Nosaltres hi erem!

Si, això és el què podrem dir sempre més als nostres fills, i ells també podran dir als seus fills (els nostres néts) que també hi eren.
I on eren? doncs al principi de tot, a la mani del 10 de juliol del 2010, on aquest país va començar a canviar, on prop de milió i mig de persones van clamar per la seva dignitat i la del seu poble.
Ahir potser, hi havia una part de la gent que es manifestava que ho feia per l'estatut, però nosaltres i una gran majoria de gent ho fèiem per la independència, que ha d'arribar ben aviat.
D'ahir destacaria dues o tres coses:
- la transversalitat de la manifestació i del sentiment independentista: suposo que molts dels que ahir cridaven per la independència ho feien sense ser de cor independentistes, molts s'hi han vist obligats, però erem molts, d'edats diferents, famílies senceres, de tots els estrats, de diferents orígens i de diferents sentiments polítics.
- l'emprenyada de la gent amb els nostres líders polítics: hi no ho dic només pel xou al voltant del President, volem que esstiguin a la nostra altura, volem que ens portin cap a la independència ja!
- què ens diran ara els espanyols: si en un dia calurós de juliol som tants a dir no a l'estat espanyol, encara ens faran creure que som una minoria?

Per acabar una reflexió final: podrem triar algú, que deixant de banda els partits, ens ajunti a tots, anem a les urnes i tots els que ahir erem a la manifestació (i molts més que no van venir) votem per dir adéu a Espanya?
Si ho fem ningú podrà aturar el què ahir vam començar a Passeig de Gràcia amb Diagonal.

Salut i, sobretot, independència!!!

Demà tots a la mani!!!

Demà hem de ser molts, moltíssims. Per dignitat i pel país!

Som una Nació! Nosaltres decidim!

La mani del dissabte

Pel proper dissabte dia 10 de juliol s'ha convocat la manifestació unitària que ha de ser la resposta del país a la sentència del tribunal constitucional espanyol al nostre estatut.
En un principi, no tenia massa clar anar-hi, ja que sóc dels ja molts que pensem que amb Espanya no hi ha res a fer i que no ens pendran seriosament fins que per ells sigui tard, o sigui, quan declarem la independència.
Al final, hi assistirem amb els nens, hi ha dues coses que m'han fet canviar d'opinió, una, si voleu, una collonada, un dels que deu ser dels més llestos de Reagrupament, que va publicar al seu bloc un seguit de bestieses sobre la manifestació. L'altre motiu, és la polèmica de la capçalera, entre Òmnium Cultural, el convocant de la manifestació, que vol encapçalar la mani amb el lema "Som una nació, nosaltres decidim" i el PSC amb el President al capdavant, que s'han adonat massa tard, que no es pot ser a la processó i repicar les campanes.
La reacció inicial del President de la Generalitat després de conèixer la sentència va estar bé (per ser del PSC), va sorpedre fins i tot a la gent del PSOE, però a mesura que han anat passant els dies l'han anat domesticant fins que el PSC és qui compromet la unitat entre els partits. I a mi, fotre als socialistes em motiva especialment.
En resum, que dissabte anirem a Barcelona a manifestar-nos, jo primer pel meu país i la seva independència, expressada en el lema de la mani, "NOSALTRES DECIDIM"

La sentència de l'estatut

Avui, després de 4 anys el Tribunal Constitucional espanyol ha sentenciat sobre l'estatut de Catalunya. Encara no he llegit ni vist què han dit, excepte que han votat a favor 6 magistrats i 4 en contra.

Suposo, i crec no equivocar-me, que tots els articles susceptibles de ser "perillosos per la unitat d'Espanya" han estat hoo declarats inconstitucionals, i per tant eliminats, o han estat modificats fins a fer-los irreconeixibles. Els articles no tant "perillosos" hauran estat interpretats a la "baixa" i per tant, si ja teníem un mal estatut, que malgrat tot els ciutadans de Catalunya van refermar, ara tenim una llei, que es diu estatut, que és de segona, que altres comunitats tindran més que nosaltres i, que, per mi, té una gran cosa positiva: és el primer pas irrevocable cap a la nostra independència (si ens la mereixem).

Després del què hem hagut d'escoltar-nos i de ser una llei aprobada per àmplia majoria en referèndum, ara 10 senyors, desligitimats al 100% (el que ho discuteixi o no té ni idea de lleis o no vol tenir-ne) diuen que no és vàlid.

Si ens queda una mica de dignitat, ja no com a poble, sinó com a persones que vam anar a votar (a favor o en contra) no podem deixar passar aquest maltracte que ens dispensa l'estat espanyol.

Aquí hi poso persones individuals (els milers que hem assistit a actes i manifestacions pel dret a decididir), entitats cíviques i ajuntaments (implicades en aquestes manifestacions i altres iniciatives com les consultes per la independència) i per acabar partits polítics, amb ERC, CiU (no facin com sempre si us plau, serveixin el futur de la nostra nació i no acabin venent-nos per un plat de llenties, que hauria de ser molt gros i entenc que estaran al nivell que els demananem) i sobretot PSC, no poden fer (com sempre fan) que no ha passat res, vostès van votar a favor d'aquest estatut.

Espero que estiguem, tots, a l'altura del moment històric que vivim, el principi del trencament definitiu amb l'estat espanyol.

Adeu Espanya!

El Mundial de futbol: una alegria i certes sorpreses

El cap de setmana passat va començar el Mundial a Sud-àfrica, el primer d'aquest continent.
Només un parell de comentaris generals: un les vuvuzeles, les trompetes que sonen tots els partits i durant tots els partits, inaguantables. Un altre, el poc futbol que s'està veient. No es que hagi vist massa partits, però el futbol brilla per la seva absència.
L'alegria: us l'haig d'explicar? Suïssa, gran país, gran nivell de vida, xocolata, paisatges, formatges, la guàrdia suïssa i...van cascar a Espanya, la favorita Espanya.
Cada cop veig que hi entenc menys de futbol, porto setmanes dient que Anglaterra pot guanyar el Mundial, i Anglaterra horrorosa, en canvi, porto encara més temps dient que Argentina amb en Maradona d'entrenador és impossible que faci res, tot i tenir en Messi. I dos partits, dues victòries, amb bon joc, en Messi en forma i avui golejada per 4 a 1.
Mirem com segueix aquest mundial, amb poc interés per mi, fins que no poguem jugar-hi nosaltres.

Cap de setmana amb la colla

El passat cap de setmana vam fer el tradicional cap de setmana amb la colla, aquest any a Borredà.

Primer constatar que cada any costa més trobar una casa on ens podem instal•lar tots, ja que aquest any érem 6 parelles i 8 nens (4 d’ells amb cotxet). Per això vam acabar anant on vam trobar una casa on hi cabéssim tots, la Pera de Borredà.

La casa, si bé des de fora no semblava massa maca, un cop dins es revelava com una casa amb els detalls molt ben cuidats i molt agradable per passar-hi un cap de setmana. Destacable la cort adaptada a sala d’estar i per veure la tele (tot i que millorable el sofà) i alguna habitació de les de matrimoni del primer i segon pis (acabades amb fusta i molt ben decorades), a més de tots els estris vells que decoren la casa (pasteres, bàscules, pales de forner...).

Durant el cap de setmana, vam estar prou de sort, tot i la ploguda del dissabte a la tarda de poder fer bastants coses, primer dissabte al matí visita a Borredà on hi havia la fira organitzada pel jovent de venda de productes i on vam poder veure els gegants de Vilada i una actuació de bastoners (la nova colla formada per nens de Borredà i la colla Cop de Garrot de Berga), que va agradar molt als nens més grans del grup.

A la tarda, després de dinar, tot i que va caure un bon ruixat vam anar fins a Alpens, deixant de banda la carretera, hi havia una trobada de Forjadors i vam poder veure la preparació de l’escultura conjunta (un centenar de ferrers feien claus en directe en una plaça del poble) i l’exposició d’obres de forja amb alguna obra molt destacada.

Per acabar diumenge al matí, visita a la riera de Merlés, les Rambles de Borredà, Alpens i Les Lloses tot juntes, amb multitud de gent prenent el sol i anant amunt i avall de la riera.

Barça campió!!!

El Barça acaba de guanyar la lliga, per vintè cop en la seva història. És la lliga dels 99 punts, una barbaritat de punts, i havia de ser la del Madrid amb 98 punts esperant que punxèssim. Doncs no! ni hem punxat ni ells han fet els 98 punts.

He estat tota la setmana a Extremadura i he hagut de veure (teles) i llegir (diaris) espanyols (i oer tant madridistes) on donaven per fet que el Madrid guanyava el Màlaga (jugant a Màlaga) i que el Barça podia passar problemes amb el Valladolid (a casa) amb un sol motiu, que el Valladolid es jugava no baixar (i el Màlaga, que no sabien que també es jugava quedar-se a primera?). Doncs que els bombin, ni hem perdut, al contrari els n'hem fotut 4 i ells han empatat, no han fet ni la seva part de feina. Per cert, impagable el bufet d'en Florentino amb el segon gol del Barça.

Punt a part és en Messi, a part de ser el millor del món aquest any 34 gols en lliga, assolint el mateix registre del millor any d'en Ronaldo. Amb aquests 34 gols es consagra com a Bota d'Or europeu, increïble.

Ara a celebrar-ho.

VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA!!!!

L'USAP a la final!!!!!!!!

Ja som a la final, hem guanyat a Toulouse a les semis per 21 a 13, amb 21 punts de Porical.

Ja som a París, ara falta saber contra qui.

USAP!!!

L'USAP a semis de la lliga francesa

Fa dos dissabtes es va confirmar la primera plaça de l’USAP al Top 14 francès, després de la victòria 43 a 0 a casa contra l’últim, Albi. Amb aquest triomf més la suma del bonus ofensiu, combinada amb la victòria justa de Toulon, fa que l’empat a punts al primer lloc ens deixi pendents dels partits Clermont contra Racing 92, per saber a qui s’enfronta Toulon i del Castres contra Toulouse per saber amb qui juguem nosaltres el proper 15 de maig a Montpeller per un lloc a la final.

A priori, Clermont hauria de guanyar a Racing 92 ja que és clarament superior. D’aquesta banda, en un hipotètic Clermont – Toulon, per a mi el favorit es Toulon, que de la mà del famós i gran jugador anglès Wilkinson, ha fet una molt bona fase regular i ha acabat segon de la lliga empatat amb l’USAP. Tot i que Clermont es mostra sempre molt competitiu exceptuant a les finals on ha estat incapaç de guanyar mai en més de 10 presències (l’última l’any passat contra l’USAP).

Per la nostra banda, el resultat de la semifinal és imprevisible i pot passar de tot. Castres tot i anar molt bé durant tot l’any ha acabat malament la lliga regular (en 4 jornades ha passat de ser el primer al cinquè) i el Toulouse tot i que ha acabat quart guanyant a Castres a l’última jornada a casa ha estat molt irregular i està a la final de la Heineken Cup contra Biarritz. Jo preferiria una victòria de Castres ja que crec que és més assequible per l’USAP que no pas l’Stade Toulousian. A més a Castres els vam guanyar a falta de 3 jornades pel final a casa seva. Repeteixo, crec que serà un partit molt igualat, amb avantatge per a Toulouse però com que es juga la setmana abans de la final de la Heineken, on juga Toulouse, es pot preveure que reservin alguns homes importants (tot i que tenen un equip molt bo i ampli) i així Castres pot tenir un petit avantatge.

Davant la final que pronostico (i que falta que es compleixin moltes premisses encara) USAP – Toulon, l’USAP hauria de guanyar ja que el l’últim partit que ens va enfrontar a la penúltima jornada de lliga a casa de Toulon en van guanyar de manera molt justa.

Espero poder seguir explicant que he encertat els pronòstics fins al final i que l’USAP pogués repetir victòria a la lliga (cosa difícil de pensar si recordem que l’any passat va ser la primera victòria després de 55 anys).

"Els homes que no estimaven les dones" de Stieg Larsson

Títol: Els homes que no estimaven les dones
Autor: Stieg Larsson
Traducció: Alexandre Gombau Arnau i Núria Vives Colom
Editorial: Columna
Pàgines: 625

Nota de l'editorial:
Els homes que no estimaven les dones

Autor: Stieg Larsson
Col·lecció: Clàssica

« La novel·la negra de la dècada. »

Una sorprenent novel·la de gran perspicàcia sobre les ments corruptes.

Text de contraportada

En Mikael Blomkvist, periodista i fundador de la prestigiosa revista econòmica sueca Millennium, és acusat i condemnat per difamació pels tribunals d’Estocolm. El seu delicte ha estat fer públiques una sèrie de greus acusacions contra un dels empresaris més importants del país. Abans d’entrar a la presó, però, rep una curiosa trucada: en Henrik Vanger, patriarca d’una altra de les sagues escandinaves més poderoses, li demana que investigui la desaparició quaranta anys enrere de la seva neboda Harriet. Amb l’inestimable ajut de Lisbeth Salander, una jove pertorbadora i socialment inadaptada, carregada de tatuatges i pírcings, i amb memòria fotogràfica i unes habilitats com a hacker insuperables, formarà un tàndem perfecte i junts es veuran arrossegats dins una espiral de secrets i mentides que no s’haurien imaginat mai.
Corrupció política, espionatge industrial, intrigues familiars, protagonistes inquietants, amor al límit... tots aquests són només alguns dels ingredients que fan que aquesta apassionant obra hagi estat batejada per mitjans de tot el món com la novel·la negra de la dècada i que més de quatre milions de persones ja hagin devorat les seves pàgines.

El primer llibre de la trilogia Millenium, molt recomanada des del Sant Jordi 2009, que com que es tracta d'una novel·la negra, no m'atreia en excés, però que a base de sentri-ne bones crítiques vaig acabar de deixar passar un temps per pair-ho i el vaig demanar als reis del 2010, que van ser generosos i em van portar la trilogia sencera. Un cop la vaig tenir, encara he deixat passar un temps abans de començar-ne la lectura.

L'arrencada del llibre em va costar, però a partir de la meitat, més o menys, ha estat un llibre que he devorat. Sense haver estat mai a Suècia, crec que en fa un bon retrat de la societat, una societat contradictòria en molts moments (tolera una relació més que coneguda entre una dona casada i el protagonista, en Mikael Blomkvist, que és un conegut periodista, cosa impensable aquí, però al mateix temps tutela una major d'edat, hacker reconeguda, eficaç investigadora i no diagnosticada o millor dit, mal diagnosticada com a "retrasada mental", que és l'altra protagonista, la Lisbeth Salander), i que tot i ser més avançada que la nostra societat, a mi, particularment, m'agradaria que quan fóssim grans no ens hi assamblessim en tot (gran índex d'alcohòlics...).

Com a llibre, conté alguns passatges durs (fins i tot molt durs) amb una violació o amb molta violència (això si, mai gratuita). Enllaça fins a tres històries diferents dins la trama, que comença amb un intent de descobrir els tripijocs d'un magnat del negocis amb una història no massa neta darrera (ni hi ha molts al nostre país), que és secundària i que no es resol fins al final, i la història central, la de mirar d'esbrinar què va passar amb una desapareguda fa 40 anys, que es transforma en el descobriment d'un assassí en sèrie i la trobada de la desapareguda.

Si bé he dit que em va costar iniciar la lectura i que m'enganxés, el segon (que ja estic acabant) acaba de demostrar-me que es tracta d'una gran sèrie de llibres de novel·la negra, que per desgràcia no tindrà més continuitat ja que l'autor ha mort, aquest fet, també ha ajudat a fer famosa aquest trilogia.