ESQUERRA SE’N SORTIRÀ?

Molts dies després de les eleccions que ja vaig analitzar de forma local i poc de forma global em ve de gust fer una reflexió sobre Esquerra.
Intentaré anar ràpid en les coses evidents: Esquerra porta un cicle molt dolent de resultats electorals. L’anàlisi pot ser divers i segurament molt coincident per part de tothom.
A mi em sembla que arrenca de dos punts: primer una mala decisió de reeditar el tripartit i en segon lloc per la forma de ser de la gent d’Esquerra. A més s’ajunten a aquests dos punts altres factors que accentuen aquesta davallada.
Quan es va fer el primer tripartit, cosa que jo no vaig veure massa clar, crec que es va encertar. Es va encertar ja que va col•locar el debat de l’estatut al centre de la palestra política i tot i que va ser un debat estèril en els resultats de l’estatut, va ser un debat molt fructífer en el fet de la construcció nacional. Ara una gran majoria de la gent percep que Espanya ens roba, que som ciutadans de segona a l’estat espanyol i l’independentisme creix de forma progressiva.
Ara, la repetició del tripartit va ser un ERROR, en majúscules i per motius varis (sensació de voler la poltrona, pactar amb un PSC amb més sensació d’espanyolista, tot i que sempre ha estat un partit espanyolista...) i mal explicat.
El fet de ser com som els d’Esquerra també ha portat problemes, i molts. Hem patit dues escissions que caldrà veure com acaben. La primera després d’un congrés amb quatre candidatures, una la del president sortint, Carod-Rovira (que encara segueix defensant que ell no té res a veure en la davallada), que en aquells moments era Vicepresident del nostre país i que, així com va ser el principal desencadenant del creixement d’Esquerra, és el primer culpable de la davallada, ja que va ser un dels impulsors del segon tripartit, principal motiu de la davallada com ja he explicat i com creu tothom, i que va ser el gran perdedor i que ara marxa d’Esquerra. Bé doncs en aquell congrés, una candidatura reforçada, la de Joan Carretero, com a contrari al tripartit i amb un discurs bastant simple (independència, antitripartit i poc més) però en aquells moments ja en augment dins Esquerra, un cop va haver perdut va marxar d’Esquerra fent molt mal a la imatge del partit, tot i que després no va tenir continuïtat en bons resultats electorals degut a factors que van aparèixer més endavant (Solidaritat en les eleccions al Parlament i les CUP en les municipals). Aquesta, a la llarga va comportar una sortida important de militants cap a Reagrupament. Una altra candidatura, amb afany de notorietat per qui l’encapçalava, Uriel Bertran, que no va recollir massa suports, va generar la segona escissió en poc temps al marxar per formar Solidaritat Catalana amb en Laporta (que també tots sabem com ha acabat).
Aquestes escissions, és evident que han sigut directament una davallada de vots per Esquerra en les eleccions al Parlament (on es presentaven tant Reagrupament com Solidaritat) i que en les municipals s’ha agreujat amb la presència amb força de les CUP sobretot a ciutats importants (d’on a més Esquerra ha desaparegut del mapa).
En el futur tenim un congrés que al meu parer, no ha de ser un congrés de discussió de noms. És evident que hi ha una sèrie de noms invalidats per ser quelcom important en la direcció:
- Joan Puigcercós: ha passat la seva oportunitat sense cap punt important a valorar com no siguin els mals resultats. A més, ell mateix s’ha descartat.
- Jordi Portabella: tot i que sap nedar cap a qualsevol direcció per salvar el cul, el seu pobre resultat (tot i que el millor de les 4 capitals catalanes) crec que l’invalida. També ha descartat ser important en la direcció.
- Joan Ridao: per mi descartat pel mateix motiu que en Joan Puigcercós, però més després de sentir-lo proposar (o deixar a l’aire) una possible coalició de amb ICV a les espanyoles. Que no sap de quin partit és secretari general?
- Altres consellers del tripartit: incloc aquí el president del parlament i tots els consellers. Els crec descartats per liderar el partit, però poden tenir algun paper rellevant ja que el capital polític que han assolit no s’hauria de perdre.
A qui veig com a nom (tot i que ja he dit que no crec que sigui el motiu principal del nou congrés) per liderar Esquerra, em sembla bé a qui tothom apunta (sempre que ell ho vulgui), l’Oriol Junqueres. De totes maneres faltarà que ell vulgui ja que no té una feina fàcil.
Per acompanyar-lo podem aprofitar gent que ha estat al govern (en un segon pla) i que coneix el territori (ens caldrà per estendre complicitats) i caldrà gent nova, molta gent nova, per trencar la imatge del partit que tenim ara. També caldrà un esforç, petit, em sembla, per incloure la nostra gent al territori (i amb això no vull dir que hi hagin quotes), gent que treballa en els municipis i que ha demostrat que és la força que encara queda a Esquerra, hauríem de saber què pensen gent com els alcaldes de Manlleu (l’admirat Pere Prat), de Montblanc, Solsona o la Bisbal per exemple.
Per mi serà important les discussions sobre el futur del partit i què farem. Cal tenir en compte la història política recent del nostre partit i del nostre país (i del país veí).
Serà important reformular el futur sobre cert trencament de “dogmes” àmpliament assumits per la gent d’Esquerra, s’han de recuperar ponts de diàleg i col•laboració amb CiU, a nivell de parlament crec que es comença a fer, però s’ha fer més evident.
Amb Reagrupament ens acosten més coses que no ens separen, per això hem anat junts a molts pobles i en moments complicats per tots (tant per ells com per nosaltres) ha de ser important posar-nos d’acord i que s’integrin a Esquerra i a la direcció. Per això penso que haurem de fer un esforç de regenerar el nostre missatge independentista.
Amb la resta d’opcions independentistes que existeixen avui en dia, s’ha de dialogar i intentar aproximacions, sempre seran positives, hem de ser capaços de renunciar a moltes coses per esdevenir el pal de paller del moviment independentista. Hem de mirar maneres de fer i projectes interessants a tenir en compte com Bildu. Els resultats de Bildu són exagerats (al meu entendre) i els ha passat com va passar a Esquerra fa uns anys, els enemics els han fet la campanya. De totes maneres crec que ens hem de fixar amb ells sobretot en el paper de EA, cedint protagonisme de les sigles per agrupar sensibilitats en un moment difícil per EA, com ho és ara per Esquerra.
Un altre factor a tenir en compte és el de Compromís al País Valencià. Rellevant pels resultats però sobretot per la sensació de nova manera de fer política i de comunicació 2.0.
En l’apartat de nova estratègia política jo ho centraria en recuperar la independència com a pal de paller, centraria els nostres esforços en l’eix nacional i no en l’eix esquerra - dreta. Hem de lluitar al costat dels que ho estan passant malament, i incloc aquí treballadors i empresaris de PIMES, famílies i els més desafavorits. Calen polítiques decidides de suport a les empreses que són les que generen més riquesa i que fan possible que els treballadors puguem tirar endavant les nostres famílies.
Un altre aspecte important és el de la immigració. No podem deixar el discurs de la immigració en mans de gent com el PP o PxC. Esquerra (l’esquerra en general) hauria de tenir un discurs propi, allunyat de les teories pròpies dels contes de fades per tenir un discurs integrador però sever en les nostres costums i formes de vida. Hem de replantejar els drets dels immigrants acabats d’arribar (no pot ser que tingui els mateixos drets algú recent arribat, que potser és de “vacances” que el mateix immigrant que fa temps que és entre nosaltres i és un català més, entre altres coses per què la gent no ho entén i això abona camp per córrer als partits més xenòfobs).
I sobretot, lligar els dos temes, les millores socials, per les empreses a la independència. Hem de ser capaços d’explicar que sense Espanya no tindríem aquests problemes, que no hauríem de patir pels drets socials, que com a país lliure som capaços de crear un nou ordre social i unes noves normes més d’acord amb els nostres veïns del nord que amb els nostres veïns espanyols. No sé si és cert, probablement si, però crec recordar una piulada al Twitter que deia alguna cosa com que les retallades que està fent CiU equivalen a uns 50 dies d’espoli fiscal, encara ens en queden 310 per saber què en fan els espanyols dels nostres diners.