TAGA 2040 edició 2015

Ferran Sampere, el guanyador

Ja us aviso d’entrada, no és la crònica de la meva cursa, ja que no la vaig fer, però si que és la meva crònica de la cursa Taga 2040 EVO des de dins.

D’entrada és una cursa que tot i ser a casa, molt ben organitzada, atractiva, potent i dura segurament no faré mai. Els motius... només un, la data, una setmana després de Festa Major de Sant Joan, de fet no arriba ni a la setmana, ja que es disputa diumenge i la festa s’acaba el dimarts abans. Pels que us pregunteu què hi té a veure, doncs tot, si sou de Sant Joan o heu vingut a córrer alguna cursa aquí, sabreu de l’estima dels santjoanins al nostre poble, i el súmmum és la Festa Major, que són els dies de l’any on ens reunim tots els que tenim certa relació amb la nostra vila, i a la meva colla ja és tradició sortir a sopar tots dissabte (i seguir fins entrada la nit al Nervis i a l’envelat) i dilluns fer un bon sopar a les Feixes el grup selecte que tenim festa el dimarts (i acabar la jornada fent el ball del pijama als volts de les sis del matí). Doncs això, que sortir dissabte i dilluns i córrer al cap de 5 dies és incompatible si es vol fer sense patir en excés.

Això no treu que des de fa molts anys i sempre que he pogut faig un control, a la zona de Coma d’Olla i cap al bosc dels Escalers, cosa que fa que almenys una estona hagi de caminar. Aquest any, que era el primer des de que corro curses em vaig plantejar pujar des de Sant Joan corrent, seguint el camí de la cursa fins Coma d’Olla i baixar com els sub-23 fins al meu control, a l’entrada del bosc dels Escalers (uns 14km).

Dissabte ja tenia clar fer-ho i a última hora es va afegir a l’excursió en Felip Mir, que per cert, està en força millor forma que jo. Vam decidir sortir a les set des de l’estació, per què ell pogués aparcar bé. Jo vaig sortir corrent de casa.

L'Atef arribant al Puig Estela

Un cop junts sortim a ritme però fent petar la xerrada, anem parlant de feina, del partit de futbol del dia abans contra els mexicans a Sant Joan, de material de córrer...vaja que una bona matinal, una bona companyia però un ritme “lentot”... Arribant a Can Camps, sobre l’hora i deu, ens encalcen els obridors de la júnior amb qui la fem petar mentre ens avituallem amb els meus pares que estan muntant el control de Can Camps, allà ens hi estem una estoneta i sortim cap a dalt patint de si ens atraparan o no els primers, som patidors de mena tot i portar molta avantatge. Però com que seguim xerrant ens despistem i ens veiem dins un bassal de fang que és, en part responsable del canvi de circuit d’aquest any, per mi molt millor, tot i que una mica més dur, que ens porta a encalçar per darrera a en Sopes que va a fer el seu control als Escalers. Arribem a Maús, nou avituallament líquid que agraïm, pinta a dia de calor i anem justos d’aigua. Seguim amunt, aquí en Felip em deixa enrere i no ens trobarem de nou fins al cim del Puig Estela. Jo aquesta estona començo a patir amb l’asma, havia d’haver previst a Can Camps una manxada de Ventolín, fa dues hores llargues des de que m’he aixecat i he fet la primera i amb l’esforç els meus pulmons ja pateixen. Arribo dalt la cabana de pastors i veig en Felip amb uns 100 metres llargs d’avantatge, per darrera m’atrapa una màquina, l’Aleix Roqué, que puja a fer fotos a la sortida dels Escalers, però com que va amb temps s’arriba a dalt el Puig Estela i torna a baixar com qui fa un vol pel passeig. Arribant a dalt, nou avituallament, poca parada i seguim, ara ja tenim clar que no ens atrapen. Fem la cresta a poc a poc i arribem a Coma d’Olla. Aquí parem poc, només saludem i cap a lloc.

Quan arribem comencem a veure els primers corredors que surten dels Escalers, quines bèsties, fa poc més d’una hora que corren, ja porten més de 12km i gairebé +1000 de desnivell... una estoneta més i ja els veiem passar per la cresta. Tot i així encara tarden una mica a arribar a on som nosaltres, primer els sub-23, i un cop n’han passat 4 els primers sèniors.

Ens sobta no veure passar ni l’Èric Moya ni en Pere Aurell. La calor fa estralls i l’Èric passa quart, a l’encalç del tercer i força lluny del segon, ni saluda, cosa estranya en ell, va amb mala cara, després, a l’arribada em confirma les males sensacions, tot i que millora el temps de l’any passat, la setmana de vacances i la Nit Pirineu li passen factura. Van passant corredors, l’Aurell molt enrere, amb molt mala cara, em diuen després que ha defallit amb la calor (jo diria que també hi té a veure el seu excel·lent paper dos dies abans a la Nit Pirineu). Els de Sant Joan van passant, en Xevi Guillaumes, en David Sala, l’Atef, en Moi... i sorpresa arriba en Josep Maria, és l’home de la cosina de la meva dona, havíem entrenat la cursa junts el juliol, però no l’esperava tant endavant, al matí tenia diarrees i no sabia si sortir, em diu que es troba bé i que va a tope, acabarà amb un temps de 3 hores i 35 minuts (a mi em sembla un molt bon temps). El ritme de descens dels corredors baixa. Fa calor, molta. I passen les hores. Patim per en Ferran Peralta, i de cop apareix, va tou, tocadet, però amb bona companyia, en Pere Cortacans. En Felip baixa amb ells fins a Sant Joan ajudant a acabar a tots dos en un temps molt correcte.

A partir d’aquí corredors més tocats i espaiats fins al grup de tancament, encapçalat per una corredora que baixava a tota castanya i que em va dir que havia abandonat sobre el quilòmetre 4 però que acabava fent la cursa amb el tancament. Un cop passat ells i sense esperar el de dalt, ja que em van dir que estaven molt tranquils i a mi m’esperaven a Can Camps, vaig baixar corrent i recollint les marques, cintes i cartells dels quilòmetres fins a l’avituallament del final del bosc, on vaig poder descarregar les cintes que duia i agafar una bossa més gran per acabar de desmarcar fins gairebé a Can Camps.

La baixada,  tot i carregat amb la bossa, cartells de quilòmetres i alguna piqueta, la vaig fer prou ràpida i em va donar temps a poder beure aigua abans no tanquessin del tot el control. Els darrers  sis quilòmetres de cursa Sub-23 els vaig deixar sense fer i vaig tornar amb cotxe amb els meus pares.

Al passeig, retorno les piquetes, cartells, xiulet i peto, i encara em va donar temps a poder parlar amb algun dels valents que van fer la cursa, l’Èric Moya o en Ferran Peralta per exemple.

De tornada a casa, camí del pavelló encara quedaven corredors que s’anaven a dutxar i jo que encara corria, era objecte d’algun comentari com que a veure si no en tenia prou.

A casa i a taula ja hi havia els nens (que per cert en Pau havia guanyat la seva categoria de la Taga 2040 infantil, en Guiu, havia quedat més malament ja que a la seva categoria hi ha nens molt atletes i ell no ho és gaire, i en Berenguer havia quedat tercer) i en Josep Maria, que tot i no trobar-se bé a la sortida havia fet una gran carrera i que vam poder comentar diferents aspectes de la cursa:

-      Marcatge: molt ben marcada, gairebé massa. D’això em queixo també jo, que la pateixo per desmarcar un tram. Comparat amb les curses que jo o ell han fet el marcatge del Taga 2040 no té res a veure.

-      Circuit: espectacular i dur. Tot i que  a ell el preocupa la pujada dels Escalers, diu que un dia hi haurà un accident, la gent puja molt fosa i fins i tot davant seu diu que algú es tambalejava.

-      Avituallaments: esplèndids, sobretot a l’arribada. Només una petita queixa, si ho vaig entendre bé al Taga hi havia barretes energètiques, que ell les hagués posat al Puig Estela. Per la resta collonut .

-      Ambient: molt bon ambient amb gent al poble, Puig Estela i Taga. Ell està acostumat a córrer per Osona i no havia fet cap carrera amb pics emblemàtics com aquí.

Doncs res, ara fins l’any vinent. I com sempre felicitar a la UE Sant Joan, per la magnífica feina que fa en totes i cada una de les activitats i curses que organitza.

REFLEXIONS LA VOLTANT DE LA SANITAT CATALANA

Ahir vaig anar a l’Hospital de Sant Joan de Déu amb en Guiu, res greu, no us espanteu, de fet era la tercera visita al neuròleg amb ell ja que és/era (no sé què escriure encara) sonàmbul.

Aquesta tercera visita, ha estat la de l’alta i esperem no tornar-hi, però m’agradaria compartir algunes reflexions:

-      Celeritat: la primera visita ens la van donar força ràpid, un parell de mesos després de derivar-nos, i sentint a la gent penso que ràpid, i a més no essent una cosa d’extrema urgència. La segona, em va demanar el metge tornar-hi en un parell de mesos, van haver de ser tres per falta d’hores i aquesta darrera just per quan ens van dir.

-      Professionalitat: sense ser metge, ni voler ser-ho, estic molt content amb el doctor que ens ha atès, molt atent amb en Guiu, amb mi, molt concís explicant tot el referent a la malaltia, amb paraules fàcils i entenedores. A més, el seu diagnòstic, a dia d’avui 100% encertat.

-      Instal·lacions: espectaculars, molt agradables per un lloc difícil, on la gent que hi va té sempre una malaltia és d’agrair que l’espai sigui com el de Sant Joan de Déu.

Per contra, ahir mateix vaig rebre la confirmació d’una visita per mi a l’Hospital de Campdevànol, tramitada com a preferent a inicis de mes, tinc visita per d’aquí un mes, un mes i mig després de sol·licitar-la. Tenint en compte que a mi que em fa mal, tot i que no es greu, trobo que s’ho prenen amb calma.

Per cert, no ho he dit, tinc una bursitis al colze esquerra, probablement feta  a Port Aventura.

Travessa Vallter - Thues

Cada any, des de en fa tres, amb la Gemma fem una sortida d’alta muntanya, l’any passat vam fer l’Olla de Núria i en fa dos la travessa Vallter – Núria.

Aquest any, després de donar-hi moltes voltes vam decidir fer la Vallter – Thues amb els nens. Quan m’ho va proposar la Gemma, ho vaig veure impossible, però després de rumiar-hi li vaig fer un plantejament: només la faríem si trobàvem lloc al refugi de Carançà.

Després d’un parell de trucades, va resultar que al refugi no hi havia lloc, però ens podien deixar tendes i màrfegues per tots  cinc, a més de poder sopar i esmorzar al mateix refugi. Problema solucionat. Tota la setmana pendents del temps, ja que a inicis de setmana pintava aigua per dissabte, tot i que amb el pas del temps es va quedar amb aigua per divendres a la nit-matinada de dissabte, i per tant amb possibilitats de fer-la.

Dissabte, a les set, tots cap a Vallter amb el cotxe petit, carregats, cada un amb la seva motxilla, tot i que els nens amb el pes que poden dur cada un segons la seva edat (Berenguer només duia la seva roba de recanvi, Guiu un sac petit i la roba i Pau el sac, la roba i a estones un litre d’aigua), i nosaltres carregàvem amb el menjar, 3 sacs roba d’abric dels nens i l’aigua.

Coll de la Marrana

A Vilallonga vam avançar un autocar amb pinta de dur gent a Vallter, vam arribar, descarregar i començar a caminar des de Vallter mateix (evitant uns 100 metres de desnivell que si passàvem pel refugi d’Ulldeter). Primera pujada al nostre ritme. Ens avancen dues parelles i el grup de l’autocar. Parem a posar Compeeds a en Pau i en Guiu, es queixen del taló, tot i que només és un moment i no es queixen més. En Guiu agafa un roc que diu que li agrada, el portarà a la butxaca de l’anorac fins arribar a casa altra cop. Veiem un parell de marmotes, el seu cant ens acompanyarà gairebé tot el dia. Arribem a Coll de la Marrana. Ja hi ha gent a dalt Bastiments i Gra de Fajol, el coll és bastant ple de grups, comencem, sense pressa però sense pausa, arribem a dalt, algun cop que hi havíem anat havia costat molt més, ara pugen fàcil, amb ganes, sense parar. Arribem dalt el coll, fa vent, molt fort i fred, ens abriguem, foto de grup, ens parem poc i seguim cap a Tirapits sense parar.

Quan trobem un lloc arrecerat ens parem a esmorzar. El dia és clar, però per sota nostre hi ha un mar de núvols que pugen i desapareixen amb el vent. No veiem Coma de Vaca, plena de broma, a Serra Cavallera hi fa mal temps, està per sota nostre. A on esmorzem hi ha parat el grup de l’autocar, algú jove però molta gent gran, ens demanen quants anys tenen els nens, són una parella gran (dels volts dels 70 anys, que ell va amb xancletes), ens diuen que fan Vallter – Thues, com nosaltres però en un dia. Mentre encara esmorzem marxen.

Coll de Tirapits

Un cop esmorzats reprenem la marxa, en aquest tram tornem a veure marmotes i bastants isards. Però la pujada es fa llarga pels nens. Ens segueix passant gent. Poc abans d’arribar a la cabana de Tirapits tenim un moment de crisi, en Berenguer està cansat, en Guiu de seguida s’hi suma. Parem on no bufa el vent i mengem una miqueta del què ens ha sobrat de l’esmorzar i seguim. Ja només ens queda la tirada final del Coll de Tirapits, en Guiu sembla que el tenim amb ganes altre cop, en Berenguer l’agafo 3 o 4 cops a coll però només uns 50 metres cada cop fins que arribem a dalt. Torna a bufar molt vent, els nens gaudeixen deixant que els porti de costat i avancem a molt bon ritme, tant que ens acostem al darrer grup que ens ha passat a Tirapits. Arribem a un coll on es veuen els llacs de Carançà a sota, els mirem embadalits i estudiem la ruta que hem de fer. Seguim fins al coll de Carançà només amb una petita pujadeta que superem sense problemes i comencem la baixada, ràpid, molt ràpid, atrapem al grup que ens ha passat a Tirapits ja que s’han parat a l’inici del primer llac, nosaltres ens hi parem a tocar neu que queda en una congesta però seguim a bon ritme per la zona entre llacs, molt tècnica, amb molta pedra i que a els nens els encanta ja que poden enfilar-se, caminar per sobre rocs... i avancem, avancem molt. La idea és arribar a dinar al tercer llac, el més gros. A en Pau se li fa llarg, els altres no paren, salten rocs, es persegueixen... i arribem a dinar als volts de ¾ de dues. A recer del vent som nosaltres, una altre família amb dos nens i una parella. Mentre dinem un plat de macarrons ens passa un grup de 4 o 5 homes que s’instal·len a l’altre banda de llac. Abans de tornar a caminar els nens posen els peus a l’aigua gelada del llac i aconseguim veure una marmota a poc més de 20 metres d’on ens trobem.

El llac gran de Carançà

Reprenem l’excursió una mitja hora després de parar a dinar, acabem de creuar el llac i enfilem una part molt maca amb petits estanys on hi ha un parell de pescadors i aiguamolls que anem serpentejant amb ganes i calor, que ens obliga a anar tots amb màniga i pantalons curts. A mesura que perdem alçada ens anem posant dins el bosc i tot i que trobem ombres, el camí tècnic no canvia i avançar es fa feixuc, a mitja tarda, des de dins el bosc sentim el petar d’un helicòpter bastant pròxim, després sabríem que evacuava del refugi un dels avis excursionistes amb xancletes que s’havia doblat el peu i tenia un turmell com un botifarró i un company seu cansat per la pallissa que portaven.

El fet d’escoltar l’helicòpter, sense saber-ho ens fa preveure que ja som a prop del refugi, i sort, ja que els tres nens estan cansats, el camí més monòton i les hores de caminar comencen a passar factura, però de cop, darrera uns arbres comencem a veure una construcció, el refugi. Amb les vistes de l’arribada i aires renovats emprenem els darrers 500 metres a molt bon ritme, i observem que pels volts del riu és ple de tendes.

Arribant al refugi de Carançà

Quan arribem, abans de les 17h, ens identifiquem i ens donen dues tendes de les 2” de Decathlon, una de tres places i una de dues junt ambles 5 màrfegues promeses. Busquem un lloc on acampar i planem les tendes prop del riu, a uns 100 metres del refugi, i sense massa ningú més a prop.

Ens posem més còmodes (sobretot de peus), remullem les cames al riu, amb aigua molt freda i berenem, mentre va arribant gent, tant de dalt com, i sobretot, de baix. Uns dels que arriben de baixada és la parella que dinava al llac, al costat nostre i que munta la tenda força a prop de la nostra.

El sopar és a les 19h, matem el temps amb una partida de cartes i ens vestim amb pantalons llargs, tèrmiques i anoracs, el sol cau i el fred comença a fer-se present. Un quart abans som al refugi, som molts a sopar i es fan torns, tant a les taules de dins com de fora. Al dur nens ens toca sopar a dins i al primer torn, a sopar pel cap baix érem uns 70 i a la taula, molt atapeïts érem 12, nosaltres cinc, tres noies franceses i una família catalana amb dos nens (el nen de 11 anys i la nena de 7). El sopar simple, però que a mi em va anar de conya (no tant als nens), sopa de marmota (una sopa calenta de verdures i amb Cous-Cous) i de segon llenties amb patates amb algun tros de beicon. Per sort les noies encara no sabem per què, tenien espaguettis de segon, i un cop servides i veient la cara dels nens ens ofereixen que els provin (tot i que com que són picants tampoc els entusiasmen). De postres hi ha flam fe per ells.

Tant bon punt sopem anem cap a la tenda a dormir, són poc més de les 20:15h.

Ens posem als sacs, repartits jo a la tenda de 3 amb en Guiu  en Berenguer i la Gemma a la de dos amb en Pau.

A la meva tenda a les 20:45h dormen els dos nens i jo poc després. A la de la Gemma tarden una mica més. La nit, de tenda tirades curtes de son fins les 3:45h, que em passo més d’una hora despert i un cop torno a dormir sona el despertador que havia oblidat de dissabte, són les sis, surto a pixar, fa fred, em posa al sac, a les 6:15h a la tenda tots estan desperts. Desperto en Pau i la Gemma que han passat mala nit, en Pau tenia fred als volts de la mitjanit i dormen tots dos al mateix sac. Ens llevem, cal esmorzar cap a les set, recollim tendes i anem a esmorzar, són les 7:10h.

Esmorzant ens trobem una parella catalana que ve de Núria i que acaba a Thues, fem petar la xerrada mentre esmorzem els nens llet i una mica de pa i nosaltres un te i pa amb mantega i melmelada. Per cert, un dels pans, de sègol no valia res, però l’altre que era de pastanaga o carbassa (no ho vam acabar d’esbrinar) era boníssim.

I comencem el segon dia, abans de les vuit del matí vorejant el riu, per sota bosc, amb pedres i un descens força tècnic però que es fa ràpid, anem frescos, quan es comença a fer pesat parem a  esmorzar i quan tornem a avançar comencem a trobar ponts de pedra i camí empedrat, senyal que arribem a una de les parts més atractives de la sortida, els ponts tibetans i les palanques, fins ara ens ha anat passant gent, però amb la primera palanca guanyem velocitat, els nens estan cofois, corrent per ser els primers, però ells sols s’organitzen per fer torns a la primera posició i jo amb en Berenguer sempre a prop i la Gemma tancant files anem passant passos estrets penjats de palanques metàl·liques amb un cable de passamà a la paret i obertes al riu, és perillós en part si no es vigila o si es té vertigen, però anant vigilant i essent prudents no té cap problema i els nens ens demostren que quan cal saben ser responsables.

Quan acabem de passar palanques la calor és intensa, s’acaba en una petita central elèctrica i els nens es treuen els pantalons llargs mentre mengem els darrers entrepans que portem.

Resum de les palanques

Quan reiniciem la marxa el riu es separa de nosaltres, baixa pel mig dels tallats mentre que nosaltres de manera suau anem guanyant alçada respecte el riu, fins que arribem a la “cornisa”, un tallat a la roca que serpenteja com el riu a 50 o 60 metres per sobre d’ell amb trossos més estrets (poc més d’un metre) i amb un cable agafat a la paret per estar més segurs. Avancem a poc a poc però sense pausa per evitar espants però sense pausa.

A l'arribada a Thues

Quan s’acaba la cornisa comença un descens vertiginós molt pesat que als nens se’ls fa llarg, fins que ja força avall ens trobem una dona que ens demana quan falta per la primera palanca i li diem que més d’una hora, mentre que ens comenta que per arribar a baix falten uns 10 minuts, la noticia dóna ales als nens i  millorem la velocitat, fins que arribem a un pont que creua per darrera vegada el riu i ja a nivell de l’aigua enfilem els darrers metres que ens porten a l’arribada, un bar a on ens esperen els meus pares amb la furgoneta, ja que el tren groc no funciona massa bé pel què fa a horaris i pel què ens comenta la senyora del bar tampoc en altres coses.

Arribem a les 12:45h, uns 26km després i prop de 14 hores d’excursió.

Els nens simplement espectaculars, gran cap de setmana que segur que repetirem.

La Hivernal de Campdevànol

Arribada

Inici de la temporada 2015, al meva primera temporada sencera al trail running després de la incursió a finals d’any passat amb les dues curses que vaig fer, a la mitja marató de La Hivernal de Campdevànol.

Quan em vaig plantejar el calendari de curses aquesta era de les que tenia més clares de fer, per dos o tres motius molt concrets:

- Per la proximitat a casa, Sant Joan de les Abadesses, i per ser a on treballo, a Campdevànol.

- Per la bona premsa que té, tothom en parla bé.

- Per les dates, ja tocava començar a fer alguna cursa.

Els dies previs a la cursa no presagiaven res de bo, el dimarts anterior, a cinc dies de la cursa, em va començar a fer mal el taló, i fins dijous no recolzava bé el peu, però el diumenge al matí ni rastre del dolor i només un petit moment el vaig notar en cursa.

El meu dorsal

Per acabar-ho d’adobar, divendres per sopar vam fer un sopar amb la Gemma, la meva dona i els tres nens, per estrenar un restaurant nou de Sant Joan, i clar, l’alimentació no va ser massa a to amb la preparació, amb formatges, carns amb salsa i vi i cervesa. Però això no va ser tot, dissabte dinar amb convidats a casa, amb, encara, pasta i peix però amb pastís de postres i tot regat amb un bon vi blanc.

Ah! I dissabte, a Sant Joan hi havia la rua de Carnestoltes, a les 20h del vespre i que els nens no es volien perdre. Com a pares previsors, el sopar, que havia de ser ràpid per poder anar a dormir aviat els nens i jo, no va ser cap altre que pizza.

Tot i el drama alimentari, les sensacions de l’última sortida amb desnivell cap a Can Camps (12km i +500m) havien estat molt bones i la  moral estava alta, tant com per plantejar-me baixar de les 3 hores i en la cara més optimista, arribar a les 2h:50min.

Així doncs, dissabte al vespre, amb les coses preparades a les 23:15h em posava al llit amb intenció de llevar-me a les 7:00h. Dormida plàcida fins als volts de les 6h, on els nervis ja no et deixen dormir, com a mi em passa sempre abans d’una cursa. Després de donar voltes al llit, a les 6:30h em llevava, per esmorzar, amb una mica de pa torrat amb pernil, acompanyat de suc de taronja i un iogurt.

Les sabates abans

Un cop vestit, a les 7:10h sortia per la porta de casa direcció a Campdevànol, on arribava abans del què acostumo quan treballo, a les 8h, ahir, un diumenge hi era a les 7:30h (el què fem per córrer ho aguantem sense problemes, quan ho hem de fer per treballar ens mata i ens queixem).

Bon ambient ja de bon matí, amb la prèvia de la marató, que sortien a les 8h, amb gent ja escalfant, preparant material, comentant la jugada i nerviosos com sempre. Jo em vaig arribar a buscar el dorsal, deixar les coses al cotxe i tornar a veure la sortida de la marató. Una sortida molt ambientada i amb ànims molt alts per part dels corredors abans d’emprendre els 42km i +3000m que els esperaven.

I fins la sortida, prevista a les 9:15h, espera llarguíssima... preparar dorsal, decidir si anar amb motxilla o no... darrers missatges a casa per veure si vindrien els nens... escalfar... anar al lavabo... i veure com el temps passava molt lentament.

Les sabates després

Al final decideixo córrer sense motxilla, ja que la clau del cotxe i els guants caben a la butxaca del paravent i port el bidó per veure a la cintura i el paravent el puc lligar a la cintura tot i que suposo que pel fred passat a l’espera de la sortida pensava que l’hauria de dur tota l’estona.

A la prèvia converses amb la gent de Sant Joan que érem a córrer, primer amb el gran Eric Moya, capficat per si li aniria bé, i collons i li va anar bé... primer i amb un temps estratosfèric, amb els de la Barra Jove i amb els germans Cortacans, tots vam acabar que és sempre el primer objectiu pels que no som cracs com l’Eric per exemple.

A les 9 i cinc entrem a la sortida, nervis a flor de pell, ganes de córrer, de patir, gaudir del paisatge i sobretot de veure com ens sentirem en carrera.

Sona música...

L’speaker ens anima...

Vola el drone que grava la sortida...

Braços enlaire...

Comença la traca...

I... em passa pel costat en Pere Aurell que arriba tard i busca posicions capdavanteres avançant entre els corredors.

Sortida com sempre des de les últimes posicions, avançant a gent des de la sortida i els primers metres per dins a Campdevànol fins que ens posem a la pista on ja corro al mig d’un grupet que ens mantenim junts fins que un cop al corriol comença la primera rampa dura on tothom camina i jo intento mantenir el trot mentre tinc espai per avançar i deixo enrere 7 o 8 corredors fins que no puc passar i haig de començar  a caminar, allà ja em sobren els guants i el paravent i mentre pugem el lligo a la cintura on passarà la resta de la cursa. Al capdemunt formem un grupet que es trenca per darrera i que jo tanco tot i que fent la goma. M'atrapen un parell de corredors, una és una nois, tinc la sensació que serà un bon ritme a seguir, seguim fent corriols que pugen i baixen, fins que arribem a una pista planera que ens porta a la pista de Sant Pere d'Auira, que s'enfila mentre el grup camina i jo i la que com creia era una bona roda seguim corrent i avancem al grup, s'acaba la pista i arribem a un petit corriol sobre un cingle del Freser. Vistes espectaculars que ens porten un mirador de l'entrada de la Vall de Núria, el Puigmal i Torreneules. S'acaba la pujada, de moment i correm ràpids per un sender planer fins a Sant Pere on hi ha el primer avituallament, al km 7. Parada curta per beure i menjar plàtan.

Arribant al tercer avituallament

Segueixo, deixo enrere els companys de viatge fins ara, un m'atraparà més endavant, surto i enfilo la part més dura, però molt maca de la cursa, pujada exigent, amb roca que ens fa guanyar ràpidament alçada fins a dalt...tornen els corriols, passem una bassa gelada i comencem a baixar. Fang, pedra, baixada exigent i tècnica, de les que m'agraden. Baixem força i arribem a un avituallament al km 12, el segon i segona parada ràpida per beure i agafar menjar, seguim.

El camí s'endureix, sobretot amb una rampa molt dura i pel què ja portem acumulat, però passa ràpid i enfilem un descens amb pedra i força vertical que ens porta fins el tercer avituallament, ja cap al km 14.

Un cop avituallats, seguim per corriols que piquen poc, però piquen amunt. Aquí atrapo un corredor mig lesionat del quadríceps, tot i que jo no vaig molt millor, em comença a fer mal el bessó dret i començo a córrer malament. En poca però arribem a l'últim avituallament, passat el km 16, poca parada i l'últim tros de pujada enllestit. El corriol comença a planejar i és de bon còrrer, però el còrrer malament per les molèsties del bessó passa factura i i es carreguen el quadríceps. Paro, estiro i decideixo córrer normal i aguantar el dolor del bessó, 200 metres més enllà els quadríceps ja no em fan mal i el bessó calma. Últims 3km. 

La foto de la Gemma ja dins Campdevànol

Segueixo a bon ritme fins arribar a prop de Sant Cristòfol, el del cementiri, territori que ja conec i on Campdevànol ja és a tocar. Agafem la pista emporlanada que baixa i a molt bon ritme (el millor quilòmetre de la cursa) ens acostem a l'arribada. Poc abans d'arribar a l'esglèsia, m'esperen els nens i la Gemma, no paro, els animo a què vinguin i entrin a l'arribada amb mi, però tenen vergonya, venen tots 3, en Pau, en Guiu i en Berenguer corrent darrera meu i creuen la línia d'arribada amb ells, però jo per l'arc d'arribada i ells per fora. Són molt vergonyosos i no volen fer-se notar.

Arribo, 2 hores, 52 minuts i 9 segons i 21km després. Una mica més de les meves previsions, però molt content.

Doncs això, cursa que repetiré, amb un recorregut molt xulo, ben marcada, avituallaments ben situats i bon ambient a Campdevànol.

I ara a per la següent, el dia 1 de març a Vallfogona, la Corriols de Foc.

Selva Aventura

Foto de grup

Diumenge passat vam passar el dia amb la família Pujol a Selva Aventura. Es tractava d'un regal de Reis de Vilalleons per tots els nens (els nostres, els de Maians, els de Vilalleons, els d'en Naïm i els de Vic) per passar tot el dia enfilats als arbres.

Vam quedar a les 11h i ens vam partir en dos grups, els dels nens més grans, entre els que hi havia en Pau i en Guiu amb alguns pares, cap a fer un circuit dalt els arbres i el dels petits, amb en Berenguer a fer un circuit anomenat Caminar descalç. Jo vaig anar amb els grans i la Gemma amb en Berenguer.

Amb els nens fent el circuit pels arbres

Durant el matí jo i en Pau i en Guiu van combinar pasos de mico, escales, tirolines... per passar-nos-ho de conya, mentre que la Gemma feia un camí pel mig del bosc trepitjant sorra, serradures, pedres, troncs i aigua, que vam fer tots a la tarda i que com a experiència va ser molt interessant.

A l'hora de dinar vam aprofitar unes taules que hi havia prop de les taquilles i la Buia ens va donar a menjar una amanida de pasta i pollastre arrebossat, amb meló per postres.

En Berenguer, la Sira i la Mariona
al circuit Camina descalç

El meu salt de Bungee

Després de dinar, vam fer una petita bestiesa en Josep Maria, en Carles i jo, ja que vam fer un salt de bungee, del que us adjunto el vídeo del salt. Espectacular, m'ho vaig passar molt bé i ho recomano, la sensació un cop fas el rebot i abans de baixar tens certa sensació d'ingravidesa acollonant, gairebé millor que l'adrenalina del primer salt.

Un cop fet el salt, gairebé tots vam fer el circuit de caminar descalç, molt recomanable per tots els nens, fins i tot els de 3 o 4 anys, val molt la pena.

En fi, un dia molt xulo en família i que esperem repetir l'any vinent fent una altra activitat.

Merci Carles i Buia!

La meva visió de l'Emmona 2014

En primer terme el Fontnegre, darrera a l'esquerra Rocs Blancs

Ha passat un mes des de l’Emmona, on vaig participar... com a control, si, no us penséssiu que sóc capaç de fer el què van fer molts herois (si, herois) i molts altres inconscients (per no dir una paraula malsonant) tant en la modalitat de marató (un xic més llarga que una marató) com en la modalitat de ultra.

Per situar-vos, vaig fer el control de Rocs Blancs, als volts del quilòmetre 42 de la carrera i situat a la carena que va del Noucreus al Pic de l’Àliga.

Algun corredor i algun amic devia pensar que jo també estic bastant sonat ja que vaig fer el control sol durant tot el dia.

A primera hora, abans de les sis, érem juntament amb companys que feien el control de Noucreus, a veure la sortida. Ambient espectacular, bona música, nervis dels corredors, corredisses, grupets fent-se fotos... i sortida, espectacular seguir tota la corrua de participants pujant pel carrer major direcció a una carrera dura de per si i en aquesta ocasió endurida pel temps, millor dit, pel mal temps. Després de veure la sortida i d’esmorzar a Ca La Nati, rumb cap a Ribes a buscar el cremallera, el primer del matí per arribar a Núria. El tren no anava massa ple, probablement per les males prediccions meteorològiques i per què els acompanyants dels corredors pujaven més tard, ja que a aquelles hores eren a Pardines o cap a la Serra de la Canya. Al cremallera vam coincidir amb els 4 voluntaris que obrien cursa de Núria fins a Planoles on vam departir experiències d’anys anteriors. Motiu d’estudi que unes 300 persones repeteixin any rere any un voluntariat que et porta a patir fred, cansament i a estar moltes hores exposat per la recompensa d’un entrepà i una samarreta.

Dalt les glaceres el Noucreus, i l'aresta per on venien els corredors

Un cop a Núria, poc després de les 8h del matí, motxilla a l’esquena i després de separar-nos amb els companys de Noucreus  jo vaig enfilar cap a l’alberg del Pic de l’Àliga seguint la baixada dels corredors, i un cop allà, seguir no el camí tradicional del Pic de l’Àliga sinó seguir la baixada vertical dels corredors, que per mi era pujada. Pujada que va fer que la fes amb màniga curta fins que estava a punt d’iniciar la darrera pujada al Pic de Fontnegre, ja que quan arribaves a la carena el vent, encara poc intens, et refredava de forma ràpida. L’ascensió fins al Fontnegre la vaig fer abrigat amb un forro polar i un cop a dalt vaig decidir parar una estona a veure els cims que m’envoltaven i amb la millora del temps quedar-me altre cop amb màniga curta.

Després de 45 minuts al Fontnegre vaig decidir acabar de fer cap fins a Rocs Blancs on vaig passar el dia. Només per què us feu a la idea a Fontnegre hi arribava abans de les 10h i a Rocs Blancs (després d’estar tres quarts d’hora al Fontnegre) poc abans de les 11h.

I ara a esperar...encara gairebé més de mitja hora fins que va arribar el primer corredor.

I fins l’últim i els tancadors que arribaven a les 19:40h gairebé 10 hores després de la meva arribada al Pic de Fontnegre.

En aquest espai de temps anècdotes vàries, des d’haver de donar aigua (força habitual) als corredors fins a escenes gairebé còmiques de les que us faig un resum:

-        Donar aigua: ho destaco per habitual (jo porto sempre una ampolla gran de 1,5l i a més llaunes que solen ser només per mi) i també per què vaig haver de donar-ne al primer, cosa gens habitual.

-        La pregunta: on sóc? I les seves derivades: sóc a Pic de l’Àliga, no? Sóc a Fontnegre, oi?

-        Les súpliques: digues que és l’última pujada.

-        Les fotos: gent, que tot i anar morta té temps de fer fotos del paisatge, recordo especialment una dona francesa que després de passar el piló del cim va treure la càmera i va fer 3 o 4 fotos, que devien sortir mogudes ja que no podia estar-se quieta del cansament acumulat.

-        Els gels i potingues vàries: és espectacular les porqueries que s’arriben a menjar i beure.

-        I una de les més gracioses, va arribar un grup de 4 o 5 corredors que anaven junts i una dona a 2 pams de la meva motxilla comenta: “ostres, si no és una tenda”. La mirada dels companys ho deia tot, li van dir menja i descansa.

Pel què fa a la vestiment dir que a primera hora, les 11h vaig poder estar amb màniga curta poca estona (i samarreta nova i seca), després vaig posar-me el forro polar. Que abans de les 12h ja havia reforçat amb una samarreta tèrmica per sota i que als volts de les 15h ja eren acompanyats per un paravents dels afelpats. I pantalons d’hivern tot el dia.

A partir de les 16h va entrar aire intens que feia molt difícil estar quiet a dalt el cimi que va fer-me estar movent durant tota l’estona i patir fred de mans fins que les vaig protegir millor.

A les 19h, hora del meu tancament, veia arribar els tancadors de tram a Noucreus i a les 19:40h tancàvem el control, baixàvem corrent avall, per evitar el fred, tot recollint les cintes i a les 20:10h arribàvem a  Núria. 12 hores després de sortir de Núria hi tornava a arribar.

Mentre agafàvem el cremallera especial de baixada, que es va fer esperar degut al rescat per hipotèrmia que hi va haver a Pic d’Eina, crec, ja vàrem comentar amb els altres controls les peripècies i el fred del dia.

Al final arribàvem a Sant Joan uns 10 minuts després de què el primer de la Ultra arribés, 16h i 5 minuts després de la sortida (acollonant).

Eric Moya al seu pas per Rocs Blancs

Esportivament comentar, la segona posició del santjoaní Eric Moya, flipant, a més, per què per Rocs Blancs va passar cinquè de l’ultra.

Ara passem a les reflexions.

-        Organització: per mi, i pel què a mi m’afecta, tot correcte. Quan va començar a ploure a Sant Joan, a mitja tarda, de seguida ens van informar i demanar com estàvem. Allà dalt, i per sort per tots, no va fer ni una sola gota ni tro ni llamp (que hagués estat, segurament el més perillós) i vam poder veure les tempestes de lluny.

-        Fred: és alta muntanya, molta part de la cursa per sobre els 2.500 metres, i tot i l’època pot fer fred, molt fred, augmentat pel vent. Els primers, que passen d’hora i ràpid encara es poden escapar prou bé, sense patir massa fred. Els 200-300 últims, el fred el porten bé, com que compten estar la nit corrent van ben equipats, amb motxilles més grans i roba d’abric. El problema són els del mig (no tots, que quedi clar) que es pensen que són molt bons, van poc equipats i després veus pells de gallina espectaculars o cames i braços blavosos.

-        Inconscients: ho agafo com a genèric. Em refereixo a corredors, molts, que no saben ni on van ni què hi fan en una prova com aquesta. Trobar gent que sense haver fet mai alta muntanya (ja no corrent, simplement caminant) corre l’Emmona a mi em fa pensar. També hi ha gent, molta, massa, que no s’ha mirat el recorregut i té problemes amb els avituallaments, no porta prou aigua per fer tirades de 20km, porten petits bidons, moltes vegades no arriben a portar ni mig litre d’aigua, i que si tenen qualsevol problema i han de fer més tram sense poder agafar aigua tenen verdaders problemes. I per últim gent que es queixa que no pot córrer, que no saben on són? A 2.500 metres i al Pirineu no hi sol haver pistes ni corriols corribles i menys quan fas crestes com les que es passen aquí.

-        Per acabar, i com es pot haver demostrat en la polèmica recent de la Ronda dels Cims d’Andorra, apareix gent que perd l’esperit del què, almenys per mi és la muntanya, fins i tot fent curses. Un exemple, va passar un grup de corredors que em van demanar si havien de marcar al control de pas, jo els vaig dir que no, que simplement érem allà per vigilar que no hi hagués cap problema i ajudar-los si feia falta, un cop passats el meu control el comentari va ser: “vaya mierda, si lo sé bajamos por el valle anterior y llegamos a Núria antes”. Ull, això pot ser una tònica que creixi, aquesta pèrdua de valors, només t’enganya a tu mateix quan ets del pilot, però pot significar problemes si ho fan els primers.

Només demanar a la organització tres coses, mireu com  es pot fer per complir més els horaris de pas i de tancament d’un control. Aquest any els tancadors del meu tram portaven un corredor molt tocat ja a Bastiments, que anava dins temps però molt a límit ja allà i tot i fer-lo plegar a Noucreus (per part de la seva companya, si només haguessin sigut els tancadors possiblement no haguessin pogut fer-lo plegar). La segona i derivada d’això, i no només per l’organització, sinó per la Federació, s’ha d’establir alguna manera que els controls/tancadors tinguem certa força moral davant d’algunes actituds, diguem poc educades o actituds perilloses, tant pel propi corredor com per les persones que si té un problema l’haurem d’ajudar. I per acabar i llegint les recomanacions de la FEEC de cara a l’any vinent, és cert que s’ha de fer algun tipus de control a qui va a córrer una carrera d’aquest tipus, però no tinc clar que el posar un accés limitat a fer punts com al Mont Blanc sigui el més adequat.

I ara si, finalment, donar les gràcies a la UE Sant Joan, per muntar una carrera d’aquest tipus, referent en molts aspectes a nivell internacional, als corredors pel seu esforç i per les cròniques i vídeos que compartiu a la xarxa i per recordar-vos de gent com nosaltres, els controls, que no fem l’esforç que feu vosaltres, els que correu, però que patim en una carrera que també és nostre i que per això cada any més de 300 voluntaris ajudem a què a vosaltres no us passi res i vulgueu tornar un altre any.

I si, els que vingueu l’any vinent, ens hi veurem.

El nou bloc d'en Pau

Avui s’ha estrenat en Pau com a blocaire. 

En Pau és el meu fill gran, de 8 anys, en farà 9 a mitjans de novembre i li agrada molt, moltíssim llegir. Ara que és estiu i no va a escola la seva mare li va proposar començar un bloc i ell, que també li agrada molt remenar amb l’ordinador, va dir que si de seguida. 

Durant el cap de setmana vam donar d’alta el bloc, que es diu (nom molt original) “El bloc d’en Pau” a l’adreça, més original de lescosesqueempassen.blogspot.com 

Avui, a la tarda ell ha acabat de fer la seva primera entrada i ja el trobareu. 

És un bloc que representa que és meu, per un sol motiu, volíem donar-lo d’alta al seu nom, generant una adreça de correu al seu nom, però no es pot tenir una adreça de Gmail si tens menys de 13 anys. 

Així, ja trobareu a la meva llista de blocs que segueixo el seu bloc personal i durant aquests dies anirem implantant gadgets, imatges... per fer-lo més atractiu.