Excursió al Coll de la Marrana

A dalt al Coll amb molt vent

Ahir, vam fer una excursió que feia temps que teníem pendent, al 

Coll de la Marrana. 

Ja feia dies que ens plantejàvem fer una excursió a alta muntanya 

amb els nens, però al anar-hi amb tots tres ens coartava fer segons 

quin pic i fer el Coll de la Marrana, amb possibilitats després de seguir 

fent cap a Bastiments o Gra de Fajol, era una bona opció. A més va 

coincidir, que dissabte mentre compràvem de rebaixes a Girona, ens 

va enviar un whatsapp, en Josep Maria de Maians dient si ens volíem 

apuntar a anar al Coll de la Marrana. Després de parlar-ne vam 

decidir anar-hi ahir tots junts, els cinc de casa i ell amb els grans, en 

Marc i en Cesc deixant la Marta embarassadíssima a casa amb l’Ia. 

Inici de  a caminada

El dia pintava bé, però pujant cap a Vallter, els núvols corrien molt 

presagiant vent a les cotes altes. 

Quan arribem a sota el refugi, primer hem de deixar el cotxe una 

mica més avall, just a l’inici del camí el pàrquing ja és ple de cotxes, 

les previsions indicaven bon temps i molta gent ha aprofitat per pujar 

a fer muntanya. Just sortir del cotxe l’aire fred era considerable i 

apuntava a fred intens a dalt el coll. 

La primera pujada fins el refugi d’Ulldeter, com que es fa per camins 

estrets, amb pedra, bosc (i arbres llampats),

En Berenguer pujant un roc

rec i ponts els nens van 

anar fent molt bé, de fet vam arrencar amb un ritme molt alt. Un cop 

al refugi, i seguint ja per prat obert, els nens els va costar una mica 

més seguir i al cap de poc demanaven poder esmorzar. Cosa que 

vam fer a les envistes del Coll, ben arrecerats i veient la corrua de 

gent que enfila cap a dalt. 

Un cop esmorzats, els nens van voler trepitjar neu d’una congesta 

petita, cosa que van fer amb alguna patinada. L’ascensió va seguir 

En Berenguer un cop sobre la pedra

fins a l’última tirada sense més problemes. Aquesta última pujada, 

els nens van voler desviar-se i pujar per una congesta, idea que van 

deixar estar ja que al ser glaçat no podien pujar, mentre jo pujava a 

coll a en Berenguer que es queixava de fred. Al final els nens van 

pujar molt pel dret un bon tros i en Berenguer va pujar a peu gairebé 

tot el coll ja que així no tenia fred i jo no patia el vent amb ell a 

sobre. 

Arribant a dalt, vam trobar un grup de gent amb 4 o 5 nens 

arrecerats just abans del coll i un cop vam sortir a dalt... els nens fins i tot es van posar pedres a les butxaques per no sortir volant. El vent 

era molt intens i fred. Vam intentar tirar una mica cap a Bastiments 

Els nens a terra el Coll de la Marrana per evitar el vent

per buscar una canal per on baixar i anar fins al naixement del Ter, 

però com que el vent dificultava als nens caminar i era molt fred vam 

recular i vam decidir entre tots (nens inclosos) no anar al naixement i 

arribar-nos fins les ruïnes del refugi vell abans de tornar cap a casa. 

Al refugi vell d'Ulldeter

Arribant al refugi nou, com que era d’hora vam entrar a fer la tassa, 

Aquarius pels nens, cerveses pels grans i patates fregides, tot ben 

racionat ja que la parada no prevista ens va fer buscar els calers que 

portàvem per mirar si podíem pagar i ens van sobrar 80 cèntims. 

La baixada posterior del refugi fins al cotxe el vam fer a la carrera 

gairebé. 

Bona excursió, d’uns 6km passant dels 2.100m fins als 2.600m, amb 

els nens cansats al final però portant-se prou bé. 

Totes les fotos de la sortida.

La VIA CATALANA

VIA CATALANA.

Si, en majúscules, com majúscul va ser l’èxit d’ahir, encara que hi hagi, els mateixos que ens neguen els drets coma poble, qui digui que érem pocs, que estàvem subvencionats i/o adoctrinats.

Ahir, personalment vaig arribar a casa menys eufòric que l’any passat. Ho explico pel fet que l’any passat veies de seguida la magnitud de la manifestació i t’havies passat l’estona cridant, saltant, cantant... mentre que ahir, tot i cridar, saltar i viure una festa, no va ser tant intens, i a més, no érem conscients de la magnitud del què com a poble vivíem.

Un cop a casa però, veient imatges de TV3 (mireu el vídeo amb música de Txarango), mirant el Twitter i començant a repassar el què deien els mitjans internacionals (i també els espanyols), vaig començar a ser conscient del què, entre tots, havíem fet.

Si ja al tram parlant amb altra gent, la sensació era de què això ja no es para, ahir, després de sopar, i ara, una mica més en fred, crec que anirà més de pressa del què ens pensem. Hem tingut sort, de coincidir en el temps amb Escòcia i la postura anglesa, molt diferent de l’espanyola.

Puc arribar a entendre que no ens vulguin deixar votar, tot i que el seu argument de la majoria silenciosa em fa dir que, si volen que no ho sigui, li donin veu. Entenc que ens rebaixin les xifres (dividint per quatre, ningú que vegi les imatges aèries no s’ho pot creure). Però no poden esgrimir només els arguments de sempre, l’oficial, el de què la Constitució no ho permet (amb aquest argument, el de les lleis, ni les dones votarien, els negres seguirien sent esclaus, els gais perseguits...) o els més ridículs com “que pone en tu DNI” o que els que volem la independència estem instruïts a l’escola (els avis que tenia ahir al costat eren “instruïts” per en Franco) o que ens subvencionen per queixar-nos (jo ahir em vaig pagar la samarreta, dinar, autocar...).

I sobte encara més quan veus què diu la premsa dels altres països com Alemanya, França, Estats Units... on tothom s’adona que Espanya té un problema amb Catalunya i que hauran de solucionar- ho mentre que els espanyols, negant l’evidència, diuen que no tenen cap problema i que som 4 caps calents.

En fi, que anem pel bon camí.

VISCA LA TERRA LLIURE!

La nostra Via Catalana

Quan dic la nostra Via Catalana, vull dir la que ens afectarà als de casa, als cinc, ja que anirem amb un dels autocars de l’Assemblea de Sant Joan cap al tram 666 i 667, a Vilamalla, prop de Figueres.

Hi anirem, com hem anat a les darreres manifestacions de l’Onze de setembre a Barcelona, abillats per la ocasió, aquest any amb la samarreta de la Via, amb les estelades i amb la paciència amb els nens que requereixen aquestes ocasions. Però hi haurà una petita diferència, aquest cop ens acompanyaran també els avis, que fins ara

no s’havien mobilitzat mai.

També, diferència important, ens desplaçarem fora de Barcelona, fora

de la capital i esperem que els de la capital es desplacin a fora també, tot i que sembla que ja ho han fet ja que gairebé tots els trams de la Via estan plens.

Estic segur que serà un gran èxit, un més, com a poble.

Fem Via!

Festa Major de Sant Joan

Avui comença la Festa Major. Dies especials pels Santjoanins, dies de trobar-se amb amics, “caballitos” i gaudir de sardanes, concerts i anar a dormir tard.La nostra festa comença avui mateix ja, amb un sopar amb la colla. Tot i que no farem festa després a l’Entrevoltes, ja que a mi em toca llevar-me d’hora dissabte pel futbol.

Això, que dissabte matí toca futbol, en Pau juga a les 11h amb el Camprodon i en Guiu a les 12h entre ells.

A la tarda, tenim festa d’aniversari d’en Guiu amb els de Manlleu i mirarem de veure els Gegants. Al vespre, si podem anirem a sopar i a dormir tard deixant els nens a casa els avis.

Diumenge, dinar de Festa Major, on acabarem de celebrar l’aniversari d’en Guiu i a veure els Pabordes.

Per dilluns sardanes, dinar a casa els avis i si podem repetirme sortida nocturna.

Dimarts, per acabar, bogeria, sopar ràpid i focs.

Tot això si el temps ho permet.

Entrenament amb el Garrotxa RC

Ahir, després de 4 mesos vaig tornar a entrenar amb el Garrotxa Rugbi Club.

En tenia ganes, després de 4 mesos de veure els companys i tornar a fer contacte. Suposava que seríem colla, ja que en plena pretemporada, abans del torneig del Tura i amb el bon grup que hi ha aquest any era el més lògic. I de fet va ser així, érem 23, tot i els lesionats, com en Baldó i l’Ivan.

L’entrenament amb contacte, i amb molta estona defensant a l’equip titular dels tres quarts (una línia que donarà moltes alegries als Teixons aquesta temporada). Després vam fer simulació de partit.

Resultat, vaig acabar fet pols, m’ha costat dormir de cansament i avui estic baldat.

Però... m’ho vaig passar de conya i estic molt content d’haver tornat a fer contacte i... amb ganes de tornar-hi!

La Via Catalana per la Independència

Falta poc, molt poc per un repte importantíssim com a país, la Via Catalana per la Independència. El pròxim dimecres, milers de ciutadans del nostre país serem a les carreteres i carrers del principat per enllaçar de nord a sud, o de sud a nord, el territori formant una llarga cadena humana de més de 400km. 

Aquest gest, simbòlic i d’una magnitud organitzativa brutal, ha de ser l’últim desencadenant de la nostra plena llibertat. Aquesta cadena, que s’emmiralla en la que van fer el països bàltics abans de declarar la seva independència als anys 90, ha de ser la clau de volta que ens obri portes més enllà de les nostres fronteres actuals (l’estat espanyol) i faci que a Europa i a la resta del món acabin per saber què volem els catalans, que no és altra cosa que la independència.

Cim d'àligues, una bona visita familiar

El Xuriguer

Avui hem anat a visitar amb tota la família, el Cim d'Àligues a Sant Feliu de Codines. Una visita 100% recomanable, sobretot si es va amb nens.

El Cim d'Àligues, és un centre on només tenen aus rapinyaries, que no obre massa estona, de tracte molt familiar i proper, didàctic i on es veu que la gent que hi treballa gaudeix al 100% de la seva feina.

Hem arribat a les 12h, que es quan obren, hem entrat i hem pogut veure la zona de gàbies. Allà et fas una idea del què tenen, ja que cada gàbia té perfectament identificat quina au hi ha dins, amb nom científic, en català, castellà i anglès, a més de la informació bàsica de l'espècie (hàbits, mides, pes, perills...).

A les 12:30h, ens han fet una presentació, durant mitja hora del centre i de les aus. Ho fan de forma simple, molt comprensible i utilitzant fins i tot algun exemplar. L'explicació permet saber els trets bàsics d'una au rapinyaire (com es diferencien, quin tipus hi ha...). De les espècies que hi hem vist, m'ha agradat poder veure un gamarús (sempre els ho dic de forma carinyosa als meus fills), el Gran Duc o l'Òliba. I del què hem après, destacar que ara sabem què és una au rapinyaire, i encara que sembli estrany (jo no ho sabia) que un buho (en castellà) en català pot ser dues aus diferents: el Duc (més gran) i el mussol (més petit).

Un cop acabada la mini visita, hem passat a una de les coses més especials del centre, el vol lliure de les aus.

Es tracta d'una mitja hora de veure volar diferents aus rapinyaires, algunes arran (i arran vol dir arran, a menys d'un pam) del cap.

Un cop acabat, ens hem quedat a dinar a la zona de picnic, perfectament pensada per anar-hi en família (tot i que també hi ha un restaurant).

Després de dinar, ens hem quedat per veure la sessió de la tarda on han aparegut altres aus que al matí no han volat i alguna de les que el matí ho han fet, a la tarda no han sortit.

Preguntant als nens quin ocell els ha agradat més les respostes han estat:

- Pau: l'àguila pescadora, el símbol dels Estats Units. Per l'elegant vol. De fet, és espectacular veure-la volar de prop i estrany, ja que no és autòctona.

- Guiu: el voltor comú, per que era el que tenia més amplada d'ales. Tot i que es veuen sovint, veure'ls baixar de prop, amb les ales desplegades, impressiona.

- Gemma: els falcons i les àligues, per la majestuositat del vol. Molt d'acord.

 A mi del vol, m'ha agradat veure el petit xot, el xuriguer (si el que dóna el nom a una gran ginebra) i per l'espectacularitat, el vol dels 16 milans, entrant en picat a una petita palangana per agafar el menjar. A més, destacar el secretari, curiós exemplar de rapinyaire.

Deixant de banda la visita habitual, un que és curiós, ha pogut veure a menys d'un metre com curaven les potes d'un voltor negre, i com després el feien còrrer. I després, com feien el mateix tractament de pedicura a un voltor comú, que es mostrava molt tranquil i que ha permès que el cuidador  em pogués ensenyar les orelles (o millor dit, els forats per on escolten). 

Agrair als cuidadors que ens han atès i m'han respost totes les consultes la seva paciència i l'estima que demostren per la seva feina.

Us animo a passar-hi un dia, crec que no us deixarà indiferents.

De tornada a la feina

Segon dia de feina, segon dia de mitja normalitat, i dic mitja per què la Gemma encara està de vacances, i sobretot, per què els nens segueixen de vacances.

La tornada, com sempre ha estat dura, tornar-se a llevar a les set per anar a treballar costa, però, com que treballem de 8h a 14h, la cosa es porta millor.

De tota la tornada, el millor és tornar a una mica de normalitat en els horaris, ja que els darrers dies de vacances amb els nens l’hora d’anar a dormir era prop de les dotze i la de llevar-se sobre les 8:30h del matí. Voler fer massa coses durant el dia comporta llevar-se d’hora i dormir poc, més si no fan migdiada, i al vespre tenir nens que ploren per tot i tot els molesta.

Ahir a les deu ja eren llit i avui intentarem millorar l’hora i que a quarts de deu ja hi siguin.

Esport de vacances

Aquests dies aprofitem per fer esport, anar a córrer els grans i en bici els petits, però també hem fet el repàs als catxés que tenim amagats a Aguatón, petites caminades pels volts del poble, i jo, abans d’ahir vaig fer el marcatge de la ruta d’orientació que es farà durant la setmana cultural.

Però, a més, ahir, amb en Pau, vam anar camp a través des d’Aguatón a Camañas. Prop d’uns 10km, amb bona temperatura i seguint pocs camins. En Pau, que ja havia fet els 15km de la ruta de l’u de maig de la UE Sant Joan, ahir va córrer força estona amb mi i vam fer els 10km en menys de 2 hores, tot i que el darrer quilòmetre va ser força feixuc per en Pau.

Aquesta nit ha dormit pla i està molt content de poder haver fet aquesta travessa.

Vacances agrícoles

La recol·lectora poc abans de quedar bloquejada

Portem 4 dies a Aguatón, a la província de Teruel, i és per això que les entrades al bloc han frenat, aquí no tenim internet, bé, si però només a un local social i no és massa còmode poder connectar-te.

Aquests dies, han estat, com indica el títol de l’entrada, força campestres. Sempre que veníem, més entrat l’agost, la collita ja era feta, aquest any, al venir a principis d’agost i haver fet un any estrany, encara estan en plena collita i ens ha permès, a més de veure la recol·lecció, sofrir alguns dels problemes que surten treballant al camp. El divendres, poc després d’arribar un remolc, per sort buit, va desenganxar-se del tractor i va ficar-se dins una rasa d’on amb l’ajuda de 2 tractors i una hora de feina vam poder treure’l.

L’endemà, dissabte, al matí vam anar a veure com treballava la recol·lectora (a casa ja té un nom concret, que és cosechadora, en castellà ja que es aquí on les veiem i per en Berenguer “cochadora”). Van poder pujar una estona en Pau, en Guiu i en Berenguer i veure com funcionava.

El tractor preparant la sortida per la recol·lectora

Ahir, a la tarda, després de dinar, la recol·lectora treballava darrera casa i, cm no vam sortir a veure-la. Quan acabava ens van demanar si podíem anar amb el cotxe a uns terrenys propers al poble per poder segar un parell de camps. Vam anar-hi i... vam tenir una bona distracció, per mala sort d’en Juan Ramón, el que realment treballava, ja que al voler sortir del segon camp es va quedar clavat i no va poder sortir. A partir d’aquí, vam haver de recórrer al tractor i la pala per poder arreglar la sortida i que la recol·lectora pogués seguir treballant, almenys fins demà o demà passat.

Ja ho veieu, passem dies d’ajudants de pagesos.