La meva visió de l'Emmona 2014

En primer terme el Fontnegre, darrera a l'esquerra Rocs Blancs

Ha passat un mes des de l’Emmona, on vaig participar... com a control, si, no us penséssiu que sóc capaç de fer el què van fer molts herois (si, herois) i molts altres inconscients (per no dir una paraula malsonant) tant en la modalitat de marató (un xic més llarga que una marató) com en la modalitat de ultra.

Per situar-vos, vaig fer el control de Rocs Blancs, als volts del quilòmetre 42 de la carrera i situat a la carena que va del Noucreus al Pic de l’Àliga.

Algun corredor i algun amic devia pensar que jo també estic bastant sonat ja que vaig fer el control sol durant tot el dia.

A primera hora, abans de les sis, érem juntament amb companys que feien el control de Noucreus, a veure la sortida. Ambient espectacular, bona música, nervis dels corredors, corredisses, grupets fent-se fotos... i sortida, espectacular seguir tota la corrua de participants pujant pel carrer major direcció a una carrera dura de per si i en aquesta ocasió endurida pel temps, millor dit, pel mal temps. Després de veure la sortida i d’esmorzar a Ca La Nati, rumb cap a Ribes a buscar el cremallera, el primer del matí per arribar a Núria. El tren no anava massa ple, probablement per les males prediccions meteorològiques i per què els acompanyants dels corredors pujaven més tard, ja que a aquelles hores eren a Pardines o cap a la Serra de la Canya. Al cremallera vam coincidir amb els 4 voluntaris que obrien cursa de Núria fins a Planoles on vam departir experiències d’anys anteriors. Motiu d’estudi que unes 300 persones repeteixin any rere any un voluntariat que et porta a patir fred, cansament i a estar moltes hores exposat per la recompensa d’un entrepà i una samarreta.

Dalt les glaceres el Noucreus, i l'aresta per on venien els corredors

Un cop a Núria, poc després de les 8h del matí, motxilla a l’esquena i després de separar-nos amb els companys de Noucreus  jo vaig enfilar cap a l’alberg del Pic de l’Àliga seguint la baixada dels corredors, i un cop allà, seguir no el camí tradicional del Pic de l’Àliga sinó seguir la baixada vertical dels corredors, que per mi era pujada. Pujada que va fer que la fes amb màniga curta fins que estava a punt d’iniciar la darrera pujada al Pic de Fontnegre, ja que quan arribaves a la carena el vent, encara poc intens, et refredava de forma ràpida. L’ascensió fins al Fontnegre la vaig fer abrigat amb un forro polar i un cop a dalt vaig decidir parar una estona a veure els cims que m’envoltaven i amb la millora del temps quedar-me altre cop amb màniga curta.

Després de 45 minuts al Fontnegre vaig decidir acabar de fer cap fins a Rocs Blancs on vaig passar el dia. Només per què us feu a la idea a Fontnegre hi arribava abans de les 10h i a Rocs Blancs (després d’estar tres quarts d’hora al Fontnegre) poc abans de les 11h.

I ara a esperar...encara gairebé més de mitja hora fins que va arribar el primer corredor.

I fins l’últim i els tancadors que arribaven a les 19:40h gairebé 10 hores després de la meva arribada al Pic de Fontnegre.

En aquest espai de temps anècdotes vàries, des d’haver de donar aigua (força habitual) als corredors fins a escenes gairebé còmiques de les que us faig un resum:

-        Donar aigua: ho destaco per habitual (jo porto sempre una ampolla gran de 1,5l i a més llaunes que solen ser només per mi) i també per què vaig haver de donar-ne al primer, cosa gens habitual.

-        La pregunta: on sóc? I les seves derivades: sóc a Pic de l’Àliga, no? Sóc a Fontnegre, oi?

-        Les súpliques: digues que és l’última pujada.

-        Les fotos: gent, que tot i anar morta té temps de fer fotos del paisatge, recordo especialment una dona francesa que després de passar el piló del cim va treure la càmera i va fer 3 o 4 fotos, que devien sortir mogudes ja que no podia estar-se quieta del cansament acumulat.

-        Els gels i potingues vàries: és espectacular les porqueries que s’arriben a menjar i beure.

-        I una de les més gracioses, va arribar un grup de 4 o 5 corredors que anaven junts i una dona a 2 pams de la meva motxilla comenta: “ostres, si no és una tenda”. La mirada dels companys ho deia tot, li van dir menja i descansa.

Pel què fa a la vestiment dir que a primera hora, les 11h vaig poder estar amb màniga curta poca estona (i samarreta nova i seca), després vaig posar-me el forro polar. Que abans de les 12h ja havia reforçat amb una samarreta tèrmica per sota i que als volts de les 15h ja eren acompanyats per un paravents dels afelpats. I pantalons d’hivern tot el dia.

A partir de les 16h va entrar aire intens que feia molt difícil estar quiet a dalt el cimi que va fer-me estar movent durant tota l’estona i patir fred de mans fins que les vaig protegir millor.

A les 19h, hora del meu tancament, veia arribar els tancadors de tram a Noucreus i a les 19:40h tancàvem el control, baixàvem corrent avall, per evitar el fred, tot recollint les cintes i a les 20:10h arribàvem a  Núria. 12 hores després de sortir de Núria hi tornava a arribar.

Mentre agafàvem el cremallera especial de baixada, que es va fer esperar degut al rescat per hipotèrmia que hi va haver a Pic d’Eina, crec, ja vàrem comentar amb els altres controls les peripècies i el fred del dia.

Al final arribàvem a Sant Joan uns 10 minuts després de què el primer de la Ultra arribés, 16h i 5 minuts després de la sortida (acollonant).

Eric Moya al seu pas per Rocs Blancs

Esportivament comentar, la segona posició del santjoaní Eric Moya, flipant, a més, per què per Rocs Blancs va passar cinquè de l’ultra.

Ara passem a les reflexions.

-        Organització: per mi, i pel què a mi m’afecta, tot correcte. Quan va començar a ploure a Sant Joan, a mitja tarda, de seguida ens van informar i demanar com estàvem. Allà dalt, i per sort per tots, no va fer ni una sola gota ni tro ni llamp (que hagués estat, segurament el més perillós) i vam poder veure les tempestes de lluny.

-        Fred: és alta muntanya, molta part de la cursa per sobre els 2.500 metres, i tot i l’època pot fer fred, molt fred, augmentat pel vent. Els primers, que passen d’hora i ràpid encara es poden escapar prou bé, sense patir massa fred. Els 200-300 últims, el fred el porten bé, com que compten estar la nit corrent van ben equipats, amb motxilles més grans i roba d’abric. El problema són els del mig (no tots, que quedi clar) que es pensen que són molt bons, van poc equipats i després veus pells de gallina espectaculars o cames i braços blavosos.

-        Inconscients: ho agafo com a genèric. Em refereixo a corredors, molts, que no saben ni on van ni què hi fan en una prova com aquesta. Trobar gent que sense haver fet mai alta muntanya (ja no corrent, simplement caminant) corre l’Emmona a mi em fa pensar. També hi ha gent, molta, massa, que no s’ha mirat el recorregut i té problemes amb els avituallaments, no porta prou aigua per fer tirades de 20km, porten petits bidons, moltes vegades no arriben a portar ni mig litre d’aigua, i que si tenen qualsevol problema i han de fer més tram sense poder agafar aigua tenen verdaders problemes. I per últim gent que es queixa que no pot córrer, que no saben on són? A 2.500 metres i al Pirineu no hi sol haver pistes ni corriols corribles i menys quan fas crestes com les que es passen aquí.

-        Per acabar, i com es pot haver demostrat en la polèmica recent de la Ronda dels Cims d’Andorra, apareix gent que perd l’esperit del què, almenys per mi és la muntanya, fins i tot fent curses. Un exemple, va passar un grup de corredors que em van demanar si havien de marcar al control de pas, jo els vaig dir que no, que simplement érem allà per vigilar que no hi hagués cap problema i ajudar-los si feia falta, un cop passats el meu control el comentari va ser: “vaya mierda, si lo sé bajamos por el valle anterior y llegamos a Núria antes”. Ull, això pot ser una tònica que creixi, aquesta pèrdua de valors, només t’enganya a tu mateix quan ets del pilot, però pot significar problemes si ho fan els primers.

Només demanar a la organització tres coses, mireu com  es pot fer per complir més els horaris de pas i de tancament d’un control. Aquest any els tancadors del meu tram portaven un corredor molt tocat ja a Bastiments, que anava dins temps però molt a límit ja allà i tot i fer-lo plegar a Noucreus (per part de la seva companya, si només haguessin sigut els tancadors possiblement no haguessin pogut fer-lo plegar). La segona i derivada d’això, i no només per l’organització, sinó per la Federació, s’ha d’establir alguna manera que els controls/tancadors tinguem certa força moral davant d’algunes actituds, diguem poc educades o actituds perilloses, tant pel propi corredor com per les persones que si té un problema l’haurem d’ajudar. I per acabar i llegint les recomanacions de la FEEC de cara a l’any vinent, és cert que s’ha de fer algun tipus de control a qui va a córrer una carrera d’aquest tipus, però no tinc clar que el posar un accés limitat a fer punts com al Mont Blanc sigui el més adequat.

I ara si, finalment, donar les gràcies a la UE Sant Joan, per muntar una carrera d’aquest tipus, referent en molts aspectes a nivell internacional, als corredors pel seu esforç i per les cròniques i vídeos que compartiu a la xarxa i per recordar-vos de gent com nosaltres, els controls, que no fem l’esforç que feu vosaltres, els que correu, però que patim en una carrera que també és nostre i que per això cada any més de 300 voluntaris ajudem a què a vosaltres no us passi res i vulgueu tornar un altre any.

I si, els que vingueu l’any vinent, ens hi veurem.