La Hivernal de Campdevànol

Arribada

Inici de la temporada 2015, al meva primera temporada sencera al trail running després de la incursió a finals d’any passat amb les dues curses que vaig fer, a la mitja marató de La Hivernal de Campdevànol.

Quan em vaig plantejar el calendari de curses aquesta era de les que tenia més clares de fer, per dos o tres motius molt concrets:

- Per la proximitat a casa, Sant Joan de les Abadesses, i per ser a on treballo, a Campdevànol.

- Per la bona premsa que té, tothom en parla bé.

- Per les dates, ja tocava començar a fer alguna cursa.

Els dies previs a la cursa no presagiaven res de bo, el dimarts anterior, a cinc dies de la cursa, em va començar a fer mal el taló, i fins dijous no recolzava bé el peu, però el diumenge al matí ni rastre del dolor i només un petit moment el vaig notar en cursa.

El meu dorsal

Per acabar-ho d’adobar, divendres per sopar vam fer un sopar amb la Gemma, la meva dona i els tres nens, per estrenar un restaurant nou de Sant Joan, i clar, l’alimentació no va ser massa a to amb la preparació, amb formatges, carns amb salsa i vi i cervesa. Però això no va ser tot, dissabte dinar amb convidats a casa, amb, encara, pasta i peix però amb pastís de postres i tot regat amb un bon vi blanc.

Ah! I dissabte, a Sant Joan hi havia la rua de Carnestoltes, a les 20h del vespre i que els nens no es volien perdre. Com a pares previsors, el sopar, que havia de ser ràpid per poder anar a dormir aviat els nens i jo, no va ser cap altre que pizza.

Tot i el drama alimentari, les sensacions de l’última sortida amb desnivell cap a Can Camps (12km i +500m) havien estat molt bones i la  moral estava alta, tant com per plantejar-me baixar de les 3 hores i en la cara més optimista, arribar a les 2h:50min.

Així doncs, dissabte al vespre, amb les coses preparades a les 23:15h em posava al llit amb intenció de llevar-me a les 7:00h. Dormida plàcida fins als volts de les 6h, on els nervis ja no et deixen dormir, com a mi em passa sempre abans d’una cursa. Després de donar voltes al llit, a les 6:30h em llevava, per esmorzar, amb una mica de pa torrat amb pernil, acompanyat de suc de taronja i un iogurt.

Les sabates abans

Un cop vestit, a les 7:10h sortia per la porta de casa direcció a Campdevànol, on arribava abans del què acostumo quan treballo, a les 8h, ahir, un diumenge hi era a les 7:30h (el què fem per córrer ho aguantem sense problemes, quan ho hem de fer per treballar ens mata i ens queixem).

Bon ambient ja de bon matí, amb la prèvia de la marató, que sortien a les 8h, amb gent ja escalfant, preparant material, comentant la jugada i nerviosos com sempre. Jo em vaig arribar a buscar el dorsal, deixar les coses al cotxe i tornar a veure la sortida de la marató. Una sortida molt ambientada i amb ànims molt alts per part dels corredors abans d’emprendre els 42km i +3000m que els esperaven.

I fins la sortida, prevista a les 9:15h, espera llarguíssima... preparar dorsal, decidir si anar amb motxilla o no... darrers missatges a casa per veure si vindrien els nens... escalfar... anar al lavabo... i veure com el temps passava molt lentament.

Les sabates després

Al final decideixo córrer sense motxilla, ja que la clau del cotxe i els guants caben a la butxaca del paravent i port el bidó per veure a la cintura i el paravent el puc lligar a la cintura tot i que suposo que pel fred passat a l’espera de la sortida pensava que l’hauria de dur tota l’estona.

A la prèvia converses amb la gent de Sant Joan que érem a córrer, primer amb el gran Eric Moya, capficat per si li aniria bé, i collons i li va anar bé... primer i amb un temps estratosfèric, amb els de la Barra Jove i amb els germans Cortacans, tots vam acabar que és sempre el primer objectiu pels que no som cracs com l’Eric per exemple.

A les 9 i cinc entrem a la sortida, nervis a flor de pell, ganes de córrer, de patir, gaudir del paisatge i sobretot de veure com ens sentirem en carrera.

Sona música...

L’speaker ens anima...

Vola el drone que grava la sortida...

Braços enlaire...

Comença la traca...

I... em passa pel costat en Pere Aurell que arriba tard i busca posicions capdavanteres avançant entre els corredors.

Sortida com sempre des de les últimes posicions, avançant a gent des de la sortida i els primers metres per dins a Campdevànol fins que ens posem a la pista on ja corro al mig d’un grupet que ens mantenim junts fins que un cop al corriol comença la primera rampa dura on tothom camina i jo intento mantenir el trot mentre tinc espai per avançar i deixo enrere 7 o 8 corredors fins que no puc passar i haig de començar  a caminar, allà ja em sobren els guants i el paravent i mentre pugem el lligo a la cintura on passarà la resta de la cursa. Al capdemunt formem un grupet que es trenca per darrera i que jo tanco tot i que fent la goma. M'atrapen un parell de corredors, una és una nois, tinc la sensació que serà un bon ritme a seguir, seguim fent corriols que pugen i baixen, fins que arribem a una pista planera que ens porta a la pista de Sant Pere d'Auira, que s'enfila mentre el grup camina i jo i la que com creia era una bona roda seguim corrent i avancem al grup, s'acaba la pista i arribem a un petit corriol sobre un cingle del Freser. Vistes espectaculars que ens porten un mirador de l'entrada de la Vall de Núria, el Puigmal i Torreneules. S'acaba la pujada, de moment i correm ràpids per un sender planer fins a Sant Pere on hi ha el primer avituallament, al km 7. Parada curta per beure i menjar plàtan.

Arribant al tercer avituallament

Segueixo, deixo enrere els companys de viatge fins ara, un m'atraparà més endavant, surto i enfilo la part més dura, però molt maca de la cursa, pujada exigent, amb roca que ens fa guanyar ràpidament alçada fins a dalt...tornen els corriols, passem una bassa gelada i comencem a baixar. Fang, pedra, baixada exigent i tècnica, de les que m'agraden. Baixem força i arribem a un avituallament al km 12, el segon i segona parada ràpida per beure i agafar menjar, seguim.

El camí s'endureix, sobretot amb una rampa molt dura i pel què ja portem acumulat, però passa ràpid i enfilem un descens amb pedra i força vertical que ens porta fins el tercer avituallament, ja cap al km 14.

Un cop avituallats, seguim per corriols que piquen poc, però piquen amunt. Aquí atrapo un corredor mig lesionat del quadríceps, tot i que jo no vaig molt millor, em comença a fer mal el bessó dret i començo a córrer malament. En poca però arribem a l'últim avituallament, passat el km 16, poca parada i l'últim tros de pujada enllestit. El corriol comença a planejar i és de bon còrrer, però el còrrer malament per les molèsties del bessó passa factura i i es carreguen el quadríceps. Paro, estiro i decideixo córrer normal i aguantar el dolor del bessó, 200 metres més enllà els quadríceps ja no em fan mal i el bessó calma. Últims 3km. 

La foto de la Gemma ja dins Campdevànol

Segueixo a bon ritme fins arribar a prop de Sant Cristòfol, el del cementiri, territori que ja conec i on Campdevànol ja és a tocar. Agafem la pista emporlanada que baixa i a molt bon ritme (el millor quilòmetre de la cursa) ens acostem a l'arribada. Poc abans d'arribar a l'esglèsia, m'esperen els nens i la Gemma, no paro, els animo a què vinguin i entrin a l'arribada amb mi, però tenen vergonya, venen tots 3, en Pau, en Guiu i en Berenguer corrent darrera meu i creuen la línia d'arribada amb ells, però jo per l'arc d'arribada i ells per fora. Són molt vergonyosos i no volen fer-se notar.

Arribo, 2 hores, 52 minuts i 9 segons i 21km després. Una mica més de les meves previsions, però molt content.

Doncs això, cursa que repetiré, amb un recorregut molt xulo, ben marcada, avituallaments ben situats i bon ambient a Campdevànol.

I ara a per la següent, el dia 1 de març a Vallfogona, la Corriols de Foc.

Selva Aventura

Foto de grup

Diumenge passat vam passar el dia amb la família Pujol a Selva Aventura. Es tractava d'un regal de Reis de Vilalleons per tots els nens (els nostres, els de Maians, els de Vilalleons, els d'en Naïm i els de Vic) per passar tot el dia enfilats als arbres.

Vam quedar a les 11h i ens vam partir en dos grups, els dels nens més grans, entre els que hi havia en Pau i en Guiu amb alguns pares, cap a fer un circuit dalt els arbres i el dels petits, amb en Berenguer a fer un circuit anomenat Caminar descalç. Jo vaig anar amb els grans i la Gemma amb en Berenguer.

Amb els nens fent el circuit pels arbres

Durant el matí jo i en Pau i en Guiu van combinar pasos de mico, escales, tirolines... per passar-nos-ho de conya, mentre que la Gemma feia un camí pel mig del bosc trepitjant sorra, serradures, pedres, troncs i aigua, que vam fer tots a la tarda i que com a experiència va ser molt interessant.

A l'hora de dinar vam aprofitar unes taules que hi havia prop de les taquilles i la Buia ens va donar a menjar una amanida de pasta i pollastre arrebossat, amb meló per postres.

En Berenguer, la Sira i la Mariona
al circuit Camina descalç

El meu salt de Bungee

Després de dinar, vam fer una petita bestiesa en Josep Maria, en Carles i jo, ja que vam fer un salt de bungee, del que us adjunto el vídeo del salt. Espectacular, m'ho vaig passar molt bé i ho recomano, la sensació un cop fas el rebot i abans de baixar tens certa sensació d'ingravidesa acollonant, gairebé millor que l'adrenalina del primer salt.

Un cop fet el salt, gairebé tots vam fer el circuit de caminar descalç, molt recomanable per tots els nens, fins i tot els de 3 o 4 anys, val molt la pena.

En fi, un dia molt xulo en família i que esperem repetir l'any vinent fent una altra activitat.

Merci Carles i Buia!

La meva visió de l'Emmona 2014

En primer terme el Fontnegre, darrera a l'esquerra Rocs Blancs

Ha passat un mes des de l’Emmona, on vaig participar... com a control, si, no us penséssiu que sóc capaç de fer el què van fer molts herois (si, herois) i molts altres inconscients (per no dir una paraula malsonant) tant en la modalitat de marató (un xic més llarga que una marató) com en la modalitat de ultra.

Per situar-vos, vaig fer el control de Rocs Blancs, als volts del quilòmetre 42 de la carrera i situat a la carena que va del Noucreus al Pic de l’Àliga.

Algun corredor i algun amic devia pensar que jo també estic bastant sonat ja que vaig fer el control sol durant tot el dia.

A primera hora, abans de les sis, érem juntament amb companys que feien el control de Noucreus, a veure la sortida. Ambient espectacular, bona música, nervis dels corredors, corredisses, grupets fent-se fotos... i sortida, espectacular seguir tota la corrua de participants pujant pel carrer major direcció a una carrera dura de per si i en aquesta ocasió endurida pel temps, millor dit, pel mal temps. Després de veure la sortida i d’esmorzar a Ca La Nati, rumb cap a Ribes a buscar el cremallera, el primer del matí per arribar a Núria. El tren no anava massa ple, probablement per les males prediccions meteorològiques i per què els acompanyants dels corredors pujaven més tard, ja que a aquelles hores eren a Pardines o cap a la Serra de la Canya. Al cremallera vam coincidir amb els 4 voluntaris que obrien cursa de Núria fins a Planoles on vam departir experiències d’anys anteriors. Motiu d’estudi que unes 300 persones repeteixin any rere any un voluntariat que et porta a patir fred, cansament i a estar moltes hores exposat per la recompensa d’un entrepà i una samarreta.

Dalt les glaceres el Noucreus, i l'aresta per on venien els corredors

Un cop a Núria, poc després de les 8h del matí, motxilla a l’esquena i després de separar-nos amb els companys de Noucreus  jo vaig enfilar cap a l’alberg del Pic de l’Àliga seguint la baixada dels corredors, i un cop allà, seguir no el camí tradicional del Pic de l’Àliga sinó seguir la baixada vertical dels corredors, que per mi era pujada. Pujada que va fer que la fes amb màniga curta fins que estava a punt d’iniciar la darrera pujada al Pic de Fontnegre, ja que quan arribaves a la carena el vent, encara poc intens, et refredava de forma ràpida. L’ascensió fins al Fontnegre la vaig fer abrigat amb un forro polar i un cop a dalt vaig decidir parar una estona a veure els cims que m’envoltaven i amb la millora del temps quedar-me altre cop amb màniga curta.

Després de 45 minuts al Fontnegre vaig decidir acabar de fer cap fins a Rocs Blancs on vaig passar el dia. Només per què us feu a la idea a Fontnegre hi arribava abans de les 10h i a Rocs Blancs (després d’estar tres quarts d’hora al Fontnegre) poc abans de les 11h.

I ara a esperar...encara gairebé més de mitja hora fins que va arribar el primer corredor.

I fins l’últim i els tancadors que arribaven a les 19:40h gairebé 10 hores després de la meva arribada al Pic de Fontnegre.

En aquest espai de temps anècdotes vàries, des d’haver de donar aigua (força habitual) als corredors fins a escenes gairebé còmiques de les que us faig un resum:

-        Donar aigua: ho destaco per habitual (jo porto sempre una ampolla gran de 1,5l i a més llaunes que solen ser només per mi) i també per què vaig haver de donar-ne al primer, cosa gens habitual.

-        La pregunta: on sóc? I les seves derivades: sóc a Pic de l’Àliga, no? Sóc a Fontnegre, oi?

-        Les súpliques: digues que és l’última pujada.

-        Les fotos: gent, que tot i anar morta té temps de fer fotos del paisatge, recordo especialment una dona francesa que després de passar el piló del cim va treure la càmera i va fer 3 o 4 fotos, que devien sortir mogudes ja que no podia estar-se quieta del cansament acumulat.

-        Els gels i potingues vàries: és espectacular les porqueries que s’arriben a menjar i beure.

-        I una de les més gracioses, va arribar un grup de 4 o 5 corredors que anaven junts i una dona a 2 pams de la meva motxilla comenta: “ostres, si no és una tenda”. La mirada dels companys ho deia tot, li van dir menja i descansa.

Pel què fa a la vestiment dir que a primera hora, les 11h vaig poder estar amb màniga curta poca estona (i samarreta nova i seca), després vaig posar-me el forro polar. Que abans de les 12h ja havia reforçat amb una samarreta tèrmica per sota i que als volts de les 15h ja eren acompanyats per un paravents dels afelpats. I pantalons d’hivern tot el dia.

A partir de les 16h va entrar aire intens que feia molt difícil estar quiet a dalt el cimi que va fer-me estar movent durant tota l’estona i patir fred de mans fins que les vaig protegir millor.

A les 19h, hora del meu tancament, veia arribar els tancadors de tram a Noucreus i a les 19:40h tancàvem el control, baixàvem corrent avall, per evitar el fred, tot recollint les cintes i a les 20:10h arribàvem a  Núria. 12 hores després de sortir de Núria hi tornava a arribar.

Mentre agafàvem el cremallera especial de baixada, que es va fer esperar degut al rescat per hipotèrmia que hi va haver a Pic d’Eina, crec, ja vàrem comentar amb els altres controls les peripècies i el fred del dia.

Al final arribàvem a Sant Joan uns 10 minuts després de què el primer de la Ultra arribés, 16h i 5 minuts després de la sortida (acollonant).

Eric Moya al seu pas per Rocs Blancs

Esportivament comentar, la segona posició del santjoaní Eric Moya, flipant, a més, per què per Rocs Blancs va passar cinquè de l’ultra.

Ara passem a les reflexions.

-        Organització: per mi, i pel què a mi m’afecta, tot correcte. Quan va començar a ploure a Sant Joan, a mitja tarda, de seguida ens van informar i demanar com estàvem. Allà dalt, i per sort per tots, no va fer ni una sola gota ni tro ni llamp (que hagués estat, segurament el més perillós) i vam poder veure les tempestes de lluny.

-        Fred: és alta muntanya, molta part de la cursa per sobre els 2.500 metres, i tot i l’època pot fer fred, molt fred, augmentat pel vent. Els primers, que passen d’hora i ràpid encara es poden escapar prou bé, sense patir massa fred. Els 200-300 últims, el fred el porten bé, com que compten estar la nit corrent van ben equipats, amb motxilles més grans i roba d’abric. El problema són els del mig (no tots, que quedi clar) que es pensen que són molt bons, van poc equipats i després veus pells de gallina espectaculars o cames i braços blavosos.

-        Inconscients: ho agafo com a genèric. Em refereixo a corredors, molts, que no saben ni on van ni què hi fan en una prova com aquesta. Trobar gent que sense haver fet mai alta muntanya (ja no corrent, simplement caminant) corre l’Emmona a mi em fa pensar. També hi ha gent, molta, massa, que no s’ha mirat el recorregut i té problemes amb els avituallaments, no porta prou aigua per fer tirades de 20km, porten petits bidons, moltes vegades no arriben a portar ni mig litre d’aigua, i que si tenen qualsevol problema i han de fer més tram sense poder agafar aigua tenen verdaders problemes. I per últim gent que es queixa que no pot córrer, que no saben on són? A 2.500 metres i al Pirineu no hi sol haver pistes ni corriols corribles i menys quan fas crestes com les que es passen aquí.

-        Per acabar, i com es pot haver demostrat en la polèmica recent de la Ronda dels Cims d’Andorra, apareix gent que perd l’esperit del què, almenys per mi és la muntanya, fins i tot fent curses. Un exemple, va passar un grup de corredors que em van demanar si havien de marcar al control de pas, jo els vaig dir que no, que simplement érem allà per vigilar que no hi hagués cap problema i ajudar-los si feia falta, un cop passats el meu control el comentari va ser: “vaya mierda, si lo sé bajamos por el valle anterior y llegamos a Núria antes”. Ull, això pot ser una tònica que creixi, aquesta pèrdua de valors, només t’enganya a tu mateix quan ets del pilot, però pot significar problemes si ho fan els primers.

Només demanar a la organització tres coses, mireu com  es pot fer per complir més els horaris de pas i de tancament d’un control. Aquest any els tancadors del meu tram portaven un corredor molt tocat ja a Bastiments, que anava dins temps però molt a límit ja allà i tot i fer-lo plegar a Noucreus (per part de la seva companya, si només haguessin sigut els tancadors possiblement no haguessin pogut fer-lo plegar). La segona i derivada d’això, i no només per l’organització, sinó per la Federació, s’ha d’establir alguna manera que els controls/tancadors tinguem certa força moral davant d’algunes actituds, diguem poc educades o actituds perilloses, tant pel propi corredor com per les persones que si té un problema l’haurem d’ajudar. I per acabar i llegint les recomanacions de la FEEC de cara a l’any vinent, és cert que s’ha de fer algun tipus de control a qui va a córrer una carrera d’aquest tipus, però no tinc clar que el posar un accés limitat a fer punts com al Mont Blanc sigui el més adequat.

I ara si, finalment, donar les gràcies a la UE Sant Joan, per muntar una carrera d’aquest tipus, referent en molts aspectes a nivell internacional, als corredors pel seu esforç i per les cròniques i vídeos que compartiu a la xarxa i per recordar-vos de gent com nosaltres, els controls, que no fem l’esforç que feu vosaltres, els que correu, però que patim en una carrera que també és nostre i que per això cada any més de 300 voluntaris ajudem a què a vosaltres no us passi res i vulgueu tornar un altre any.

I si, els que vingueu l’any vinent, ens hi veurem.

El nou bloc d'en Pau

Avui s’ha estrenat en Pau com a blocaire. 

En Pau és el meu fill gran, de 8 anys, en farà 9 a mitjans de novembre i li agrada molt, moltíssim llegir. Ara que és estiu i no va a escola la seva mare li va proposar començar un bloc i ell, que també li agrada molt remenar amb l’ordinador, va dir que si de seguida. 

Durant el cap de setmana vam donar d’alta el bloc, que es diu (nom molt original) “El bloc d’en Pau” a l’adreça, més original de lescosesqueempassen.blogspot.com 

Avui, a la tarda ell ha acabat de fer la seva primera entrada i ja el trobareu. 

És un bloc que representa que és meu, per un sol motiu, volíem donar-lo d’alta al seu nom, generant una adreça de correu al seu nom, però no es pot tenir una adreça de Gmail si tens menys de 13 anys. 

Així, ja trobareu a la meva llista de blocs que segueixo el seu bloc personal i durant aquests dies anirem implantant gadgets, imatges... per fer-lo més atractiu.

Excursió al Coll de la Marrana

A dalt al Coll amb molt vent

Ahir, vam fer una excursió que feia temps que teníem pendent, al 

Coll de la Marrana. 

Ja feia dies que ens plantejàvem fer una excursió a alta muntanya 

amb els nens, però al anar-hi amb tots tres ens coartava fer segons 

quin pic i fer el Coll de la Marrana, amb possibilitats després de seguir 

fent cap a Bastiments o Gra de Fajol, era una bona opció. A més va 

coincidir, que dissabte mentre compràvem de rebaixes a Girona, ens 

va enviar un whatsapp, en Josep Maria de Maians dient si ens volíem 

apuntar a anar al Coll de la Marrana. Després de parlar-ne vam 

decidir anar-hi ahir tots junts, els cinc de casa i ell amb els grans, en 

Marc i en Cesc deixant la Marta embarassadíssima a casa amb l’Ia. 

Inici de  a caminada

El dia pintava bé, però pujant cap a Vallter, els núvols corrien molt 

presagiant vent a les cotes altes. 

Quan arribem a sota el refugi, primer hem de deixar el cotxe una 

mica més avall, just a l’inici del camí el pàrquing ja és ple de cotxes, 

les previsions indicaven bon temps i molta gent ha aprofitat per pujar 

a fer muntanya. Just sortir del cotxe l’aire fred era considerable i 

apuntava a fred intens a dalt el coll. 

La primera pujada fins el refugi d’Ulldeter, com que es fa per camins 

estrets, amb pedra, bosc (i arbres llampats),

En Berenguer pujant un roc

rec i ponts els nens van 

anar fent molt bé, de fet vam arrencar amb un ritme molt alt. Un cop 

al refugi, i seguint ja per prat obert, els nens els va costar una mica 

més seguir i al cap de poc demanaven poder esmorzar. Cosa que 

vam fer a les envistes del Coll, ben arrecerats i veient la corrua de 

gent que enfila cap a dalt. 

Un cop esmorzats, els nens van voler trepitjar neu d’una congesta 

petita, cosa que van fer amb alguna patinada. L’ascensió va seguir 

En Berenguer un cop sobre la pedra

fins a l’última tirada sense més problemes. Aquesta última pujada, 

els nens van voler desviar-se i pujar per una congesta, idea que van 

deixar estar ja que al ser glaçat no podien pujar, mentre jo pujava a 

coll a en Berenguer que es queixava de fred. Al final els nens van 

pujar molt pel dret un bon tros i en Berenguer va pujar a peu gairebé 

tot el coll ja que així no tenia fred i jo no patia el vent amb ell a 

sobre. 

Arribant a dalt, vam trobar un grup de gent amb 4 o 5 nens 

arrecerats just abans del coll i un cop vam sortir a dalt... els nens fins i tot es van posar pedres a les butxaques per no sortir volant. El vent 

era molt intens i fred. Vam intentar tirar una mica cap a Bastiments 

Els nens a terra el Coll de la Marrana per evitar el vent

per buscar una canal per on baixar i anar fins al naixement del Ter, 

però com que el vent dificultava als nens caminar i era molt fred vam 

recular i vam decidir entre tots (nens inclosos) no anar al naixement i 

arribar-nos fins les ruïnes del refugi vell abans de tornar cap a casa. 

Al refugi vell d'Ulldeter

Arribant al refugi nou, com que era d’hora vam entrar a fer la tassa, 

Aquarius pels nens, cerveses pels grans i patates fregides, tot ben 

racionat ja que la parada no prevista ens va fer buscar els calers que 

portàvem per mirar si podíem pagar i ens van sobrar 80 cèntims. 

La baixada posterior del refugi fins al cotxe el vam fer a la carrera 

gairebé. 

Bona excursió, d’uns 6km passant dels 2.100m fins als 2.600m, amb 

els nens cansats al final però portant-se prou bé. 

Totes les fotos de la sortida.

La VIA CATALANA

VIA CATALANA.

Si, en majúscules, com majúscul va ser l’èxit d’ahir, encara que hi hagi, els mateixos que ens neguen els drets coma poble, qui digui que érem pocs, que estàvem subvencionats i/o adoctrinats.

Ahir, personalment vaig arribar a casa menys eufòric que l’any passat. Ho explico pel fet que l’any passat veies de seguida la magnitud de la manifestació i t’havies passat l’estona cridant, saltant, cantant... mentre que ahir, tot i cridar, saltar i viure una festa, no va ser tant intens, i a més, no érem conscients de la magnitud del què com a poble vivíem.

Un cop a casa però, veient imatges de TV3 (mireu el vídeo amb música de Txarango), mirant el Twitter i començant a repassar el què deien els mitjans internacionals (i també els espanyols), vaig començar a ser conscient del què, entre tots, havíem fet.

Si ja al tram parlant amb altra gent, la sensació era de què això ja no es para, ahir, després de sopar, i ara, una mica més en fred, crec que anirà més de pressa del què ens pensem. Hem tingut sort, de coincidir en el temps amb Escòcia i la postura anglesa, molt diferent de l’espanyola.

Puc arribar a entendre que no ens vulguin deixar votar, tot i que el seu argument de la majoria silenciosa em fa dir que, si volen que no ho sigui, li donin veu. Entenc que ens rebaixin les xifres (dividint per quatre, ningú que vegi les imatges aèries no s’ho pot creure). Però no poden esgrimir només els arguments de sempre, l’oficial, el de què la Constitució no ho permet (amb aquest argument, el de les lleis, ni les dones votarien, els negres seguirien sent esclaus, els gais perseguits...) o els més ridículs com “que pone en tu DNI” o que els que volem la independència estem instruïts a l’escola (els avis que tenia ahir al costat eren “instruïts” per en Franco) o que ens subvencionen per queixar-nos (jo ahir em vaig pagar la samarreta, dinar, autocar...).

I sobte encara més quan veus què diu la premsa dels altres països com Alemanya, França, Estats Units... on tothom s’adona que Espanya té un problema amb Catalunya i que hauran de solucionar- ho mentre que els espanyols, negant l’evidència, diuen que no tenen cap problema i que som 4 caps calents.

En fi, que anem pel bon camí.

VISCA LA TERRA LLIURE!

La nostra Via Catalana

Quan dic la nostra Via Catalana, vull dir la que ens afectarà als de casa, als cinc, ja que anirem amb un dels autocars de l’Assemblea de Sant Joan cap al tram 666 i 667, a Vilamalla, prop de Figueres.

Hi anirem, com hem anat a les darreres manifestacions de l’Onze de setembre a Barcelona, abillats per la ocasió, aquest any amb la samarreta de la Via, amb les estelades i amb la paciència amb els nens que requereixen aquestes ocasions. Però hi haurà una petita diferència, aquest cop ens acompanyaran també els avis, que fins ara

no s’havien mobilitzat mai.

També, diferència important, ens desplaçarem fora de Barcelona, fora

de la capital i esperem que els de la capital es desplacin a fora també, tot i que sembla que ja ho han fet ja que gairebé tots els trams de la Via estan plens.

Estic segur que serà un gran èxit, un més, com a poble.

Fem Via!

Festa Major de Sant Joan

Avui comença la Festa Major. Dies especials pels Santjoanins, dies de trobar-se amb amics, “caballitos” i gaudir de sardanes, concerts i anar a dormir tard.La nostra festa comença avui mateix ja, amb un sopar amb la colla. Tot i que no farem festa després a l’Entrevoltes, ja que a mi em toca llevar-me d’hora dissabte pel futbol.

Això, que dissabte matí toca futbol, en Pau juga a les 11h amb el Camprodon i en Guiu a les 12h entre ells.

A la tarda, tenim festa d’aniversari d’en Guiu amb els de Manlleu i mirarem de veure els Gegants. Al vespre, si podem anirem a sopar i a dormir tard deixant els nens a casa els avis.

Diumenge, dinar de Festa Major, on acabarem de celebrar l’aniversari d’en Guiu i a veure els Pabordes.

Per dilluns sardanes, dinar a casa els avis i si podem repetirme sortida nocturna.

Dimarts, per acabar, bogeria, sopar ràpid i focs.

Tot això si el temps ho permet.

Entrenament amb el Garrotxa RC

Ahir, després de 4 mesos vaig tornar a entrenar amb el Garrotxa Rugbi Club.

En tenia ganes, després de 4 mesos de veure els companys i tornar a fer contacte. Suposava que seríem colla, ja que en plena pretemporada, abans del torneig del Tura i amb el bon grup que hi ha aquest any era el més lògic. I de fet va ser així, érem 23, tot i els lesionats, com en Baldó i l’Ivan.

L’entrenament amb contacte, i amb molta estona defensant a l’equip titular dels tres quarts (una línia que donarà moltes alegries als Teixons aquesta temporada). Després vam fer simulació de partit.

Resultat, vaig acabar fet pols, m’ha costat dormir de cansament i avui estic baldat.

Però... m’ho vaig passar de conya i estic molt content d’haver tornat a fer contacte i... amb ganes de tornar-hi!

La Via Catalana per la Independència

Falta poc, molt poc per un repte importantíssim com a país, la Via Catalana per la Independència. El pròxim dimecres, milers de ciutadans del nostre país serem a les carreteres i carrers del principat per enllaçar de nord a sud, o de sud a nord, el territori formant una llarga cadena humana de més de 400km. 

Aquest gest, simbòlic i d’una magnitud organitzativa brutal, ha de ser l’últim desencadenant de la nostra plena llibertat. Aquesta cadena, que s’emmiralla en la que van fer el països bàltics abans de declarar la seva independència als anys 90, ha de ser la clau de volta que ens obri portes més enllà de les nostres fronteres actuals (l’estat espanyol) i faci que a Europa i a la resta del món acabin per saber què volem els catalans, que no és altra cosa que la independència.