Nou bloc de feina

Fa uns dies que treabllo amb un nou bloc per la feina. La idea em rondava pel cap fa temps, però és ara últimament que ha pres cos, ja que porto un temps, juntament amb en Roger, company de feina, intentant millorar el posicionament de la web de la feina. Com ja deveu saber, en aquests moments el món del comercial està molt dur i en el sector de la ferreteria estem intentant crear una imatge de marca moderna, activa i propera al món 2.0 per, al final, millorar les vendes.
A la feina gestiono ara per ara, 2 comptes de Twitter, el meu de feina @carlesmsolter, el de l'empresa @soltersoldadura, així com 2 comptes més de Facebook, el meu de la feina i el de l'empresa, a més d'un compte de Linkedin, el meu i el perfil dins aquesta xarxa social de SOLTER.
Enfeinat amb el 2.0. Però em quedava el tema del blog. Un blog de dubtes de soldadura i alguna cosa de marketing i ús de xarxes socials per negocis.
Aquí us el presento es diu "Un comercial en el mundo de la soldadura". Com podeu veure és en castellà, ja que està adreçat al públic client meu i, per desgràcia meva, la majoria viu fora de l'àmbit dels Països Catalans.
Aprofito per reiterar, que quan els catalans ens posem a vendre (o almenys ho intentem) a Espanya ens deixem les idees a casa, fem el cor fort i empassem coses de l'alçada d'un campanar.
Durant aquest 7 anys i mig recordo especialment dos moments, el primer poc abans de lees eleccions espanyoles del 2004, en ple festival anti Carod. Viatjava llavors, amb un company de feina que llavors era militant d'ERC com jo i dinàvem amb un dels representants que teníem a Madrid, d'origen sevillà. Parlant en genèric ens va dir: "Mira que conozco a catalanes de hace tiempo y no conozco a nadie que vote a Ezquerra". M'explico, al sector de la ferreteria i subministre industrial, la majoria de proveïdors som o catalans o vascos. Aquest representant, que feia anys que treballava al sector, la majoria d'empreses que representava eren catalanes i ell es pensava que no coneixia ningú que votés Esquerra, mentre parlava amb dos personatges que no és que votessin Esquerra, sinó que, a més pagavem carnet. Ens va donar la sensació que esperava que la gent d'ERC deviem estar marcats i ser fàcilment reconeixibles (potser per què anàvem encaputxats? portàvem caputxa? un tatuatge a la cara amb "Jo voto ERC?).
L'altre situació, bastant més tensa i desagradable per mi, ja que l'anterior va ser més de riure, la vaig viure fa un parell d'anys a Poneferrada, a la comarca del Bierzo, a Lleó, terra minera. Visitava un client amb un representant d'origen cubà, de dretes, fatxa i una mica curt, ens atenia el fill, d'uns 30 i escaig anys, amb pinta pija i de fatxa, mentre voltava per allà el pare. Un cop acabats de comentar la feina el representant va treure el tema polític. El fill, que era de dretes va començar a dir pestes d'en ZP i de les esquerres en general mentre el representant l'animava. Al mateix temps, el pare bufava dins un despatx proper. Al cap d'una estona el pare no es va poder estar callat i va retreure-li al fill el què deia de les esquerres i es van començar a discutir cridant. Jo, de seguida vaig intuir, que allà on erem, el avis del noi, havien estat esquerranosos durant la Guerra Civil i represaliats porteriorment i el pare ho havia patit. El fill, probablement no ho sabia o no ho volia saber. Jo intentava treure'ls de la conversa i sortir de la botiga, mentre el representant, burro ell, anava atiant la discusió amb comentaris fatxes que encenien més el fill per defensar-se i al mateix temps encenien el pare a contratacar. Per sort el més llest de tots va ser el pare que va marxar i vam poder sortir ilesos de la comtesa.
Fets com aquests, m'han demostrat, que Espanya és un país on no ens entenen als catalans i on més de la meitat de la població encara està d'acord amb les tesis franquistes i no està disposada a acceptar ni les diferències (catalanes per exemple) ni les idees progressistes.