"Els homes que no estimaven les dones" de Stieg Larsson

Títol: Els homes que no estimaven les dones
Autor: Stieg Larsson
Traducció: Alexandre Gombau Arnau i Núria Vives Colom
Editorial: Columna
Pàgines: 625

Nota de l'editorial:
Els homes que no estimaven les dones

Autor: Stieg Larsson
Col·lecció: Clàssica

« La novel·la negra de la dècada. »

Una sorprenent novel·la de gran perspicàcia sobre les ments corruptes.

Text de contraportada

En Mikael Blomkvist, periodista i fundador de la prestigiosa revista econòmica sueca Millennium, és acusat i condemnat per difamació pels tribunals d’Estocolm. El seu delicte ha estat fer públiques una sèrie de greus acusacions contra un dels empresaris més importants del país. Abans d’entrar a la presó, però, rep una curiosa trucada: en Henrik Vanger, patriarca d’una altra de les sagues escandinaves més poderoses, li demana que investigui la desaparició quaranta anys enrere de la seva neboda Harriet. Amb l’inestimable ajut de Lisbeth Salander, una jove pertorbadora i socialment inadaptada, carregada de tatuatges i pírcings, i amb memòria fotogràfica i unes habilitats com a hacker insuperables, formarà un tàndem perfecte i junts es veuran arrossegats dins una espiral de secrets i mentides que no s’haurien imaginat mai.
Corrupció política, espionatge industrial, intrigues familiars, protagonistes inquietants, amor al límit... tots aquests són només alguns dels ingredients que fan que aquesta apassionant obra hagi estat batejada per mitjans de tot el món com la novel·la negra de la dècada i que més de quatre milions de persones ja hagin devorat les seves pàgines.

El primer llibre de la trilogia Millenium, molt recomanada des del Sant Jordi 2009, que com que es tracta d'una novel·la negra, no m'atreia en excés, però que a base de sentri-ne bones crítiques vaig acabar de deixar passar un temps per pair-ho i el vaig demanar als reis del 2010, que van ser generosos i em van portar la trilogia sencera. Un cop la vaig tenir, encara he deixat passar un temps abans de començar-ne la lectura.

L'arrencada del llibre em va costar, però a partir de la meitat, més o menys, ha estat un llibre que he devorat. Sense haver estat mai a Suècia, crec que en fa un bon retrat de la societat, una societat contradictòria en molts moments (tolera una relació més que coneguda entre una dona casada i el protagonista, en Mikael Blomkvist, que és un conegut periodista, cosa impensable aquí, però al mateix temps tutela una major d'edat, hacker reconeguda, eficaç investigadora i no diagnosticada o millor dit, mal diagnosticada com a "retrasada mental", que és l'altra protagonista, la Lisbeth Salander), i que tot i ser més avançada que la nostra societat, a mi, particularment, m'agradaria que quan fóssim grans no ens hi assamblessim en tot (gran índex d'alcohòlics...).

Com a llibre, conté alguns passatges durs (fins i tot molt durs) amb una violació o amb molta violència (això si, mai gratuita). Enllaça fins a tres històries diferents dins la trama, que comença amb un intent de descobrir els tripijocs d'un magnat del negocis amb una història no massa neta darrera (ni hi ha molts al nostre país), que és secundària i que no es resol fins al final, i la història central, la de mirar d'esbrinar què va passar amb una desapareguda fa 40 anys, que es transforma en el descobriment d'un assassí en sèrie i la trobada de la desapareguda.

Si bé he dit que em va costar iniciar la lectura i que m'enganxés, el segon (que ja estic acabant) acaba de demostrar-me que es tracta d'una gran sèrie de llibres de novel·la negra, que per desgràcia no tindrà més continuitat ja que l'autor ha mort, aquest fet, també ha ajudat a fer famosa aquest trilogia.

El Barça eliminat de la Champions

Ahir a la nit es confirmava que no jugarem la final de la Champions al Bernabeu. Jo era dels que pensava que estava difícil però que l’equip es mereixia crèdit i que era possible passar a la final, i va anar de poc. En un partit dolent per part del Barça, que tot i dominar no va tenir massa opcions per fer gol i quan en va tenir no les va aprofitar, que podia haver canviat si l’àrbitre dóna per bo un gol, jo penso que legal d’en Bojan, quan ja s’havien complert els 90 minuts de joc.

Destacar que en Mourinho ha de fitxar ja pel Madrid, és el seu entrenador ideal, xulo, prepotent, follonero, boques... vaja, que tot el què ha de tenir un del Madrid, ah... i ja es podrien endur també de l’Inter un altre com és el gos d’en Figo. I que vam fer bé a deixar a marxar en Motta, primer per què aporta poc i després ja es va veure ahir, és un porc i un “matón”.

Dels dos partits, en trec una altra conclusió que fa temps que defenso, cal l’ús del vídeo al futbol ja. No pot ser que a una semifinal de Champions hi hagin jugades decisives i dubtoses (el possible segon gol del Barça ahir per part d’en Bojan) o no tant dubtoses (el tercer gol de l’Inter a Milà, en clar fora de joc) i que no sigui possible veure les accions sobre la marxa. Això dóna peu a errors arbitrals que poden sortir molt cars.

La Champions

Sóc a l'hotel a Astúries mirant la semifinal de Champions entre l'Olimpique de Lió i el Bayern de Munich. Demà hem de guanyar com sigui, veient com juguen, ens els menjarem al Bernabeu. Segurament ens tocarà amb el bayern, que ja guanya 0 a 1 en la tornada i crec que el Lió és incapaç de remuntar.

Demà serà una latra cosa, espero que el Camp Nou apreti com a les grans nits. De totes maneres, demà no sé si veuré el partit, primer que dormo a Ponferrada o a Lleó i no sé per quin canal el fan, i segon si el fan per algun canal que el pugui veure no sé si el voldré veure, serà pitjor que una final.

Sort a tots per demà!

I espero poder guanyar a en Van Gaal!

Visita al Molló Parc

Diumenge vam anar de visita a un nou atractiu turístic de la comarca, en concret a Molló, el parc d’animals “salvatges” Molló Parc.

Hi vam anar tota la família i amb Carles i l’Helena i els nens. Al parc s’hi poden veure, a més d’una sèrie d’animals domèstics com conills, xais, cabres, burros i ponis, animals “salvatges” (ho escric entre cometes per què de salvatges en tenen poc) com óssos, daines, cérvols, cabres salvatges, isards...

El tema està, que com que és a l’inici, tenen pocs animals (només un isard, quan la comarca té una sobre - població d’isards lliures que obliga a fer batudes extraordinàries), poca ombra (a l’estiu els animals estaran fatal, ja que ara, amb un dia de sol però amb fred ja patien calor), la botiga no té, per exemple, postals i tot són peluixos.

Necessiten millorar pel què fa als acabats del parc, a la senyalització, als serveis i al marketing (sobretot tema records).

Ah! Ja ho oblidava, l’accés és complicat, sobretot amb furgoneta com la nostra ja que obliga a fer maniobra en pendent.

El dinar el vam fer a Can Calitxó, perfecte, un dinar en un menjador ample, amb més nens (semblava que hi estaven molt acostumats a tenir nens corrent pel menjador), i l’única pega per mi és el preu, un menú de 28€, que tenia entre altres plats sèpia amb pilotilles o una amanida amb una coca (mini coca) de verdures.

Però tal com va dir en Carles, un bon dia, una visita on busques que t'omplin el dia (i ho fan) i un bon dinar amb bona companyia.

USAP – Stade Francais

Dissabte passat vaig anar a Perpinyà a veure un partit de l’USAP, contra Stade Francais de Paris. Per resumir ràpid, el millor partit que mai he vist de l’USAP en directe, amb un resultat final de 44 a 23, que va servir per sumar 5 punts (4 de la victòria més un pel bonus ofensiu), assolint fins a 7 assajos, per 3 en contra, per tant 10 assajos en el partit, que ens va servir per posar-nos líders del TOP 14, més que impressionant.

Al partit hi vaig anar amb en Joan Coromina, que no havia estat mai en un partit de l’USAP i que va quedar al•lucinat, primer pel partit, però també per l’ambient, el de les grans ocasions. Jugar contra Paris sempre és garantia de bona entrada i d’espectacle a les grades. El partit era a les 14:30h, vam arribar a Perpinyà una horeta abans, vam dinar de pizza agafada a un forn del costat del camp i vam entrar per veure l’ambient. No vam poder entrar a la botiga ja que estava plena i la gent feia cua, vam fer una cervesa i vam esperar a veure sortir els jugadors per entrenar abans de pendre possessió a la zona del gol nord del pesatge (general a peu), vam quedar-nos a la línia dels 5 metres de la marca on atacaria l’USAP. El partit va començar amb una tramuntana espectacular (en contra de l’USAP) cosa que va obligar a l’USAP a jugar sempre a la mà i va ajudar a Paris a avançar-se amb un drop i un cop de càstig per 0 a 6. Al minut 18 encara no havíem estrenat el marcador i tot i jugar bé la cosa estava peluda, fins que vam començar a fer assajos, a la primera part 4, amb la sort que 3 van ser davant nostre, i podien haver estat més ja que va haver-hi una jugada dubtosa que no va acabar essent assaig. No va estar malament, a la mitja part ja teníem el bonus ofensiu i 22 a 9.

A la mitja part vam canviar de gol i va afluixar la tramuntana. Només començar vam fer la cinquena marca i tot i que Paris es va espavilar i va jugar més bé quan l’USAP va voler va fer 2 marques més. Totes 3 marques de la segona part van ser davant nostre.

Al final 44 a 23, la gent cantant “on són els de Paris” i el camp espectacular, amb onades, càntics...

Ara a punt per tornar-hi, la propera a l’última jornada de lliga, amb Albi, on probablement ens jugarem la posició per a les semifinals, ja que tot està molt ajustat entre els 5 primers i dependrà dels nostre propers partits a fora contra Castres (líders amb nosaltres) i el Toulon d’en Wilkinson (quart i jugant per estar a semifinals).

Si voleu veure el resum, mireu l'enllaç de USAP TV.

De visita a Elna

Diumenge passat vam anar de visita a Elna, poble de la Catalunya nord, conegut per un extraordinari claustre (sobretot per "culpa" dels capitell esculpits en totes les columnes) i, més recentment coneguda per de la maternitat d'Elna que va ser lloc de naixement de molts republicans exiliats després de la guerra civil.

Només un parell d'apunts. Poble bastant atractiu, de cases baixes, solei i amb encant, tot i que com a molts pobles de la Catalunya Nord, bastant brut. La visita al claustre, crec que val la pena però vaig trobar a faltar poder visitar també l'esglèsia. Pel què fa a la Maternitat, no és una visita a un edifici, es tracta d'una visita a un record, a un sentiment, un homenatge a tot una sèrie d'homes i sobretot dones que després d'una desfeta com la nostra a la Guerra Civil, van trobar un lloc que els va fer creure un altre cop en la grandesa humana, després de conèixer les misèries.

Per cert, a la foto podeu veure a la Gemma donant pit a en Berenguer dins la Maternitat d'Elna, tot un luxe i un homenatge al record dels que van nèixer allà.

De tornada de Mallorca

Aquesta setmana he estat a Ses Illes, a Mallorca en concret. Val a dir que pel què fa la feina ha estat un viatge complicat, l'any passat un dels principals motors de l'illa, el turisme, no va anar massa bé i la cosa està molt parada a l'expectativa dels resultats d'aquest any. De tota manera, la gent és bastant optimista, ja que sembla que ha de ser un bon any turístic. De fet, es veuen prous cotxes de lloguer nous (l'any passat no n'hi havia masses), hi havia molt ciclistes entrenant (pels que no ho sabeu, durant aquesta època de l'any Mallorca és la meca dels ciclistes del nord, que vénen a entrenar, i fins i tot hi ha empreses dedicades exclusivament a donar serveis a aquest ciclistes, la majoria aficionats).

Pels que no coneiceu Mallorca o heu estat només a les zones que ens sonen a tots (Palmanova, Magalluf, la Platje de Palma) i que són bàsicament com Lloret (amb tots els respectes per Lloret), existeix una altra Mallorca, la de Sineu, Petra, Montuïri,... i tota la zona muntanyosa del nord, la serra de Tramuntana, que per mi, és comparable a Menorca. Aquest viatge, he descobert una nova petita part de l'illa que desconeixia, en concret el poble d'Esporles, que m'ha agradat molt.

Per cert, si heu de viatjar a Mallorca us recomano un lloc per menjar, Es Celler de Petra, pel seu entorn, impressionant, i que podeu veure a la seva web. Per menjar bé i barat bons "pa amb oli" (pa amb tomàquet) i bons "berenars" (esmorzars) de forquilla i ganivet, també us recomano Es Cruce, al creuament de la carretera de Manacor amb la de Petra.

Pel què fa al menú, de primer "Arròs brut" i de segon a triar entre "Frit mallorquí" (o de matança) i "Canonget" (un petit conill fet a la brasa).

No deixeu de visitar un dels territoris dels Païssos Catalans on es parla més el català (molt més que a Barcelona capital, de fet els meus clients de Palma capital més habituals, parlen sempre català).

Viatge a Múrcia

La setmana passada vaig ser a Múrcia, Alacant i Albacete per feina.

Zona curiosa, encara tenen pancartes demanant aigua (per fer les seves promocions immobiliàries) quan en aquests moments els sobre l’aigua. Es veu que després d’aquest hivern, volen que pari de ploure ja que en aquests moments no poden entrar als camps a recollir i tenen por de no poder fer la recol•lecta.

Pel què fa a la feina, la zona està complicada i en algun moment et fa desanimar, tot i que per compensar el darrer dia vam poder fer alguna comanda. Per cert, està ple de promocions amb cartells de “En Venda”.

La pitjor cosa del viatge, és el viatge en si, el fet d’estar fora de casa és el què es fa més dur.

La gran nevada

Més d’una setmana després de la nevada espectacular que va caure el passat dilluns i dimarts 8 i 9 de març, i que va deixar milers de persones a les fosques més d’una setmana en alguns casos, cal reflexionar sobre un parell de coses.

Una, la culpabilitat del govern de torn (i els seus antecessors), està clar que un servei de primera necessitat com és la llum (amb tot el què comporta no tenir-ne, calefacció, en molts casos possibilitat de cuinar, aigua en zones on s’han d’usar bombes per fer-la arribar al consumidor...) ha d’estar garantit, potser no permanentment, però si que en cas de perdre’l, cal exigir recuperar-la amb celeritat, i això inclou “fer creure” a les companyies elèctriques. En aquest cas han estat dues companyies, una de la distribució d’alta tensió com és Red Eléctrica Española (REE), que tot i fallar van reaccionar prou a temps i la distribuïdora de la mitja tensió, FECSA – ENDESA, que ha fallat estrepitosament.

Pel què fa el sistema de distribució de llum a Catalunya i Espanya, tot i que el govern del PSOE ens va vendre que es liberalitzava aquest mercat, que si bé és veritat en la comercialització, no ho és en la distribució, ja que està en unes soles mans, que per a més INRI, es tracta d’una empresa pública passada a mans privades per millorar-ne el servei (sort!!!). El problema de la caiguda de línies de mitja tensió es deu, bàsicament, a la falta de manteniment per part de FECSA – ENDESA, ja que excuses com que les estructures de les torres no estaven pensades per aquest tipus de nevades, primer que no són de rebut (sentir el president d’ENDESA dient que no els surt a compte fer torres més robustes és inacceptable, la llum és un bé de primera necessitat i s’ha de garantir en tots els casos) i a més, és mentida. M’explico, la línia de mitja tensió més nova de la zona, la polèmica línia de les Gavarres, que ha de ser, o hauria de ser com les de la resta de la zona, no ha sofert cap problema, només ha passat en línies velles, en molts casos rovellades, en mal estat.

El problema de la falta d’inversió rau en la manera com s’obliga a fer-la, els governs estan obligats a fer-ho i en línies elèctriques la responsabilitat pública queda diluïda entre diferents governs, i a més o a l’estat espanyol li queda molt lluny la línia o a l’empresa distribuïdora li queda molt lluny el govern català, resultat manteniment deplorable, únicament imputable a les elèctriques.

A més, si ens fixem en la zona de Sant Joan, després de molts anys on quan queia un tro, un llamp o una mica de pluja (ja no parlem de neu), cosa habitual a la zona, ens quedàvem sense llum. Després de fer les inversions corresponents, les línies aguanten perfectament i no ens quedem sense llum.

Pel què fa a la recuperació de la llum, contrasta la situació viscuda a Barcelona fa un parell d’anys, quan van instal•lar generadors per suplir la falta de llum i aquest cop que han trigat moltíssim. És cert que a Barcelona els afectats estaven molt localitzats i que ara es tracta d’àmplies zones, i en molts casos rurals. Tot i això no ha de servir d’excusa ja que a poblacions com Lloret han estat sense llum al centre del poble més de 3 dies.

A més, ara deixa de pagar el rebut del llum del mes de març, per un servei no prestat i a veure què passa.

Un segon tema són les carreteres. No podem tenir llevaneus per quan cau una nevada d’aquestes característiques, hem de tenir les que ens calen per un any normal. També cal reflexionar amb el paper dels ciutadans en casos com aquests. No podem esperar que ens solucionin tots els problemes sense implicar-nos nosaltres. La societat que tenim i amb les dificultats que tenim, no es pot permetre que siguem essers acomodats que necessiten que vetllin per ells, i això, és el què sentin gent atrapada per la nevada als cotxes m’ha semblat. No és de rebut per part nostre, que després d’estar sentint durant 3 o 4 dies que es preparava una nevada a cota zero, ens desplacem per les carreteres (i no arran de mar) sense cadenes i ens queixem de què no treuen la neu de les carreteres, sense tenir consciència que s’han de portar cadenes i això és únicament responsabilitat nostre. El mateix val a dir pels que 3 dies després deien que encara tenien neu davant de casa i que ningú els havia tret. Doncs bé, els que hi estem acostumats la neu de davant de casa ens la traiem just acabada de caure.

Això em fa entendre una mica més que la gent vulgui ser funcionari i no tenir preocupacions, i així ser una societat una mica més anorreada.

I després ens queixarem dels nostres polítics i no farem cap autocrítica.

"L'últim Dickens" de Matthew Pearl

Títol: L'últim Dickens
Autor: Matthew Pearl
Traducció: Núria Parés Sellarés
Editorial: Columna
Pàgines: 494

Nota de l'editorial:

L'últim Dickens

Autor: Matthew Pearl
Col·lecció: Clàssica

« Pearl domina prodigiosament els ambients de misteri i d’intriga »

Un dels misteris més grans de la història de la literatura

Text de contraportada

Boston, 1870. Quan la notícia de la mort sobtada de Charles Dickens arriba a l’oficina de Nova York dels seus editors americans, un dels socis, James Osgood, envia el seu empleat de confiança, Daniel Sand, a esperar l’arribada de la novel·la inacabada de Dickens, El misteri d’Edwin Drood.

Però quan es descobreix el cos sense vida d’en Daniel a prop del moll i no es troba enlloc el manuscrit, en James es veurà abocat a una recerca transatlàntica per trobar la novel·la que creu que salvarà el seu negoci i ajudarà a desemmascarar l’assassí d’en Daniel.

Rebecca Sand, la germana gran d’en Daniel, serà l’escollida per acompanyar James Osgood en aquest viatge cap a Anglaterra ple de perills i intrigues: xarxes de traficants d’opi i escriptors de segona fila, sicaris sàdics i aristòcrates mentiders, i els membres del cercle més íntim de Dickens... Ben aviat, en James i la Rebecca s’adonaran que entendre el final de la novel·la perduda de Dickens és una qüestió de vida o mort i la clau per aturar una ment assassina.

Un llibre que jo no hagués comprat mai, però que he acabat llegint, i tot i que seguiria sense comprar-lo, puc recomanar llegir-lo.

No el compraria mai, per què d'entrada la trama, sobre Charles Dickens (pels que no ho heu deduït del títol) no m'atrau, ni pel personatge, ni pel seu moment històric. No obstant, l'autor aconsegueix crear una atmosfera prou intrigant com per fer-te llegir el llibre prou ràpid (sobretot un cop mort Dickens i on comença pròpiament la part més detectivesca del llibre).

També, crec que retrata molt bé la societat anglesa de l'època, i que, sobretot pels que no hem estat mai a Anglaterra, ens dóna idea de l'origen de molt estereotips anglesos actuals (la pompositat, l'hora del tè...).

A nivell de l'origen de la trama, està bé per a gent aficionada a la lectura, com un servidor, però que no som seguidors de Dickens, conèixer l'història del seu últim llibre, que és si més no curiosa. A més, la primera part del llibre, on narra l'últim viatge de Dickens a Amèrica, ens descobreix quelcom inimaginable avui en dia, les lectures dramatitzades d'un llibre per part del seu autor davnat d'un gran auditori.

Per mi, l'escriptura de l'autor és bastant sobrecarregada (molt anglès no també sobrecarregar d'adjectius les coses?) i en alguns moments feixuga.

Llibre recomanable sobretot a qui sigui seguidor de Dickens i de la novel·la policíaca, però no espereu una novel·la de polis a l'ús.