexicans a Sant Joan, de material de córrer...vaja que una bona matinal, una bona companyia però un ritme “lentot”... Arribant a Can Camps, sobre l’hora i deu, ens encalcen els obridors de la júnior amb qui la fem petar mentre ens avituallem amb els meus pares que estan muntant el control de Can Camps, allà ens hi estem una estoneta i sortim cap a dalt patint de si ens atraparan o no els primers, som patidors de mena tot i portar molta avantatge. Però com que seguim xerrant ens despistem i ens veiem dins un bassal de fang que és, en part responsable del canvi de circuit d’aquest any, per mi molt millor, tot i que una mica més dur, que ens porta a encalçar per darrera a en Sopes que va a fer el seu control als Escalers. Arribem a Maús, nou avituallament líquid que agraïm, pinta a dia de calor i anem justos d’aigua. Seguim amunt, aquí en Felip em deixa enrere i no ens trobarem de nou fins al cim del Puig Estela. Jo aquesta estona començo a patir amb l’asma, havia d’haver previst a Can Camps una manxada de Ventolín, fa dues hores llargues des de que m’he aixecat i he fet la primera i amb l’esforç els meus pulmons ja pateixen. Arribo dalt la cabana de pastors i veig en Felip amb uns 100 metres llargs d’avantatge, per darrera m’atrapa una màquina, l’Aleix Roqué, que puja a fer fotos a la sortida dels Escalers, però com que va amb temps s’arriba a dalt el Puig Estela i torna a baixar com qui fa un vol pel passeig. Arribant a dalt, nou avituallament, poca parada i seguim, ara ja tenim clar que no ens atrapen. Fem la cresta a poc a poc i arribem a Coma d’Olla. Aquí parem poc, només saludem i cap a lloc.

Quan arribem comencem a veure els primers corredors que surten dels Escalers, quines bèsties, fa poc més d’una hora que corren, ja porten més de 12km i gairebé +1000 de desnivell... una estoneta més i ja els veiem passar per la cresta. Tot i així encara tarden una mica a arribar a on som nosaltres, primer els sub-23, i un cop n’han passat 4 els primers sèniors.

Ens sobta no veure passar ni l’Èric Moya ni en Pere Aurell. La calor fa estralls i l’Èric passa quart, a l’encalç del tercer i força lluny del segon, ni saluda, cosa estranya en ell, va amb mala cara, després, a l’arribada em confirma les males sensacions, tot i que millora el temps de l’any passat, la setmana de vacances i la Nit Pirineu li passen factura. Van passant corredors, l’Aurell molt enrere, amb molt mala cara, em diuen després que ha defallit amb la calor (jo diria que també hi té a veure el seu excel·lent paper dos dies abans a la Nit Pirineu). Els de Sant Joan van passant, en Xevi Guillaumes, en David Sala, l’Atef, en Moi... i sorpresa arriba en Josep Maria, és l’home de la cosina de la meva dona, havíem entrenat la cursa junts el juliol, però no l’esperava tant endavant, al matí tenia diarrees i no sabia si sortir, em diu que es troba bé i que va a tope, acabarà amb un temps de 3 hores i 35 minuts (a mi em sembla un molt bon temps). El ritme de descens dels corredors baixa. Fa calor, molta. I passen les hores. Patim per en Ferran Peralta, i de cop apareix, va tou, tocadet, però amb bona companyia, en Pere Cortacans. En Felip baixa amb ells fins a Sant Joan ajudant a acabar a tots dos en un temps molt correcte.

A partir d’aquí corredors més tocats i espaiats fins al grup de tancament, encapçalat per una corredora que baixava a tota castanya i que em va dir que havia abandonat sobre el quilòmetre 4 però que acabava fent la cursa amb el tancament. Un cop passat ells i sense esperar el de dalt, ja que em van dir que estaven molt tranquils i a mi m’esperaven a Can Camps, vaig baixar corrent i recollint les marques, cintes i cartells dels quilòmetres fins a l’avituallament del final del bosc, on vaig poder descarregar les cintes que duia i agafar una bossa més gran per acabar de desmarcar fins gairebé a Can Camps.

La baixada,  tot i carregat amb la bossa, cartells de quilòmetres i alguna piqueta, la vaig fer prou ràpida i em va donar temps a poder beure aigua abans no tanquessin del tot el control. Els darrers  sis quilòmetres de cursa Sub-23 els vaig deixar sense fer i vaig tornar amb cotxe amb els meus pares.

Al passeig, retorno les piquetes, cartells, xiulet i peto, i encara em va donar temps a poder parlar amb algun dels valents que van fer la cursa, l’Èric Moya o en Ferran Peralta per exemple.

De tornada a casa, camí del pavelló encara quedaven corredors que s’anaven a dutxar i jo que encara corria, era objecte d’algun comentari com que a veure si no en tenia prou.

A casa i a taula ja hi havia els nens (que per cert en Pau havia guanyat la seva categoria de la Taga 2040 infantil, en Guiu, havia quedat més malament ja que a la seva categoria hi ha nens molt atletes i ell no ho és gaire, i en Berenguer havia quedat tercer) i en Josep Maria, que tot i no trobar-se bé a la sortida havia fet una gran carrera i que vam poder comentar diferents aspectes de la cursa:

-      Marcatge: molt ben marcada, gairebé massa. D’això em queixo també jo, que la pateixo per desmarcar un tram. Comparat amb les curses que jo o ell han fet el marcatge del Taga 2040 no té res a veure.

-      Circuit: espectacular i dur. Tot i que  a ell el preocupa la pujada dels Escalers, diu que un dia hi haurà un accident, la gent puja molt fosa i fins i tot davant seu diu que algú es tambalejava.

-      Avituallaments: esplèndids, sobretot a l’arribada. Només una petita queixa, si ho vaig entendre bé al Taga hi havia barretes energètiques, que ell les hagués posat al Puig Estela. Per la resta collonut .

-      Ambient: molt bon ambient amb gent al poble, Puig Estela i Taga. Ell està acostumat a córrer per Osona i no havia fet cap carrera amb pics emblemàtics com aquí.

Doncs res, ara fins l’any vinent. I com sempre felicitar a la UE Sant Joan, per la magnífica feina que fa en totes i cada una de les activitats i curses que organitza.

REFLEXIONS LA VOLTANT DE LA SANITAT CATALANA

Ahir vaig anar a l’Hospital de Sant Joan de Déu amb en Guiu, res greu, no us espanteu, de fet era la tercera visita al neuròleg amb ell ja que és/era (no sé què escriure encara) sonàmbul.

Aquesta tercera visita, ha estat la de l’alta i esperem no tornar-hi, però m’agradaria compartir algunes reflexions:

-      Celeritat: la primera visita ens la van donar força ràpid, un parell de mesos després de derivar-nos, i sentint a la gent penso que ràpid, i a més no essent una cosa d’extrema urgència. La segona, em va demanar el metge tornar-hi en un parell de mesos, van haver de ser tres per falta d’hores i aquesta darrera just per quan ens van dir.

-      Professionalitat: sense ser metge, ni voler ser-ho, estic molt content amb el doctor que ens ha atès, molt atent amb en Guiu, amb mi, molt concís explicant tot el referent a la malaltia, amb paraules fàcils i entenedores. A més, el seu diagnòstic, a dia d’avui 100% encertat.

-      Instal·lacions: espectaculars, molt agradables per un lloc difícil, on la gent que hi va té sempre una malaltia és d’agrair que l’espai sigui com el de Sant Joan de Déu.

Per contra, ahir mateix vaig rebre la confirmació d’una visita per mi a l’Hospital de Campdevànol, tramitada com a preferent a inicis de mes, tinc visita per d’aquí un mes, un mes i mig després de sol·licitar-la. Tenint en compte que a mi que em fa mal, tot i que no es greu, trobo que s’ho prenen amb calma.

Per cert, no ho he dit, tinc una bursitis al colze esquerra, probablement feta  a Port Aventura.

Travessa Vallter - Thues

Cada any, des de en fa tres, amb la Gemma fem una sortida d’alta muntanya, l’any passat vam fer l’Olla de Núria i en fa dos la travessa Vallter – Núria.

Aquest any, després de donar-hi moltes voltes vam decidir fer la Vallter – Thues amb els nens. Quan m’ho va proposar la Gemma, ho vaig veure impossible, però després de rumiar-hi li vaig fer un plantejament: només la faríem si trobàvem lloc al refugi de Carançà.

Després d’un parell de trucades, va resultar que al refugi no hi havia lloc, però ens podien deixar tendes i màrfegues per tots  cinc, a més de poder sopar i esmorzar al mateix refugi. Problema solucionat. Tota la setmana pendents del temps, ja que a inicis de setmana pintava aigua per dissabte, tot i que amb el pas del temps es va quedar amb aigua per divendres a la nit-matinada de dissabte, i per tant amb possibilitats de fer-la.

Dissabte, a les set, tots cap a Vallter amb el cotxe petit, carregats, cada un amb la seva motxilla, tot i que els nens amb el pes que poden dur cada un segons la seva edat (Berenguer només duia la seva roba de recanvi, Guiu un sac petit i la roba i Pau el sac, la roba i a estones un litre d’aigua), i nosaltres carregàvem amb el menjar, 3 sacs roba d’abric dels nens i l’aigua.

Coll de la Marrana

A Vilallonga vam avançar un autocar amb pinta de dur gent a Vallter, vam arribar, descarregar i començar a caminar des de Vallter mateix (evitant uns 100 metres de desnivell que si passàvem pel refugi d’Ulldeter). Primera pujada al nostre ritme. Ens avancen dues parelles i el grup de l’autocar. Parem a posar Compeeds a en Pau i en Guiu, es queixen del taló, tot i que només és un moment i no es queixen més. En Guiu agafa un roc que diu que li agrada, el portarà a la butxaca de l’anorac fins arribar a casa altra cop. Veiem un parell de marmotes, el seu cant ens acompanyarà gairebé tot el dia. Arribem a Coll de la Marrana. Ja hi ha gent a dalt Bastiments i Gra de Fajol, el coll és bastant ple de grups, comencem, sense pressa però sense pausa, arribem a dalt, algun cop que hi havíem anat havia costat molt més, ara pugen fàcil, amb ganes, sense parar. Arribem dalt el coll, fa vent, molt fort i fred, ens abriguem, foto de grup, ens parem poc i seguim cap a Tirapits sense parar.

Quan trobem un lloc arrecerat ens parem a esmorzar. El dia és clar, però per sota nostre hi ha un mar de núvols que pugen i desapareixen amb el vent. No veiem Coma de Vaca, plena de broma, a Serra Cavallera hi fa mal temps, està per sota nostre. A on esmorzem hi ha parat el grup de l’autocar, algú jove però molta gent gran, ens demanen quants anys tenen els nens, són una parella gran (dels volts dels 70 anys, que ell va amb xancletes), ens diuen que fan Vallter – Thues, com nosaltres però en un dia. Mentre encara esmorzem marxen.

Coll de Tirapits

Un cop esmorzats reprenem la marxa, en aquest tram tornem a veure marmotes i bastants isards. Però la pujada es fa llarga pels nens. Ens segueix passant gent. Poc abans d’arribar a la cabana de Tirapits tenim un moment de crisi, en Berenguer està cansat, en Guiu de seguida s’hi suma. Parem on no bufa el vent i mengem una miqueta del què ens ha sobrat de l’esmorzar i seguim. Ja només ens queda la tirada final del Coll de Tirapits, en Guiu sembla que el tenim amb ganes altre cop, en Berenguer l’agafo 3 o 4 cops a coll però només uns 50 metres cada cop fins que arribem a dalt. Torna a bufar molt vent, els nens gaudeixen deixant que els porti de costat i avancem a molt bon ritme, tant que ens acostem al darrer grup que ens ha passat a Tirapits. Arribem a un coll on es veuen els llacs de Carançà a sota, els mirem embadalits i estudiem la ruta que hem de fer. Seguim fins al coll de Carançà només amb una petita pujadeta que superem sense problemes i comencem la baixada, ràpid, molt ràpid, atrapem al grup que ens ha passat a Tirapits ja que s’han parat a l’inici del primer llac, nosaltres ens hi parem a tocar neu que queda en una congesta però seguim a bon ritme per la zona entre llacs, molt tècnica, amb molta pedra i que a els nens els encanta ja que poden enfilar-se, caminar per sobre rocs... i avancem, avancem molt. La idea és arribar a dinar al tercer llac, el més gros. A en Pau se li fa llarg, els altres no paren, salten rocs, es persegueixen... i arribem a dinar als volts de ¾ de dues. A recer del vent som nosaltres, una altre família amb dos nens i una parella. Mentre dinem un plat de macarrons ens passa un grup de 4 o 5 homes que s’instal·len a l’altre banda de llac. Abans de tornar a caminar els nens posen els peus a l’aigua gelada del llac i aconseguim veure una marmota a poc més de 20 metres d’on ens trobem.

El llac gran de Carançà

Reprenem l’excursió una mitja hora després de parar a dinar, acabem de creuar el llac i enfilem una part molt maca amb petits estanys on hi ha un parell de pescadors i aiguamolls que anem serpentejant amb ganes i calor, que ens obliga a anar tots amb màniga i pantalons curts. A mesura que perdem alçada ens anem posant dins el bosc i tot i que trobem ombres, el camí tècnic no canvia i avançar es fa feixuc, a mitja tarda, des de dins el bosc sentim el petar d’un helicòpter bastant pròxim, després sabríem que evacuava del refugi un dels avis excursionistes amb xancletes que s’havia doblat el peu i tenia un turmell com un botifarró i un company seu cansat per la pallissa que portaven.

El fet d’escoltar l’helicòpter, sense saber-ho ens fa preveure que ja som a prop del refugi, i sort, ja que els tres nens estan cansats, el camí més monòton i les hores de caminar comencen a passar factura, però de cop, darrera uns arbres comencem a veure una construcció, el refugi. Amb les vistes de l’arribada i aires renovats emprenem els darrers 500 metres a molt bon ritme, i observem que pels volts del riu és ple de tendes.

Arribant al refugi de Carançà

Quan arribem, abans de les 17h, ens identifiquem i ens donen dues tendes de les 2” de Decathlon, una de tres places i una de dues junt ambles 5 màrfegues promeses. Busquem un lloc on acampar i planem les tendes prop del riu, a uns 100 metres del refugi, i sense massa ningú més a prop.

Ens posem més còmodes (sobretot de peus), remullem les cames al riu, amb aigua molt freda i berenem, mentre va arribant gent, tant de dalt com, i sobretot, de baix. Uns dels que arriben de baixada és la parella que dinava al llac, al costat nostre i que munta la tenda força a prop de la nostra.

El sopar és a les 19h, matem el temps amb una partida de cartes i ens vestim amb pantalons llargs, tèrmiques i anoracs, el sol cau i el fred comença a fer-se present. Un quart abans som al refugi, som molts a sopar i es fan torns, tant a les taules de dins com de fora. Al dur nens ens toca sopar a dins i al primer torn, a sopar pel cap baix érem uns 70 i a la taula, molt atapeïts érem 12, nosaltres cinc, tres noies franceses i una família catalana amb dos nens (el nen de 11 anys i la nena de 7). El sopar simple, però que a mi em va anar de conya (no tant als nens), sopa de marmota (una sopa calenta de verdures i amb Cous-Cous) i de segon llenties amb patates amb algun tros de beicon. Per sort les noies encara no sabem per què, tenien espaguettis de segon, i un cop servides i veient la cara dels nens ens ofereixen que els provin (tot i que com que són picants tampoc els entusiasmen). De postres hi ha flam fe per ells.

Tant bon punt sopem anem cap a la tenda a dormir, són poc més de les 20:15h.

Ens posem als sacs, repartits jo a la tenda de 3 amb en Guiu  en Berenguer i la Gemma a la de dos amb en Pau.

A la meva tenda a les 20:45h dormen els dos nens i jo poc després. A la de la Gemma tarden una mica més. La nit, de tenda tirades curtes de son fins les 3:45h, que em passo més d’una hora despert i un cop torno a dormir sona el despertador que havia oblidat de dissabte, són les sis, surto a pixar, fa fred, em posa al sac, a les 6:15h a la tenda tots estan desperts. Desperto en Pau i la Gemma que han passat mala nit, en Pau tenia fred als volts de la mitjanit i dormen tots dos al mateix sac. Ens llevem, cal esmorzar cap a les set, recollim tendes i anem a esmorzar, són les 7:10h.

Esmorzant ens trobem una parella catalana que ve de Núria i que acaba a Thues, fem petar la xerrada mentre esmorzem els nens llet i una mica de pa i nosaltres un te i pa amb mantega i melmelada. Per cert, un dels pans, de sègol no valia res, però l’altre que era de pastanaga o carbassa (no ho vam acabar d’esbrinar) era boníssim.

I comencem el segon dia, abans de les vuit del matí vorejant el riu, per sota bosc, amb pedres i un descens força tècnic però que es fa ràpid, anem frescos, quan es comença a fer pesat parem a  esmorzar i quan tornem a avançar comencem a trobar ponts de pedra i camí empedrat, senyal que arribem a una de les parts més atractives de la sortida, els ponts tibetans i les palanques, fins ara ens ha anat passant gent, però amb la primera palanca guanyem velocitat, els nens estan cofois, corrent per ser els primers, però ells sols s’organitzen per fer torns a la primera posició i jo amb en Berenguer sempre a prop i la Gemma tancant files anem passant passos estrets penjats de palanques metàl·liques amb un cable de passamà a la paret i obertes al riu, és perillós en part si no es vigila o si es té vertigen, però anant vigilant i essent prudents no té cap problema i els nens ens demostren que quan cal saben ser responsables.

Quan acabem de passar palanques la calor és intensa, s’acaba en una petita central elèctrica i els nens es treuen els pantalons llargs mentre mengem els darrers entrepans que portem.

Resum de les palanques

Quan reiniciem la marxa el riu es separa de nosaltres, baixa pel mig dels tallats mentre que nosaltres de manera suau anem guanyant alçada respecte el riu, fins que arribem a la “cornisa”, un tallat a la roca que serpenteja com el riu a 50 o 60 metres per sobre d’ell amb trossos més estrets (poc més d’un metre) i amb un cable agafat a la paret per estar més segurs. Avancem a poc a poc però sense pausa per evitar espants però sense pausa.

A l'arribada a Thues

Quan s’acaba la cornisa comença un descens vertiginós molt pesat que als nens se’ls fa llarg, fins que ja força avall ens trobem una dona que ens demana quan falta per la primera palanca i li diem que més d’una hora, mentre que ens comenta que per arribar a baix falten uns 10 minuts, la noticia dóna ales als nens i  millorem la velocitat, fins que arribem a un pont que creua per darrera vegada el riu i ja a nivell de l’aigua enfilem els darrers metres que ens porten a l’arribada, un bar a on ens esperen els meus pares amb la furgoneta, ja que el tren groc no funciona massa bé pel què fa a horaris i pel què ens comenta la senyora del bar tampoc en altres coses.

Arribem a les 12:45h, uns 26km després i prop de 14 hores d’excursió.

Els nens simplement espectaculars, gran cap de setmana que segur que repetirem.