Travessa Vallter - Thues

Cada any, des de en fa tres, amb la Gemma fem una sortida d’alta muntanya, l’any passat vam fer l’Olla de Núria i en fa dos la travessa Vallter – Núria.

Aquest any, després de donar-hi moltes voltes vam decidir fer la Vallter – Thues amb els nens. Quan m’ho va proposar la Gemma, ho vaig veure impossible, però després de rumiar-hi li vaig fer un plantejament: només la faríem si trobàvem lloc al refugi de Carançà.

Després d’un parell de trucades, va resultar que al refugi no hi havia lloc, però ens podien deixar tendes i màrfegues per tots  cinc, a més de poder sopar i esmorzar al mateix refugi. Problema solucionat. Tota la setmana pendents del temps, ja que a inicis de setmana pintava aigua per dissabte, tot i que amb el pas del temps es va quedar amb aigua per divendres a la nit-matinada de dissabte, i per tant amb possibilitats de fer-la.

Dissabte, a les set, tots cap a Vallter amb el cotxe petit, carregats, cada un amb la seva motxilla, tot i que els nens amb el pes que poden dur cada un segons la seva edat (Berenguer només duia la seva roba de recanvi, Guiu un sac petit i la roba i Pau el sac, la roba i a estones un litre d’aigua), i nosaltres carregàvem amb el menjar, 3 sacs roba d’abric dels nens i l’aigua.

Coll de la Marrana

A Vilallonga vam avançar un autocar amb pinta de dur gent a Vallter, vam arribar, descarregar i començar a caminar des de Vallter mateix (evitant uns 100 metres de desnivell que si passàvem pel refugi d’Ulldeter). Primera pujada al nostre ritme. Ens avancen dues parelles i el grup de l’autocar. Parem a posar Compeeds a en Pau i en Guiu, es queixen del taló, tot i que només és un moment i no es queixen més. En Guiu agafa un roc que diu que li agrada, el portarà a la butxaca de l’anorac fins arribar a casa altra cop. Veiem un parell de marmotes, el seu cant ens acompanyarà gairebé tot el dia. Arribem a Coll de la Marrana. Ja hi ha gent a dalt Bastiments i Gra de Fajol, el coll és bastant ple de grups, comencem, sense pressa però sense pausa, arribem a dalt, algun cop que hi havíem anat havia costat molt més, ara pugen fàcil, amb ganes, sense parar. Arribem dalt el coll, fa vent, molt fort i fred, ens abriguem, foto de grup, ens parem poc i seguim cap a Tirapits sense parar.

Quan trobem un lloc arrecerat ens parem a esmorzar. El dia és clar, però per sota nostre hi ha un mar de núvols que pugen i desapareixen amb el vent. No veiem Coma de Vaca, plena de broma, a Serra Cavallera hi fa mal temps, està per sota nostre. A on esmorzem hi ha parat el grup de l’autocar, algú jove però molta gent gran, ens demanen quants anys tenen els nens, són una parella gran (dels volts dels 70 anys, que ell va amb xancletes), ens diuen que fan Vallter – Thues, com nosaltres però en un dia. Mentre encara esmorzem marxen.

Coll de Tirapits

Un cop esmorzats reprenem la marxa, en aquest tram tornem a veure marmotes i bastants isards. Però la pujada es fa llarga pels nens. Ens segueix passant gent. Poc abans d’arribar a la cabana de Tirapits tenim un moment de crisi, en Berenguer està cansat, en Guiu de seguida s’hi suma. Parem on no bufa el vent i mengem una miqueta del què ens ha sobrat de l’esmorzar i seguim. Ja només ens queda la tirada final del Coll de Tirapits, en Guiu sembla que el tenim amb ganes altre cop, en Berenguer l’agafo 3 o 4 cops a coll però només uns 50 metres cada cop fins que arribem a dalt. Torna a bufar molt vent, els nens gaudeixen deixant que els porti de costat i avancem a molt bon ritme, tant que ens acostem al darrer grup que ens ha passat a Tirapits. Arribem a un coll on es veuen els llacs de Carançà a sota, els mirem embadalits i estudiem la ruta que hem de fer. Seguim fins al coll de Carançà només amb una petita pujadeta que superem sense problemes i comencem la baixada, ràpid, molt ràpid, atrapem al grup que ens ha passat a Tirapits ja que s’han parat a l’inici del primer llac, nosaltres ens hi parem a tocar neu que queda en una congesta però seguim a bon ritme per la zona entre llacs, molt tècnica, amb molta pedra i que a els nens els encanta ja que poden enfilar-se, caminar per sobre rocs... i avancem, avancem molt. La idea és arribar a dinar al tercer llac, el més gros. A en Pau se li fa llarg, els altres no paren, salten rocs, es persegueixen... i arribem a dinar als volts de ¾ de dues. A recer del vent som nosaltres, una altre família amb dos nens i una parella. Mentre dinem un plat de macarrons ens passa un grup de 4 o 5 homes que s’instal·len a l’altre banda de llac. Abans de tornar a caminar els nens posen els peus a l’aigua gelada del llac i aconseguim veure una marmota a poc més de 20 metres d’on ens trobem.

El llac gran de Carançà

Reprenem l’excursió una mitja hora després de parar a dinar, acabem de creuar el llac i enfilem una part molt maca amb petits estanys on hi ha un parell de pescadors i aiguamolls que anem serpentejant amb ganes i calor, que ens obliga a anar tots amb màniga i pantalons curts. A mesura que perdem alçada ens anem posant dins el bosc i tot i que trobem ombres, el camí tècnic no canvia i avançar es fa feixuc, a mitja tarda, des de dins el bosc sentim el petar d’un helicòpter bastant pròxim, després sabríem que evacuava del refugi un dels avis excursionistes amb xancletes que s’havia doblat el peu i tenia un turmell com un botifarró i un company seu cansat per la pallissa que portaven.

El fet d’escoltar l’helicòpter, sense saber-ho ens fa preveure que ja som a prop del refugi, i sort, ja que els tres nens estan cansats, el camí més monòton i les hores de caminar comencen a passar factura, però de cop, darrera uns arbres comencem a veure una construcció, el refugi. Amb les vistes de l’arribada i aires renovats emprenem els darrers 500 metres a molt bon ritme, i observem que pels volts del riu és ple de tendes.

Arribant al refugi de Carançà

Quan arribem, abans de les 17h, ens identifiquem i ens donen dues tendes de les 2” de Decathlon, una de tres places i una de dues junt ambles 5 màrfegues promeses. Busquem un lloc on acampar i planem les tendes prop del riu, a uns 100 metres del refugi, i sense massa ningú més a prop.

Ens posem més còmodes (sobretot de peus), remullem les cames al riu, amb aigua molt freda i berenem, mentre va arribant gent, tant de dalt com, i sobretot, de baix. Uns dels que arriben de baixada és la parella que dinava al llac, al costat nostre i que munta la tenda força a prop de la nostra.

El sopar és a les 19h, matem el temps amb una partida de cartes i ens vestim amb pantalons llargs, tèrmiques i anoracs, el sol cau i el fred comença a fer-se present. Un quart abans som al refugi, som molts a sopar i es fan torns, tant a les taules de dins com de fora. Al dur nens ens toca sopar a dins i al primer torn, a sopar pel cap baix érem uns 70 i a la taula, molt atapeïts érem 12, nosaltres cinc, tres noies franceses i una família catalana amb dos nens (el nen de 11 anys i la nena de 7). El sopar simple, però que a mi em va anar de conya (no tant als nens), sopa de marmota (una sopa calenta de verdures i amb Cous-Cous) i de segon llenties amb patates amb algun tros de beicon. Per sort les noies encara no sabem per què, tenien espaguettis de segon, i un cop servides i veient la cara dels nens ens ofereixen que els provin (tot i que com que són picants tampoc els entusiasmen). De postres hi ha flam fe per ells.

Tant bon punt sopem anem cap a la tenda a dormir, són poc més de les 20:15h.

Ens posem als sacs, repartits jo a la tenda de 3 amb en Guiu  en Berenguer i la Gemma a la de dos amb en Pau.

A la meva tenda a les 20:45h dormen els dos nens i jo poc després. A la de la Gemma tarden una mica més. La nit, de tenda tirades curtes de son fins les 3:45h, que em passo més d’una hora despert i un cop torno a dormir sona el despertador que havia oblidat de dissabte, són les sis, surto a pixar, fa fred, em posa al sac, a les 6:15h a la tenda tots estan desperts. Desperto en Pau i la Gemma que han passat mala nit, en Pau tenia fred als volts de la mitjanit i dormen tots dos al mateix sac. Ens llevem, cal esmorzar cap a les set, recollim tendes i anem a esmorzar, són les 7:10h.

Esmorzant ens trobem una parella catalana que ve de Núria i que acaba a Thues, fem petar la xerrada mentre esmorzem els nens llet i una mica de pa i nosaltres un te i pa amb mantega i melmelada. Per cert, un dels pans, de sègol no valia res, però l’altre que era de pastanaga o carbassa (no ho vam acabar d’esbrinar) era boníssim.

I comencem el segon dia, abans de les vuit del matí vorejant el riu, per sota bosc, amb pedres i un descens força tècnic però que es fa ràpid, anem frescos, quan es comença a fer pesat parem a  esmorzar i quan tornem a avançar comencem a trobar ponts de pedra i camí empedrat, senyal que arribem a una de les parts més atractives de la sortida, els ponts tibetans i les palanques, fins ara ens ha anat passant gent, però amb la primera palanca guanyem velocitat, els nens estan cofois, corrent per ser els primers, però ells sols s’organitzen per fer torns a la primera posició i jo amb en Berenguer sempre a prop i la Gemma tancant files anem passant passos estrets penjats de palanques metàl·liques amb un cable de passamà a la paret i obertes al riu, és perillós en part si no es vigila o si es té vertigen, però anant vigilant i essent prudents no té cap problema i els nens ens demostren que quan cal saben ser responsables.

Quan acabem de passar palanques la calor és intensa, s’acaba en una petita central elèctrica i els nens es treuen els pantalons llargs mentre mengem els darrers entrepans que portem.

Resum de les palanques

Quan reiniciem la marxa el riu es separa de nosaltres, baixa pel mig dels tallats mentre que nosaltres de manera suau anem guanyant alçada respecte el riu, fins que arribem a la “cornisa”, un tallat a la roca que serpenteja com el riu a 50 o 60 metres per sobre d’ell amb trossos més estrets (poc més d’un metre) i amb un cable agafat a la paret per estar més segurs. Avancem a poc a poc però sense pausa per evitar espants però sense pausa.

A l'arribada a Thues

Quan s’acaba la cornisa comença un descens vertiginós molt pesat que als nens se’ls fa llarg, fins que ja força avall ens trobem una dona que ens demana quan falta per la primera palanca i li diem que més d’una hora, mentre que ens comenta que per arribar a baix falten uns 10 minuts, la noticia dóna ales als nens i  millorem la velocitat, fins que arribem a un pont que creua per darrera vegada el riu i ja a nivell de l’aigua enfilem els darrers metres que ens porten a l’arribada, un bar a on ens esperen els meus pares amb la furgoneta, ja que el tren groc no funciona massa bé pel què fa a horaris i pel què ens comenta la senyora del bar tampoc en altres coses.

Arribem a les 12:45h, uns 26km després i prop de 14 hores d’excursió.

Els nens simplement espectaculars, gran cap de setmana que segur que repetirem.