TAGA 2040 edició 2015

Ferran Sampere, el guanyador

Ja us aviso d’entrada, no és la crònica de la meva cursa, ja que no la vaig fer, però si que és la meva crònica de la cursa Taga 2040 EVO des de dins.

D’entrada és una cursa que tot i ser a casa, molt ben organitzada, atractiva, potent i dura segurament no faré mai. Els motius... només un, la data, una setmana després de Festa Major de Sant Joan, de fet no arriba ni a la setmana, ja que es disputa diumenge i la festa s’acaba el dimarts abans. Pels que us pregunteu què hi té a veure, doncs tot, si sou de Sant Joan o heu vingut a córrer alguna cursa aquí, sabreu de l’estima dels santjoanins al nostre poble, i el súmmum és la Festa Major, que són els dies de l’any on ens reunim tots els que tenim certa relació amb la nostra vila, i a la meva colla ja és tradició sortir a sopar tots dissabte (i seguir fins entrada la nit al Nervis i a l’envelat) i dilluns fer un bon sopar a les Feixes el grup selecte que tenim festa el dimarts (i acabar la jornada fent el ball del pijama als volts de les sis del matí). Doncs això, que sortir dissabte i dilluns i córrer al cap de 5 dies és incompatible si es vol fer sense patir en excés.

Això no treu que des de fa molts anys i sempre que he pogut faig un control, a la zona de Coma d’Olla i cap al bosc dels Escalers, cosa que fa que almenys una estona hagi de caminar. Aquest any, que era el primer des de que corro curses em vaig plantejar pujar des de Sant Joan corrent, seguint el camí de la cursa fins Coma d’Olla i baixar com els sub-23 fins al meu control, a l’entrada del bosc dels Escalers (uns 14km).

Dissabte ja tenia clar fer-ho i a última hora es va afegir a l’excursió en Felip Mir, que per cert, està en força millor forma que jo. Vam decidir sortir a les set des de l’estació, per què ell pogués aparcar bé. Jo vaig sortir corrent de casa.

L'Atef arribant al Puig Estela

Un cop junts sortim a ritme però fent petar la xerrada, anem parlant de feina, del partit de futbol del dia abans contra els mexicans a Sant Joan, de material de córrer...vaja que una bona matinal, una bona companyia però un ritme “lentot”... Arribant a Can Camps, sobre l’hora i deu, ens encalcen els obridors de la júnior amb qui la fem petar mentre ens avituallem amb els meus pares que estan muntant el control de Can Camps, allà ens hi estem una estoneta i sortim cap a dalt patint de si ens atraparan o no els primers, som patidors de mena tot i portar molta avantatge. Però com que seguim xerrant ens despistem i ens veiem dins un bassal de fang que és, en part responsable del canvi de circuit d’aquest any, per mi molt millor, tot i que una mica més dur, que ens porta a encalçar per darrera a en Sopes que va a fer el seu control als Escalers. Arribem a Maús, nou avituallament líquid que agraïm, pinta a dia de calor i anem justos d’aigua. Seguim amunt, aquí en Felip em deixa enrere i no ens trobarem de nou fins al cim del Puig Estela. Jo aquesta estona començo a patir amb l’asma, havia d’haver previst a Can Camps una manxada de Ventolín, fa dues hores llargues des de que m’he aixecat i he fet la primera i amb l’esforç els meus pulmons ja pateixen. Arribo dalt la cabana de pastors i veig en Felip amb uns 100 metres llargs d’avantatge, per darrera m’atrapa una màquina, l’Aleix Roqué, que puja a fer fotos a la sortida dels Escalers, però com que va amb temps s’arriba a dalt el Puig Estela i torna a baixar com qui fa un vol pel passeig. Arribant a dalt, nou avituallament, poca parada i seguim, ara ja tenim clar que no ens atrapen. Fem la cresta a poc a poc i arribem a Coma d’Olla. Aquí parem poc, només saludem i cap a lloc.

Quan arribem comencem a veure els primers corredors que surten dels Escalers, quines bèsties, fa poc més d’una hora que corren, ja porten més de 12km i gairebé +1000 de desnivell... una estoneta més i ja els veiem passar per la cresta. Tot i així encara tarden una mica a arribar a on som nosaltres, primer els sub-23, i un cop n’han passat 4 els primers sèniors.

Ens sobta no veure passar ni l’Èric Moya ni en Pere Aurell. La calor fa estralls i l’Èric passa quart, a l’encalç del tercer i força lluny del segon, ni saluda, cosa estranya en ell, va amb mala cara, després, a l’arribada em confirma les males sensacions, tot i que millora el temps de l’any passat, la setmana de vacances i la Nit Pirineu li passen factura. Van passant corredors, l’Aurell molt enrere, amb molt mala cara, em diuen després que ha defallit amb la calor (jo diria que també hi té a veure el seu excel·lent paper dos dies abans a la Nit Pirineu). Els de Sant Joan van passant, en Xevi Guillaumes, en David Sala, l’Atef, en Moi... i sorpresa arriba en Josep Maria, és l’home de la cosina de la meva dona, havíem entrenat la cursa junts el juliol, però no l’esperava tant endavant, al matí tenia diarrees i no sabia si sortir, em diu que es troba bé i que va a tope, acabarà amb un temps de 3 hores i 35 minuts (a mi em sembla un molt bon temps). El ritme de descens dels corredors baixa. Fa calor, molta. I passen les hores. Patim per en Ferran Peralta, i de cop apareix, va tou, tocadet, però amb bona companyia, en Pere Cortacans. En Felip baixa amb ells fins a Sant Joan ajudant a acabar a tots dos en un temps molt correcte.

A partir d’aquí corredors més tocats i espaiats fins al grup de tancament, encapçalat per una corredora que baixava a tota castanya i que em va dir que havia abandonat sobre el quilòmetre 4 però que acabava fent la cursa amb el tancament. Un cop passat ells i sense esperar el de dalt, ja que em van dir que estaven molt tranquils i a mi m’esperaven a Can Camps, vaig baixar corrent i recollint les marques, cintes i cartells dels quilòmetres fins a l’avituallament del final del bosc, on vaig poder descarregar les cintes que duia i agafar una bossa més gran per acabar de desmarcar fins gairebé a Can Camps.

La baixada,  tot i carregat amb la bossa, cartells de quilòmetres i alguna piqueta, la vaig fer prou ràpida i em va donar temps a poder beure aigua abans no tanquessin del tot el control. Els darrers  sis quilòmetres de cursa Sub-23 els vaig deixar sense fer i vaig tornar amb cotxe amb els meus pares.

Al passeig, retorno les piquetes, cartells, xiulet i peto, i encara em va donar temps a poder parlar amb algun dels valents que van fer la cursa, l’Èric Moya o en Ferran Peralta per exemple.

De tornada a casa, camí del pavelló encara quedaven corredors que s’anaven a dutxar i jo que encara corria, era objecte d’algun comentari com que a veure si no en tenia prou.

A casa i a taula ja hi havia els nens (que per cert en Pau havia guanyat la seva categoria de la Taga 2040 infantil, en Guiu, havia quedat més malament ja que a la seva categoria hi ha nens molt atletes i ell no ho és gaire, i en Berenguer havia quedat tercer) i en Josep Maria, que tot i no trobar-se bé a la sortida havia fet una gran carrera i que vam poder comentar diferents aspectes de la cursa:

-      Marcatge: molt ben marcada, gairebé massa. D’això em queixo també jo, que la pateixo per desmarcar un tram. Comparat amb les curses que jo o ell han fet el marcatge del Taga 2040 no té res a veure.

-      Circuit: espectacular i dur. Tot i que  a ell el preocupa la pujada dels Escalers, diu que un dia hi haurà un accident, la gent puja molt fosa i fins i tot davant seu diu que algú es tambalejava.

-      Avituallaments: esplèndids, sobretot a l’arribada. Només una petita queixa, si ho vaig entendre bé al Taga hi havia barretes energètiques, que ell les hagués posat al Puig Estela. Per la resta collonut .

-      Ambient: molt bon ambient amb gent al poble, Puig Estela i Taga. Ell està acostumat a córrer per Osona i no havia fet cap carrera amb pics emblemàtics com aquí.

Doncs res, ara fins l’any vinent. I com sempre felicitar a la UE Sant Joan, per la magnífica feina que fa en totes i cada una de les activitats i curses que organitza.