Travessa Vallter – Núria pels cims

Bastiments des del Coll de la Marrana

Avui, ben d’hora, hem fet la travessa des de Vallter fins a Núria, passant pels cims, per Bastiments, Pic de Freser, Pic de l’Infern i Nou Creus.

La intenció era anar a dinar amb els nens i els avis a Ribes, a Els Caçadors, i això ens obligava a baixar d’hora de Núria, i després de repassar horaris del cremallera, decidir baixar amb el de les 12:30h, per arribar a Ribes per poder dinar a quarts de dues. Amb aquesta intenció, i pensant que caminaríem 6 hores i amb les parades per menjar, vam decidir sortir a les 5 del matí d’Ulldeter.

Mar de núvols pujant Bastiments

Per tant, avui a les 4h tocava diana, vestir-nos i cap a Vallter falta gent. Negra nit, sense lluna i sembla tapat. Per sort, arribant a Vallter, deixem enrere les bromes, aparquem i iniciem l’ascens amb l’ajuda d’una llanterna cap al refugi d’Ulldeter. Feia fred i a partir del refugi, on tothom dormia, a més ha començat a fer vent, un vent que no ens ha deixat de banda fins passat Bastiments. Mentre pujàvem el Coll de la Marrana hem vist que s’acostaven un parell d’excursionistes que s’acostaven prou ràpid, però un cop passat el Coll de la Marrana nosaltres hem enfilat cap a Bastiments i ells han seguit per baix. Poc després del Coll de la Marrana ha començat a sortir el sol i hem vist que estàvem per sobre d’un mar de núvols.

Al cim del Pic de l'Infern

Però acompanyats d’un bon vent i d’uns quants grups d’isards, hem arribat a dalt de Bastiments als volts de les set del matí. Com que feia fred hem passat de llarg gairebé sense parar direcció el Pic de Freser. Després de fer la cresta que uneix els 2 pics, força tècnica, arribem als volts de les vuit al Pic del Freser, on fa un mes, vaig passar-hi tot un dia per l’Emmona. Allà, hem esmorzat, a ple sol, gens de calor i bastant ràpid, per seguir cap al Pic de l’Infern i enfilar sense parar cap a Nou Creus. Quan hem superat per dalt el Coll de Tirapits hem vist un noi que pujava i molt poc després ens avançava corrent fins arribar a Nou Creus (l’hem vist de lluny) i tornar pel mateix camí.

Esmorzant al Pic de Freser

A partir d’aquí ja hem trobat una mica més de gent, de fet, dues parelles d’excursionistes, una de les quals anava cap a Carançà.

Així hem arribat a Nou Creus on ja divisàvem Núria i començar el descens que ens ha dut fins a Núria creuant-nos amb una vintena de persones (he trobat que no hi havia massa gent) i arribàvem a Núria a les 11:10h, just 6 hores després de començar.

Hem tingut el temps just per posar els peus al llac i anar a buscar, no el cremallera de les 12:30h, sinó el d’una hora abans.

Arribant a Núria

Al arribar a l’estació de Ribes ens esperaven els nens que ens han saludat efusivament.

Després cap a dinar, per cert, un arròs, com sempre als Caçadors, esplèndid.

Us deixo les fotos del dia.

En Pau al campus del Barça

Ahir va ser el darrer dia que en Pau va anar al campus organitzat pel Barça i el diari Sport a Ribes de Freser.

Des de dilluns i de 9h del matí fins a 19h de la tarda ha estat fent esport amb entrenaments de futbol, piscina i altres activitats per, suposo, crec i intueixo que així és, millorar el seu nivell de futbol.

No els he pogut veure massa entrenant, excepte un dia, però preguntant-li a ell i per les fotos del campus a la web, crec que haurà millorat.

Estic content per un parell de coses concretes de com ha anat. Primer, per què li han insistit en 6 o 7 aspectes, entre els quals jo he insistit en 2 o 3. Li han repetit molt que la pilota es para amb l’interior, cosa que entre jo i el meu pare, des que som entrenadors de l’escoleta de l’Abadessenc, insistim a tots els nens i amb en Pau i en Guiu jo segueixo fent-ho a casa. La segona cosa, que li vaig explicar a mitja temporada passada a en Pau i que ell ja aplicava, és el control orientat. Per tercer punt, li han explicat com fer “croquetes”, un retall en el que jo insistia, però, la veritat, tot i que ell l’havia fet en algun partit de forma espontània, no era capaç que el repetís de forma conscient i repetida.

De tècnica, a més el què li han ensenyat i que no fèiem i he trobat molt interessant és la sortida, o arrencada, amb l’exterior del peu, que però, no crec que pugui utilitzar en l’escoleta, però si que insistiré amb en Pau i amb en Guiu quan toqui.

Per contra, una de les coses que no m’ha agradat, tot i que no és imputable al campus en si, és el fet que del seu grup eren només 9 i dels 9, en Pau i 2 més del seu equip i 2 nens més de l’escola de futbol del Ripollès, que coneixien i només 4 nens que no coneixien, per tant, penso que com a relacions amb altres nens li hagués anat millor amb menys nens coneguts.

TRISTESA

Mala noticia avui pels santjoanins que estimem la muntanya, l’Esteve, una peça clau en moltes activitats de muntanya a Sant Joan, vingut de fora, però més santjoaní i militant que ningú, ens ha deixat. I ens ha deixat fent una de les coses que més li agradava, muntanya, al Mont Blanc, un accident fatal li ha truncat de forma brutal la vida, a ell i a 8 alpinistes més.

Amb ell, en Guillem, que ha resultat ferit i que espero que es recuperi aviat i en Toni, que no ha sortit ni del refugi per problemes físics i sobretot, a la família, l’Anna en especial, fer-los costat en aquests moments complicats.

També animar als companys habituals de l’Esteve a la muntanya, en Jerry i a en Jordi. També un record per un bon amic, en Jordi, en Harry, que ha compartit moltes caminades últimament amb ell.

Jo vaig coincidir per darrer cop amb ell, no fa massa, en la cursa de l’Emmona 2012, on l’Esteve, l’Anna, en Jerry i en Jordi, feien el control abans que el meu, a Bastiments, vam compartir comentaris a l’arribada a Sant Joan per tornar el material i en l’arribada dels primers corredors de la cursa amb el seu bon humor habitual i l’alegria que desprenia.

Amb en Guillem i en Toni, vam coincidir el mateix dia, ells tancaven la cursa a la zona del meu control i vam intercanviar alguna broma.

En fi, que no som res, que cal gaudir de la vida, la família i de tot el què estimem tant com puguem.

Esteve, allà on siguis, descansa en pau.

La vergonya dels Skygames

Aquests dos darrers caps de setmana s'han celebrat a la Ribagorça els Skygames, el què diuen els Jocs Olímpics de la muntanya, amb una gran estafa orquestrada per part dels espanyols, amb la FEDME i la llei de l'esport de l'estat espanyol.

En aquests Skygames, la majoria dels podis han estat d'atletes catalans, ja que en som una gran potència, però només alguns han tingut medalla, ja que només ho han fet els atletes que competien amb Espanya.

Aquests dies hi han hagut moments surrealistes, amb Catalunya competint en format open (com un club i sense poder optar a les medalles), on us presento certs exemples:

- el primer va ser el cas de Jessed Hernàndez, guanyador in pectore de la cursa de la mitja marató, que després de guanyar en la carrera no va pujar al podi ja que competia amb Catalunya.

- el segon cas, un pèl diferent, va ser el de Núria Picas, guanyadora de la marató de muntanya, en aquest cas representant Espanya, però que va entrar a la meta amb l'estelada i va ser forçada a no pujar al podi amb la senyera sota certes amenaces.

- el darrer cas, són les declaracions del president de la FEEC, Jordi Merino, amb les pressions de la federació espanyola.

Veure el què està fent la FEDME amb la FEEC, és de presó, s'han traslladat a Barcelona per intentar menjar-se la força de l'excursionisme català i integrar-lo a la seva federació.

Per sort, l'excursionisme català sempre ha estat molt compromès amb el país i la reacció dels nostres atletes, 100% compromesos, i les xiulades a l'himne espanyol als Skygames en són un prova.

Aquestes actuacions el què fan és reforçar encara més les ganes d'esdevenir independents.

VISCA CATALUNYA LLIURE!

Ja tenim Twitter en català!

Des d'ahir ja tenim Twitter en català. Una bona noticia que normalitza el català al món, però no a l'estat espanyol, sinó vegeu els reculls d'@apuntem.

Cal estar al cas també de la iniciativa del Twitter'n'Català on podreu veure l'evolució dels usuaris de Twitter en català, on a hores d'ara, ja som més de 14.000 usuaris.

Ahir va ser un bon dia, ara ens queda el millor dia, el dia que diguem adéu a Espanya.

Fins els ous de la roja

Ahir es va acabar l'Eurocopa de futbol,  una més sense que la meva selecció hi hagi pogut participar. Avui, he marxat per feina cap a Múrcia, he pogut escoltar fins les 11h emissores catalanes, a partir de les 11h, he escoltat CD's de millor escoltar (Obrint Pas, Antònia Font i Mesclat) que m'han fet oblidar les portades de diaris espanyols (i alguns de mal anomenats catalans) i els comentaris d'algun tertulià. Però ha durat poc, al entrar cap a Castelló han començat a aparèixer algunes banderes espanyoles a màstils de cases properes a la carretera. Però com més al sud pitjor i aquí, a Múrcia, està tot ple de gent amb samarretes espanyoles, balcons amb banderes, camions amb més banderes i tot déu et parla de la final.

Jo, amb l'excusa dels nens puc argumentar que ahir no vaig veure la final.

De totes maneres, a els que ens agrada el futbol i en veiem molt (o n'hem vist molt), val a dir que el resultat, la victòria dels espanyols era el més lògic, per joc sobretot, però, ara també, i això és el més cardat.

Enllaçant amb l'última entrada que vaig fer, això és de les poques coses que a algú li resta de cara al nostre imparable camí cap a la independència. Si, ens aniria millor, que com passava abans, els eliminessin a vuitens o quarts i no que ara guanyin, no ho oblidem amb 4 (em sembla) catalans a l'equip titular.

Fotem el camp?

Aquests darrers dies es succeeixen les notícies, accions judicials, declaracions, etc... en contra, diguem com a mínim, del fet diferencial català.

Per un costat tenim els aragonesos, que refent la seva llei de llengües han “liquidat” el català de la Franja, i ara tots plegats, parlem una llengua més (que sumada al català i al valencià ja van tres noms per la mateixa llengua), l’aragonès oriental. Aquesta llei, suposo, ja en parlaré aquest estiu amb la gent d’Aguatón (Terol) quan vagi de vacances, no crec que estigui massa ben vista per gent que estima la cultura autòctona (i no necessariament catalana), de fet, fa un parell d’estius parlant de la llei de llengües que preparaven amb gent d’Osca, lamentaven la poca protecció de l’aragonès i s’intentaven ajudar dels parlants de català de la Franja (més nombrosos que els parlants de l’aragonès) per defensar un marc jurídic favorable a les llengües minoritàries de la regió. Per més drama, la consellera de cultura aragonesa (no sé quina cultura deu tenir per defensar el què defensa) és nascuda a Ripoll! El ple de la comtal vila ja li va fer arribar la seva queixa, però jo l’hagués declarat, com a mínim, persona non grata a la seva població natal.

D’altre banda, el beneit d’en Monago, el president extremeny. Com es poden tenir els sants collons de defensar que Catalunya els expolia i que el principal problema que té Extremadura és si Catalunya assoleix el pacte fiscal. Suposo que no deu voltar gaire per la seva terra si creu que aquest és el seu principal problema.

I per acabar els del suprem. Tornen a carregar contra el model d’immersió lingüística, aplaudit per Europa, per cert, en aquest cas en la franja dels 3 als 6 anys. Discrepo del govern de CiU, que en expressió de la seva consellera d’ensenyament va dir que som on érem. No és veritat. S’han posat diferents llavors per fer saltar pels aires uns consens assolit fa anys i que ara, els del PP, Ciutadans i demés espanyolistes volen destruir de l’única manera que poden, als tribunals, per que a les urnes porten les de perdre.

I enllaçant amb això, donar-los les gràcies a tots aquests i molts més, que estan fent que els partidaris de la independència de Catalunya vagin creixent, del poc més del 10% d’ara fa uns 10 anys, ara ja estem per sobre el 51% segons l’última enquesta del CEO, i això encara els posa més nerviosos, a més la societat civil reacciona, moviments com les consultes populars, el naixement de l’ANC, amb suports tant amplis com per exemple un referent com en Pep Guardiola, encara els esvera més i els fa, i farà, fer passos que encara ens ajudaran més a ser independents abans, per que no en dubteu, serem independents i més aviat que tard.

Ultra Trail Emmona 2012

Entre dissabte i diumenge passat, a Sant Joan i bona part de la comarca es va celebrar la cursa de l’Emmona. Es tracta d’una cursa Ultra Trail, o sigui, d’una carrera per muntanya de llarga durada, de 106km i 8.300 metres de desnivell positiu acumulat. En resum, una bestiesa, i més si es fa com ho va fer el guanyador, amb menys de 16 hores.

Jo, per primer cop col·laborava en la cursa, fent el control de pas, amb en Jordi (membre la junta de la UE SantJoan, organitzadora de la cursa) al Pic de Freser.

Com a experiència va estar molt bé, primer una caminada des del refugi d’Ulldeter fins al Coll de la Marrana, ascendint part de Bastiments i després vorejant aquest fins fer l’ascensió final al Pic de Freser. Tot en unes dues hores, resultat a les 9:45h del matí érem a més de 2.800 metres d’alçada, i amb el vent intens que feia havíem de suportar un fred considerable, que ens feia estar abrigats amb folres polars i paravents. Així vam estar gairebé fins les 12h quan va parar el vent i amb el sol que s’imposava vam poder passar la resta de dia amb pantalons curts, màniga curta i protegint-nos del sol amb gorres i molt protector solar.

Els primers corredors van passar sobre les 11:15h del matí i no van deixar de passar fins als volts de les 16:45h de la tarda, més de 200 corredors, amb diferents nivells de preparació i diferents graus de motivació.

Nosaltres intentàvem animar a tots els corredors per igual, amb una esquella i aplaudiments, acompanyats de crits d’ànim i bon humor per intentar fer-los la cursa més suportable.

Val a dir que a la gent que la fa, no només ha d’estar en mot bona forma física sinó que també han de tenir una força mental descomunal, ja que aguantar entre 16 i 34 hores de carrera, amb calor, pujades i baixades constants porten al límit el cos i la ment.

Al que van acabar moltes felicitats i als que no van poder, animar-vos a tornar-hi l’any vinent, i jo espero poder tornar animar-vos!

Aquest fantàstic país veí, Espanya

Només quatre ratlles per comentar una mica els darrers successos que han passat a aquest nostre país veí del que no podem seguir depenent més temps.

Agressió a l’aeroport del Prat: sense comentaris, una agressió al Prat per parlar en català per part de la policia, a més les queixes dels diputats catalans, que intenten entregar al govern civil, no poden ni arribar-hi, la mateixa policia agressora evita que aquests “subjectes perillosos” puguin arribar a entregar-la.

Garzón: condemna a un jutge “estrella”, malament quan un jutge es coneix com a estrella. Alegria que hauríem de sentir els independentistes catalans en la condemna d’aquest personatge que va dirigir l’operació del 1992 contra el teixit independentista català, on es van practicar tortures de forma habitual als detinguts, fets reconeguts fins i tot per Europa, però, ai las, no el condemnen per això sinó per espiar una colla de xoriços de diners públics, curiosament és el primer condemnat d’una trama de corrupció de proporcions gegantines.

Camps: pocs dies abans, en Paco Camps, membre d’aquesta trama de corrupció política és absolt, amb més que dubtes raonables sobre la seva innocència, de fet és declarat no culpable, tot i que les converses intervingudes de forma més o menys il·legals deixen clara la seva implicació.

Ana Pastor, ministra de Foment d’Espanya: es presenta a Catalunya i reconeix un deute de l’estat espanyol amb Catalunya en infraestructures superior als 5.000 milions d’euros i diu que no sap si els podrà pagar. 3 dies després, reclama la inclusió del corredor central del TGV a la xarxa europea, quan fa escassos 5 mesos Europa el descartava.

Policia a València: manifestacions a València d’estudiants queixant-se de la retallada en Ensenyament. Tots hem vist, tot i l’esforç del govern valencià per què no se sàpiga, les imatges d’alumnes tapats amb mantes per falta de combustible per a la calefacció. La policia espanyola respon a la manifestació de nens de 12 a 17 anys amb agressions salvatges als alumnes, amb detencions i això es repeteix durant 3 dies seguits, agredint fins i tot diputats. 

Aquesta és la seva democràcia.

Cal seguir?              

Tenim pressa.

Tarragona 36 – Garrotxa 26

Derrota a Tarragona, on els locals van imposar la seva superioritat a la línia i els Teixons van mostrar una actitud molt bona i van esgarrapar un bonus ofensiu, el primer de la temporada.

El partit, disputat diumenge al matí amb un fred intens a Tarragona no començava massa bé pels Teixons, que als 10 minuts de joc i després d’haver tret ja un cop els tarragonins de la seva 22, en una bona jugada a la mà a la línia on van trobar la superioritat numèrica, el Tarragona va anotar la seva primera marca sota pals, que van aconseguir anotar.

No obstant aquest mal inici, els Teixons van tornar entrar al partit de seguida i forçant un cop de càstig darrera l’altre es van plantar a 10 de la línia de marca tarragonina i en un cop de càstig en Pallàs va aprofitar, molt intel·ligentment una badada de col·locació de la defensa, va treure el cop ràpidament i va anotar la marca a l’extrem esquerra de l’atac garrotxí, deixant un 7 a 5. En Menes, amb un xut difícil no va poder anotar l’empat. 

A partir d’aquí, els locals van mostrar una gran superioritat a la línia de tres quarts, amb constants ajudes dels davanters i un joc molt viu, amb molta continuïtat i amb errades constants de placatge dels Teixons, això els va servir per anotar dues marques més, jugant molt bé a l’ala i buscant la superioritat, abans de la mitja part. Una de les dues marques es va transformar i es va anar a la mitja part amb un clar avantatge pels tarragonins per 19 a 5.

La breu parada de la mitja part va semblar que deixa glaçats als Teixons, ja que en un molt mal inici, i un excel·lent joc de continuïtat dels tarragonins van portar al Tarragona a anotar 3 marques més, i una transformació, en menys de 10 minuts, i es va posar el 36 a 5 que a falta de 25 minuts i amb el joc exhibit per uns i altres semblava que presagiava una derrota sagnant pels Teixons.

Però no va ser així, el Tarragona es va relaxar una mica i això ho van aprofitar els Teixons, per tornar a entrar al partit, de forma molt seriosa i aprofitant una expulsió temporal d’un jugador local, van jugar combinant joc de davantera i línia i aprofitant cops de càstig dels locals per tornar a entrar a dins de la 22 tarragonina, esgotar físicament la davantera contraria i en Pallàs va trencar pel mig i va anotar la seva segona marca del partit, posant el 36 a 10, que en Carreres va transformar per deixar el 36 a 12. Aquesta marca va esperonar els Teixons per poc després en una jugada sortint d’una melé a la línia de 40 metres del camp del Tarragona en Pallàs va agafar l’oval i per velocitat va escapar-se cap al costat dret de l’atac i va acabar de fer la seva tercera marca del partit, que deixava un 36 a 17 que en Carreres en un altre gran xut deixava en 36 a 19.

Faltaven poc més de 5 minuts i els Teixons, estaven a una marca de fer el seu primer bonus ofensiu de la temporada. Les dinàmiques dels equips eren inverses, el Garrotxa esperonat per les dues darreres marques anava cap endavant i el Tarragona, que s’havia vist guanyador fàcil del partit hauria de patir per assegurar la victòria. En la sacada del mig del camp, el Tarragona va fer el darrer intent de tornar a agafar el pols del partit, però ara si que els Teixons van placar de forma correcta i van evitar que els tarragonins tornessin a agafar el comandament del partit i forçant el joc per davantera, els de Tarragona feien molts cops de càstig que van portar els Teixons, a falta de 2 minuts dins la 22 de Tarragona i en una bona obertura a la línia en Darragh va trencar la defensa tarragonina per anotar sota pals el què era la quarta marca garrotxina sota pals, que comportava el primer bonus ofensiu de la temporada i deixava el marcador en 36 a 24. En el xut posterior en Carreres, més fàcil que les anteriors i va deixar el 36 a 26.

Amb un punt ja assolit del bonus ofensiu els Teixons van sortir a buscar la línia de marca tarragonina, per buscar com a mínim el cop de càstig que els permetés poder optar a la transformació i posar-se a 7 punts i aconseguir el punt extra per bonus defensiu, però no va poder ser, ja que l’àrbitre va xiular el final deixant el resultat en 36 a 26.

La setmana vinent ens enfrontarem a un desplaçament complicat, la visita al camp del líder Hospitalet.